29 jul. 2009

"Secessionisme lingüístic" segons el CIS


Rebuscant una atra cosa en el meu caòtic archiu de “coses interessants”, he retrobat una enquesta del CIS que alguns responsables de l’esquerra política (que no sociològica) valenciana i de la seua classe “intelectual” haurien de rellegir-se de tant en tant, abans de traure conclusions precipitades i
precuinades sobre la verdadera realitat sociològica del poble valencià…

L’enquesta és de 2004 i pot consultar-se, en les seues dades més importants, en la pàgina web del CIS. Si be, en la ressenya que d’esta enquesta donava el diari
Las Provincias del 10 de decembre de 2004 (que ya no es pot consultar en la pàgina web del periòdic), se creuaven els resultats en el partit polític a qui la persona enquestada havia votat en les eleccions autonòmiques de 2003, i en l’us real que de la llengua valenciana declarava fer l’entrevistat. El diari no comentava un interessant tercer creuament que sí podem consultar en la pàgina del CIS: els resultats per províncies. Passem a repassar els resultats generals, que parlen per sí a soles:


Com se pot vore, en una relació de 2 a 1 (64,4% front a 29,9%), els valencians, de Vinaròs a Oriola i d’Ademús a Xàbia, som terriblement “secessionistes”, seguint la terminologia “filològica” (llàstima que el famós dret a decidir, que tant enarboren alguns, no valga per a tots i per a tot)…

Per si algú volia traure a colació la llegenda habitual de que este sentiment se reduïx a la famosa “ciutat de Valéncia i la seua conurbació” (autèntic
regne de Mòrdor sociològic per a certa parròquia), vejam la descomposició per províncies:

Província d'Alacant


Província de Valéncia
Província de Castelló

Efectivament. Fins en Castelló, chiquets, guanya la
perdició; encara que, com era d’esperar, en un percentage menor que en Valéncia. I també, especialment i de forma sorpresiva, en Alacant.

Clar, “és que el País Valencià”, diran alguns, “ha donat un terrible gir a la dreta, i no és més que un reflex de la nova realitat sociològica dretana. La culpa la té tota Canal 9”. Segon erro. Vejam la distribució d’opinions segons el partit polític a qui varen votar els enquestats en les eleccions de 2003 (disculpeu la mala qualitat de l’image, pero és que quan traguí les fotocòpies, a la fotocopiadora de l’Hemeroteca municipal de Valéncia no li quedava massa “tóner”…):


Els resultats atribuïts als votants del PSOE, un 63,2% de “secessionistes” front a un 31% d’unitaristes, apuntant en una direcció tan diferent a la postura oficial mantinguda per les successives direccions de la sucursal socialista valenciana, donaven peu a que
Las Provincias otorgara a la notícia el ranc de titular més destacat del dia, en la primera pàgina del diari, a quatre columnes: “El 63% de los votantes del PSPV cree que catalán y valenciano son lenguas distintas, según el CIS”. Uns resultats que a mi, personalment, no m’estranyen en absolut, segons la meua percepció del votant socialiste mig de Valéncia ciutat, i que l’enquesta confirma també per a Valéncia regne. Alarte, pren nota ara que pots, perque Pla no pareix que en prenguera massa, quan pogué i no volgué…

El percentage de votants d’esta opinió és encara major, com cabia esperar, en PP (74,6% de “secessionistes”) i sobretot UV (76,9%), i també entre el sector abstencioniste, que presenta un 63,5% de “secessionistes”. Mentres que únicament triumfa la postura unitarista entre els votants d’Esquerra Unida (64,3%, front a 34,3% de “secessionistes”) i, especialment, el Bloc (74,8% d’unitaristes front a 25,2% de “secessionistes”).

“Clar, clar” –insistiran alguns–, “és que el problema, més enllà de la tradicional divisió entre dreta i esquerra, és la
castellanització galopant del país, que provoca la pèrdua de la “tradicional” i “evident” consciència de llengua compartida entre valencians i catalans…” Se sent, pero tampoc. Vejam els resultats segons l'us de l'idioma valencià que fan els enquestats:


Per a escomençar, com veem, el percentage més baix de “secessionistes” se dona, curiosament, entre aquells que no coneixen el valencià (és dir, monolingües castellaparlants).
Només un 58,1% d’ells creu que són dos llengües diferents...

(per la meua experiència personal, esta dada m’estranya sols a miges. Quàntes voltes, intentant convéncer a algun castellaparlant recalcitrant de la necessitat de tindre una postura positiva cap a l’idioma valencià, m’han contestat en el famós
“¡pero si no es más que un dialecto del catalán, no se para qué c… lo defiendes tanto!”)

Als castellaparlants monolingües els seguix el grup dels que escriuen i usen el valencià en tots els àmbits; en sa major part, provablement, noves generacions que coneixen el valencià de l’escola. Criats, per tant, en la teoria lingüística
catalanista, única que s’ensenya des de fa 25 anys durant tota l’etapa acadèmica als escolars valencians. No obstant això, en un notable 59,5% pensen també majoritàriament que valencià i català són llengües diferents, front a un 38,5%, que troben que són la mateixa. Lo que vol dir que, a pesar de les fortament ideologisades classes de valencià, de mentalitat i pensament únic, el resultat no és tot lo bo que els seus líders espirituals voldrien…

El restant de grups són més
dramàticament “secessionistes”, fins a aplegar al màxim del 69,7% en el grup que “parla valencià en casa i castellà en el carrer i el treball”. Una definició, tot siga dit, que em pareix prou desafortunada: no pareix verossímil que una persona que parla valencià en sa casa no el parle en amics, coneguts, veïns, companys de treball o comerciants que també el parlen; el grup ha d’englobar més aïna a valencianoparlants de llengua materna valenciana, pero que no l’usen habitualment de manera escrita o formal. Un sector sociològic, en tot cas, que té el valencià com a llengua materna i no coneix, en llínees generals, el valencià “normalitzat” segons les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, oficial des de 1982 fins a hui.

“És una enquesta aïllada” –diran alguns, a la desesperada– “No em crec les enquestes del CIS”. Admetent l'error intrínsec de tota enquesta, la série de quatre enquestes anàlogues que féu el CIS entre 2001 i 2004, que es pot consultar també en la seua pàgina web, no deixa massa lloc al dubte. En una forqueta que va del 52,7% al 66,8% de “secessionistes”, i del 25,4% al 31,6% d’unitaristes, la conclusió és evident: la majoria absolutíssima del poble valencià, de dreta i esquerra, valencià o castellaparlant, creu que el valencià és una llengua diferent i diferenciada del català...

Per a acabar, una última dada, també certament positiva. La de l’actitut que ha d’assegurar la supervivència del valencià entre les noves generacions. Observem els resultats de la pregunta següent:


La suma dels que creuen que els seus fills han de parlar “només en castellà” o “més castellà i menys valencià” (és dir, els valencians que estan objectivament en contra de la recuperació i manteniment del nostre idioma, en tant que no els agrada que els seus fills el parlen) fa un 29,6% (percentage quasi idèntic, curiosament, al de valencians que creuen que el valencià és un dialecte del català). Els que creuen, per contra, que els seus fills han de parlar en “valencià i castellà”, “més valencià i menys castellà” o “només en valencià”, fan un majoritari 68,9%.

Per tant, la valencianitat central sociològica, la que (per eixemple…) fa guanyar i perdre eleccions, té una opinió clara: u, el valencià és un idioma diferent i diferenciat dels idiomes veïns (i en concret, del català), i dos, vol, simultàneament, que eixe idioma continue sent parlat pels seus fills. Un servidor s’inclou, com no pot ser d'atra manera, en eixa majoria.

Seria interessant saber també quànta gent d’eixe 29,9%, no obstant creure que valencià i català són una única llengua, és també del parer que el nostre idioma té tot el dret a seguir rebent la mateixa denominació històrica que rep des de que té nom (és dir,
llengua valenciana), i a tindre, en major o menor mida, un estàndar oral i escrit propi que respecte mijanament les seues particularitats (teòrica doctrina AVL, que no seguix ningú de forma oficial, ni tan sols la majoria dels propis acadèmics). Yo crec que molta, per no dir la major part…

Només seria menester que els senyors responsables d’alguns partits polítics d’esquerra (que diuen voler guanyar-se la voluntat dels electors valencians, pero no saben cóm) no es deixen convéncer per cants de sirena, escolten la veu del poble que diuen voler representar, i s’apliquen el conte.

I qué dir d'aquelles persones que, per la seua sòlida formació acadèmica i per
obligació estatutària, haurien de donar complida resposta al sentiment majoritari dels valencians, en una normativa llingüística respectuosa en el sentir de la majoria...?

I be… per als que continuen afirmant, erre que erre, que el conflicte llingüístic valencià és "artificial" i "inexistent", poc menys que un invent de la dreta franquista... qué volen que els diga. Ells voran. Que per als valencians hi ha problemes molt més importants que este, tots estem d'acort (desocupació, problemes econòmics, fracàs escolar, inseguretat ciutadana, saturació de la sanitat pública, la drogadicció o l'alcoholisme entre els jóvens, la debilitat d'alternatives econòmiques a la construcció i el turisme, o el simple dia a dia de convivència en la parella o cóm aplegar a final de mes...). Pero negar obvietats, autoenganyar-se a l'hora d'afrontar un problema, té uns quants inconvenients. Com impedir arribar a la solució del propi problema i, sobretot, destruir la credibilitat de qui actua de tal manera.

10 comentarios:

jaume dijo...

Tinc clar que la immensa majoria dels enquestats, quan els han preguntat si el valencià i el català són la mateixa llengua, han pensat automàticament en el català "de Catalunya", més concretament en allò que els filòlegs anomenen barceloní o català de l'àrea metropolitana de Barcelona. I clar, ells no parlen barceloní, ergo la conclusió és evident: valencià i català són llengües diferents.

Jo convidaria a l'enquestat a fer una excursió, o millor encara, un tour al llarg de la nostra geografia i la dels veïns molt didàctic. Primer aniríem a Vinaròs i tot seguit a Tortosa, i tractaríem de trobar almenys 7 diferències que justifiquen una frontera lingüística entre valencians i catalans. On està la frontera? Després, es podria fer una visita a Sagunt i comparar amb el valencià que es parla a Vinaròs. I per acabar, aniríem a Alcoi, on per cert, hi ha molts habitants que comparteixen el nom de pila amb un tal expresident Pujol de Catalunya. Després d'este viatge il.lustratiu es podrien traure dos conclusions: o bé que els valencians parlem més llengües que els suïssos i, per tant, necessitem no una, sinó unes quantes Acadèmies de la Llengua; o bé que parlem la mateixa llengua que parlen els catalans però amb les nostres variants geogràfiques, com qualsevol altra llengua del món. Cal més pedagogia i menys demagògia per part dels polítics. Per quina raó hauria de creure que un argentí de Buenos Aires parla la mateixa llengua que un espanyol de Valladolid?

Masclet dijo...

Hola Jaume:

1- Pensar en l'identificació català=llengua de Catalunya és llògic; aixina ha segut sempre (les escasses i arcaiques excepcions confirmen la regla, i també n'hi ha en sentit invers), des de que el valencià, com el restant de llengües romàniques, pren com a nom el gentilici del poble que la parla, en el segle XIV (no anem a recordar el famós "l'he tret en llengua valenciana, jatsesia que altres l'hagen tret en llengua catalana" d'Antoni Canals, en 1395, o milanta cites semblants). Sempre, fins que "algú", de forma certament interessada, va escomençar a voler nomenar "el tot" en la denominació d'una part, en una voluntat gens inocent i sí molt interessada en favorir un determinat proyecte polític.

2. El mateix fenòmen que tu dius, passa en la frontera gallego-portuguesa, en l'holandesa-alemanya o en l'alemanya-luxemburguesa. De fet, la mateixa varietat llingüística que en Luxemburc ha segut elevada a llengua nacional (el "luxemburgués") és considerada en Alemanya un dialecte rural de l'alemany. I és un fet que els gallecs i els portuguesos s'entenen perfectament, a banda i banda del Minyo.

3. El Regne de Valéncia va ser independent, unit només en la persona del rei als atres territoris de la Corona d'Aragó, des del segle XIII, en les llengües romàniques encara en procés de fixació i diferenciació, fins a 1707. Argentina no existia com a tal (ni tan sols en eixe nom) fins a la seua independència en 1816, en un idioma castellà totalment fixat, unificat i consolidat. No tot val per a fer comparacions (per qué no, en tal cas, l'idioma afrikaans, de Sudàfrica, derivat evident de l'holandés dels colonisadors, i que ara té la consideració d'idioma)

4. I tot ve perque la discusió és entre models de llengua; entre estàndars orals i escrits, entre "efectes pràctics", Jaume. A mi, si vols que et diga la veritat, com a mal menor, seria un bon pas que, si el valencià no es considera un idioma en totes les de la llei (com el gallec, l'afrikaans o el luxemburgués) fora almenys considerat, en entitat oficial, una variant d'una antiga llengua comuna més àmplia (a la que alguns volen aplicar-li en conjunt un nom imprecís i foraster, cosa totalment rebujable). Sense anar més llunt, el brasiler, que té les seues pròpies versions de multitut de programes informàtics.

Ara estic llegint-me un libre ("La tribu valenciana") de Miquel Àngel Pradilla, en el que es descriu el fenòmen de que els parlars tortosins i, sobretot, lleidatans, estan prenent, per la força dels mijos de comunicació i l'escola, cada volta més característiques del català oriental. Mentres que en el Maestrat passa al contrari: estan començant a pronunciar-se les r finals, i consolidant formes pròpies valencianes que a l'atra banda del Sénia estan sent substuïdes per les corresponents "orientals". Els tortosins faran lo que voldran; tal volta ells tenen una consciència dialectal de la seua forma de parlar, i no se l'estimen tant com per a reivindicar-ne un us oficial, oral i escrit; els valencians, no. Ells voran lo que fan. Mai l'hem tinguda, eixa consciència dialectal, i si la pedagogia que a tu t'agrada consistix en acceptar que el valencià no existix fora de les nostres fronteres, i que a l'hora dels efectes pràctics (doblages de películes i publicitat, traduccions de llibres, etiquetage de productes, ensenyança de la llengua en Escoles d'idiomes de fòra de Valéncia...) no és res més que un "català regional" que se n'ix de norma, que no usa ningú de forma oficial, i condenat per tant a l'extinció per sustitució "oriental" (si el castellà no ha pogut abans en nosatros), m'alegre molt de que eixa pedagogia fracasse estrepitosament.

Respecte, no obstant, la teua forma de vore el tema, prou familiar per a mi; sense anar més llunt, la que m'ensenyaren en l'escola, i de la que ixquí prou rebotat. Si vols una ampliació de la meua forma d'entendre el tema, pots llegir si t'abellix alguns atres posts. Especialment:
http://el-blog-de-masclet.blogspot.com/2009/02/problemes-en-la-percepcio-de-la.html

josep dijo...

Quines ganes tenim els valencians de complicar-nos l'existència. Em faig creus. Si en el moment de la recuperació del nostre autogovern, ja fa trenta anys, s'haguera creat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no hauríem estat calfant-nos el cap durant tants i tants anys i ens hauríem estalviat dosis ingents de confusió i crispació gratuites. Em dóna vergonya ser valencià. Molta, sí. En les últimes dècades podríem haver invertit els nostres esforços en recuperar la nostra llengua, abandonada i maltractada durant segles. Podríem haver creat un mercat potent de mitjans escrits i audiovisuals, que atorgora prestigi al valencià, que atraguera nous parlants entre els immigrants, i que condicionara decisivament l'estàndard arreu de la resta del domini lingüístic. Sí, el que compartim amb balears, catalans, andorrans, i altres, que pareix que tinguen la lepra. En definitiva, sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos com a Poble Valencià. Els nostres avantpassata crearen unes de les millors literatures de l'Edat Mitjana, i els valencians actuals hem creat uns dels conflictes identitaris mes esperpèntics del món.

Quin és el màxim resposable de tot açò? Està clar que no som els ciutadans, que ja tenim massa problemes com per a calfar-nos el cap amb crisis identitàries i lingüístiques. Han sigut els polítics. Si des del primer moment s'haguera deixat la llengua en mans dels professionals, com es va fer amb la llengua castellana ja en el segle XVIII amb la creació la RAE, no hauríem passat este calvari. Açò és pedagogia: AVL (9-2-2005). I, per favor, que no ens parlen de conspiracions catalanistes dins les universitats, suposadament finançades amb l'or català. Sóc majoret i ja fa temps que no crec en els Reis Mags. No he vist en cap país que les universitats siguen tan vilipendiades com en el nostre. Hem creat una llengua conflictiva que genera molta més repulsa que adhesions. Gràcies. Moltes gràcies a tots. Preferisc ser andalús. Almenys allí respecten la seua llengua i la seua identitat, i no estan tots els dies preguntant-se qui són i quina llengua parlen.

Ironpiu dijo...

Yo continue pensant que quant uns "intelectuals" per dir alguna cosa, obedixen consignes polítiques, deixen de ser intelectuals. Si és que arribaren a ser-ho.

El problema, i aixina els va, és que l'esquerra ha segut incapaç e fer autocrítica dels últism 30 anys i el PP enchisat en la situació. Ni Gürthel ni Naranjex minva el seu trepol electoral, puix l'esquerra presenta un plantejament catalanòfil en el que la major part de l'electorat no està d'acort. Haurà de reconéixer-se el fracàs de l'intent de fusterinisació d'esta societat valenciana.

Respecte al tema llingüístic coincidixc en masclet. L'AVL(L) és un conte de fades, un eufemisme, per a no canviar el "status quo" que marca l'IEC. Després tindrem paròdies de punyades de Font de Mora en la taula i falta de dignitiat dels acadèmics per no dimitir davant esta afrenta pero a la societat valenciana l'AVL(L) li la trufa.

El fracàs d'uns i atres, és el de no haver buscat punts d'unió en els postulats llingüístics de forma que abdós models foren compatibles i pogueren viure en armonia pero la prepotència dels unitaristes no permet moltes aventures en este aspecte.

En l'eixemple de la violenta actitut de Pérez Saldanya contra Colomina pel tema de l'accent de la paraula Valéncia és paradigmàtic i mentres la llengua valenciana en retrocés a l'igual que l'intenció e vot de PSOE, BNV i EU. Continueu que açò s'acaba.

Masclet dijo...

Josep: estant d'acort en moltes de les reflexions del teu comentari, crec que hi ha dos coses que entren en contradicció. Per una part dius que:

"Si des del primer moment s'haguera deixat la llengua en mans dels professionals, com es va fer amb la llengua castellana ja en el segle XVIII amb la creació la RAE, no hauríem passat este calvari."

I per atra dius que:

"Si en el moment de la recuperació del nostre autogovern, ja fa trenta anys, s'haguera creat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no hauríem estat calfant-nos el cap durant tants i tants anys i ens hauríem estalviat dosis ingents de confusió i crispació gratuites"

Sense entrar en el tema de la suposta "professionalitat" dels membres de la RAE en el segle XVIII, yo tenia entés que els catedràtics de la Facultat de Filologia de l'Universitat de Valéncia eren eixos professionals infalibles i imparcials, els únics en manament quasi-diví per a fer i desfer sobre esta qüestió. ¿O no? Aixina se nos repetix fins a la sacietat, des de l'inici del "conflicte", pel sector de tendència catalanista.

És més, ¿no ha segut aixina, sempre, des de 1982? Perque la normativa (i la doctrina llingüístico-política associada) usada de forma pràcticament unànime per l'Administració, mijos de comunicació en valencià o en les classes de i en valencià de coleges i instituts, des de 1982 fins a hui, és, precisament, la que emana de les directrius de la Facultat de Filologia de la nostra universitat, començant pel famós "Informe sobre la llengua al País Valencià" de finals del 70. Directrius fixades, com és sabut, de forma directa o indirecta, per l'Institut d'Estudis Catalans.

I per això, i no per una atra cosa, Josep, quasi 25 anys després, se crea l'AVL. Un fet, la creació d'una acadèmia en ranc oficial (alternativa a l'IEC), que eixe món de "professionals" de la llengua no ha volgut vore mai ni en pintura en tots estos anys, i que han hagut d'acceptar per la força dels fets.

La següent pregunta és: ¿quí seguix les recomanacions de l'AVL, del seu Diccionari i la seua Gramàtica? Quí les difon? Si s'ha creat per a que tot continue igual (és dir, que el model oficial de valencià serà exactament el mateix que es postula des de fa 30 anys per l'IEC i la Facultat de Filologia de la UV), efectivament, tot continuarà exactament igual (de malament).

Si el problema no s'allojara de forma profunda en la majoria sociològica dels valencians, Josep, seria impossible que cap polític l'intentara usar en benefici propi i, molt manco, que traguera el notable rèdit electoral que alguns saben administrar molt be.

Yo, quan tenia catorze anys, inclús vaig arribar a pintar mapetes del Països Catalans; era lo que m'ensenyaven en classe. I fon la tremenda contradicció entre eixe artificial univers simbòlic escolar i la meua tradició familiar, la que em va traure d'aquell error per la via ràpida, i fa que ara pense com pense. Això, i comprovar, a poc a poc, que molta gent de trellat pensa com yo. No els mítins de Camps, ni les diatribes bíbliques d'alguns iluminats contra el "feixisme" i la "burrera".

¿Quín valencià es preguntava, en 1930, qué eren els valencians, o quína llengua parlaven? Ningú. Els valencians som valencians i parlem valencià. Aixina de simple i de natural. ¿Quí va canviar el rumb d'esta història? Els "incultes blaveros", o uns atres? Tu mateix.

Masclet dijo...

Ironpiu, totalment d'acort.

¿Per qué, per a ser d'esquerres en esta terra, has de ser obligatòriament catalaniste? I per qué PSOE-EU-BNV continuen com si plogueren chufes, en este tema?

I també, d'acort en la necessitat de que les dos postures se reconeguen mútuament i, com a mínim de moment, puguen conviure en un respecte adequat. Com, salvant les diferències, ocorre en Galícia. La censura oficial i l'escarni als escritors que, en més moral que l'Alcoyà, continuen escrivint en valencià (remarque: en VALENCIÀ, no en castellà, ni francés ni italià) usant les Normes del Puig, que són tractades displicentment i en prepotència, en el millor dels casos, com a "faltes d'ortografia", ho impossibilita totalment.

¿Per qué des del món "unitariste" es veu en tant d'horror que els valencians puguen triar en llibertat el model de valencià que vullguen, en ple coneiximent de causa, en lloc d'anar sempre en estos subterfugis i circumloquis a que l'AVL és tan aficionada, com si els valencians fórem chiquets de cinc anys?

Perque estos sí que es lligen les enquestes del CIS, i tenen por de que no els faça cas ni el Tato, tal volta?

Desficium Tremens dijo...

Masclet, quin nivell meticulós. Ausades que treballes bé. Enhorabona. Encara que no diga res, sempre et lligc atent i apassionat.

Anónimo dijo...

Clar que sí, som terriblement secessionistes igual que som terriblement feixistes, conformistes i ignorants. A vore si et penses que les legislatures del PP al govern de la ciutat i de la comunitat no tenen un efecte en la nostra societat. Continueu fent-li partit al vostre amic Camps (o vos el fa ell a vosaltres, ja no tinc clar qui utilitza qui), igual el PP vos ho torna amb algun vestidet i de pas ensenyen a la seua plantilla a fer discursos en eixe valencià que tant defensen.

Anónimo dijo...

Hola, perdonad es que me gustaría estudiar licenciatura en filología valenciana en alguna universidad pero aún no he encontrado ninguna que la ofrezca. También me gustaría bastante leer a los grandes autores de la literatura valenciana pero ¡me han dicho que escribieron en catalán!(esa lengua del infierno que nadie habla en nuestra valencia, verdad? Porque todos preferimos hablar castellano antes que eso!) ¿De dónde sacáis vosotros esos libros escritos en catalán y dónde se estudian a esos autores? Ah y ya de paso si alguien conoce la facultad de filología castellonense, es que tengo un amigo interesado también... Y que viva Fabra!

Masclet dijo...

Al penúltim anònim: la meua impressió és que si l'enquesta s'haguera fet en 1980, o en 1986, haguera eixit encara més "terriblement secessionista", perque encara no havia tingut efecte la difusió de la teoria "unitària" en l'educació reglada obligatòria, que havem rebut tots els valencians menors de 35 anys.

Obvies també, naturalment, que ha segut governant els meus suposts "amics" del PP (desconec d'a on deduïxes que tots els simpatisants del PP han de ser per força amics meus) quan el model llingüístic "secessioniste" que yo seguixc ha segut declarat "ilegal", i el teu model unitari que nega l'independència (=existència) del valencià, ha alcançat per fi un ranc totalment oficial.

Com també, que governant el PP, el model de llengua i l'ideologisació de les classes de valencià no ha variat en res respecte a quan governava el PSOE. Personalment crec que, ben al contrari, hauríeu d'estar prou agraïts al PP en estes qüestions.

En definitiva: que no carregueu les vostres frustracions en nosatros o en un supost contuberni blavero-pepèric perque si després de 50 anys donant la tabarra en el catalanisme i l'unitat de la llengua estem com estem, és perque tal volta seria menester que "vos ho féreu mirar", i acceptàreu que els valencians som com som, no com una minoria voleu que sigam.

Respecte al segon anònim: no sé com prendre la teua opinió, amic. Dir-te que els nostres clàssics deixaren ben clar i per escrit, quan tingueren l'oportunitat, des de fa siscents ants, que escrivien en llengua valenciana; llig-te, per usar un llibre gens sospitós, La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner.

Que les universitats (ya) no oferixen la titulació de Filologia Valenciana (més que fora de forma coordinada en la Filologia Catalana), és un error i una falta de respecte de les universitats (i una evidència més del meninfotisme dels valencians), no culpa d'un pobre valencià anònim com yo.

I segons les enquestes i els censos de població, vora un 40% per cent de la població de la Ciutat de Valéncia sap parlar valencià; atra cosa és que no l'use massa, per qüestions que no és el moment de recordar ací. Com pots comprovar, no és el meu cas.

Respecte a la teua última frase i l'alusió a Fabra (que no sé que té que vore en lo que estem discutint), no sé per qué, me fa sospitar que eres el mateix que el penúltim anònim. Si trobes algun escritor castellonenc del segle XV que diguera escriure en "llengua castellonenca", te done un premi...