30 ago 2008

La Senyera a través del temps (I)

Portada del diari "La Correspondencia de Valencia" de l'11 d'agost de 1936. Les illes Balears, excepte Menorca, havien quedat davall l'administració dels militars sublevats des del dia de l'alçament, vora un mes abans. El capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri, que en aquells moments s'encarregava de formar i entrenar a les milícies republicanes creades pel Comité Eixecutiu Popular Valencià, organisà una expedició de voluntaris per a conquistar les illes, que finalment s'uní a la més numerosa del capità Bayo, provinent de Barcelona; no sense greus disputes, s'ha de dir, entre abdós oficials pel liderage de l'expedició.

Al capità Uribarri se li va entregar una bandera valenciana per part del Partit Valencianiste d'Esquerra, i l'oficial va prometre hissar-la en el castell d'Eivissa, com efectivament se va verificar una volta presa la ciutat, tal com veem en la fotografia, que es pot ampliar fent clic.

Este partit, fundat el 1935, contava entre els seus líders en Maximilià Thous Llorenç, destacat membre de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana (entitat que defenia l'us de l'idioma valencià en les escoles), i Francesc Bosch Morata, qui fon conseller de Cultura del Consell Provincial Valencià (germen de lo que hauria pogut ser l'autonomia valenciana, si la guerra no haguera esclatat) i fundador de l'Institut d'Estudis Valencians, en plena guerra civil (febrer de 1937).

A instàncies de Bosch, el valencià, 230 anys després dels Decrets de Nova Planta, tornava a ser idioma oficial en l'administració "provincial" valenciana, juntament en el castellà. La proposta aprovada pel Consell el mateix any 1937 determinava que totes les inscripcions oficials se feren, be en els dos idiomes, o a soles en valencià. El desenllaç de la guerra va tallar de raïl, com sabem, totes estes accions.

Els components de l'expedició valenciana a Eivissa foren rebuts com a héroes a la seua tornada al Port de Valéncia, i estes milícies foren l'orige de la famosa columna Uribarri, que ixqué més tart cap al Front d'Extemadura per a intentar taponar l'alvanç de les tropes rebels cap a Madrit.

No obstant, l'escàs interés de l'Estat Major Central del Govern de la República en les illes Balears, considerant que hi havia fronts de guerra de major interés, i sobre tot, l'entrada en acció dels italians i els seus avions, enviats per Mussolini per a recolzar l'alçament franquiste, motivaren la recuperació d'Eivissa i Formentera pels militars contraris a la República el 20 de setembre de 1936.

En el transcórrer de la guerra, se comprovaria el greu erro de càlcul que va supondre l'infravaloració de l'interés estratègic de les Balears, les quals foren aprofitades pel bando franquiste i els italians com a una excelent base naval i aérea des de la qual atacar els abastiments marítims a les ciutats mediterrànees i facilitar el seu bombardeig, com per eixemple el tristament famós del Mercat d'Alacant.

26 ago 2008

Tornem a les de sempre


Abans creïa que una de les poques coses en les que u no pot canviar mai en sa vida, és d'equip de fútbol. Pero ausades que nos ho posen difícil.

Deu ser la màgia del fútbol eixa, que diuen els pesats dels locutors de televisió. Punyetera màgia, collons. Si en la mija part del partit, algú me diu que el Valéncia anava a perdre la Supercopa conforme la pergué, no m'ho haguera cregut. O pot ser que sí. Perque el Valéncia, per a lo bo i lo roín, serà sempre el Valéncia, redell...

I damunt contra el Madrit. Que cou més encara. No, que cou quasi insoportablement...

Pero ai, qui nos anava a dir que per una volta l'àrbit anava a ser just en el Bernabeu! Per això, com acabàrem jugant en dos més -lo nunca visto-, als nostres chicons se veu que no els acabava de quadrar, i es dedicaren a regalar-li el baló al contrari, qui sap si per compensar eixa traïció a l'història que estava intentant cometre el senyor Iturralde...

Quina inutilitat, senyor meu!, sobre tot per la banda esquerra, en el nostre Visente, que ixqué supostament fresquet en la segona part, pero que pareixia acabat d'alçar de la sesta, i el amico Moretti, a qui el Robben este -gran figura mundial del universo- li la clavava per a on volia -en el bon sentit, clar. Quina indecisió, quina deixamenta, en definitiva, quin meninfotisme futbolístic els agarrà, jugant en un i fins dos tios més, que ni el Villa maravilla rascà ni bola, qui sap si pensant ya en el oro madrileño. Per no parlar del porter, que serà molt bon chic, pero està més blanet que una figa mollar. El resultat ya el coneixen: Madrit 4 - Valéncia 2, i la Supercopa que teníem més que guanyada quan expulsaren a Van der Vaart, a fer la mà per la via ràpida.

Sobrepassat el disgust -un més en la llista-, u se dona conte, cada volta més -serà que poquet a poquet em faç vell- de com són les coses. La sociologia futbolística és de les més predecibles i simples. Fixeu-se com chillaven els madridistes en la mija part als seus jugadors, i com aplaudien al final, com si hagueren guanyat la Champions. El meu amic madridiste, comentant el partit d'anada, mamprengué en les de sempre: que si la Supercopa és un títul menor, que veges l'any passat com els la clavà el Sevilla en la Supercopa i en acabant guanyaren la Lliga... en fi, llepant-se ya la ferida abans d'haver-se tallat. M'estalviaré, per previsibles, els comentaris odiosos i fanfarrons d'este mateix subjecte (dit siga en tot el carinyo, que de tot ha d'haver en lo món, hahaha) quan acabà el partit.

Puix els del Valéncia, com no anàvem a ser diferents, som iguals que els del Madrit, pero en pobre. Sí, sí, comencem acceptant-nos tal com som. Perque això de bufar en caldo gelat, i d'aparentar lo que no s'és, ho inventàrem els valencians, i ho demostrem a la mínima que tenim oportunitat.

Crec que a estes altures ya podem convindre en que la presidència de Juan Soler no ha segut precisament una de les més lluïdes de la nostra història (molts paisans serien ací prou més expressius que yo) pero, ¿fins a quin punt ha caigut pels propis erros, o més aïna ha segut per voler agradar a la totpoderosa afició? ¿Quanta culpa ha tingut la pròpia incapacitat -un empresari d'èxit, com molts atres que es claven en el fútbol i ixen trasquilats- i quanta la de voler estar inconscientment i irresponsablement per damunt de les possibilitats reals del Valéncia, pressionat per la pròpia afició?

Perque a vore, ¿qué tenien entre cella i cella els que ahucaven a Quique l'any passat, quan anàvem tercers; o qué tenien els que no deixaren ni parlar al bo de Jaume Ortí en aquella presentació de l'any del doblet? ¿Qué collons nos pensem que som? Dic yo que estos que chillen tant, deuen tindre en el chaletet algun arbre que done billets de 500 euros, i segurament en els partidets que juguen el dijous contra el Bar Pepe i la Peluqueria Ramon, marcaran 20 gols per barba sense que la bola toque en terra, perque si no, no ho entenc.

La realitat és que el futbol, de ser un simple deport, s'ha transformat en una via d'escap de les nostres frustracions; de desconexió dels nostres problemes cotidians; de conversació fàcil i distendida; de afirmació en una identitat. Tot açò es verifica inclús en eixos partidets que juguen els chiquets de 10 anys -i en els que alguns benemèrits pares acaben a voltes currant-se, donant de pas un bon eixemple als seus fillets de lo que és un autèntic homo sapiens del segle XXI.

Per això triumfa tant el rollo balompèdic, i estic yo ací, per eixemple, com un fava pegant-li al teclat. Mentres tot vaja bé, mel; pero com la cosa vaja torcent-se, s'acabà el món, sobre tot per ad aquells que no tenen suficients, digam, habilitats emocionals com per a intentar sobreposar-se a un terrible "drama": que el teu equip perga. Nos queda molt per evolucionar encara...

Ara, aixó sí: cada u que faça lo que vullga, llibertat sense ira. Si algú vol basar la seua felicitat personal en lo que facen onze tios millonaris corrent darrere d'un baló, que treballen sols per lo matí -excepte el partidet del dumenge-, que tenen gimnàs gratuït, servici mèdic d'alta qualitat todo incluido i cochassos de bades, avant; pero que em facen el favor de no tocar-me ni la cara ni la cartera.

Lo de la cara va, evidentment, per eixos violents impresentables que amarguen la vida dels demés per no saber (o voler) desamargar-se la pròpia vida.

Lo de la cartera ve a conte de la dubtosa separació entre lo públic i lo privat quan de requalificacions, influències i palcos vip se tracta... que un servidor és choto com el que més pero no es chupla el dit. Les maganches i els manifecejos, per al noble i valencià joc del truc entre bons amics estan bé, pero no per als imposts que paguem religiosament. Ya saben per a on vaig, i tindrem temps per a desenrollar-ho...

I encara no havem parlat del circuit...

Hale, ya hem pelat a uns quants, per hui ya està bé, fins a la pròxima. Pero no es vagen a confondre, que u es va fer del Valéncia l'any que baixà a segona divisió, i plorà com el que més en aquell fatídic penal de Pellegrino... la carn és dèbil...

23 ago 2008

Per fi...

... m'he decidit a mamprendre un blog. Ya que una pàgina web completa se m'antoixa impossible de fer i de mantindre, tant per falta de coneiximents com de temps, espere trencar la mà en açò; com a mínim, fins que vinguen temps millors.

El blog serà majorment bilingüe: valencià prefentment, i secundàriament castellà: les meues dos llengües maternes, com m'agrada dir. Pero donada la meua estranya afició per tots els idiomes i dialectes vius i morts de l'univers, espereu-vos trobar ací qualsevol cosa...

Una advertència ans que res: mes que l'experiència nos demostre que no hi ha paraula bruta si se diu en valencià: hasta la de fill de puta, que dia el Virgo de Viçanteta, yo soc dels que pensen que una idea, expressada de forma raonada i elegant, guanya adeptes i adhesions molt més fàcilment que la mateixa opinió expressada en mala llet -per molt justificada que estiga- i abillada de brofegaes i expressions malsonants.

(Avís a l'autoritat: la paraula collons i derivats, no es troben entre dites expressions malsonants: que u és educaet pero no pot deixar de ser valencià, che).

Tornant al tema i
més allà de bromes, les opinions, expressades correctament, fan possible lo més important: que la conversació, l'intercanvi d'idees i el diàlec en aquells que no estan d'acort -lo que els valencians coneixem per raonar- puguen produir-se i continuen en el temps; qui sap si per a conseguir, finalment, convéncer-los de que estaven equivocats, o per lo manco, de que hi ha atres punts de vista igualment respectables.

Per tant, encara que tot lo món pot perdre els nervis en un moment donat, els excessos verbals no entren en el meu estil; i espere que si algú te a bé fer algun comentari en este blog, seguixca la mateixa senda. Ya és la vida prou complicada com per a que anem creant mala sanc i mal rollo per qüestions que no nos han de dur precisament a la riquea i la vida eterna. Parlant s'entén la gent: i si no, que els pregunten als síndics del Tribunal de les Aigües.

Per a acabar: la meua volguda llengua materna valenciana, com dia Martorell en ple segle XV, en este blog seguix les normes ortogràfiques de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, conegudes popularment com a Normes del Puig. La decisió és meditada, i respectuosa en aquells que no estiguen d'acort, pero és que crec, sincerament, que estes normes són les que millor s'ajusten al nostre idioma. Temps hi haurà per a justificar-ho raonadament.

Hi haurà qui pense que estic equivocat, i ho accepte: pero qui em traga a relluir les habituals perles d'alguns que es diuen científics i no saben fer una regla de tres (a saber: que no sé parlar, que soc un analfabet, que tinc faltes d'ortografia, que només vullc la desaparició del nostre idioma, etc.) rebrà la convenient i contundent resposta de qui coneix perfectament la diferència entre l'analfabetisme i la desobediència lingüística conscient i practicant.

Com
deixà escrit l'asturià Ramón de Campoamor fa ya molts anys:

Busqué la ciencia, y me enseño el vacío.
Logré el amor, y conquisté el hastío.
¡Quién de su pecho desterrar pudiera,
la duda, nuestra eterna compañera!
¿Qué es preciso tener en la existencia?
Fuerza en el alma y paz en la conciencia.
No tengáis duda alguna:
felicidad suprema no hay ninguna.
Aunque tú por modestia no lo creas,
las flores en tu sien parecen feas.
Te pintaré en un cantar
la rueda de la existencia:
Pecar, hacer penitencia
y, luego, vuelta a empezar.
En este mundo traidor,
nada es verdad, ni mentira,
Todo es según el color
del cristal con que se mira.

Botem-li fòc a la traca!