25 abr. 2009

...i 25 d'abril: lo que celebrem



Poca cosa, la veritat...


Oficialment, un descafeïnat Dia de les Corts Valencianes, que es ve celebrant des dels temps en que Unió Valenciana ostentava la presidència d'eixa institució, i en el que els polítics fan com que donen algun significat oficial al 25 d'abril: aprofitant l'excusa de la recuperació de les Corts en l'aprovació del nostre Estatut, 275 anys després dels Decrets de Nova Planta. Se fa una recepció oficial, un repartiment de premis i de canapés, jocs per a chiquets, i a una atra cosa....

Des de fa unes quantes décades, tampoc poden faltar les inefables manifestacions pel centre de la ciutat de Valéncia que, uns anys “pel mal orage”, uns atres “per culpa de la policia”, atres més “per haver pont la semana que ve”, i últimament també “per la conjunció Júpiter-Venus en la casa VI de Capricorn”, cada volta conten incomprensiblement en menys concurrència.

Enguany ne seran dos. Una, en el lema “Per la sobirania valenciana”, organisada per colectius com l'Associació Constantí Llombart, Esquerra Valenciana o Estat Valencià. La moral, que no en falte...

I l'atra, l'habitual de tots los anys. Eixa en la que nos regalen en la seua presència els que diuen ser els únics que representen
el valencianisme polític i cultural. Entre ells, el Bloc Jove. En un original lema, enguany. Agarreu-se a la cadira: “Per la llibertat dels Països Catalans”. En fi... se muigué l'haca i quedà el rossí, que dia la meua yaya.

I és que d'entrada, el primer problema que té esta “festivitat” (que originàriament tenia l'intenció de llevar-li protagonisme, o de complementar a la del 9 d'octubre, teòricament més institucional i menys reivindicativa, i més centrada en la ciutat de Valéncia) és que, sincerament, es fa molt dur haver de “celebrar” una derrota. Una derrota en la que els valencians, curiosament, no intervinguérem (no participaren milícies valencianes en la Batalla d'Almansa) pero sí que en patírem les conseqüències: la famosa promulgació dels Decrets de Nova Planta, que anularen durant quasi tres segles les nostres institucions pròpies i el nostre idioma.

El segon problema és que, si aquells que “senten el ferro” del 25 d'abril, fins al punt d'eixir al carrer a manifestar-se, ho fan darrere de pancartes que porten escrits lemes com els susdits (especialment, el segon), no m'estranya que el dia passe absolutament desapercebut per al comú dels valencians... per no dir coses pijors. M'estic imaginant ara a qualsevol amic, familiar, veí, conegut o company del treball, la cara que posaria si li diguera “Hui hi ha una manifestació per la llibertat dels Països Catalans”. Te'n vens?”.

I el tercer problema és el coneiximent absolutament defectuós i biaixat de la pròpia història i la pròpia identitat que tenen la majoria dels valencians. Un desconeiximent que fa que alguns voten al PP creent que “ara s'ensenya valencià en les escoles, no com abans, que s'ensenyava català”. O que hi haja qui es queixe perque a la filla li ensenyen “català” en l'escola, pero al mateix temps li parla en castellà a pesar de ser valenciaparlant (
excelent manera de que sàpia parlar valencià del bo). O com aquell que vota al Bloc perque diu que “yo no vullc senyeres en blau, que se les inventà Franco”. O un atre que em va dir una volta que es manifestava sempre el 25 d'abril, simplement perque “és Felip V el que va dividir els Països Catalans al separar a Catalunya del País Valencià, ya que abans eren el mateix país”. Grotesc, pero real com la vida mateixa.

Pero és normal. Si portem cinquanta anys gastant el temps, els diners i les energies discutint entre els mateixos valencians (en ajuda dels nostres enemics comuns) coses tan fonamentals per a un poble com els seus símbols, o el nom i l'entitat de l'idioma propi (o directament, sobre si realment som un poble o nacionalitat, o pel contrari no som més que un apèndix regional d'un atre), és impossible dedicar els esforços necessaris per al recobrament i l'actualisació de la pròpia personalitat, i lluitar per la creació d'eixe fantasmagòric
poder valencià que en teoria tots volem, pero que de moment es troba sols en la propaganda i la fantasia d'alguns dels nostres polítics.

Mireu. Fa temps que crec que totes estes coses, estes històries i histèries del
blaverisme i el catalanisme, estan passant silenciosament de moda en la societat valenciana. Com a mínim, eixa és la meua percepció, que òbviament pot ser equivocada; pero per a resoldre un problema, primer s'ha de fer un bon diagnòstic, i pense sincerament que eixa comença a ser la crua realitat...

Perque poca gent discutix ya per estes coses. I si discutix, ho fa en arguments tan puerils i tan alluntats de la realitat històrica i sociològica dels valencians, que el resultat és l'esterilitat més absoluta. La societat evoluciona, i els resultats electorals canten, i aixina i tot, alguns (repetixc, alguns) irreductibles d'un i atre costat continuen enrocats en les mateixes cantineles de fa trenta anys. És més, se necessiten mútuament per a continuar existint. I no deixen que aparega un valencianisme
normal. Eixe valencianisme transversal que, a l'estil del catalanisme, el basquisme o el galleguisme, hauria d'impregnar tot el poder polític i econòmic valencià, que hauria de ser i actuar com lo que és, valencià abans que res i per damunt de tot. Era inevitable que l'enfrontament de la Batalla de Valéncia es produïra, tal com estaven les posicions en els anys 70 i 80 del segle passat, pero eixa situació, pel be dels valencians, no deuria prolongar-se per molt més temps. I no: la solució de desterrar als valencians que no pensen com nosatros no és vàlida tampoc, per molt que alguns no amaguen les seues ganes; qué anem a fer...

No vullc dir en això que s'haja de renunciar radicalment a les pròpies conviccions per un pur pragmatisme possibiliste. Pero sigam realistes. Encara queden carlistes rodant pel món, que esperen en fervor la pròxima pujada al tron espanyol del
rey legítimo. Si això és a lo que aspirem, a quedar-nos en el nostre corralet a autoafirmar-nos en els nostres iguals com en una secta, prietas las filas davant l'enemic traïdor, avant...

Pero el temps corre, i la majoria del poble valencià, orfe de referents clars i en l'única inèrcia de la seua personalitat històrica secular, comença realment a estar
en atres coses. Més del 60% per cent dels valencians té ya el castellà com a única llengua materna, i vora un 20% ni tan sols se sent valencià (només espanyol; vejau per eixemple esta enquesta del CIS).


Hi haurà un moment en que eixa inèrcia no serà prou, i Valéncia acabarà tenint la mateixa personalitat, en tots els respectes, que la província de Guadalajara. Els síntomes són clars, i els resumia perfectament, per eixemple, Jesús Civera fa unes semanes en el Levante:
Hablaba J. F. Mira el otro día sobre la invisibilidad de los valencianos. Interior y exterior. No somos percibidos, luego no existimos. Es un tema que fluctúa y retorna, cíclico e inmarcesible. Los medios de comunicación de Madrid hablan del País Vasco, de Andalucía o de Galicia. Apenas de esta geografía, territorio vacío. De vez en cuando algún escándalo, alguna catástrofe, algún acontecimiento deportivo -o las fallas, seculares y purificadoras- nos coloca en el mapa. Poca cosa.

¿Quién conoce en España a Glòria Marcos? Nadie. En cambio, Javier Madrazo, su homólogo en Euskadi, posee rostro en el mercado informativo. ¿Existimos como conjunto? Tampoco. Un día aparece Alicante. Otro, Valencia. La última vez que surgió Castelló en las pantallas fue a través de la canción de Luis Aguilé. Cada uno en su casa -en la provincia- y Dios en la de todos.

Hacia fuera, el asunto es patético. Hacia dentro, lo único que cohesiona esta esquina es la AP-7 y Canal 9; no hará falta entrar en detalles. Así es, desde hace muchísimo tiempo. Y así será, con permiso de los apocalípticos. No se avistan indicios de mutación en el horizonte. Y la política, que es la madre del cordero, ni está ni se la espera. Los líderes de aquí suelen alcanzar peso en el partido nacional. Es igual. El partido acabará dictando -dictándoles- la política.

El esperpento no se detiene: asciende hasta el grado del oprobio. Distinguidos articulistas y doctos escritores hablan, cada vez más, de la Comunidad de Valencia. Ni preocuparse por la denominación oficial. Valencianos han de ser, pues, los indígenas que moran entre las riberas del Turia, e inmediaciones. ¿Y los de Castelló y Alicante? ¡Ah!, la Generalitat, inevitablemente, es una y grande: la catalana. En fin. Inexistentes, invisibles, dóciles. Pero felices. (Para ser feliz, antes que nada, hay que aceptar la condición subalterna.)
Efectivament.

¿Quí comprén que un poble en una llengua pròpia, que ha mantingut les fronteres (les del Regne de Valéncia) quasi inalterables des del segle XIV, que fon pràcticament independent durant 5 segles, que tingué aduanes i acunyà moneda pròpia, encara tinga que anar justificant (i autoconvencent-se) que és tan nacionalitat històrica com Catalunya, el País Basc o Galícia?

¿Cóm és possible que tenint 5 millons d'habitants (front als 2 del País Basc o els 2,5 de Galícia), pintem lo que pintem en Espanya?

¿Quí entén que es pacte una reforma de l'Estatut d'Autonomia que en teoria recupera el Dret Civil Foral, i quan el PP, sorprenent a propis i estranys, trau les Lleis de Successions i de Règim Econòmic Matrimonial, que recuperen i actualisen el nostre dret derogat pels Decrets de Nova Planta, al PSOE no se li ocorre atra cosa que recórrer-les al Tribunal Constitucional perque “invaden competencias del Estado”, mentres els del PSPV continuen fent la sesta, com tenen per costum, sense dir ni mu? (encara que el canvi de ministre pareix que ha segut positiu per a reconduir el tema)

¿Cóm pot ser que ningú es queixara en la nostra Generalitat pel sistema de finançament autonòmic vigent quan en el Govern de Madrit estaven els seus, i ara resulta que tota la culpa de la ruïna de les arques autonòmiques la tinga Zapatero?

Per això, parlar de "la llibertat dels Països Catalans", o recolzar la censura directa a escritors simplement per escriure en una ortografia valenciana distinta a l'oficial, o alçar a qüestió d'estat i prova de democràcia real la simple recepció d'un canal de televisió (la TV3) que té un 0,3% d'audiència en la nostra Comunitat; o, des de l'atra vora del riu, enrossinar-se en demanar la prohibició (!) de la TV3 en la Comunitat Valenciana per a que eixe 0,3% dels valencians se veja lliure de la seua influència perniciosa (com si els valencians fórem chiquets de bolquers), o negar directament la valencianitat a tot aquell que escriu en les Normes de Castelló, és, encara que nos coste acceptar-ho, respectable, perque estem en un país lliure, en el que les excentricitats o les entelèquies no són delit, mentres se defenguen de forma pacífica.

Pero algú s'haurà de plantejar sériament, en algun moment, si continuar en les mateixes actituts de sempre ajuda a resoldre la qüestió, o més aïna l'embolica encara més. I qui es senta aludit, ho senc molt. Perque en el món real no es pot construir un edifici de vint plantes sembrant rajoles i regant-les després, per a vore si escomencen a créixer a soles; per molt fantàstic i ecològic que parega. En el món real, primer se fa un bon proyecte, després s'ajunten diners suficients per a pagar l'obra, se demanen les llicències, se desbrossa, s'excava, se fan els fonaments, se formigonen els pilars, després els forjats, d'u en u, fins a arribar a la teulada, i després la frontera, les parets, les portes i les finestres. En eixe orde. El formigó no es pot penjar dels núvols, ni fer-lo surar per l'aire. Llàstima.

Parlant del finançament autonòmic; una última reflexió. El centraliste, despreciable i borbònic Felip V va mantindre sense problemes els Furs de Navarra i les províncies vascongades (Viscaya, Àlava i Guipúscoa), senzillament perque li havien segut fidels en la Guerra de Successió. Els governs posteriors els continuaren respectant, i fins a 1876 i la reforma de Cánovas, ni tan sols estaven obligats a acodir a les quintes de l'eixèrcit, i varen mantindre fins a la Segona República el seu sistema de concert econòmic i fiscal.

El mateix Franco confirmà els drets de Navarra i Àlava després de la Guerra Civil, i només li'ls llevà a Viscaya i Guipúscoa, per considerar-les “províncies traïdores”. Encara que després de la seua mort, un Real Decret de 1976 i, posteriorment, la pròpia Constitució els retornaria a estes dos províncies els drets perduts...

Curiós mapa de mitan segle XIX. Dividix l'Estat Espanyol en "España uniforme", "España incorporada o asimilada", "España foral" y "España colonial".

Gràcies a tot açò, el País Basc i Navarra recapten hui de forma íntegra tots els seus imposts, i mantenen una política fiscal pròpia. Hui, també, són les dos autonomies en major calitat de vida de l'Estat. No dic que siga l'única raó, pero tota pedra fa paret, no? I dic yo, ¿no ampara la Constitució, en la seua Disposició adicional primera, els drets històrics dels territoris forals? ¿No és un contrasentit que els tornen a Viscaya o Guipúscoa, i no a Valéncia, Aragó o Catalunya? ¿No seria més just tractar a totes les comunitats autònomes per igual, en un estat federal a l'estil d'Alemanya o els Estats Units?

Pero clar, imagine que no és lo mateix que et lleve els Furs el Caudillo, que Felip V. Be, es de veres; a nosatros nos furtaren la cartera fa molt més de temps. Pero Gibraltar també va caure en mans d'Anglaterra en la mateixa guerra que a nosatros nos llevaren els Furs, i no pareix que això els haja importat massa als successius governs espanyols a l'hora de plantejar les seues reivindicacions...

Estes coses són les que a mi m'agradaria que es discutiren, tal dia com hui. Cóm conseguir entre tots una Generalitat en recursos econòmics forts, financerament autosuficient, que diversifique l'economia valenciana per a no dependre només de la construcció desaforada i el turisme de masses, i evite que siga, com està sent, la comunitat autònoma a on més ha aumentat la desocupació.

Que simplement pague quan toca als seus proveïdors (i no a un any o dos vista), i no malbarate els diners dels valencians en saraus diversos; sobretot, si el problema és que no hi han diners gastadors (quànts hospitals, quànts carrers urbanisats, quànts coleges podrien fer-se en lo que costa mantindre el Palau de les Arts, que supostament es va construir “perque la torre de comunicacions dels socialistes era massa cara”). Un govern que comprenga que primer és menjar i pagar l'hipoteca del piset de 80 metros, que comprar-se un Ferrari o fer un viage a la Polinèsia.

Que coordine adequadament l'activitat dels municipis i vertebre eficaçment la Comunitat.

Que reivindique sense demagògia lo que haja de reivindicar al govern central, governen els seus o no, i pacte lo que haja de pactar quan siga lo millor per als nostres interessos.

Que defenga en fets i no en paraules el nostre idioma i la nostra personalitat, i cree camins per a facilitar el seu adreçament, i fomente l'autoestima i el coneiximent dels valencians per la seua història, la seua identitat i el seu patrimoni cultural, artístic i arquitectònic.

Que faça que els valencians tingam un lloc realment influent en Espanya i en Europa. Un govern que conseguixca que els valencians estigam orgullosos de viure en la nostra terra per la calitat de vida i la bona gestió dels servicis públics pagats entre tots, i que no es preocupe simplement per aparentar que lliguem els gossos en llonganices, i per pagar la festa privada a quatre nous rics, quan fa quatre dies que l'Unió Europea nos considerava Regió Objectiu 1.

Un govern Valencià, en mayúscules, abans que res i per damunt de tot.


Hi ha algú més que pense com yo?


25 d'abril: lo que passà...


Açò de les commemoracions històriques és com felicitar els natalicis o les onomàstiques a la família o als amics (parlant, segurament hauria dit els “cumpleanys” -terrible castellanisme- i els sants). Sí: quedes molt be la primera volta que ho fas, pero quedes molt malament si a l'any següent ya no t'enrecordes de fer-ho (i gràcies que ara existixen els mòvils en les seues agendes avisadores...). I de pas poses en un compromís al que has felicitat, si després és ell qui no s'enrecorda de tornar-te la felicitació...


En este cas, passa un poc lo mateix. La data va sorgir com a commemoració alternativa -o complementària- a la supostament autocomplaent i exenta de reivindicació del 9 d'octubre. Algú es va donar conte (seria interessant investigar quí fon el primer) que la nefasta batalla d'Almansa va tindre lloc tal dia com hui, en l'any de Nostre Senyor de 1707, i va decidir convertir-la en festa de precepte per al valencianisme.

Si la sabiduria popular sempre mantingué vagament en la memòria el recort d'aquella infausta data (“Més se pergué en Almansa” o “Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança”), en esta commemoració, sobretot en l'época de la Transició a la democràcia, es pretenia recordar l'efemèrides, i de pas, despertar la consciència reivindicativa i nacionalista dels valencians, rememorant la llista d'agravis històrics pendents de resolució, que nos havien fet oblidar que alguna volta fórem un regne pràcticament independent...

La batalla d'Almansa fon, en realitat, una batalla més dins de la Guerra de Successió: un conflicte internacional, d'abast europeu, que té el seu orige en l'esterilitat del rei Carles II, el Hechizado, i que es desenrollà feroçment en la nostra terra, al caliu d'atres conflictes soterrats, de caràcter més econòmic o social que estrictament polític.

Carles II, el Hechizado

Efectivament, tant Felip d'Anjou (nét de Lluís XIV de França), com l'Archiduc Carles (fill de l'Emperador Lleopolt I d'Àustria), entre atres, reivindicaven els seus drets de successió al tron de la monarquia hispànica. Implícitament, com és natural, se trobava el desig de les dos dinasties (els Borbons i els Habsburg) de mantindre l'hegemonia en Europa, i l'equilibri de forces de les distintes potències europees, aixina com els plans per a repartir-se un gran botí: les possessions espanyoles en Flandes, Centre-Europa i Itàlia.

Després de canviar varies voltes el seu testament, Carles II, provablement en el desig que es conservara l'unitat de l'imperi heretat de Carles V i Felip II, declarà a Felip d'Anjou hereu al tron. Carles II faltà finalment en 1700 sense descendència, i Felip d'Anjou fon proclamat en Madrit, en dèsset anys, el primer rei Borbó de l'història d'Espanya.

La Guerra de Successió (image presa d'esta pàgina web d'Ayora)

Com feren els seus precedents en el càrrec, i com era la seua obligació, Felip IV de Valéncia i Aragó, i V de Castella (a pesar de l'evident tradició centralista de la casa de Borbó en França, i independentment de les seues idees de futur al respecte), jurà i respectà sense majors problemes els furs i privilegis dels seus estats (els de la Corona d'Aragó, Navarra i les Províncies Vascongades).


Per a abreujar el tema, les potències europees, com era d'esperar, no podien vore ni en pintura la nova aliança sorgida entre les monarquies francesa i hispànica, i en setembre de 1701 es bastí la Gran Aliança, que, formada per Àustria, Anglaterra, els Països Baixos, Dinamarca i, més tart, Portugal i Savoya, declaraven la guerra a França i Espanya en maig de 1702, reclamant els drets de Carles d'Àustria com a Hispaniarum Rex.

L'archiduc Carles d'Àustria

La qüestió és que els humans no estem mai a gust si no és fent partits i bandos, i enfrontant-nos a la mínima que se nos presenta. Per ací la cosa estava ya uns quants anys rebolicada, a causa de la Segona Germania (una revolta dels llauradors del Regne en 1693 contra els privilegis nobiliaris), i en tots els regnes hispànics existia un evident sentiment antifrancés, entorn del qual s'estructurava un bando austraciste que prenia partit per l'Archiduc Carles com a rei, en el nom de Carles III. En el nostre cas, els partidaris de Carles eren coneguts popularment com a maulets, i els de Felip, com a botiflers.

Una encertada campanya antisenyorial encapçalada, entre atres, pel famós general valencià Joan Batiste Basset, féu guanyar-se per a Carles III el favor de gran part de les classes populars valencianes, mentres que l'estament nobiliari es decantava clarament per Felip d'Anjou. En una expedició que partia de Lisboa, i després d'intentar atracar en Cadis, Múrcia i Alacant, l'Archiduc Carles desembarcava en Altea en 1705, a on fon proclamat rei. Les tropes austracistes, formades sobre tot per anglesos i portuguesos, conquerien Dénia, Alzira i atres llocs, fins que finalment arribarien a Valéncia. Des de Barcelona, també favorable a la causa austracista, a on va fixar la seua primera capital, Carles III avançà fins a Madrit, a on fon proclamat rei el 29 de juny de 1706.

Pero les forces borbòniques saberen refer-se, i Carles III hagué d'abandonar Madrit poc després, reculant cap a Valéncia. El 25 d'abril de 1707, tropes borbòniques formades per castellans i francesos s'enfrontaren prop d'Almansa a un eixèrcit austraciste format fonamentalment per anglesos, portuguesos i holandesos.

Berwick en la Batalla d'Almansa (Rendició en la Batalla de Almansa, de Ricardo Balaca. Congrés dels Diputats, Madrit)


Camps a on tingué lloc la batalla d'Almansa

La derrota d'estos últims va obrir les portes del Regne de Valéncia als borbònics, que el varen ocupar en poc de temps, en episodis tan terribles com l'incendi i destrucció de Xàtiva, que resistí fins al 20 de juny, i que com a castic per la seua resistència fon inclús rebatejada en el nom de San Felipe, després de ser reduïda a cendres.


Felip V. Museu de l'Almodí de Xàtiva

Felip IV de Valéncia i V de Castella, una volta s'hagué assentat tranquilament una atra volta en la seua cadira real de Madrit, va vore el cel obert i, en l'excusa de la rebelió de valencians i aragonesos contra la seua autoritat, signà por justo derecho de conquista els Decretos de Nueva Planta, el 29 de juny de 1707 (la data realment negra i desastrosa per a les nostres llibertats):
Considerando haber perdido los Reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitadores por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos sus fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás Reinos de esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos reinos de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelión; y considerando también, que uno de los principales atributos de la Soberanía es la imposición y derogación de leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar, aun sin los graves y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia.

He juzgado conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada [...]
El final ya el sabem. L'última posició austracista del Regne de Valéncia fon el castell d'Alacant, que resistí a les tropes borbòniques fins a abril de 1709; i en setembre de 1714 les últimes tropes austracistes abandonaven Catalunya, el darrer bastió que s'havia mantingut fidel a Carles III.

El castic als valencians fon cruel i inesperat, inclús per als partidaris valencians de Felip V de Castella. Funcionaris castellans, desconeixedors de l'idioma i les costums valencianes, entraren en tromba a ocupar els càrrecs de la nova administració borbònica, substituint als valencians. I en bona llògica, “las leyes, uso y práctica de Castilla” comportaven que la llengua valenciana fora de colp i repent absolutament proscrita dels usos oficials, reforçant la castellanisació cultural que havia començat alguns segles abans entre alguns rogles lliteraris.

L'eixèrcit real passaria també a ocupar permanentment el Regne, en previsió de futures rebelions, quan abans eren precisament les Corts del Regne les que havien d'aprovar, després de la solicitut del Rei, si les milícies valencianes anaven o no a la guerra, i si s'acceptava l'entrada al Regne de milícies estrangeres. Es construiria en Valéncia la Ciutadella, adossada a la muralla, pero no per a protegir als seus habitants d'invasions exteriors, sino per a apuntar-los en els seus canons, per si se'ls ocorria tornar-se a rebelar...

La Ciutadella de Valéncia (image presa del blog http://valenciablancoynegro.blogspot.com/: recomane la seua visita)

Per atra banda, la Real Senyera del Rat Penat es tancà en una arca de tres claus, per recordar perillosament a l'antiga llibertat perduda, i la processó del 9 d'octubre es va prohibir (d'ací, segons pareix, prove la famosa mocadorà de Sant Donís en la piuleta i el tronador de massapà, substituint a les piuletes i tronadors de veres: coets pirotècnics que s'encenien en les festes del 9 d'octubre i que les noves autoritats havien prohibit).

Inclús des del nou Ajuntament borbònic s'organisaren embaixades mediadores davant el rei per a intentar, com a mínim, la recuperació del dret civil foral (que sí que mantingueren finalment Aragó, Catalunya i les Balears, pero no Valéncia), en un resultat desastrós: els emissaris de l'Ajuntament enviats davant el rei (el jurat Blanquer i l'advocat Ortí) foren detinguts i tancats en la presó de Pamplona...


En definitiva, 500 anys d'història i llibertat foral se tancaven de colp. El Regne de Valéncia continuava existint, com a simple entitat administrativa (com a “província”, fins a la divisió en tres territoris en 1833), pero sense institucions ni lleis pròpies: ni Furs, ni Corts, ni Generalitat, ni Virrei, ni Jurats, ni Justícia, ni Mestre Racional, ni Mustaçaf, ni Centenar de la Ploma. Ni idioma. Abans, el rei havia de jurar els Furs del Regne si volia ser Rei de Valéncia; ara, era un simple territori administrat des de la lluntana Madrit, sense més poder civil que el dels Ajuntaments designats a dedo i copats per càrrecs afectes al nou règim...


En esta autèntica guerra civil (com en una atra encara desgraciadament pròxima en el temps), qui ixqué perdent, indubtablement, va ser el Poble en mayúscules, embolicat entre interessos i propagandes d'uns i atres, en preocupacions primàries que devien passar moltes voltes per la simple supervivència, i que hagué de patir després la set de venjança i resquit dels vencedors.

Com dia una cançoneta de l'época, arreplegada per Manuel Sanchis Guarner en La llengua dels valencians:
Els maulets i botiflers
be mos feren la tirana;
uns, esquilant-mos del tot
i atres, venent-mos la llana.


12 abr. 2009

Granada


Mai havia estat en Granada. Com era d’esperar, lo que conta la gent és cert. Granada, crec, pot resultar atractiva per a quasi tota classe de visitant que s’acoste a passar uns dies de descans. Unes sis horetes en coche contant parades, chino-chano i en bona companyia no es fan tan llarcs. Pràcticament tot en autovia, i el pijor tram és precisament el que va de Villena a Elig: una autovia que necessita d'algun retoc notable, tant en ferm (prou deteriorat) com en traçat (massa sinuós per a una autovia de tant de trànsit).


Per a escomençar, Granada té molta història (òbviament!). I de la bona: el secular regne nazarí, Boabdil, els Reis Catòlics, la sublevació morisca... Una ciutat, a estes altures de l'història, realment orgullosa i conscient de totes les seues raïls: la cristiana i la musulmana.

Capilla Real de Granada. Sepulcre dels Reis Catòlics (dreta) i de Felipe el Hermoso y Juana la Loca (esquerra)

Per cert: igual que atres, eh? Tots coneixem el nom de Boabdil, l’últim rei moro de Granada (gràcies, tot s'ha de dir, a la constant i insistent historiografia castellano-espanyola); inclús podríem relatar certes particularitats d’aquella històrica conquesta (llora como mujer...). Pero si anàrem a preguntar al carrer Xàtiva del Cap i Casal el nom de l’últim rei moro de Valéncia, quànts valencians contestarien correctament? (no digam ya dels forasters). Clar que sí!, el rei Zaén, o millor escrit, Zayyan. Che, que no ho sabien? Ah, si resulta que ni tan sols té un carrer dedicat en la ciutat! Si és que, quan dic que fem llàstima, no és per vici...

Tornant al tema, parlar de Granada és també parlar de monuments en mayúscules. L’Alhambra. L'imponent castell roig que va visitar un tal Washington Irving, al voltant de 1830: un escritor nortamericà i certament civilisat (cosa que no abundava massa en aquella época, i menys encara por estos andurriales) que es va dur les mans al cap al vore aquella maravella de l’arquitectura totalment abandonada, habitada pels desheretats de la ciutat, i plena de brossa, runa, femers, tavernes i ramats d’ovelles...

Patio de los Arrayanes. Palacio de Comares. Alhambra

Vista de l'Alcazaba, en l'Albayzín a l'esquerra

Tanta impressió li produí, que la va popularisar en els seus Contes de l'Alhambra, fins que les adormides i ineptes autoritats espanyoles de l’época es decidiren per fi a traure-la de l’oblit i la ruïna. I encara cóm que (a diferència d’atres que yo em sé, que també tenien un espectacular Palau Real a l’atra vora del riu, junt al pont i els jardins del mateix nom) els granadins no la volaren pels aires (a punt estigueren), no fora cas que els francesos l’usaren com a base per a bombardejar la ciutat en la Guerra de l’Independència...

Palau Real de Valéncia. Derrocat (volat en explosius pels mateixos valencians) el 1808...

L'Alhambra, com és sabut, és un conjunt d'edificacions i jardins que constituïx una esplèndida mostra de l'arquitectura i la cultura andalusí o hispano-aràbiga, només distorsionada per una mole d'estil renacentista: el palau manat edificar per l’Emperador Carles V dins del recinte per a intentar fer ombra a tanta bellea infidel, i que no fa sino reforçar l’admiració pels arabescs, les fonts i les columnes d’inspiració oriental del restant d'edificis de l'Alhambra.


L'Albayzín des de l'interior del palau

Mirador de Lindaraja

Font en el Generalife

Es pot passar perfectament un dia sancer en l'Alhambra, i és necessari un mínim de mig dia per a poder visitar en una certa tranquilitat totes les parts del castell. És altament recomanable reservar les entrades per internet, encara que siguen un poc més cares, i llogar una audioguia per a enterar-se be de l'història i el significat de cada part del recinte.

Per cert: l'audioguia està disponible en castellà, anglés, francés, alemany, italià, holandés, portugués, català, basc i gallec. El famós poder valenciano pareix que no ha aplegat encara a estes terres, i la "codificació policèntrica alhora que convergent" que diu defendre l'AVL continua a on està: ben guardadeta dins de l'AVL, no siga cas que es constipe d'eixir massa al carrer...


Endevina, endevinalla... quína llengua autonòmica oficial de l'Estat és l'única que no podem triar en l'audioguia de l'Alhambra...? Esta era facileta, eh?

Granada inclús té rius (de factura modesta, pero rius; un d’ells, el Darro, curiosament soterrat en el seu tram final per a donar pas a una avinguda). Presenta, també, desnivells significatius (eixos que tant trobem a faltar en Valéncia), que, a l’estil del mirador de la Piazzale Michelangiolo de Florència, oferixen unes magnífiques vistes de conjunt: de l’Alhambra des de la ciutat, i de la ciutat i Sierra Nevada des de l’Alhambra. Vistes que, de dia o de nit, permetran la presa d’excelents i turístiques fotos, per a recordar-les com és menester, i presenciar romàntiques postes de sol des del Generalife.


El riu Darro de nit

Panoràmica de Granada des de l'Alhambra

Té, cóm no, barris plens de tipisme: el Sacromonte, l’Albayzín, l’Alcaicería, que conserven en el seu nom inclús l’ortografia castellana pròpia de segles passats (ací no hi ha normalització que valga). Barris no violats encara per l’ona de modernor arquitectònica que nos invade, ni pel buidat de residents i comerços tradicionals per a substituir-los per oficines i complexos administratius, en els que només (en un poquet de sort) les fronteres dels edificis (a voltes desfigurades per sobreelevats acristalats) són les originals: defectes que patixen els centres històrics de moltes atres ciutats, com la nostra.

Cases restaurades lo just per a continuant aparentant l’edat que realment tenen, i per a lluir la seua bellea vella. Barris plens de cuevas flamencas, teteries, insistents gitanes llegidores de mans que sempre ataquen al més dèbil del grup (ai Samuel, hehehe...). I, si eixim dels circuits més freqüentats, en alguns racons, gents, digam, poc recomanables, que el visitant hauria d’evitar. Pero inclús això li dona a Granada eixos aires de llegenda que aumenten la fama de les ciutats importants.

La Alcaicería

I clar, Sierra Nevada al costat. Esquí per a qui li agrade, i senderisme espectacular i en estat pur per als qui nos agraden coses més reposades, i d’esforç continuat pero no tan explosiu. Nosatros, poc ambiciosos i molt realistes, deixàrem la pujada al Mulhacén per a époques de menys neu i més moral, i férem l'ascensió al Trevenque (2.079 m). L'esforç valgué la pena: la visita de cinc cabres monteses, una vista impresionant del massiç del Veleta, un dinar d'entrepà en el cim, sense més soroll que el del vent, els pardals i les abelles, i la neu present en bona part del trayecte, varen satisfer totes les nostres expectatives. La baixada fon pijor encara, per esvarosos i no massa ben definits camins de grava, pero be: ací estem, p'a lo que faça falta.

El Trevenque

Vista del massiç del Veleta des del cim del Trevenque

A un tir de pedra de Granada, està la comarca de l’Alpujarra, en els seus pobles de raïls morisques en les faldes del Mulhacén (fita més alta de la península) i noms tan sonors com Capileira, Pampaneira, Bubión, Trevélez. I un poquet més allà, la mar i les seues plages, antesala de la Costa del Sol.

Campanar de Campaneira entre la boira

Vista de Trevélez, considerat el municipi més alt d'Espanya

Per últim, pero no per això manco important: a qui li agrade el menjar i el chalar (a quasi tots, imagine), Granada és, naturalment, un destí imprescindible. Lo de les tapes, espectacular. Això sí que és patrimoni immaterial de l’humanitat. Passar des de les 2 del migdia fins a les 12 de la nit menjant i bevent, charrant i rient a parts iguals i per bon preu (i qué bo que és no tindre que conduir, hehehe) té un valor incalculable...

De tapas por Granada

Teteria. Espai en la cachimba...

Migas alpujarreñas

En fi. Que, com se sol dir en estos casos, tornarem...

Deixeu-me només una última reflexió. Sobre l’época de dominació musulmana de la Península Ibèrica en general; i de Valéncia en particular, clar. Ya he fet algunes chicotetes alusions, pero vullc acabar d’afinar la qüestió. Ara que ya sabem que el 30% dels gens dels valencians són d’orige morisc o jueu, be estaria recordar, una volta més, que els habitants d'Al-Andalus eren en realitat tan “espanyols” com els dels regnes cristians, i que en realitat no eren sino descendents dels mateixos hispano-romans que habitaven la Península Ibèrica abans de l'invasió de les tropes de Tariq i Muza el 711. Cristians de llengua romànica que varen absorbir l'escàs contingent d'àraps i berebers que entraren des del Nort d'Àfrica (que a canvi, com a classes dirigents, els donaren una nova cultura i varen perpetuar els seus llinages aràbics), i que donades les ventages evidents, s'anaren convertint en el pas dels segles i les generacions a la religió musulmana, i prenent la llengua àrap -a la seua manera- com a pròpia; encara que ètnicament tenien poquet d'àraps.

I que en el nostre cas concret, un cúmul de casualitats propiciaren l'aparició, en el segle XI, d'un chicotet regne taifa de Valéncia que perviuria en el temps, i que Jaume I, el nostre pare de la pàtria, per motius que només ell va conéixer, respectà fins al punt d'autocoronar-se com el primer rei cristià de Valéncia, afegint-lo als seus títols de Rei d'Aragó i Mallorca, Comte de Barcelona i Urgell i Senyor de Montpeller, al mateix temps que el tornava a la civilisació cristiana occidental.

Per si, quan el milenari Tribunal de les Aigües desaparega per no quedar horta que jujar, i les restes de la muralla islàmica de Valéncia acaben per afonar-se definitivament, hi ha algú que s'oblida d'a on venim, de cinc segles d'història i civilisació musulmanes (del VIII al XIII), i de qué ha passat per a ser lo que som...
Bella com lo millor d'una vida que fon dolça,
alegre com lo més fermós
d'una joventut que ya passà.
Diuen: El Paraís nos descrius,
¿i cóm podria ser el Paraís
en un atre món? -els conteste:

Valéncia és eixa esmaragda
per a on corre un riu de perles.
És una nòvia la bellea de la qual
Déu ha creat, per a donar-li en acabant
la joventut eterna.
En Valéncia és constant el fulgor del matí
puix el sol juga en la mar i l'Albufera (...)

Encara que la mà de la separació
haja extés entre nosatres
distàncies que el viager tarda un mes en recórrer
Valéncia seguix sent la perla blanca que em fa llum
per onsevullga que vaja.

¿Quí per la seua lluentor se sembla més a la lluna?
Llocs ya lluntans, quan pense en ells,
sent que ya passà lo més dolç de la vida (...)

Fon el respecte a una terra d'hòmens lliures
i jóvens valents lo que em separà d'ella.


Ar-Russafí, segle XIII (traduït al valencià a partir de la versió castellana de T. Garulo)