12 abr 2009

Granada


Mai havia estat en Granada. Com era d’esperar, lo que conta la gent és cert. Granada, crec, pot resultar atractiva per a quasi tota classe de visitant que s’acoste a passar uns dies de descans. Unes sis horetes en coche contant parades, chino-chano i en bona companyia no es fan tan llarcs. Pràcticament tot en autovia, i el pijor tram és precisament el que va de Villena a Elig: una autovia que necessita d'algun retoc notable, tant en ferm (prou deteriorat) com en traçat (massa sinuós per a una autovia de tant de trànsit).


Per a escomençar, Granada té molta història (òbviament!). I de la bona: el secular regne nazarí, Boabdil, els Reis Catòlics, la sublevació morisca... Una ciutat, a estes altures de l'història, realment orgullosa i conscient de totes les seues raïls: la cristiana i la musulmana.

Capilla Real de Granada. Sepulcre dels Reis Catòlics (dreta) i de Felipe el Hermoso y Juana la Loca (esquerra)

Per cert: igual que atres, eh? Tots coneixem el nom de Boabdil, l’últim rei moro de Granada (gràcies, tot s'ha de dir, a la constant i insistent historiografia castellano-espanyola); inclús podríem relatar certes particularitats d’aquella històrica conquesta (llora como mujer...). Pero si anàrem a preguntar al carrer Xàtiva del Cap i Casal el nom de l’últim rei moro de Valéncia, quànts valencians contestarien correctament? (no digam ya dels forasters). Clar que sí!, el rei Zaén, o millor escrit, Zayyan. Che, que no ho sabien? Ah, si resulta que ni tan sols té un carrer dedicat en la ciutat! Si és que, quan dic que fem llàstima, no és per vici...

Tornant al tema, parlar de Granada és també parlar de monuments en mayúscules. L’Alhambra. L'imponent castell roig que va visitar un tal Washington Irving, al voltant de 1830: un escritor nortamericà i certament civilisat (cosa que no abundava massa en aquella época, i menys encara por estos andurriales) que es va dur les mans al cap al vore aquella maravella de l’arquitectura totalment abandonada, habitada pels desheretats de la ciutat, i plena de brossa, runa, femers, tavernes i ramats d’ovelles...

Patio de los Arrayanes. Palacio de Comares. Alhambra

Vista de l'Alcazaba, en l'Albayzín a l'esquerra

Tanta impressió li produí, que la va popularisar en els seus Contes de l'Alhambra, fins que les adormides i ineptes autoritats espanyoles de l’época es decidiren per fi a traure-la de l’oblit i la ruïna. I encara cóm que (a diferència d’atres que yo em sé, que també tenien un espectacular Palau Real a l’atra vora del riu, junt al pont i els jardins del mateix nom) els granadins no la volaren pels aires (a punt estigueren), no fora cas que els francesos l’usaren com a base per a bombardejar la ciutat en la Guerra de l’Independència...

Palau Real de Valéncia. Derrocat (volat en explosius pels mateixos valencians) el 1808...

L'Alhambra, com és sabut, és un conjunt d'edificacions i jardins que constituïx una esplèndida mostra de l'arquitectura i la cultura andalusí o hispano-aràbiga, només distorsionada per una mole d'estil renacentista: el palau manat edificar per l’Emperador Carles V dins del recinte per a intentar fer ombra a tanta bellea infidel, i que no fa sino reforçar l’admiració pels arabescs, les fonts i les columnes d’inspiració oriental del restant d'edificis de l'Alhambra.


L'Albayzín des de l'interior del palau

Mirador de Lindaraja

Font en el Generalife

Es pot passar perfectament un dia sancer en l'Alhambra, i és necessari un mínim de mig dia per a poder visitar en una certa tranquilitat totes les parts del castell. És altament recomanable reservar les entrades per internet, encara que siguen un poc més cares, i llogar una audioguia per a enterar-se be de l'història i el significat de cada part del recinte.

Per cert: l'audioguia està disponible en castellà, anglés, francés, alemany, italià, holandés, portugués, català, basc i gallec. El famós poder valenciano pareix que no ha aplegat encara a estes terres, i la "codificació policèntrica alhora que convergent" que diu defendre l'AVL continua a on està: ben guardadeta dins de l'AVL, no siga cas que es constipe d'eixir massa al carrer...


Endevina, endevinalla... quína llengua autonòmica oficial de l'Estat és l'única que no podem triar en l'audioguia de l'Alhambra...? Esta era facileta, eh?

Granada inclús té rius (de factura modesta, pero rius; un d’ells, el Darro, curiosament soterrat en el seu tram final per a donar pas a una avinguda). Presenta, també, desnivells significatius (eixos que tant trobem a faltar en Valéncia), que, a l’estil del mirador de la Piazzale Michelangiolo de Florència, oferixen unes magnífiques vistes de conjunt: de l’Alhambra des de la ciutat, i de la ciutat i Sierra Nevada des de l’Alhambra. Vistes que, de dia o de nit, permetran la presa d’excelents i turístiques fotos, per a recordar-les com és menester, i presenciar romàntiques postes de sol des del Generalife.


El riu Darro de nit

Panoràmica de Granada des de l'Alhambra

Té, cóm no, barris plens de tipisme: el Sacromonte, l’Albayzín, l’Alcaicería, que conserven en el seu nom inclús l’ortografia castellana pròpia de segles passats (ací no hi ha normalització que valga). Barris no violats encara per l’ona de modernor arquitectònica que nos invade, ni pel buidat de residents i comerços tradicionals per a substituir-los per oficines i complexos administratius, en els que només (en un poquet de sort) les fronteres dels edificis (a voltes desfigurades per sobreelevats acristalats) són les originals: defectes que patixen els centres històrics de moltes atres ciutats, com la nostra.

Cases restaurades lo just per a continuant aparentant l’edat que realment tenen, i per a lluir la seua bellea vella. Barris plens de cuevas flamencas, teteries, insistents gitanes llegidores de mans que sempre ataquen al més dèbil del grup (ai Samuel, hehehe...). I, si eixim dels circuits més freqüentats, en alguns racons, gents, digam, poc recomanables, que el visitant hauria d’evitar. Pero inclús això li dona a Granada eixos aires de llegenda que aumenten la fama de les ciutats importants.

La Alcaicería

I clar, Sierra Nevada al costat. Esquí per a qui li agrade, i senderisme espectacular i en estat pur per als qui nos agraden coses més reposades, i d’esforç continuat pero no tan explosiu. Nosatros, poc ambiciosos i molt realistes, deixàrem la pujada al Mulhacén per a époques de menys neu i més moral, i férem l'ascensió al Trevenque (2.079 m). L'esforç valgué la pena: la visita de cinc cabres monteses, una vista impresionant del massiç del Veleta, un dinar d'entrepà en el cim, sense més soroll que el del vent, els pardals i les abelles, i la neu present en bona part del trayecte, varen satisfer totes les nostres expectatives. La baixada fon pijor encara, per esvarosos i no massa ben definits camins de grava, pero be: ací estem, p'a lo que faça falta.

El Trevenque

Vista del massiç del Veleta des del cim del Trevenque

A un tir de pedra de Granada, està la comarca de l’Alpujarra, en els seus pobles de raïls morisques en les faldes del Mulhacén (fita més alta de la península) i noms tan sonors com Capileira, Pampaneira, Bubión, Trevélez. I un poquet més allà, la mar i les seues plages, antesala de la Costa del Sol.

Campanar de Campaneira entre la boira

Vista de Trevélez, considerat el municipi més alt d'Espanya

Per últim, pero no per això manco important: a qui li agrade el menjar i el chalar (a quasi tots, imagine), Granada és, naturalment, un destí imprescindible. Lo de les tapes, espectacular. Això sí que és patrimoni immaterial de l’humanitat. Passar des de les 2 del migdia fins a les 12 de la nit menjant i bevent, charrant i rient a parts iguals i per bon preu (i qué bo que és no tindre que conduir, hehehe) té un valor incalculable...

De tapas por Granada

Teteria. Espai en la cachimba...

Migas alpujarreñas

En fi. Que, com se sol dir en estos casos, tornarem...

Deixeu-me només una última reflexió. Sobre l’época de dominació musulmana de la Península Ibèrica en general; i de Valéncia en particular, clar. Ya he fet algunes chicotetes alusions, pero vullc acabar d’afinar la qüestió. Ara que ya sabem que el 30% dels gens dels valencians són d’orige morisc o jueu, be estaria recordar, una volta més, que els habitants d'Al-Andalus eren en realitat tan “espanyols” com els dels regnes cristians, i que en realitat no eren sino descendents dels mateixos hispano-romans que habitaven la Península Ibèrica abans de l'invasió de les tropes de Tariq i Muza el 711. Cristians de llengua romànica que varen absorbir l'escàs contingent d'àraps i berebers que entraren des del Nort d'Àfrica (que a canvi, com a classes dirigents, els donaren una nova cultura i varen perpetuar els seus llinages aràbics), i que donades les ventages evidents, s'anaren convertint en el pas dels segles i les generacions a la religió musulmana, i prenent la llengua àrap -a la seua manera- com a pròpia; encara que ètnicament tenien poquet d'àraps.

I que en el nostre cas concret, un cúmul de casualitats propiciaren l'aparició, en el segle XI, d'un chicotet regne taifa de Valéncia que perviuria en el temps, i que Jaume I, el nostre pare de la pàtria, per motius que només ell va conéixer, respectà fins al punt d'autocoronar-se com el primer rei cristià de Valéncia, afegint-lo als seus títols de Rei d'Aragó i Mallorca, Comte de Barcelona i Urgell i Senyor de Montpeller, al mateix temps que el tornava a la civilisació cristiana occidental.

Per si, quan el milenari Tribunal de les Aigües desaparega per no quedar horta que jujar, i les restes de la muralla islàmica de Valéncia acaben per afonar-se definitivament, hi ha algú que s'oblida d'a on venim, de cinc segles d'història i civilisació musulmanes (del VIII al XIII), i de qué ha passat per a ser lo que som...
Bella com lo millor d'una vida que fon dolça,
alegre com lo més fermós
d'una joventut que ya passà.
Diuen: El Paraís nos descrius,
¿i cóm podria ser el Paraís
en un atre món? -els conteste:

Valéncia és eixa esmaragda
per a on corre un riu de perles.
És una nòvia la bellea de la qual
Déu ha creat, per a donar-li en acabant
la joventut eterna.
En Valéncia és constant el fulgor del matí
puix el sol juga en la mar i l'Albufera (...)

Encara que la mà de la separació
haja extés entre nosatres
distàncies que el viager tarda un mes en recórrer
Valéncia seguix sent la perla blanca que em fa llum
per onsevullga que vaja.

¿Quí per la seua lluentor se sembla més a la lluna?
Llocs ya lluntans, quan pense en ells,
sent que ya passà lo més dolç de la vida (...)

Fon el respecte a una terra d'hòmens lliures
i jóvens valents lo que em separà d'ella.


Ar-Russafí, segle XIII (traduït al valencià a partir de la versió castellana de T. Garulo)

2 comentarios:

Forum dijo...

Viva Granada.

Anónimo dijo...

Me encantan las tapas! Yo soy de turismo tapero jaja, en semana santa fui por Granada (qué mejor sitio para irse de tapas y copas) y utilicé de referencia este ranking con los mejores bares de la zona http://goo.gl/wXkrU altamente recomendable!