23 ago 2009

Un any de blog


Puix això. Un anyet fa hui este blog. A tots els que em llegiu, moltes gràcies, de veres.

Si ho intente resumir en una paraula, ésta és la de "gratificant".

Primer, per la simple possibilitat de posar en orde pensaments i opinions que m'han estat rodant dins lo cap durant tant de temps, i de compartir-los en atres persones.

Segon, perque és una satisfacció comprovar que hi ha, "per ahí", gent, desconeguda o no tant, que pensa de forma pareguda a la meua.

Tercer, perque també és una satisfacció poder constatar que la discrepància no està renyida en el "bon rollo" i la discussió civilisada entre persones que pensen de forma diferent. Això que en bon valencià es diu "raonar".

I quart, perque... qué voleu que vos diga. La nostra terra, la nostra llengua, no són ni millors ni pijors que les demés terres i llengües del món. Pero són, simplement, les nostres. I ningú les defendrà si nosatros no ho fem. Si he pogut contribuir, encara que modestament, a esta fi, me done, també, per satisfet.

Perque només se defén lo que s'ama, i només s'ama lo que es coneix.

Va nàixer
perque calia.
Ningú ha sabut mai el dia.
El seu nom és Valéncia.
La pàtria és presència i essència.
I yo estic i estaré
a on ella està.
Soc, tant si vullc com si no vullc,
que sí que vullc,
VALENCIÀ.

Xavier Casp

13 ago 2009

Valéncia i el joc dels escacs


Quí anava a dir-nos als valencians, tan meninfots i tan poc estimadors de les nostres coses com solem ser, que el nostre Segle d’Or valencià, el segle XV, ademés de ser-ho políticament i lliteràriament, ho és, ara, també, per haver donat al món res menys que el naiximent del joc d’escacs, en les regles que hui mundialment se coneixen.

El (re)descobriment i demostració fefaent d’este fet l’havem d’agrair al chelvà José Antonio Garzón, qui culminà vint anys d’investigació i estudis al respecte en la publicació del llibre “El regreso de Francesch Vicent. La Historia del nacimiento y la expansión del ajedrez moderno”.


Si be els escacs són un joc d’orige àrap o persa, que s’estengué als regnes hispànics en l’Edat Mija (és molt conegut el tractat "Juegos diversos de Axedrez, dados, y tablas con sus explicaciones, ordenados por mandado del Rey don Alonso el sabio", que conté els problemes d’escacs més antics d’Europa, si be en regles diferents a les actuals), la novetat valenciana consistix, sobre tot, en l’aparició de la reina o dama, que substituí ràpidament una atra peça preexistent nomenada “alferza”, de moviments molt més reduïts.

La reina és, per tant, la clau de la qüestió, que farà consolidar esta manera originàriament valenciana de jugar als escacs com la que finalment s’estendrà a tot lo món. Garzón se basa per a la seua argumentació en dos obres fonamentals:

- per una part, el poema “Scachs d’amor”, de 1475, compost pels poetes valencians Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles i Francí de Castellví, en el que es descriu de forma rimada i alegòrica una partida d’escacs entre Vinyoles i Castellví, en comentaris intercalats de Fenollar que descriuen les regles més importants del joc.

- per una atra, el llibre “Libre dels jochs partits dels scachs en nombre de 100”, escrit pel sogorbí Francesch Vicent en 1495, i que constituïa un autèntic tractat del joc d’escacs, en una colecció de cent problemes en els que majoritàriament ya s’aplicaven les regles del joc d’escacs modern.

Després de molts anys de predicar en el desert, i davant de l’indiferència, com és habitual, de la majoria dels seus paisans (pensem per un moment si el breçol dels escacs haguera segut Catalunya… cóm haurien reaccionat els catalans, coneixent-los com els coneixem, davant d’esta chicoteta maravella de l’història), la raó s’ha impost per fi, fins al punt que del 21 al 25 de setembre d’enguany, de la mà dels organisadors del proyecte “Valéncia, breçol del joc d’escacs modern”, Kàrpov i Kaspàrov tornaran a enfrontar-se, 25 anys després del seu últim dol, en el Palau de les Arts, precisament per a commemorar simbòlicament el naiximent del joc d’escacs modern en Valéncia.


Remetem als estudis de Garzón per a més informació. No obstant, aprofitant l’edició de 2002 del poema "Scachs d’amor" per l’editorial Oronella (quí havia de ser si no), anem a difondre algunes curiositats que nos han paregut interessants.

La principal (a banda, segons pareix, de descriure per primera volta el moviment de l’alfil tal com el coneixem hui) és, com havem dit, l’aparició de la reina. Una aparició que Fenollar, en el poema titulat significativament "Diu que la Reyna vaja axí com tots, sino Cavall”, descriu de la següent manera:
Mes nostre joc – de nou vol enremar-se
d’estil novell – i estrany a qui be el mira,
car, sobre tot, - la Reina fa honrar-se,
prenent lo pom, - lo ceptre i la cadira.
Doncs, puix que diu – que més val i més tira,
per tot lo camp – pot molt be passejar-se,
mes tórcer no, - per temor ni per ira:
quant més se veu – la llibertat altiva,
més témer deu – de caure mai cativa.
Crec que, a pesar de tractar-se de valencià migeval (llaugerament modernisat en l’edició de l’Oronella), s’entén perfectament el sentit del poema. Efectivament, els moviments de la Reina queden clars: pot moure’s en qualsevol direcció i totes les caselles que es desige, pero sense desviar-se de la seua trayectòria com el cavall (“per tot lo camp pot molt be passejar-se, mes tórcer no”; “que la Reyna vaja axí com tots, sino Cavall”). I es deixa clar que este fet és “d’estil novell i estrany a qui be el mira”.

El fet de que les regles al respecte de la reina no estaven encara massa consolidades, degut a la seua novetat, ho demostra també que més avant Fenollar diga que “Lo Peó no puga montar a Dama, ni haja pus d’una Dama” (s’entén, si el peó conseguix aplegar a l’octava filera del tauler: lo que hui se coneix com a “promoció”), o “Que les Reines no es puguen pendre l’una ab l’atra”, o inclús que “si es pert la Reina, que sia perdut lo joc”, provablement per a atenuar l’enorme poder que atesorava la nova peça front al restant de peces del joc; tres regles que, no cal dir-ho, hui ya no estan en vigor.

El poema és enormement interessant perque poden seguir-se de la primera a l’última totes les jugades de la partida, en peces i moviments que coincidixen plenament en els actuals. I el cas és que havem d’agrair a un català, Ramon Miquel i Planas, que fera una transcripció del poema en 1914, junt en una reconstrucció de les jugades (ajudat per José Paluzie), perque l’original se troba perdut a hores d’ara; encara que, segons pareix, el poema se conserva fotografiat (pel propi Miquel i Planas) en la Biblioteca de Catalunya.

Atres curiositats del poema "Scachs d’amor" són, per eixemple, el fet que les peces, en lloc de ser blanques i negres com actualment, foren roges i verdes. També, la nomenclatura usada per a nomenar les peces: si el Peó, el Cavall, la Reina (o Dama) i el Rei reben el mateix nom que en l’actualitat, la Torre rep el nom de “Roc” (i ara entenem el perqué d’eixa denominació tan aparentment curiosa que se li dona, inclús en castellà, al moviment d’intercanvi entre el Rei i la Torre autorisat en determinades circumstàncies, conegut com a “enrocar-se”). L’Alfil era nomenat, per la seua banda, “Orfil” (segons pareix, la paraula prové de l’àrap al-fil: “elefant”).

Per atra banda, el moviment que representa una amenaça al Rei, i que s’ha d’avisar obligatòriament a l’adversari (el castellà “jaque”) correspon (com molt be arreplega el Diccionari de la RACV) al valencià “sús”: “que no siga pres ni ferit lo Rei, mes que l’avisen; ço és, donant-li sús”; “que lo Rei, puix li donen sús, s’haja de llevar o cobrir”; mentres que el colp definitiu és, simplement, el “mat”, del que es descriuen tres classes, en funció de cóm se verifica: el mat “ofegat”, el “robat” i el “comú”.

I una chicoteta referència al propi nom del joc. “Escac” (com en castellà “escaque”), no és res més que el nom que rep cadascuna de les xixantaquatre caselles del tauler, i prové d’un terme heràldic que s’usava per a la descripció d’escuts nobiliaris dividit en quadros d’igual tamany. I “joc dels escacs”, és el nom que li donaren els nostres inventors valencians del segle XV, i que fidels a la nostra tradició, havem de continuar usant hui (per molt que alguns li diguen descuidadament, per evident desconeiximent del seu orige i influència de l’omnipresent castellà, “agedrés”).

En fi. Si Sedaví era ya el breçol del moble i Alboraya el de l’orchata, sense voler desmeréixer a estes dos valencianíssimes localitats, podem proclamar orgullosament que Valéncia és el breçol del joc d’escacs modern...

Sí: els valencians del segle XXI podem estar ben orgullosos de que els nostres paisans de 1475, Vinyoles, Fenollar i Castellví, i poc més tart el sogorbí Francesch Vicent, tingueren la feliç idea d’inventar la Dama i el restant de novetats. I no sols això: també, de descriure-les i difondre-les originàriament i sense cap complex (impossible d’existir en aquella época gloriosa) en nostra volguda llengua valenciana. I que d'esta manera feren convertir-se als escacs en la maravellosa barreja de deport mental i joc de taula que hui practiquen millons de sers humans en tots els racons del planeta.

Açò es deu saber, es deu difondre, es deu ensenyar, es deu aprofitar. Polítics, professors, estudiosos en general: mans a l’obra. Per eixemple, un detall molt apropiat per a l’ocasió: ¿qué tal una traducció oficial de les regles actualment vigents del joc dels escacs, a la mateixa llengua valenciana en la que foren escrites originàriament..?

4 ago 2009

No és este ya el poble vell, que és atre Alacant


Aixina canta l’Himne d’Alacant, en lletra (sí, en valencià) de José Mariano Mileto i música de Juan Latorre. L’himne va ser compost, si no m’equivoque (no he trobat massa informació al respecte) al voltant de 1930, i com havem dit, en valencià, com l’Himne oficial de les Fogueres de Sant Joan, de la mateixa época. I en llengua valenciana continua interpretant-se hui de forma oficial, per molt que la realitat llingüística de la capital de la millor terreta del món haja canviat radicalment en el pas de tres generacions escasses...

Efectivament, est Alacant de hui, per a lo bo i lo roín, és prou diferent d’aquell poble vell que canta l’himne, que contava en uns 64.000 habitants el 1920. Parlem moltes voltes del poble valencià com una espècie de conjunt monolític en suposta consciència pròpia, o d’eixos “5 millons de valencians” que haurien de trobar-se sempre virtualment units, reclamant a on fera falta lo que fora menester; pero poques voltes, des del melic del Cap i Casal, pensem en que u dels majors problemes identitaris que patix esta sofrida terra, si no el major, és precisament la pèrdua radical de la consciència de valencianitat en la ciutat d’Alacant i molts municipis de la seua província (especialment, en els castellaparlants o recentment castellanisats). Municipis que en conjunt poden sumar un quart de la població valenciana total... i del seu cens electoral.

El “somos levantinos más que valencianos”, junt en unes atres conegudes proclames, que per llamentablement deplorables no reproduiré ací, pero que poden escoltar-se fàcilment en la retransmissió de la cremà de les Fogueres o en els partits de fútbol, resumixen un sentiment prou arraïlat en la societat alacantina actual. Parlant clar: en general, molt difícilment accepten, molts alacantins de la capital, ser qualificats com a valencians, o sentir-se com a tals, sense protestar enèrgicament i esgrimir suposts o reals greuges històrics, centralisme i odi de la ciutat de Valéncia cap a Alacant, o una personalitat “diferent”, “más abierta”, en la que, tot s’ha de dir, l’idioma tradicional de la capital alacantina, el valencià, no sol estar massa present… Un sentiment que sol ser conegut, en totes les variacions i matisos de l’expressió, com a alicantinisme.

Alguns autors (no molts, la veritat, si ho comparem en la tinta que havem gastat a les vores del Túria per a discutir sobre coses paregudes) han tractat de fer un diagnòstic adequat dels perqués d’esta situació. José Vicente Mateo, en Alacant a part (1966) fon el primer (pareix ser que per encàrrec personal de Joan Fuster) en analisar les causes i conseqüències d’este fenòmen, molt relacionat en aquella época en el famós Sureste español, una atra entelèquia antivalenciana que supostament havien de formar les províncies d’Alacant, Múrcia i Almeria. Una región surestina que el franquisme sempre volgué potenciar, pero que tampoc ha arraïlat mai en Alacant; recialles de tot allò són, per eixemple, la Caja del Mediterráneo, antigament “de Alicante y Murcia”, i el diari La Verdad, en sèu en Múrcia pero edició, entre atres, en Alacant.

Més recentment, dos obres de signe radicalment contrari, pero que tenen un cert punt alicantiniste comú, han tractat el tema des d’una òptica prou més ideològica i, clar està, moderna, pel seu any de publicació.

Per una banda, Alicantinismo. Teoría y práctica (1994), de Juan Carlos Tur Ayela, representant de l’alicantinisme més tradicional i dretà, pero que per eixemple, tot s'ha de dir, fon el primer regidor de l'Ajuntament d'Alacant en parlar en valencià en el ple municipal, com ell mateix relata en el seu llibre. Algun dia el comentarem.

Per atra banda, Alacant contra Valéncia (també de 1994), d’Emili Rodríguez-Bernabeu, des d’una postura (per si faltava la guinda) obertament catalanista, pero en idees interessants que algun dia tractarem també.

Una atra obra important és Alacant. La llengua interrompuda (1996), de Brauli Montoya Abat, que descriu magistralment el procés de substitució llingüística de l’idioma valencià pel castellà en la ciutat d’Alacant. Un procés d’orige antic, pero accelerat des de finals dels anys 30 del segle passat (com en la ciutat de Valéncia), anys en els que la llengua valenciana encara era majoritària (igual, també, que en el Cap i Casal) en el conjunt de la població alacantina; tal com el mateix Enric Valor, colaborador en aquell temps de la revista satírica alacantina en valencià El Tio Cuc, va repetir més d’una volta, emocionat: que ell encara havia sentit parlar valencià “a tot Alacant”.

Els "números dels cegos". Sempre ha segut tradicional en la ciutat d’Alacant cantar els números per mig de diversos noms valencians, que s’assignaven als números compresos entre l’1 i el 100 per a la seua identificació. Encara hui, se publiquen estos quadros resum, com a mostra d’una tradició oral molt alacantina.

Ya tindrem temps d’analisar les causes d’este fenòmen, i les postures que els diversos autors mencionats mantenen al respecte. Sí que observe, en els últims temps, que cada volta més alacantins (vore este blog o este), a vegades en l’incomprensió d’alguns dels seus paisans, estan acomentent una tasca de recuperació i posada en valor de l’identitat tradicional alacantina (i per tant, en molts casos, de la valencianitat originària d’Alacant) després de décades d’una cosa que alguns han nomenat “no-personalitat” d’Alacant.

Esta quasi-arqueologia cultural i inclús sentimental, en la que molts valencians de la capital (sotmesa en gran part als mateixos procesos despersonalisadors) nos veem clarament identificats, és molt més complicada encara de dur a terme en Alacant, a on s’ajunten un sentiment particulariste antic, el problema de l’homonímia entre els habitants de Valéncia ciutat i Valéncia regne (valencians uns i atres, com els mexicans o els panamenys), no fàcilment acceptable per molts alacantins actuals, i els afanys disgregadors de certa classe empresarial alacantina que veu una amenaça qualsevol veleïtat “valencianista” que supostament pose en dubte la seua hegemonia i influència sobre “la província” .

D’esta manera, com díem, eixa cosa nuvolosa nomenada “tradició” en Alacant, ha segut quasi oblidada en qüestió de tres generacions; mantinguda, això sí, encara, per molts alacantins de naiximent majors de 65 anys (que, per causes massa conegudes, no transmeteren el valencià als seus fills) pero diluïda per un allau d’immigració forastera que (és un fet), no sols no ha aprés el valencià, com solien fer els forasters fins als anys 30, segons conta Montoya en la seua obra, sino que ha fet basar l’alicantinisme identitari de les noves generacions, pràcticament de forma exclusiva, en la festa de les Fogueres (una festa que, com és sabut, naixqué com a imitació de les Falles de la germana ciutat de Valéncia) i el rezel (quan no odi) al Cap i Casal...

Un rezel, extés en l’actualitat a la majoria dels alacantins, només justificat en part per la massa habitual tendència insolidària i centralista de la capital front als interessos de les comarques valencianes. Un sentiment, tot s’ha de dir, que qualsevol moviment polític o cultural que es diga valencianiste, ha de començar per reconéixer, continuar per respectar-lo i comprendre’l i, finalment, en tot cas, reconduir-lo, sempre des de la millor manera possible: des del diàlec i l’intercanvi d’idees, i mai des de l’imposició aliena. Els alacantins, com els valencians en general, seran sempre lo que ells mateixos vullguen ser.

Per a acabar este primer de (espere) molts atres posts sobre el tema “Alacant”, i per si alguns no s’acaben de creure cóm han canviat realment les coses en tan poc de temps, només un botó de mostra, extret del llibret de la Foguera de Carolines Baixes de 1930 (respectant la macarrònica ortografia original):
Té la corona d’España
les choyes més desllumbrants.
Castelló, Alacant, Valensia
son els millors diamants.

A VALENSIA

Tú, presiosa Valensia,
formes part de la foguera,
perqu’eres tan rica en esensia
com atra rechió volguera!
Tú, la Reina de les flors;
la més bonica y cautiva;
la que més frutes cultiva
en nostra rechió d’amors.
Tú, qu’es pot dir en veu alta
qu’eres la mare de tots,
desde Oriola hasta Gata
y de Gata a Castelló!
Beneit siga el teu nom
y un grit de reverensia,
em fa dir ¡Viva Valensia!
La millor ciutat del mon!

A CASTELLÓ DE LA PLANA

Chermana també per sort
de Valensia y Alacant:
també eres un encant!
Formes part del ram de flors!
Lo mateixet que a Valensia
te dedique en estos díes
un saludo en la foguera!
Yo sempre aspire y volguera
als tres, volense i uníes!
Valga un saludo de unió
en la machor reverensia,
gritant tots en efusió:
¡Viva Alacant y Valensia;
viva també Castelló!
Efectivament, el de hui és un atre Alacant…