13 ago. 2009

Valéncia i el joc dels escacs


Quí anava a dir-nos als valencians, tan meninfots i tan poc estimadors de les nostres coses com solem ser, que el nostre Segle d’Or valencià, el segle XV, ademés de ser-ho políticament i lliteràriament, ho és, ara, també, per haver donat al món res menys que el naiximent del joc d’escacs, en les regles que hui mundialment se coneixen.

El (re)descobriment i demostració fefaent d’este fet l’havem d’agrair al chelvà José Antonio Garzón, qui culminà vint anys d’investigació i estudis al respecte en la publicació del llibre “El regreso de Francesch Vicent. La Historia del nacimiento y la expansión del ajedrez moderno”.


Si be els escacs són un joc d’orige àrap o persa, que s’estengué als regnes hispànics en l’Edat Mija (és molt conegut el tractat "Juegos diversos de Axedrez, dados, y tablas con sus explicaciones, ordenados por mandado del Rey don Alonso el sabio", que conté els problemes d’escacs més antics d’Europa, si be en regles diferents a les actuals), la novetat valenciana consistix, sobre tot, en l’aparició de la reina o dama, que substituí ràpidament una atra peça preexistent nomenada “alferza”, de moviments molt més reduïts.

La reina és, per tant, la clau de la qüestió, que farà consolidar esta manera originàriament valenciana de jugar als escacs com la que finalment s’estendrà a tot lo món. Garzón se basa per a la seua argumentació en dos obres fonamentals:

- per una part, el poema “Scachs d’amor”, de 1475, compost pels poetes valencians Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles i Francí de Castellví, en el que es descriu de forma rimada i alegòrica una partida d’escacs entre Vinyoles i Castellví, en comentaris intercalats de Fenollar que descriuen les regles més importants del joc.

- per una atra, el llibre “Libre dels jochs partits dels scachs en nombre de 100”, escrit pel sogorbí Francesch Vicent en 1495, i que constituïa un autèntic tractat del joc d’escacs, en una colecció de cent problemes en els que majoritàriament ya s’aplicaven les regles del joc d’escacs modern.

Després de molts anys de predicar en el desert, i davant de l’indiferència, com és habitual, de la majoria dels seus paisans (pensem per un moment si el breçol dels escacs haguera segut Catalunya… cóm haurien reaccionat els catalans, coneixent-los com els coneixem, davant d’esta chicoteta maravella de l’història), la raó s’ha impost per fi, fins al punt que del 21 al 25 de setembre d’enguany, de la mà dels organisadors del proyecte “Valéncia, breçol del joc d’escacs modern”, Kàrpov i Kaspàrov tornaran a enfrontar-se, 25 anys després del seu últim dol, en el Palau de les Arts, precisament per a commemorar simbòlicament el naiximent del joc d’escacs modern en Valéncia.


Remetem als estudis de Garzón per a més informació. No obstant, aprofitant l’edició de 2002 del poema "Scachs d’amor" per l’editorial Oronella (quí havia de ser si no), anem a difondre algunes curiositats que nos han paregut interessants.

La principal (a banda, segons pareix, de descriure per primera volta el moviment de l’alfil tal com el coneixem hui) és, com havem dit, l’aparició de la reina. Una aparició que Fenollar, en el poema titulat significativament "Diu que la Reyna vaja axí com tots, sino Cavall”, descriu de la següent manera:
Mes nostre joc – de nou vol enremar-se
d’estil novell – i estrany a qui be el mira,
car, sobre tot, - la Reina fa honrar-se,
prenent lo pom, - lo ceptre i la cadira.
Doncs, puix que diu – que més val i més tira,
per tot lo camp – pot molt be passejar-se,
mes tórcer no, - per temor ni per ira:
quant més se veu – la llibertat altiva,
més témer deu – de caure mai cativa.
Crec que, a pesar de tractar-se de valencià migeval (llaugerament modernisat en l’edició de l’Oronella), s’entén perfectament el sentit del poema. Efectivament, els moviments de la Reina queden clars: pot moure’s en qualsevol direcció i totes les caselles que es desige, pero sense desviar-se de la seua trayectòria com el cavall (“per tot lo camp pot molt be passejar-se, mes tórcer no”; “que la Reyna vaja axí com tots, sino Cavall”). I es deixa clar que este fet és “d’estil novell i estrany a qui be el mira”.

El fet de que les regles al respecte de la reina no estaven encara massa consolidades, degut a la seua novetat, ho demostra també que més avant Fenollar diga que “Lo Peó no puga montar a Dama, ni haja pus d’una Dama” (s’entén, si el peó conseguix aplegar a l’octava filera del tauler: lo que hui se coneix com a “promoció”), o “Que les Reines no es puguen pendre l’una ab l’atra”, o inclús que “si es pert la Reina, que sia perdut lo joc”, provablement per a atenuar l’enorme poder que atesorava la nova peça front al restant de peces del joc; tres regles que, no cal dir-ho, hui ya no estan en vigor.

El poema és enormement interessant perque poden seguir-se de la primera a l’última totes les jugades de la partida, en peces i moviments que coincidixen plenament en els actuals. I el cas és que havem d’agrair a un català, Ramon Miquel i Planas, que fera una transcripció del poema en 1914, junt en una reconstrucció de les jugades (ajudat per José Paluzie), perque l’original se troba perdut a hores d’ara; encara que, segons pareix, el poema se conserva fotografiat (pel propi Miquel i Planas) en la Biblioteca de Catalunya.

Atres curiositats del poema "Scachs d’amor" són, per eixemple, el fet que les peces, en lloc de ser blanques i negres com actualment, foren roges i verdes. També, la nomenclatura usada per a nomenar les peces: si el Peó, el Cavall, la Reina (o Dama) i el Rei reben el mateix nom que en l’actualitat, la Torre rep el nom de “Roc” (i ara entenem el perqué d’eixa denominació tan aparentment curiosa que se li dona, inclús en castellà, al moviment d’intercanvi entre el Rei i la Torre autorisat en determinades circumstàncies, conegut com a “enrocar-se”). L’Alfil era nomenat, per la seua banda, “Orfil” (segons pareix, la paraula prové de l’àrap al-fil: “elefant”).

Per atra banda, el moviment que representa una amenaça al Rei, i que s’ha d’avisar obligatòriament a l’adversari (el castellà “jaque”) correspon (com molt be arreplega el Diccionari de la RACV) al valencià “sús”: “que no siga pres ni ferit lo Rei, mes que l’avisen; ço és, donant-li sús”; “que lo Rei, puix li donen sús, s’haja de llevar o cobrir”; mentres que el colp definitiu és, simplement, el “mat”, del que es descriuen tres classes, en funció de cóm se verifica: el mat “ofegat”, el “robat” i el “comú”.

I una chicoteta referència al propi nom del joc. “Escac” (com en castellà “escaque”), no és res més que el nom que rep cadascuna de les xixantaquatre caselles del tauler, i prové d’un terme heràldic que s’usava per a la descripció d’escuts nobiliaris dividit en quadros d’igual tamany. I “joc dels escacs”, és el nom que li donaren els nostres inventors valencians del segle XV, i que fidels a la nostra tradició, havem de continuar usant hui (per molt que alguns li diguen descuidadament, per evident desconeiximent del seu orige i influència de l’omnipresent castellà, “agedrés”).

En fi. Si Sedaví era ya el breçol del moble i Alboraya el de l’orchata, sense voler desmeréixer a estes dos valencianíssimes localitats, podem proclamar orgullosament que Valéncia és el breçol del joc d’escacs modern...

Sí: els valencians del segle XXI podem estar ben orgullosos de que els nostres paisans de 1475, Vinyoles, Fenollar i Castellví, i poc més tart el sogorbí Francesch Vicent, tingueren la feliç idea d’inventar la Dama i el restant de novetats. I no sols això: també, de descriure-les i difondre-les originàriament i sense cap complex (impossible d’existir en aquella época gloriosa) en nostra volguda llengua valenciana. I que d'esta manera feren convertir-se als escacs en la maravellosa barreja de deport mental i joc de taula que hui practiquen millons de sers humans en tots els racons del planeta.

Açò es deu saber, es deu difondre, es deu ensenyar, es deu aprofitar. Polítics, professors, estudiosos en general: mans a l’obra. Per eixemple, un detall molt apropiat per a l’ocasió: ¿qué tal una traducció oficial de les regles actualment vigents del joc dels escacs, a la mateixa llengua valenciana en la que foren escrites originàriament..?

8 comentarios:

berarma dijo...

"¿qué tal una traducció oficial de les regles actualment vigents del joc dels escacs, a la mateixa llengua valenciana en la que foren escrites originàriament..?"

¿I encara que no fora oficial? ¿No hi ha cap club d'escacs valencianiste?

Masclet dijo...

La majoria de jocs i deports de competició tenen unes regles oficials per a les competicions reglades, que solen tindre també les seues traduccions "oficials". Com les del futbol, per eixemple:

http://es.fifa.com/mm/document/affederation/federation/81/42/36/lawsofthegamees.pdf

Si tu coneixes algun club d'escacs valencianiste... Pero en lo de la traducció oficial, yo em referia, per eixemple, a la RACV. Que per a estes coses està, dic yo.

0=€:::JOSE::> dijo...

enhorabona masclet pel blog, no sabia de la seua existencia, enseguida vaig a ficar un enllaç en el meu blog.
Per cert, gracies pel piropo jeje

Vent d Cabylia dijo...

Molt bon post. A fer forat!!

berarma dijo...

La RACV som tots, si algun entés en escacs fa una traducció i l'envia a la RACV per a que la corrigguen no crec que fera falta res més. Pero crec que això no les convertiria en oficials si no les valida la federació corresponent. No crec que la RACV siga competent per a donar-li ranc d'oficial.

Masclet dijo...

Efectivament, la RACV no podrà mai fer una traducció "oficial" (en el sentit estricte del terme) d'absolutament res... mentres no hi haja una norma llegal estatal o autonòmica que determine la seua competència oficial per a fer-ho.

Pero estarem també d'acort en que no és, o no hauria de ser lo mateix, una traducció feta per una persona particular, que l'avalada per una institució que teòricament és l'autoritat normativa per als que creem en l'independència de l'idioma valencià.

I també estarem d'acort en que si la RACV vol ser realment això alguna volta, d'una manera "oficial", si realment s'ho creu, hauria de començar per comportar-se com si realment ho fora. I els que la recolzem en la seua postura, també.

Masclet dijo...

Dit lo qual, comence a preparar la traducció de les normes, benvolgut Berarma. Que tot és demanar, pero poc fer, i yo el primer.

berarma dijo...

;)

Si necessites una mà en alguna cosa...

Som els que estem i fem lo que podem. Nos hem d'ajudar mútuament.