18 jul. 2009

La Senyera a través del temps (VIII) – Manera històrica de desfilar



És perfectament conegut per tots els valencians el cerimonial que acompanya qualsevol desfilada actual de la Real Senyera de Valéncia o Bandera del Rat Penat. Cada 9 d'octubre, dia de Sant Donís (en el que es commemora l'entrada oficial de Jaume I a la ciutat de Valéncia, en 1238), a les 12 del matí, la Senyera custodiada en l'Ajuntament de Valéncia, confeccionada en 1929 com a rèplica exacta de l'original dels segles XVI-XVII, que també es conserva en el Museu Municipal, es despenja en un sistema de cordes (que la mantenen en tot moment en posició vertical) des del balcó principal de la Casa Gran, fins a arribar al nivell del carrer, a on és arreplegada pels regidors municipals, que inicien ací la processó cívica.

Baixada de la Senyera des del balcó de l'Ajuntament de Valéncia (www.valencia.es)

Esta sol mantindre un itinerari bàsicament constant (sempre es visita l'Estàtua del Rei En Jaume en el Parterre) pero ha conegut últimament atres etapes intermiges (Catedral, Generalitat, Corts Valencianes) variables segons els anys, en funció dels desijos particulars dels diferents governants que han passat per l'Ajuntament i la Generalitat.

La Senyera descendix del balcó en honors d'ordenança (lo que, segons pareix, obliga a interpretar la Marcha Real durant la maniobra) mentres se disparen salves (no en armes de fòc, sino pirotècniques). Una vegada en terra, s'interpreta l'Himne Valencià, en l'afegitó final, una atra volta, de l'Himne d'Espanya en versió ultrareduïda, fet que causa les polèmiques habituals i les opinions dividides entre l'abundant públic que habitualment presencia la marcha.

El portador oficial de la Senyera varia cada any, i es tria entre tots els regidors del consistori, independentment de que siguen govern o oposició; llevat d'aquells que, com els regidors que fins fa poc obtenia Esquerra Unida, no vullguen participar en la marcha. De totes maneres, donat el pes de la bandera (uns 20 quilos) és habitual que els regidors facen tanda en el seu transport a lo llarc del recorregut. Quatre regidors més prenen els quatre cordons que pengen des de la cimera de la bandera, mentres que un quint subjecta les dos coes de l'ensenya.

Real Senyera desfilant en la processó del 9 d'octubre de 2008 (foto presa de la galeria http://comunidad.levante-emv.com/galeria-multimedia/general/Festividad-dOctubre/3126/1.html)

La comitiva, al ritme de la Marcha de la Ciutat, acompanyada per les màximes autoritats valencianes, i seguida pel variat i abundant públic que sol participar en la processó, enfila el carrer de Sant Vicent, la plaça de la Reina i, des de que el PP i UV aplegaren al govern de la ciutat en 1991, entra en la Sèu per la Porta dels Ferros, recuperant la tradició foral de la celebració d'un
Te Deum d'acció de gràcies, que no es verificà en l'etapa de govern socialiste de la ciutat, entre 1979 i 1991. Est és el fet que aduïxen alguns regidors dels partits d'esquerra per a no participar en la processó; mentres que uns atres preferixen quedar-se fòra de la Catedral, esperant a que torne a eixir, una volta acabat l'ofici religiós.

A partir d'ací s'establiren durant uns anys unes variants (visita al Palau de la Generalitat en la plaça de Manises, a on se tornaven a interpretar els himnes, i inclús a les Corts Valencianes entre 1995 i 1999, anys en els que UV n'ostentà la presidència), pero estes visites s'han eliminat, provablement perque allargaven molt la duració de la processó i les nostres senyories se fatigaven massa, o be perque se'ls fea l'hora de dinar a mitan processó, lo que tampoc és qüestió...

Des de 2007, una volta acabat el Te Deum, la Senyera torna a eixir per la Porta dels Ferros, encara el carrer de la Pau i aplega al Parterre, a on se fa una ofrena en forma de corona de llorer al monument de Jaume I, i s'interpreten una atra volta els himnes oficials. En acabant, la comitiva fa via cap al carrer del Pintor Sorolla, Barques i torna a entrar en la plaça de l'Ajuntament; la Senyera torna al balcó consistorial hissant-la en el mateix sistema descrit adés, i es dispara una mascletà com a colofó de l'acte.

Recorregut actual de la processó del 9 d'octubre

Este cerimonial, rescatat a instàncies de la societat Lo Rat Penat en l'época de la Renaixença (finals del segle XIX), crida especialment l'atenció (polèmiques polítiques i incidents a banda, que per desgràcia solen donar-se en certa periodicitat) pel fet que les prerrogatives de la Real Senyera del Rat Penat manen que no puga inclinar-se en ningun cas. De fet, existix inclús un vehícul Senyera-mòbil si és necessari transportar-la a cobert o a llargues distàncies; inicialment va ser una furgoneta en una obertura practicada en el trespol, protegida per un capuchó de plàstic, que es va crear per a un trasllat de la Senyera a Oriola; actualment és un vehícul municipal especialment modificat per a permetre el seu transport motorisat en vertical, lo que permet verificar en tot moment de forma escrupulosa el respecte degut a tan gloriosa ensenya. Per eixemple, si a un cas el dia de Sant Donís ixquera plujós...

Senyera-mòbil

Pero, ¿qué hi ha d'històric en est acte d'afirmació de la personalitat i l'història dels valencians, definitivament consolidat en l'actual etapa democràtica per partits polítics d'un i atre signe, i per la pròpia societat valenciana?

Deixant a banda la funció guerrera inicial de la Senyera del Rat Penat, que comentarem en un atre moment, el
“Llibre de les Assistències i funccions”, compendi dels cerimonials de l'época foral de la Ciutat i Regne de Valéncia, escrit en 1667 per Joan Batiste de Valda (advocat de la ciutat), i el “Ceremonial de las asistencias y funciones”, redactat per Fèlix Cebrián Aracil en 1696, descriuen el cerimonial que acompanyava a la Senyera en l'época moderna, i en el qual se basaren els valencianistes decimonònics de Lo Rat Penat per a resucitar esta tradició, prohibida per les noves autoritats borbòniques en 1707, després de la Guerra de Successió i l'abolició dels Furs del Regne por justo derecho de conquista.

Llegint el llibre de Valda crida l'atenció, en primer lloc, que en el segle XVII la Real Senyera no sols desfilava cada dia de Sant Donís, sino també cada 23 d'abril, dia de Sant Jordi i antic patró del Regne. Ademés, com era d'esperar, el recorregut no coincidix en l'actual, com vorem a continuació.

En quant a la Senyera, si be es descendia en vertical, com ara, des de la Casa de la Ciutat, en canvi no es transportava de la mateixa manera que es fa en l'actualitat, i sí que hi havia un moment en que s'inclinava: a l'entrada i l'eixida de la Sèu, i dins d'ella. Per últim, és interessant comprovar que la forma de transportar la Senyera no era tampoc exactament la mateixa en la celebració ordinària del 9 d'octubre, que en les apoteòsiques celebracions dels centenaris de la conquesta (els anys 38 de cada segle), fet que ha dut ad alguns estudiosos a prendre conclusions precipitades sobre la manera habitual de transportar la bandera, i especialment, sobre la forma que tenia la tela de l'ensenya en aquell moment.

Pero anem per parts. Crec que val la pena reproduir el text íntegre de Valda, per a poder-lo comentar tranquilament. Les subdivisions del text són meues, per a fer-lo més entenedor. L'ortografia, excepte l'accentuació, és l'original, d'acort en l'edició de 1998 de l'Ajuntament de Valéncia.

1. Baixada de la Senyera des de l'antiga Casa de la Ciutat (carrer de Cavallers)
Lo dia del gloriós bisbe y màrtir sent Dionís Areopagita, los senyors jurats, racional y síndichs se junten en la sala a les nou hores del matí; havent-se possat a les sèt hores la bandera del Rat Penat en la finestra que cau damunt la porta de la sala que ix al carrer de Cavallers.

A la part dreta, eixint de dita porta, està prevenguda una com a trona portàtil de fusta, cuberta ab una cortina.


Estant los senyors jurats en la sala, va a ella lo justícia criminal acompanyat de tots sos caps de guaytes y demés ministres y, en haver acabat de muntar, ixen los senyors jurats de la cambra y fòra de la porta que està frontera de la sala del concell; lo reben enmig los dos jurats en cap y el acompanyen tots, anant davant los jurats en cap ab lo justísia fins a la capella de la mateixa sala, a hon estan prevengudes cadires en los mateixos dos órdens que està dit en lo capítol que tracta del jurament del mustasaf.

En la primera cadira que està dins la capella, en lo orde de la part de l'evangeli, es seu lo justícia criminal; en la segona, y al seu costat dret, lo jurat en cap dels ciutadans; en la primera de la part de la epístola, lo jurat en cap dels cavallers, y en los demés, per son orde, y també lo lloctinent del justícia, en lo puesto que es diu en respecte del lloctinent del mustasaf; y en les cadires que resten, los demés officials de la ciutat que caben en elles, y los que no hi caben se sehuen en dos banchs consecutius a les cadires, y està lo hu a la una part y lo altre a l'altra.


Després que se ha guardat lo orde, per sa magestat, dels officials reals, conforme se ha dit en lo núm. 53, lo jurat en cap dels cavallers pren la cadira enfront del justísia criminal, y lo jurat segon dels cavallers li toca la cadira ab lo segon dels ciutadans, y lo mateix en la sèu. Diu-se una misa resada, ab diaca y subdiaca, ab música.

Acabada la missa, la companyia del Centenar de la Ploma està ordenada en la plaça de la sèu aguardant a que lo justícia criminal, acompanyat dels jurats, ixca al carrer de Cavallers y, en haver eixit, munta lo racional a la trona -que, com se ha dit, està prevenguda al costat dret de la porta- y, des de la finestra, baixen la bandera del Rat Penat y la reb lo racional en la mateixa trona, i des de ella la entrega al justícia. Faltant lo racional, toca esta funció a hu de sos ajudants, y faltant ells a hu de sos coajudants.


Se ha introduhit portar en esta processó la espasa del senyor rey en Jaume lo Conquistador, y la porta el racional, baixant-la en esta forma: treta de la baina y arrimada al muscle dret, baixant davant del justícia y jurats enmig dels dos síndichs, y per a donar la Senyera, la deixa sobre una font de plata, damunt de un bufet cubert ab un tapet y havent fet la funcció, la torna a pendre y continua el portar-la davant la Senyera, y mentres se predica, la deixa sobre altra font de plata, que en un bufet se possa ab un tapet al costat de l'altar, a la part de l'evangeli.
Per a escomençar, pareix que els regidors de l'época foral eren prou més matiners que els actuals: la Senyera s'apostava en la finestra a les sèt, i la cerimònia començava a les nou (hui se trau directament al balcó a les dotze, sense major cerimònia prèvia). En l'actualitat la bandera baixa directament al nivell de terra, mentres que en aquella época era arreplegada pel Racional en una trona de fusta, colocada en el carrer de Cavallers (localisació de l'antiga Casa de la Ciutat, en els actuals jardinets anexes a la Generalitat). També crida l'atenció la cerimònia interior prèvia dels càrrecs de la ciutat, missa inclosa, i l'extraordinària meticulositat en la que es definix la colocació protocolària dels diferents càrrecs oficials, en funció de la seua categoria.

Antiga Casa de la Ciutat de Valéncia, derrocada al voltant de 1850

Unes atres diferències importants. En la Valéncia foral, com se pot llegir, el portador de la Senyera era en tot moment el Justícia Criminal (càrrec institucional responsable de l'impartició de la justícia penal), llevat del moment en que es devallava la Senyera, en que momentàneament la prenia el Racional (i d'algunes atres maniobres a lo llarc de la provessó, realisades pels verguers, que comentarem a continuació). No ho era, curiosament, el Jurat en Cap dels Ciutadans, l'antecessor de l'actual càrrec d'Alcalde, ni tampoc el restant de càrrecs de la institució municipal (Racional, Jurat en Cap dels Cavallers, Jurats, Síndics, Mustassaf, etc.).

I per atra banda, el Centenar de la Ploma, la milícia oficial de ballesters i arcabussers encarregada de la protecció de la Real Senyera quan eixia a la batalla, estava present des del començament de la processó. Esta milícia, com tantes atres institucions forals, fon també dissolta a causa de l'abolició borbònica dels Furs.

Ballesters del Centenar de la Ploma en la processó extraordinària del 9 d'octubre de 2008 (foto presa de la galeria http://comunidad.levante-emv.com/galeria-multimedia/general/Festividad-dOctubre/3126/1.html)

Per últim, destacar la presència de la que la tradició considera l'espasa de Jaume I. Una aparició moderna, com el mateix Valda destaca, que reaparegué esporàdicament en alguns events posteriors (com en la celebració del Centenari de 1838) i que ara no té ninguna vigència.

No cal dir que no s'interpretava ningun himne en el moment de la baixada de la Senyera: la Marcha Real és una composició prou posterior, de l'época de Carles III, que va ser elevada a la categoria d'Himne d'Espanya en el segle XIX, i l'Himne Valencià, com és sabut, és una composició de 1909 per a l'Exposició Regional Valenciana d'eixe mateix any.

2. Forma de transportar la Senyera. Entrada en la Sèu.
En tenir lo justícia la bandera, havent-se llevat lo ferreruelo, ans de pendre la porta acompanyant dels jurats, racional y síndichs y officials de la ciutat y ans de partir li fa una salva la companyia del Centenar. Porten los cordons de la bandera los jurats en cap y les faldes de aquella los officials de la ciutat; los jurats segons y los últims van seguint als primers darrere la bandera, y lo racional y síndich aprés dels jurats, no obstant que antigament solien anar també ans dels jurats, en primer lloc, ab los demés officials de la ciutat.

No acostumen anar ab la bandera los advocats de la ciutat perque estos solament van quant se fa la processó general centenària.

Van davant la bandera trompetes, menestrils y quatre segos cantant, per ser costum que ha restat del temps antich.

Quant lo justícia acaba de rebre la bandera, aprés de feta la salva que se ha dit, van ab lo referit orde fins a la sèu, a hon arriben al temps que va acabant de eixir la processó, y lo justícia, jurats y officials entren ab la bandera per lo reixat que està entre el cor y lo altar machor, y van fins a la porta del cor, hon lo justícia fa ab la bandera acatament a l'altar machor abathent-la per tres vegades y cuidant de que lo tercer acatament abathen la bandera més baixa que los dos primers acataments, y fet açò, aguarden a que la relíquia que porta en la processó arribe a la porta de la sèu de la part del palau, y quant està allí, van seguint la processó ab lo mateix orde.

Advertix-se que quant està la bandera a la llongeta de la sèu de la porta dels apòstols, ans de entrar en ella, la prenen entre els verguers y la abaten y entren per la porta y, en estar dins de la yglécia, la tornen a alçar y la entreguen al justícia, y lo mateix fan a l'eixir per la porta del Palau, a l'entrar en sent Jordi, a l'entrar en la sèu, quant trona la proçessó y a l'eixir de la sèu.
Ací comencen a apreciar-se les diferències en la manera de transportar-la, respecte a l'actualitat; també, que la Senyera s'abatia tres voltes en senyal de respecte davant l'altar major de la Catedral, i que per a entrar i eixir de la Sèu (i de l'iglésia de Sant Jordi) era abatuda també, per a ser transportada, provablement en posició horisontal, pels verguers, que la tornaven al Justícia Criminal dins de la Sèu. No obstant, per a aclarir més la situació, incloem l'esquema de la composició de la comitiva segons el llibre de Cebrián Aracil (1696):

Cerimonial de la Senyera segons Fèlix Cebrián Aracil (1696)

En la representació esquemàtica de la Senyera s'aprecia perfectament que el Justícia Criminal, al centre, és l'encarregat de portar la Senyera, en el pal; que els dos Jurats en Cap (el dels ciutadans i el dels cavallers) prenen, als dos costats del Justícia, els dos cordons de la bandera (senyalar que actualment la Senyera en té quatre); i que els dos extrems inferiors (“les faldes”) de la bandera, que acaba en forma bipartida (exactament igual que l'actual) els prenen els dos subsíndics (primer i segon): cascú agafa una de les dos puntes. El restant de càrrecs caminen darrere d'ells. Se senyala també el punt (la celada del Rat Penat) en el que els verguers prenien la Senyera quan s'abatia a l'entrar i eixir de la Catedral. Cebrián Aracil descriu la maniobra d'esta manera:
Quando el Justicia deja el Estandarte, cuyos Cordones levan los dos Jurados en Cap, y las faldas los Subsíndicos o los que se siguen por su graduación, dexa el Estandarte a la puerta de los Apostoles, y assí en este Casso como no llevándole en la Processión, le toma el Verguero más antiguo con otro que le ayuda, y se gradúa de este modo [...]
La Senyera, per tant, era “transportada” entre cinc persones: el Justícia Criminal portant la pròpia bandera; els dos Jurats en Cap els dos cordons, al seu costat, i els dos Subsínidcs (o “los que se siguen por su graduación”) les dos puntes, caminant per davant. Esta forma de transportar-la és la mateixa que es pot vore en un gravat del llibre escrit per Marc Antoni Ortí per a la commemoració del Centenari de 1638; la Senyera, com se pot apreciar, tenia les mateixes proporcions i aspecte (Rat Penat, forma bipartida) que l'actual, i dos persones caminen per davant, subjectant des de les dos puntes la tela de la Senyera, que desfila totalment desplegada. Lo que concordaria en la tradició històrica, que diu que la Senyera històrica guardada en el Museu Municipal (que ya no desfila, pel seu delicat estat de conservació) és la mateixa que es va confeccionar en 1596, i per tant, la mateixa que descriuen d'una o atra manera estos tres autors en les seues obres.

Senyera en la processó de 1638 ("Siglo quarto de la conquista de Valencia", Marc Antoni Ortí). Observar la cimera, exactament igual a l'actual, i el tall que indica les dos puntes de la coa d'oroneta, preses pels dos subsíndics, per davant del justícia criminal que du el pal de la bandera, segons el cerimonial descrit.

Notar de pas, en l'image anterior, que en la processó centenària, per excepció, la Senyera es portava fins a Sant Vicent de la Roqueta, fòra de la muralla, lo que obligava a creuar la Porta de Sant Vicent (que estava en la plaça de Sant Agustí) per dalt del mur, per a no abatre la bandera.

Esta forma de transportar la Senyera no coincidix en la que actualment se verifica cada 9 d'octubre, en la que, com s'ha dit, un regidor porta la Senyera, atres quatre els quatre cordons que té en l'actualitat, i un quint regidor simplement pren les dos puntes inferiors de la bandera a l'hora, per a que no vagen arrastrant per terra (com se pot vore en la foto insertada al principi d'este post).

Pero curiosament, la processó del Corpus, que no es va prohibir a causa dels Decrets de Nova Planta, i que es va celebrar de forma pràcticament ininterrompuda fins a l'actualitat, sí que conserva la vella manera de desfilar la Real Senyera, com se pot comprovar en les següents fotos (no sabem si perque el procediment s'ha conservat des d'aquell temps, o perque algun estudiós de la nostra història l'ha recuperat en l'actualitat, molt encertadament).

En esta forma de desfilar, com se veu en les imàgens, la corona de la Senyera queda pràcticament oculta, lo que podria explicar per qué les descripcions de l'época foral de la Senyera desfilant no solen mencionar la presència de la corona brodada sobre blau (sí, en canvi, en els documents de la seua confecció, o al guardar-la una volta acabada la processó, com vorem).


Senyera en la Processó del Corpus de Valéncia (fotos preses de la pàgina web de l'Associació d'Amics del Corpus, http://www.corpusvalenciaamics.com/la_cabalgata_del_convite.html). Observar que dos hòmens la prenen de cada una de les dos puntes frontals, tal com se fea en l'época foral.

S'ha de dir també que només en la processó general centenària (els anys 38 de cada segle), tal com diu Valda, els dos subsíndics que prenien la tela de la bandera eren substituïts pels quatre advocats de la ciutat. Aixina es descriu, per eixemple, per Josep Vicent Ortí en la processó de 1738, en que la Senyera va ser treta de l'arca en que estava tancada, com a excepció a la prohibició dels nous governants borbònics, i en la que hi hagué certs problemes de protocol perque gran part dels càrrecs forals havien segut substituïts pels corresponents de la llegislació de Castella, imposta després de la Guerra de Successió:
Entregò el Sindico la Vandera al Señor Corregidor, que era à quien pertenecia llevarla, por representar en su Oficio al antiguo Justicia Criminal, pero la cediò à la Ciudad sin perjuicio de su regalìa, y jurisidiccion, por serle indispensable dexar el lugar de la presidencia con la Vara de Justicia alta, entregandola por aquella al Conde de Carlet, que hacia de Decano, porque Don Joseph de Ribera (que lo era) no se hallava con esfuerzos bastantes para llevarla, pues se lo impossibilitavan sus notorios accidentes.

Hecha yà esta ceremonia, movio el acompañamiento de la Ciudad, y Subalternos con la graduacion que se ha dicho, para encaminarse à la Iglesia Mayor, y se puso el Conde de Carlet con el Estandarte en medio de los dos Regidores más modernos, y ultimos, que lo eran Don Joseph Francisco Ramon y Sentìs, y Don Juan Chrisostomo Granell, los quales sostenian los cordones de la Vandera, y los tres Abogados con el Secretario (pues don Juan Bautista Borrull, abogado mas antiguo, no pudo assistir por su prolija enfermedad) llevavan las quatro faldas de la Real Señera, esto es, las dos puntas de delante Don Thomas Vicente Tinagero, Secretario, à la izquierda de Don Joaquin Orti y Figuerola, y las otras dos Don Juan Bautista de la Revilla à la izquierda de Don Salvador Martin Lop.
La menció a les “quatre faldes”, les “dos puntes de davant” i “les atres dos” [faldes], ha mogut a dos estudiosos del tema (Pere Maria Orts i, recentment, Pau Viciano), a formular la particular teoria de que la Senyera original actualment guardada en l'Ajuntament, pràcticament feta péntols i que està tancada en una vitrina per a assegurar la seua conservació, no és sino una confecció d'un funcionari anònim de finals del segle XIX (acció de la que no queda cap constància escrita), i que anteriorment la Real Senyera era, casualitats de la vida, exactament igual que el conegut com a Penó de la Conquesta: bocellat (acabat en una sola punta, al centre) i sense corona...

La realitat, descrita per Valda i Cebrián en el segle anterior, inclús gràficament, està prou clara al meu entendre: la Senyera tenia forma bipartida, acabada en dos puntes (“les dos puntes de davant”), exactament igual que ara. I només en les processons del centenari, els anys 38 de cada segle, la tela de la bandera era subjectada per quatre persones, en lloc de les dos habituals (una en cada punta) de les processons ordinàries. Les quatre faldes són exactament això: les quatre vores de la bandera bipartida, és dir, les dos laterals, perpendiculars a l'asta, i les dos frontals, que conformen les dos puntes de la coa d'oroneta. Res diferent se pot deduir dels gravats, 50 o 100 anys anteriors, de Cebrián (que, incomprensiblement, el mateix Viciano reproduïx en el seu llibre “Barres i corones”, sense que li cride la més mínima atenció) o d'Ortí.

I no s'entén massa tampoc, cóm una bandera bocellada (acabada en una sola punta) com el Penó de la Conquesta pot tindre quatre faldes, per molts esquemetes imaginatius que els dos historiadors hagen confeccionat a tal efecte... Més aïna, des del respecte degut a dos historiadors de prestigi, dona l'impressió de que tant Orts com Viciano s'han impost en este cas, per motius no estrictament històrics, i sí molt polítics i ideològics, arribar com siga a l'hipòtesis prefixada (que la Senyera, tal com la coneixem hui, és un invent de finals del segle XIX), i totes les proves que indiquen lo contrari (l'immensa majoria) s'han hagut d'interpretar de forma certament forçada i
imaginativa per a que el tema quadre...

3. Recorregut de la processó

Acabarem en un repàs del recorregut de la processó en el segle XVII. Ya havem vist que, des de la Casa de la Ciutat en el carrer de Cavallers, la comitiva creuava la plaça de la Mare de Deu i entrava en la Sèu per la Porta dels Apòstols. Després de presentar respectes a l'altar major de la Catedral, la Senyera eixia per la Porta del Palau, també coneguda com de l'Almoina. Continuem en la descripció de Joan Batiste de Valda:
De la porta del Palau, va la processó al carrer de les Avellanes, per Sent Thomàs; de allí, al de la Mar, al de Ribelles, a la plaça de Villarrasa, al carrer de les Granotes, y ans de arribar a la yglécia de Sent Jordi, deixa la bandera el justícia, prenent-la los verguers, entren-la en la yglécia y la possen en lo altar machor, a hon un canonge la beneïx y, en estar beneïda, tornen a proseguir la bolta per la plaça de Sent Jordi a Sent Martí, al carrer de Sent Visent, al de la Mar, als Campaners, a la plaça del Campanar, a hon està parada la companyia del Centenar y passen per mig de ella, y mentres va passant la bandera, li fan los soldats una salva; entren en la sèu per la porta del Campanar, abaten la bandera y prenint-la los verguers, la entren.

Y en estar dins de la sèu, la tornen a entregar al justícia y la porta fins a la entrada del cor, a hon la tornen a pendre els verguers y la y restituïxen a l'eixir del cor, y ans de muntar a la capella machor, la tornen a pendre los verguers y la munten a l'altar y la deixen damunt de la peanya, a la part de l'evangeli.


Lo justícia y jurats se sehuen en los banchs per son orde, estant en lo cap del banch de la part de l'evangeli lo justícia; al seu costat, lo jurat en cap dels ciutadans; lo jurat en cap dels cavallers, en lo cap del banch de la part de la epístola y los demés jurats, racional y síndich o síndichs, conforme a graduació, y de allí ohuen lo sermó que comunament se nomena de les espassades, y el predica lo predicador de la ciutat en llengua valenciana.

Acabat lo sermó, ab lo mateix orde se'n tornen a la sala, y està la companyia del Centenar en la plaça de la sèu y, al passar per mig de ella la bandera, li fa altra salva. Y en arribar a la porta de la sala, munta lo racional a la trona y estant en ella li entrega la bandera el justícia, rebent-la de la finestra los officials que estan en ella y la tornen al puesto a hon està custodiada. Entren-se'n tots los jurats, justícia y demés officials en la sala i en la cambra a hon los jurats se lleven les gramalles, y despedint-se, lo justícia se'n va ab sos ministres, y posant-se los jurats en sos coches, se'n tornen a ses cases.
El recorregut, per tant, era ben diferent a l'actual. La Senyera fea una primera entrada en la Sèu, per a eixir a la plaça de l'Almoina, carrer del Palau i carrer de les Avellanes fins a la plaça de Villarrasa (actual carrer del Marqués de Dos Aigües), continuava pel carrer de les Granotes (actual Poeta Querol) i es dirigia a l'església de Sant Jordi (hui desapareguda, en les immediacions de la plaça Rodrigo Botet o dels Patos, i molt prop d'a on el Centenar de la Ploma tenia el seu quarter, en el carrer que encara hui se diu dels Ballesters, a les espales del Teatre Principal).

Una volta beneïda, la Senyera se dirigia al carrer de Sant Vicent, passant per davant de l'església de Sant Martí, i continuava pel carrer dels Campaners (lo que hui és el lateral dret de la plaça de la Reina, en aquella época inexistent, mirant des de l'eixida del carrer de Sant Vicent) fins a la plaça del Campanar (és dir, el Micalet). La Senyera tornava a entrar en la Catedral, esta volta per la Porta “del Campanar”, hui més coneguda com la dels Ferros, i se celebrava un sermó en llengua valenciana (Valda usa esta denominació en total normalitat, com ha passat sempre, des de que el nostre idioma té nom, fins a l'etapa de la transició en els anys 70 del segle XX).

Finalment, la Senyera tornava a eixir a la plaça de la Sèu (hui oficialment de la Mare de Déu) i s'hissava atra volta per a guardar-a en la Casa de la Ciutat, ubicada, com s'ha dit, en els actuals jardins anexes al Palau de la Generalitat.

Recorregut de la processó de la Senyera en el segle XVII, segons Joan Batiste de Valda

En resum: que, més de tres segles després, resulta admirable cóm, a pesar dels canvis obligats per la simple desaparició d'edificis històrics, pels canvis polítics, per guerres i conflictes, per décades de prohibició, el ritual de la Senyera cobra plena vigència, any rere any, causant el respecte, l'emoció i l'estima de l'immensa majoria del poble valencià, hui com en 1667, per la Real Senyera del Rat Penat. El símbol de la llibertat d'un poble secular.


4 comentarios:

Sergi dijo...

Hola gestor del bloc de Masclet, soc Sergi Pitarch periodista i autor del bloc www.canviemlarealitat.com. En estos moments estic fent un treball d'investigació per a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre la importància del la blocosfera en la difusió del valencià a internet. Estic fent un inventariatge de tots els blocs fets al País Valencià o per valencians i valencianes. En un futur passaré una enquesta a tots els blocaires per conèixer les seues motivacions. Si t'interessa col•laborar només hauries de contestar a l'enquesta que us passaré a tots en un futur. Però em faria falta un correu de contacte. Si vols més informació el meu correu spitarchtreballavl@gmail.com

Anónimo dijo...

Hola Masclet una pregunta, ¿por qué en el dibujo de Aracil (1696) no aparece la celada y únicamente aparece una corona y rat penat?

Masclet dijo...

Sobre el dibuix d'Aracil, s'ha interpretat pels estudiosos de vàries maneres.

Una opció és que realment en 1696 no hi haguera celada, i s'afegí després.

Una atra, que és una representació esquemàtica que no vol representar de forma totalment exacta la composició de la cimera, i que va ometre la celada sense una raó aparent. Provablement esta segona opció és la bona, perque en la representació d'Ortí en 1638, anterior, sí que apareix la celada, com se pot vore en este mateix post.

Ademés, Vives Liern se va donar conte d'este fet i va pesar la cimera de la Senyera, verificant que coincidia pràcticament de forma exacta en el pes de la cimera d'argent elaborada definitivament en 1638 per Simón de Toledo (6 marcs i dos onces i mija), segons s'especifica en els documents de l'época. Per tant, la cimera deu ser la mateixa, en la mateixa composició.

Igualment, en representacions del segle XVIII (no massa anys després de 1696), es veu la mateixa cimera (celada, corona i Rat Penat) instalada sobre el "Penó de les Proclamacions", que s'usava en la primera época Borbònica quan s'havia de proclamar un nou rei, i que encara es conserva també en el Museu Municipal.

Anónimo dijo...

Gracias masclet