10 dic 2011

Tempus fugit


Jaume dice:
· este és el puesto q yo te dia
Rosa dice:
· que guay l'escalinata
· com de palau
Jaume dice:
· és un palau
Rosa dice:
· això es diu pati català en arquitectura
· no?
· com el palau ducal de gandia, el museu picasso de bcn...
Jaume dice:
· jajaja
· no em tires de la llengua
Rosa dice:
· xe
Jaume dice:
· en alguna bibliografia parlen del gòtic civil català
· en tot cas hauria de ser mediterrani, per a ser més justs
· de totes maneres este palau és del XVI-XVII, és ya barroc
· mira, en la web de calcatta hi han fotos de la festa de cap d'any de 2010
· jejej
· lo q no diu encara és el preu de la d’enguany
Rosa dice:
· doncs mediterrani
· català
· igual té
Jaume dice:
· dòna
· el mediterrani és una cosa més gran que un cantonet al costat dels pirineus
· jeje
Rosa dice:
· home clar
· pero si el corrent comença dalt
· pos rep el nom de dalt
· es igual que els corrents que es diuen no sé què castellano
· perque comencen en burgos, toledo, salamanca
· els de madrid, asturies, navarra, andalusia
· no crec que se senten ofesos per això
Jaume dice:
· el problema és quan se pretén que totes les corrents vinguen del mateix puesto
· siga veritat o no
· jeje
· cada u en sa casa i Deu en la de tots
Rosa dice:
· home
· es una realitat que la majoria de corrents venen d'allà
· també existeix el gòtic valencià en les seues particularitats
· pero el gòtic valencià només està a valència
· i s'estudia a catalunya com a gòtic valencià perquè una alumna meua feia història de l'art
· i el tenia al llibre
Jaume dice:
· be be
· si em pareix perfecte
· si tinc família catalana
· yo no tinc res en contra dels catalans
· no tinc que recórrer a ninguna corrent de fa setcents anys per a trobar-me rastres de ADN català en la meua sanc
· jejej
· pero ells tenen un caràcter molt expansiu
· i això no s'entén be per molta gent
· ultimament pot ser que les coses vagen canviant, pero...
Rosa dice:
· no trobe que tinguen un caràcter expansiu
Jaume dice:
· la classe política i intelectual d'allà sí
Rosa dice:
· lo unic que miren pels seus interesos
Jaume dice:
· completament d'acort
Rosa dice:
· com han de fer les persones
Jaume dice:
· com hauríem de fer ací
Rosa dice:
· exacte
· assumptes de llengua i baralles de llengua es una tonteria
· mes valdria que mirarem per la nostra economia
· pel deficit fiscal que tinguem
· i pels aturats que augmenten sense parar
· mira Bancaixa, ja és dels madrilenys
Jaume dice:
· ah no, per supost
· i la CAM al final se l’han quedat els catalans
Rosa dice:
 · la meua cosina treballa en una farmàcia
 · no cobren els medicaments de la conselleria des de juny
 · i diu que ara amb Rajoy tot serà diferent
 · que no els passe res
Jaume dice:
 · per no parlar dels millons de pèrdues en Terra Mítica o la Fórmula 1
 · o les "traductores" de rumano en la depuradora de Pinedo
 · gastos pagados y hotel de lujo con el director general
 · con reunión de trabajo privada en Nochevieja
 · jajajajja
Rosa dice:
· XDD
· em ric per no plorar
· cada volta em fa mes vergonya parlar en gent de fora de tot el que passa aci
· per cert, parlant de llengua
· que ara l'acadèmia valenciana de la llengua la dirigeix un pintas de muxo cuidao
· que l'altre dia ja va fer una declaració d'intencions...
Jaume dice:
· jejej
· una declaració d'intencions per a contentar a tots
· com a mínim este no és un polític, com la presidenta anterior
Rosa dice:
· pero no es tracta de contentar a tots
· es tracta de ser veraç
Jaume dice:
· la veritat és sempre molt relativa Rosa
Rosa dice:
· ja que és una acadèmia
Jaume dice:
· el noruec té dos ortografies oficials
· perque no han segut capaços de posar-se d'acort
· qui té la raó, de les dos tendències?
Rosa dice:
· la veritat és molt relativa però no es poden negar coses tan simples
· com l'origen comú de la llengua
· es que... tota la baralla ve per la denominació de la llengua
· jo a la llengua que parle li dic valencià
· i li ho he dit ací
· i en catalunya
Jaume dice:
· no a soles la denominació, també el reconeiximent com a tal llengua diferent
· i el decidir qué és valencià correcte i qué no ho és
Rosa dice:
· i en mallorca i en tot arreu
· i en cap lloc m'han dit... no es diu valencià es diu català
Jaume dice:
· clar que no
· perque no és un problema de la gent d'a peu
Rosa dice:
· en canvi ací si dius que es català
· et tracten de expansionista
· de delinqüent
· i de tot
Jaume dice:
· pero és normal que la gent s’ofenga
· és com dir-li gallec al portugués
· o danés al noruec
· és contradir una realitat històrica i social
Rosa dice:
· son la mateixa llengua
· que es va dividir per raons politiques
Jaume dice:
· poden tindre un orige comú
· se separaren per raons històriques, socials i per tant també polítiques
· pero després de tants segles cada una té les seues particularitats i el seu reconeiximent
Rosa dice:
· i per això el gallec té el retrocés que te
Jaume dice:
· no perdona
· el gallec és la llengua no castellana en més coneiximent per part de la població
· casi un 90% dels gallecs el sap parlar
Rosa dice:
· es que si tu em poses eixe exemple
· jo et puc posar el cas de l'andalus
· o del castellà de sudamerica
Jaume dice:
· no
· perque el valencià es diu valencià des de que té nom
· hi ha gramàtiques i diccionaris en valencià des de fa segles
Rosa dice:
· si bueno
· si jo no estic diguente que no
· l'espanyol també
Jaume dice:
· no són casos comparables
Rosa dice:
· pero quan es latino
· li posen
· español-latino
· o l'angles
· american english
· o english
· no veig el problema de dir
· català
Jaume dice:
· perque tot això són realitats formades molt més recentment que el valencià
· molts segles després
· en els idiomes ya totalment conformats
· ademés tu no pots nomenar tot el conjunt en el nom d'una sola part
Rosa dice:
· bueno
· català-valencià
Jaume dice:
· ni unir per a tot i en qualsevol circumstància dos realitats llingüístiques pròximes pero no idèntiques
· i això no és un invent de ara, tot lo contrari
· dos bessons poden ser molt pareguts pero està clar que no són la mateixa persona
· ni tenen per qué anar sempre agarraets de la mà
Rosa dice:
· tu saps que passa quan parteixes una llengua?
Jaume dice:
· depén
Rosa dice:
· no
· depen no
Jaume dice:
· la gent ha d'identificar-se simbòlicament en el seu idioma
· unir artificialment i a disgust no servix de res
Rosa dice:
· sociologicament estudiat
· no
· la partició d'una llengua
· suposa el decreixement
· menys parlants
· menys subvenciuons
· menys visibilitat
Jaume dice:
· mira
Rosa dice:
· menys recursos
· menys de tot
Jaume dice:
· englobar el valencià dins del català és la major invisibilitat a la que se li pot condenar a un idioma
Rosa dice:
· considerant que és la mateixa llengua
· no ho considere cap invisibilitat
· una altra cosa
· son les cuestions politiques
· que naixen en els anys 60
· i no casualment
Jaume dice:
· els Països Catalans, vols dir?

7 ago 2011

Manuel, Nelo i Nelet


Nelo té trentacinc anys. Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses. Fa faenetes diverses per ací i per allà, barata les quals obté alguns dinerets. Pero el gros dels seus ingressos prové de son pare, Manuel, empresari d’èxit, que li transferix anualment (Manuel ho preferix aixina) una generosa assignació econòmica, per a que la gestione durant l’any vinent.

Manuel i Nelo discutixen a sovint per esta qüestió. Nelo té una concepció molt clara de lo que ha de ser sa vida: vol ser un triumfador. Coches cars, vestuari de marca, un àtic en el carrer Colon... Tot, diu ell, ademés de per pròpia comoditat i orgull personal, està pensat milimètricament per a impressionar: per a fer vore, a qui puga ser d’interés per a la seua calculadora ment —dònes que puguen resultar-li un bon partit, empresaris exitosos que vullguen fichar-lo per a un lloc de responsabilitat— que ell no és qualsevol: que ell té fusta de líder, que és el primer, el millor. Convençut, al capdvall, de que, ademés de fer be les coses, lo més important és que parega que les fa be, a ulls dels que poden favorir-lo econòmicament.

Pero Manuel té problemes últimament. L’empresa no funciona com deuria, i ha de reduir gastos de forma dràstica. Convoca a son fill a un dinar, i li diu que no hi ha volta de fulla: ha de retallar-li l’assignació anual un 40 per cent. Nelo monta en còlera. La retallada implica inexorablement que no pot pagar la lletra del coche, ni la mensualitat de l’hipoteca, ni a la dòna de fer faenes. I més encara: no pot passar l’assignació mensual a la seua exdòna, en la que fea quatre anys havia tingut un fill: Nelet.

Obligat, per tant, a canviar el seu confortable modo de vida. A renogociar el seu endeutament: a allargar-lo en el temps i a pagar més interessos als bancs per eixe canvi desfavorable en les condicions contractuals. I obligat a resar —ell, que és ateu convençut— per a que els bancs li ho accepten, i més encara: per a que en un futur puga fer front ad eixe deute diferit i inesperat —fins en els seus càlculs més pessimistes— que acaba de generar-se. ¿Vendre l’àtic i anar-se’n a viure de lloguer a una vivenda de 90 metros quadrats? Pero, ¿és que hi hauria algú que li’l comprara, en estos temps? ¿I a quin preu?

Manuel i Nelo s’enredren en reproches mutus. Manuel acusa a son fill de balafiar els diners, de no saber gestionar-los, de no haver invertit els abudants recursos paterns en formar-se millor, en fundar un negoci pròsper i sòlit des del bon començament; inclús de no haver aforrat una part en els anys bons, en forma de producte bancari rendable i mínimament segur.

Nelo contraataca atribuint a son pare la culpa de les seues desgràcies: mai l’havia deixat caminar a soles, sempre havia desconfiat de que fora capaç d’autogestionar-se de forma correcta, mai havia cregut que les seues inversions (per al pare, suntuàries) anaven a donar un rèdit elevat i sostingut a mig o llarc determini; inclús havia malparlat de son propi fill a les seues esquenes, acusant-lo de ser un acabacases, un perdut, un inconscient. De fet, Nelo estava convençut de que alguns dels seus contractes casi tancats se n’havien anat per l’albelló a causa dels vectigals i les invectives de son pare.

I en tot cas, els dos sabien internament —encara que no ho vullgueren reconéixer de forma oberta— que, donada la crisis econòmica generalisada (en efectes no prevists per cap dels seus ben pagats assessors), no era en bona mida culpa ni de l’u ni de l’atre que l’empresa familiar, de la nit al dia, passara de tindre beneficis astronòmics a les pèrdues incontrolables que presentaven els últims balanços...

Pero al remat, tant en Nelo com en Manuel hi ha un regomello íntim, soterrat, que realment els abrasix el cor i el cervell: el futur del seu net Nelet, de la seua educació, de la seua salut —delicada des de que naixqué—. Els dos saben que eixa és, per molt que tot lo demés vaja malament, la seua preocupació última, la seua obligació inajornable, el comés sagrat en la vida de tot pare i de tot yayo.

¿I qué fer? Bona pregunta. 

¿Algú té la resposta?


29 abr 2011

Miquel Adlert, en este moment precís



És ben trist, i no puc deixar de lamentar-ho sempre, que no es facen les coses que deuen fer-se quan poden fer-se; i, com sol passar, quan volen fer-se no es poden fer.

--oo--

És imprescindible dependre a considerar que no són necessàries les coses que no ho són; i saber prescindir-ne d’elles.


--oo--

Tot valencianisme anormal sol produir una exacerbació del mateix que a qui la patix fa oblidar la jerarquia de valors; perque la surmonta sempre pel valencianisme. I, en ocasions, inclús per aquella faceta que conrea.

--oo--

Quan es nega alguna cosa sense afirmar-ne una atra, s’acaba per afirmar la negada.

--oo--

S’ha de saber comprendre quàn, dins de la dignitat, poden fer-se concessions, tant les actives: accedir a fer, com les passives: deixar de fer.

Tant les primeres, que fan referència a la pròpia actuació, com les segones, referides a l’actuació aliena, no poden recaure sino solament sobre qüestions accidentals; i sempre les concessions no poden tindre repercussió en les coses essencials.

--oo--

És incomprensible que hi haja qui no comprén que si ell està en l’any que està és perque abans n’hi ha hagut moltíssims més anys.

--oo--

Observe una agraïda fidelitat a la llengua valenciana del poble, perque no solament, com passa a tots, és la primera llengua valenciana que oí i parlí en els chiquets de l’Horta en els que jugava, sino també la primera que vaig llegir en “Pensat i fet”, en els llibrets de falla i ¿per qué no dir-ho? en “La Traca”. I esta llengua valenciana és la que posa el fonament sobre el que es coloca la primera pedra del mur del valencianisme meu, quan encara tenia yo catorze anys d’edat. Per això ame i respecte a esta llengua valenciana del poble.

--oo--

En Valéncia es té la rara habilitat de deixar passar totes les ocasions; i, clar, perdre-les. Això que Churchill digué “perdre l’autobús”.

--oo--

Els hi ha que lo únic que fan bo són teulades (moltes vegades no ya bones sino de gran categoria), sense tindre fetes les edificacions on colocar dites teulades.

--oo--

Quan no es comença per haver una ideologia, no pot seguir-se una orientació, sense la qual no és possible una organisació. Una negació, un anti no és una ideologia, tan clarament com destruir no és construir.

--oo--

El valencianisme s’ha de fer sense dir a cada moment: “Açò és valencianisme”.

--oo--

¿Serà possible el que arribe un moment en el que ya no es puga fer res per la Ciutat de Valéncia, Cap i Casal que fon, com a capital, de tot el Regne de Valéncia si no és plorar per ella? ¿Podrà ser que arribe a ser només que un mur de lamentacions lo que nos quede de lo que per a nosatros els valencians és encara la Ciutat de Valéncia?

--oo--

Se sol creure democràtic i popular lo demagoc i populacher.

--oo--

Quan es defén una actuació política per la gran activitat que desenrolla, s’ha de considerar que moltes vegades l’abundància de l’activitat no resulta ser causa de l’eficàcia sino lo contrari. I moltes vegades la calitat s’aconseguix en la poca cantitat. Per açò la moderació és una gran virtut política.

--oo--

Si alguna cosa no pot discutir-se sobre els de la situació política actual (els que ara manen, com diu el nostre poble) és la de la seua falta d’austeritat.

--oo--

L’egoisme és una magnífica esponja per a esborrar recorts, sobre tot si mereixen agraïment.

--oo--

Per a besar a un chiquet hi ha dos maneres: baixar-te tu al chiquet o pujar el chiquet a tu.

--oo--

Tres forces, principalment, mouen a l’home: el sentiment, l’idea i l’interés. Per orde de força, de potència motriu, podríem dir que l’orde és: interés, idea i sentiment. Pero per orde de consistència, permanència, perdurabilitat, com es vullga dir, l’ordenació és inversa: sentiment, idea i interés. Poden simultanejar-se les tres, o dos, pero sempre hi haurà una de més força, que predominarà, i serà la que done el to, la caracterisació.

Naturalment l’expressió més forta, característica, peculiar de cadascuna és diferent, està clar, davant de qualsevol motivació. Davant del valencianisme el predomini de l’interés quallarà en la política; el de l’idea en el nacionalisme i el del sentiment en el patriotisme.

Interés i nacionalisme tenen, cadascú, una proyecció distinta, o direcció distinta si es preferix dir-ho així. Del sentiment, sense minva d’ell, pot anar-se de forma natural al nacionalisme i d’este, igualment de manera natural, pot anar-se a la política, sense abandonar el patriotisme, que no solament haurà segut l’impuls, el motor d’arranc per a arribar a la política a través del nacionalisme, sino que pot quedar-se en el nacionalisme; i més encara, el patriotisme serà qui informarà, mantindrà i alimentarà al nacionalisme i a la política.

Partir del nacionalisme i pijor encara si es partix de la política per a arribar al patriotisme, produïx una dislocació que es manifesta en la defectuosa actuació; i pot fer, inclús, que quede destruït el patriotisme, i inclús el nacionalisme, per a quedar només la política.


(Miquel Adlert anà arreplegant a lo llarc dels anys alguns dels seus pensaments en una carpeta  que batejà en el nom de "La meua catacumba". Les cites anteriors i moltes atres més acabarien publicant-se en 1984 en  "De la meua catacumba", reeditat per l’Editorial L’Oronella en 1998 dins el llibre "El pensament valencianiste de Miquel Adlert")



D'esquerra a dreta i drets: Francesc Navarro, Rafael Villar, Joan Fuster, Santiago Bru Vidal, Emili Beüt, Xavier Casp, Miquel Adlert i Lluís Margarit. Assentats: J. Sanç Moya, M. Thous, Miquel Dolç i Francesc Bort (1949)