26 jun. 2010

Sobre el "diasistema occitano-romà"


1. La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà

Fa unes semanes estiguérem en la presentació del nou llibre de Lluís Fornés, titulat  “La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà”, el qual està basat en la tesis doctoral de l’autor.

El llibre de Fornés inaugura una colecció que porta el significatiu nom de “Després de la Batalla”. De la Batalla de Valéncia, clar. I dona unes interessants claus per a entendre les raïls i el desenroll del conflicte llingüístic i identitari dels valencians (que naix en époques certament anteriors al “Nosaltres els valencians” de Fuster), desenrollant arguments que apuntà per primera volta en el famós “La Valéncia occitana”, que publicà Fornés en els anys 90 del sigle XX.

En efecte, lo millor de tot el llibre de Fornés és la voluntat de presentar un paradigma integrador de les dos teories en conflicte (a saber: la que yo nomene “catalanocèntrica”, que percep a Catalunya i els catalans com a orige i mesura de totes les coses valencianes, i la "mossarabista-autoctonista", que nega qualsevol relació substancial dels catalans en la conformació de la personalitat valenciana actual) en l’intenció de construir una visió en positiu del conflicte que permetera establir eixe paradigma “de mínims” en el que totes les parts enfrontades pogueren conviure i desenrollar-se per a alcançar un (teòric i supost) objectiu comú, que és el que Nicolau Primitiu ya plantejava allà per 1933, quan escomençaven a sorgir les primeres diferències entre valencianistes i pancatalanistes:
Abans de tot i sobre tot hem d’atényer la Unitat de la Nació Valenciana, des de l’Ebre fins a la Foradada, procurant que no hi romanga ningun nat a la nostra Pàtria que no es vante i enorgullixca de ser Ciutadà Valencià.
En la presentació ya es reconegué que la voluntat dels occitanistes valencians (agrupats en l’associació Òc-Valéncia) no és reeditar uns Països Catalans a l’estil occità, sino enquadrar la situació de la llengua valenciana en la realitat lliterària i llingüística que Fornés considera com a la més ajustada a la realitat històrica, i que es resumix en dos conclusions:

-         el trencament de la visió global clàssica de la llengua d’oc, la tradicional "llengua llemosina primera" com a unitat llingüística bàsica en la que s’incloïa el valencià junt al català, el provençal, el gascó, el llemosí, etc. ha donat com a resultat en Valéncia l’elaboració de dos teories: la catalanista i la mossarabista; les dos, segons Fornés, en mancances, esbiaixaments i omissions òbvies que han determinat el seu actual fracàs (si per fracàs s’entén, dic yo, el reconeiximent i seguiment majoritari per part de la societat valenciana...).

-         l’únic nom, històric, lliterari, cult i popular, que els valencians de totes les époques han donat al seu idioma, des de que tenen consciència de que és diferent (poc o molt) dels idiomes veïns, és el de “llengua valenciana”. Les escassíssimes i aïllades excepcions, habitualment documentades en persones anònimes o forasteres, no fan sino confirmar que, en paraules de Fornés, no existix una història lliterària que use el nom de “catalana” aplicat a la llengua dels valencians.

Fornés intenta construir una solució de compromís en la que, per una banda, se reconeix en normalitat la relació preferent que històricament ha tingut la llengua i la cultura valenciana en la catalana i la balear (aixina com en l’aragonesa, abans de la seua actual castellanisació), pero també en l’occitana (gascona, llenguadociana, provençal, llemosina...) de l’atra banda dels Pirineus, baix el paraigües comú de “llengües d’oc” o “diasistema occitano-romà” (“oc”, com és sabut, vol dir “sí” en occità i en valencià antic).

Els "països de llengua d'oc", per als occitanistes...

Una normalitat vixcuda aparentment des dels orígens de l’idioma... fins al manifest de secessió del català respecte de l'occità de 1934, firmat per Pompeu Fabra i uns atres intelectuals catalanistes de l’época (del qual hi ha un extracte en la versió estesa d’est escrit, pensada per a ments realment malaltes de llengua, que he ficat en el meu atre blog). Una història lliterària unitària que arrancaria dels trobadors, i en la que s’hauria d’incidir, segons Fornés, “fugint de visions dialectalitzants”.

 I per atra part, que, ya siga la llengua valenciana una varietat llingüística constitutiva (derivada essencialment dels dialectes romànics conservats oralment fins a l’arribada de Jaume I) o consecutiva (derivada de les llengües portades pels nous repobladors del Regne), o les dos simultàneament, el resultat és el mateix: una consciència històrica i lliterària de parlar i escriure en llengua valenciana, que serà poc o molt diferent de les atres llengües “que li són entorn”, pero és això: una llengua, a efectes sociollingüístics. Una llengua/modalitat llingüística autònoma que per a Fornés dispon ya d’un organisme oficial encarregat de determinar la seua normativa: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua... (que s'ho crega o no s'ho crega el dit organisme és una atra qüestió, afegiria yo)

En fi. Vos convide a que llegiu el llibre. I que admireu, per damunt de tot, l’amplària de mires en que està escrit, i la gran quantitat de testimonis històrics que demostren, una volta més, que la realitat no és com nos la contaren en l’escola.



2. I la realitat del dia a dia

Pero clar. Després de llegir el llibre i de delectar-nos quan veem a l’ingenier químic Pompeu Fabra usant els mateixos arguments per a proclamar l’independència de la llengua catalana que els que nosatros usem per a defendre la de la llengua valenciana; i després de comprovar cóm el mateix Fabra i els de la seua corda reconeixien sense complexos que la qüestió primordial no era pertànyer a una àrea llingüística gran (la del conjunt tradicional de llengües d’oc), sino que “el català” no quedara diluït en eixa superior unitat llingüística, tornem a la realitat actual. La de 2010.

La Corona d'Aragó al final del sigle XII

Les coses no passen per casualitat. I la qüestió és que hui, en 2010, la realitat occitana, dins de l’estat francés, és una realitat de voluntarismes, de referències erudites, de romanticismes ofegats per l’evidència d’una dramàtica substitució llingüística (la del provençal, el llemosí o el gascó per la llengua francesa) accelerada i, per desgràcia, quasi culminada, a pesar dels esforços de les actives associacions occitanistes. 


Cartel senyalisador bilingüe (francés-occità) en Tolosa (Toulouse en francés)

En el millor dels casos, una supervivència precària que no proporciona ni tan sols (és un eixemple simbòlic) la suficient força ambiental com per a que les pàgines web oficials de les principals ciutats occitanes, com Marsella, Tolosa (Toulouse), Bordeus, Carcassona o Montpeller (ciutat natal del nostre Jaume I) se dignen a tindre una versió en llengua occitana
Manifestació en defensa de la llengua occitana en Carcassona

En este sentit, tinc l’impressió que la percepció de la societat valenciana actual respecte de la vitalitat de la llengua dels trobadors (o de la seua mateixa existència) no és massa propícia a considerar el fet occità, ben present en l’història i en la cultura dels valencians d’atres époques, com a definitori d’una pedra angular que explique la nostra realitat actual.

Occitània

Entre atres coses, perque, a diferència de la presència òbvia i potent de la llengua catalana en terres valencianes, ya siga en mijos de comunicació o en l’educació reglada (presència benèfica per a uns, diabòlica per a uns atres, indiferent per als més), la llengua occitana (oral i escrita) és una realitat absolutament desconeguda i aliena per a la pràctica totalitat dels valencians. Que no poden dir si “entenen” o “no entenen” l’occità, simplement perque no han sentit parlar-lo, ni l’han llegit mai.



En qualsevol cas, si de lo que es tracta és d’enquadrar la realitat de Catalunya i el poble català en els térmens històrics dels que no hauria d’haver eixit mai: és dir, un poble/nacionalitat històrica més en una llengua/modalitat llingüística autònoma més, dins del gran conjunt del “diasistema occitano-romànic” (precisament lo que els horrorisava a Pompeu Fabra i companyia en el seu manifest secessioniste de 1934), en peu d’igualtat respecte al poble valencià i la llengua valenciana, i de que això s’ensenye aixina en les escoles, yo, personalment, etiquetat ya irremissiblement com a blavero i secessioniste perdut, no tinc ningun problema en acceptar-ho.

Pero en això, me pareix que, a estes altures de la correguda, els “blaveros-secessionistes”, illegals, captius, desarmats i supervivents gràcies a la bona voluntat de valencians que pensen molt en el cor i en el cap i poc en la boljaca, no tenim molt que dir...

El problema, com quasi sempre, no l'hem provocat nosatros: és, en primera instància, hui com en 1933, dels catalans. I perdoneu-me si sona a más de lo mismo, pero és aixina. O millor dit, de la classe dirigent catalana-barcelonina, que tan a gust està en la situació actual, i que no tindria res que guanyar en eixe canvi de timó occitanista, fòra d’una romàntica germanor panoccitana transpirinenca, pero sí molt que perdre: tota una concepció nacionalista catalanocèntrica per a orgull i unflament de la vanitat nacional catalana, que considera a Valéncia com a una regió meridional de la seua “pàtria”, en contra de l’història i de la percepció de l’immensa majoria del poble valencià.

Desmontar eixa construcció simbòlica supondria, provablement, una humiliació identitària pareguda a la que senten els nacionalistes espanyols per la possible illegalisació de les corregudes de bous, pero en versió catalana. Igual m'equivoque i nos donaven una sorpresa, pero que molts dels gurús de l'actual catalanisme polític-llingüístic farien tremolar els fonaments de la Sagrada Família si realment se plantejara sériament el tema, no tinc el menor dubte.

I el problema, en segona instància, és d’uns atres: dels valencians que, en major o menor mida, estan d’acort en que això, lo del matís regional meridional dins de la llengua / nació dels catalans, ha de continuar sent aixina, encara que s’haja d’adornar convenientment en els eufemismes i ambigüitats que siguen menester per a que els valencians s’ho vagen engolint a poc a poc. Incloent (ho demostren els fets, per molt malament que nos sàpia a molts, i provablement ad algun dels seus membres) la benemèrita Acadèmia Valenciana de la Llengua. Percentage minoritari entre la població, pero en tremenda influència política, per motius que no tornarem a explicar ací.

Problema dels que pretenen que els que escrivim en un model llingüístic (el de les Normes del Puig) que oficialment no existix ni ha existit mai (entre atres coses, perque el valencià no existix oficialment, ni volen que existixca, i anem a parlar clar), simplement, deixem d’usar-lo, per a que tot continue igual. Dels que diuen que no hi ha ningun problema perque en realitat el problema, el conflicte, no existix o està resolt.

Dels que volen que els escritors que han pres partit per eixa opció secessionista, simplement, no hagen existit mai, o continuen sent considerats com a subjectes sospitosos d’actuar baix l’objectiu únic i malaltiç de voler la desaparició del valencià (perdó, català meridional). Perque això és lo que s’ensenya als nostres chiquets en les escoles, i fa ya uns vinticinc anys.


Si això canvia algun dia, i sense subterfugis ni procediments alambicats els valencians poden, per eixemple, triar, vagen a on vagen, la seua llengua d’una forma tan fàcil i natural com la que seguix:

Menú de la versió en valencià d'OpenOffice (softwarevalencia.com)
                                
...i a la seua tria respon un model oral i escrit que realment siga respectuós en el seu idioma, tal volta, eixe dia, yo, personalment, si és que servix de res, podré començar a plantejar-me que l’ortografia no és en realitat més que una convenció, mudable en el temps.

I eixe dia, parafrasejant a Nicolau Primitiu, reconeguda mútuament la llegitimitat de les dos parts, resolts els conflictes, el valencianisme sincer, unit entorn d’una idea clara i comuna, si ha de ser democràtic, si ha d’arrancar del poble, si s’ha de fer per a la salut i la salvació del poble, eixe valencianisme que, hui com en 1933, fins ara no ha passat de ser intelectual i folclòric, tal volta es torne en un moviment de masses que nos porte a la victòria dels nostres ideals.



20 jun. 2010

La crisis (II)


1. Els diners i yo

Ah, els diners... Els diners no donen la felicitat, pero ajuden, diuen per ahí. ¿Sabem, a estes altures de l’història, qué són realment els diners?

Contaré la meua experiència personal en unes quantes llínees. No sé si s’enrecordareu d’aquells enormes billets de 100, 500, 1.000 i 5.000 pessetes que s’emeteren en la década dels 70 del segle passat. Puix be: sempre em va cridar l’atenció aquella frase que tots portaven, i que desaparegué en les emissions posteriors: “EL BANCO DE ESPAÑA PAGARÁ AL PORTADOR...” i a continuació, el valor del billet en pessetes. En la meua inocència de chiquet yo sempre m’imaginava a mi mateix traent els billets de vint duros de la meua vedriola i anant al Banc d’Espanya, si fora menester, per a canviar-los per cent monedetes d’una pesseta (foren les rúbies de Franco, les del Rei o les del Mundial 82).
 
La realitat és que, al contrari que sobre el cicle hídric o la generació d’energia elèctrica, en l’escola no m’ensenyaren gran cosa sobre els diners. Crec que em contaren no sé qué d’unes reserves d’or que tots els estats han de posseir per a respondre pels billets emesos (moment a partir del qual, me viu anant en els meus billets de vint duros al Banc d’Espanya, pero esta volta per a baratar-los per lingots d’or); que per a tindre diners s’havia de treballar, i per a trobar un bon treball s’havia d’estudiar; que estava lleig preguntar a la gent lo que guanyava; que s’havia de guardar quan se tenia (com fea la formiga) i saber compartir en el necessitat; i poca cosa més.

Passaren els anys i tot continuava igual. L’aparició de la paga semanal (obligació llògica de la realitat, com l’aigua corrent que ha de brollar d’una aixeta quan s’obri) fon un punt d’inflexió, a l’igual que l’adquisició del Monopoly un Nadal indeterminat. Poques voltes acabí una partida de Monopoly; entre atres raons perque, quan a la banca se li esgotaven els diners que tots els jugadors rebien quan passaven per la casella d’eixida, nosatros pintàvem i retallàvem més billets en el primer paper que trobàvem per casa, per a que poguera continuar el joc (bona analogia de la realitat, com s’ha vist).

Més tart aplegà el Bancarrota (un joc necessàriament dissenyat per comunistes, segons algú que yo em sé), en el que guanyava el que més pronte perdia els diners, i al que pronte s’aficionàrem, intentant perdre els millons en la ruleta o les carreres de cavalls, per a deixar el Monopoly criant taranyines en el traster.

Un atre passatemps era vore si les bolses pujaven i baixaven. Com és natural, no tenia ni punyetera idea de lo que eren (ningú de la meua família sabé explicar-m’ho exactament, fora de vaguetats sobre la compra i venda d’accions), pero molava vore en els telediaris cóm, abans d’aplegar als deports o l’orage, anunciaven els resultats de les bolses de Madrit, Barcelona, Bilbao i Valéncia, sempre per eixe orde (la de Valéncia, per cert, sempre anant per darrere, per al meu disgust de forofo militant).

Aplegat a COU, ya sabia fer integrals, descompondre oracions en subjecte i predicat (inclús en complement directe, indirecte i circumstancial), coneixia les cinc declinacions del llatí, les claus de la formulació orgànica i inorgànica i la Llei de la Gravetat, pero poca cosa més dels diners.

Sí que és cert –mentiria si diguera lo contrari- que una professora de Filosofia d’estètica gòtica i caràcter afable nos explicà, quasi al final del curs, els pensaments de Marx sobre el capital i l’alienació econòmica, l’explotació de l’home per l’home i la teoria sobre la satisfacció de les necessitats humanes. Molt interessant, pero gens útil per a saber qué cordons fer per a demanar una hipoteca i que no et prenguen el pèl...

(per cert, que el Mur de Berlín ya havia caigut, lo que no ajudava gens al pobre Marx, que en pau descanse, en la credibilitat de les seues disquisicions, si de posar-les en pràctica es tractava. Era de veres: mon pare tenia un trosset del mur guardat en la tauleta de nit; crec que el donaren en una revista. I damunt, en la Selectivitat preguntaren Plató i Kant...)

En la carrera no va ser molt millor. En una assignatura de Contabilitat nos explicaren allò de l’actiu i el passiu, de les classes de societats (anònimes, llimitades, cooperatives...) i alguna atra coseta interessant, pero res de l’Euribor, del deute públic o dels mercats que, se coneix, són capaços d’afonar l'economia d’un país. Yo, que de mercats només coneixia el de Jesús i el Mercat Central, che...


2. La pèrdua de l’inocència dinerària

Vaig guanyar els meus primers diners com a becari i, quan acabí la carrera, me feren un contracte de pràctiques com Deu mana (perdó; el que manava, i molt, en aquella época era Aznar). 

Les coses no anaven malament i, quan per fi aplegà el moment d’anar a demanar una hipoteca, la primera entitat en consultar fon la nostra benemèrita Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Valéncia. A mi ya m’havien advertit els cosins llests de la família que anara molt espai en les hipoteques. Que l’objectiu primer i últim era que te la concediren, mes que fora mentint sobre la teua situació econòmica (encara que a mi no m’agrada mentir i no els fiu cas en esta qüestió), i una volta concedida, vore el diferencial i estar atent a les pujades i baixades de l’Euribor.

Un Euribor que, com anticicló de les Azores o gota freda en forma de percentage, ningú sabia qué collons era exactament: només, que pujava o baixava i te fea més o manco la punyeta en funció de la seua fluctuació. Moviments que solien anunciar en el Telediari, just abans dels deports i després d’informar-nos sobre el preu de la tomata llisa redona, l’armela llargueta o la lletuga iceberg, que en els noticiaris de Canal 9 ya havien substituït a les pujades i baixades de les bolses de Madrit, Barcelona, Bilbao i Valéncia (informacions, estes últimes, i al contrari que les de la tomata, l’armela o la lletuga, rematadament inútils per al comú dels mortals; no ofendré al llector en més justificacions al respecte).

El director de la sucursal se sorprengué de que portara preparats uns chicotets càlculs en lo que podia pujar-me l’hipoteca en funció de lo que ho fera l’Euríbor, i de cóm me podia quedar la quota mensual en funció d’estes fluctuacions. Dia que tal quantitat de coneiximents no els havia observat mai en cap client estàndar anterior, i em va felicitar per això. A continuació, sense mudar el gest ni el somriure, me digué que no em podia concedir l’hipoteca en les condicions que m’interessaven, per raons que no venen al cas.

Vaig creuar el carrer i entrí en l’oficina de la CAM. Fon dir que era client de Bancaixa i, no cal dir-ho, se descorregué davant de mi una estora de vellut per a que no fera malbé les soles de les meues sabates en el gelat marbre de la sucursal. Dos dies després tenia la nòmina domiciliada en l’ilustre caixa alacantina i una esplèndida hipoteca que caduca en 2031.

Sempre quedà el dubte de per qué haver comprat un pis de segona mà a preu raonable, com vaig fer, en lloc d’un atre de 250.000 euros en els nous eixamples de Valéncia; o de no aprofitar l’ocasió per a canviar el coche i clavar l’import del nou Audi o BMW dins de l’hipoteca, com a la saó feen els triumfadors de la vida. Ya havia dit el ministre Álvarez Cascos que si pujava el preu de la vivenda era perque els espanyols podien pagar-la, pero yo no m’acabava de sentir be per afanyar-me tant a adquirir una vivenda per por a que continuara pujant el preu.

La realitat és que mos pares no sabien de bolses i Euríbors, pero sí d’aplegar justets a final de mes, i de les apretures de la posguerra, quan eren chiquets (hi ha traumes que no s’obliden), i d’estalviar quan se tenia per a gastar quan realment fora menester. I els vaig fer cas, més ad ells que als que dien que “si no la pots pagar, sempre la pots vendre i segur que traus més diners...”  Donem gràcies de moment per aquella decisió, i toquem fusta.


3. Tremole

2010. Després d’any i mig de crisis, l’empresa comença a tindre problemes per a pagar les nòmines. Se planteja un Expedient de Regulació d'Ocupació per a l’extinció del contracte d’una dotzena de treballadors, i els que quedem estem a expenses de l’evolució d’unes administracions que han tancat de colp la mateixa aixeta que durant anys i anys tingueren oberta sense control, sense saber massa de quí eren els gots i les gerres dels que poaven en eixe broll teòricament inacabable, ni per a qué volien eixa aigua que ficàvem en el depòsit tots els contribuents en el nostre esforç.

Ara resulta que tot lo món sap d’economia. Curiosament, els que diuen que més saben són els que no poden fer res per canviar les coses perque no governen, ya siga en Valéncia o en Madrit. Vegen vostés si la cansalâ és de pollastre. Encara que, en esta qüestió (com en el sexe i tantes atres coses que en l’escola no quedaren massa ben explicades, talment com els diners), qui més presumix de saber és qui manco sap. Perque quan els diners corrien (eixa era la clau: que corrien) ningú va protestar. Ni vosté, ni yo, ni el govern, ni l’oposició, ni els mercats ni el Dow Jones.

Uns diners que ni tan sols eren ya billets de vint duros pagadors al portador en el Banc d’Espanya, sino simples sifres, registres informàtics que passaven d’un banc a un atre (hipoteques d’alt risc en Arizona, transformades en “productes financers d’alt rendiment” en Castelló de la Plana; o valoracions patrimonials unflades fins a l’absurt, en una de tantes bambolles econòmiques que s'han registrat en l'història) fins que algú, al final de la cadena, va gosar dir que no tenia eixos diners que el registre informàtic dia que tenia. I la paraeta caigué com un castell de naips.

Qué volen que els diga. Ara que mig sé qué és l’Euríbor; que mig sé la diferència entre, per una banda, tindre accions d’una empresa per a aportar-li capital i rebre beneficis de la seua activitat econòmica, i per l’atra, especular en el valor futur d’eixes accions per a guanyar diners a costa d’enganyar al que les ha comprades (disculpen-me si algun economiste s’ofén, pero mai m’ha agradat el pòquer i no tenim per qué pagar entre tots la ludopatia d’uns pocs)...

Ara que ya veig la desvergonya dels que afirmen que la culpa de tot la tenen els governs, i la solució és menor control i que deixen treballar als mercats, i que ya constate que pot tindre més poder una empresa o un mercat que el govern sobirà d’una nació...

Ara que ya sé que els governs no poden imprimir fins a l’infinit tots els billets que vullguen, com fea yo quan jugava al Monopoly. Ara que, en definitiva, ya sé que tots, fills de l’educació valenciana-espanyola de finals del segle XX, no tenim ni punyetera idea de qué són els diners realment, ni cóm naixen, creixen, se desenrollen, se reproduïxen i moren, tremole.

Tremole de pensar que, si res no canvia radicalment, hi haurà un dia en que els billets no els imprimiran els bancs nacionals de cada estat, sino conglomerats financers sense escrúpuls (més allà de l’obtenció del màxim benefici econòmic) que simplement prestaran diners al govern de tanda que, com una empresa o un ciutadà més, quedarà a la seua mercé si vol pagar els seus deutes (entre ells, els generats precisament al principi d'esta crisis per a evitar que quebraren alguns d'eixos conglomerats financers).

Tremole de pensar en que la societat no es done conte que la solució no és anar cada u al seu propi interés, sino contribuir, cadascú en la mida de les seues possibilitats, al be econòmic comú. La solidaritat front a l’egoisme. L’altura de mires, la generositat i les ganes de solucionar els problemes, front al benefici (electoral?) a curt determini.

Tremole de pensar en els jóvens de la meua generació que abandonaren els estudis i es llançaren als diners fàcils, al BMW i el pis de cent vint metros, i que ara, sense BMW i sense pis de cent vint metros, només saben que posar rajoles. Tremole quan escarbe entre les possibilitats futures d’una terra com la nostra, escassa en recursos naturals, en una indústria semidesmantelada i en una costa plena d’apartaments buits. Quan pense en els millons d’euros transformats en formigó inútil.

Tremole de pensar que els humans no aprenem dels erros. Que no creem mai lo que nos conten els nostres majors, de la mateixa forma que els que nos succeïxquen no nos creuran a nosatros. Tremole per pensar si realment serà veritat que tot és mentira. Tremole de pensar que no seria esta la primera civilisació humana que ha mort ofegada per l’èxit. Estem a temps d’impedir-ho, ¿no?


Au. Me’n vaig al Carme a fer-me unes cervesetes en els colegues, que ya he acabat els exàmens. Que s’ha d’estudiar per a treballar, i treballar per a guanyar diners, i...