20 jun. 2010

La crisis (II)


1. Els diners i yo

Ah, els diners... Els diners no donen la felicitat, pero ajuden, diuen per ahí. ¿Sabem, a estes altures de l’història, qué són realment els diners?

Contaré la meua experiència personal en unes quantes llínees. No sé si s’enrecordareu d’aquells enormes billets de 100, 500, 1.000 i 5.000 pessetes que s’emeteren en la década dels 70 del segle passat. Puix be: sempre em va cridar l’atenció aquella frase que tots portaven, i que desaparegué en les emissions posteriors: “EL BANCO DE ESPAÑA PAGARÁ AL PORTADOR...” i a continuació, el valor del billet en pessetes. En la meua inocència de chiquet yo sempre m’imaginava a mi mateix traent els billets de vint duros de la meua vedriola i anant al Banc d’Espanya, si fora menester, per a canviar-los per cent monedetes d’una pesseta (foren les rúbies de Franco, les del Rei o les del Mundial 82).
 
La realitat és que, al contrari que sobre el cicle hídric o la generació d’energia elèctrica, en l’escola no m’ensenyaren gran cosa sobre els diners. Crec que em contaren no sé qué d’unes reserves d’or que tots els estats han de posseir per a respondre pels billets emesos (moment a partir del qual, me viu anant en els meus billets de vint duros al Banc d’Espanya, pero esta volta per a baratar-los per lingots d’or); que per a tindre diners s’havia de treballar, i per a trobar un bon treball s’havia d’estudiar; que estava lleig preguntar a la gent lo que guanyava; que s’havia de guardar quan se tenia (com fea la formiga) i saber compartir en el necessitat; i poca cosa més.

Passaren els anys i tot continuava igual. L’aparició de la paga semanal (obligació llògica de la realitat, com l’aigua corrent que ha de brollar d’una aixeta quan s’obri) fon un punt d’inflexió, a l’igual que l’adquisició del Monopoly un Nadal indeterminat. Poques voltes acabí una partida de Monopoly; entre atres raons perque, quan a la banca se li esgotaven els diners que tots els jugadors rebien quan passaven per la casella d’eixida, nosatros pintàvem i retallàvem més billets en el primer paper que trobàvem per casa, per a que poguera continuar el joc (bona analogia de la realitat, com s’ha vist).

Més tart aplegà el Bancarrota (un joc necessàriament dissenyat per comunistes, segons algú que yo em sé), en el que guanyava el que més pronte perdia els diners, i al que pronte s’aficionàrem, intentant perdre els millons en la ruleta o les carreres de cavalls, per a deixar el Monopoly criant taranyines en el traster.

Un atre passatemps era vore si les bolses pujaven i baixaven. Com és natural, no tenia ni punyetera idea de lo que eren (ningú de la meua família sabé explicar-m’ho exactament, fora de vaguetats sobre la compra i venda d’accions), pero molava vore en els telediaris cóm, abans d’aplegar als deports o l’orage, anunciaven els resultats de les bolses de Madrit, Barcelona, Bilbao i Valéncia, sempre per eixe orde (la de Valéncia, per cert, sempre anant per darrere, per al meu disgust de forofo militant).

Aplegat a COU, ya sabia fer integrals, descompondre oracions en subjecte i predicat (inclús en complement directe, indirecte i circumstancial), coneixia les cinc declinacions del llatí, les claus de la formulació orgànica i inorgànica i la Llei de la Gravetat, pero poca cosa més dels diners.

Sí que és cert –mentiria si diguera lo contrari- que una professora de Filosofia d’estètica gòtica i caràcter afable nos explicà, quasi al final del curs, els pensaments de Marx sobre el capital i l’alienació econòmica, l’explotació de l’home per l’home i la teoria sobre la satisfacció de les necessitats humanes. Molt interessant, pero gens útil per a saber qué cordons fer per a demanar una hipoteca i que no et prenguen el pèl...

(per cert, que el Mur de Berlín ya havia caigut, lo que no ajudava gens al pobre Marx, que en pau descanse, en la credibilitat de les seues disquisicions, si de posar-les en pràctica es tractava. Era de veres: mon pare tenia un trosset del mur guardat en la tauleta de nit; crec que el donaren en una revista. I damunt, en la Selectivitat preguntaren Plató i Kant...)

En la carrera no va ser molt millor. En una assignatura de Contabilitat nos explicaren allò de l’actiu i el passiu, de les classes de societats (anònimes, llimitades, cooperatives...) i alguna atra coseta interessant, pero res de l’Euribor, del deute públic o dels mercats que, se coneix, són capaços d’afonar l'economia d’un país. Yo, que de mercats només coneixia el de Jesús i el Mercat Central, che...


2. La pèrdua de l’inocència dinerària

Vaig guanyar els meus primers diners com a becari i, quan acabí la carrera, me feren un contracte de pràctiques com Deu mana (perdó; el que manava, i molt, en aquella época era Aznar). 

Les coses no anaven malament i, quan per fi aplegà el moment d’anar a demanar una hipoteca, la primera entitat en consultar fon la nostra benemèrita Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Valéncia. A mi ya m’havien advertit els cosins llests de la família que anara molt espai en les hipoteques. Que l’objectiu primer i últim era que te la concediren, mes que fora mentint sobre la teua situació econòmica (encara que a mi no m’agrada mentir i no els fiu cas en esta qüestió), i una volta concedida, vore el diferencial i estar atent a les pujades i baixades de l’Euribor.

Un Euribor que, com anticicló de les Azores o gota freda en forma de percentage, ningú sabia qué collons era exactament: només, que pujava o baixava i te fea més o manco la punyeta en funció de la seua fluctuació. Moviments que solien anunciar en el Telediari, just abans dels deports i després d’informar-nos sobre el preu de la tomata llisa redona, l’armela llargueta o la lletuga iceberg, que en els noticiaris de Canal 9 ya havien substituït a les pujades i baixades de les bolses de Madrit, Barcelona, Bilbao i Valéncia (informacions, estes últimes, i al contrari que les de la tomata, l’armela o la lletuga, rematadament inútils per al comú dels mortals; no ofendré al llector en més justificacions al respecte).

El director de la sucursal se sorprengué de que portara preparats uns chicotets càlculs en lo que podia pujar-me l’hipoteca en funció de lo que ho fera l’Euríbor, i de cóm me podia quedar la quota mensual en funció d’estes fluctuacions. Dia que tal quantitat de coneiximents no els havia observat mai en cap client estàndar anterior, i em va felicitar per això. A continuació, sense mudar el gest ni el somriure, me digué que no em podia concedir l’hipoteca en les condicions que m’interessaven, per raons que no venen al cas.

Vaig creuar el carrer i entrí en l’oficina de la CAM. Fon dir que era client de Bancaixa i, no cal dir-ho, se descorregué davant de mi una estora de vellut per a que no fera malbé les soles de les meues sabates en el gelat marbre de la sucursal. Dos dies després tenia la nòmina domiciliada en l’ilustre caixa alacantina i una esplèndida hipoteca que caduca en 2031.

Sempre quedà el dubte de per qué haver comprat un pis de segona mà a preu raonable, com vaig fer, en lloc d’un atre de 250.000 euros en els nous eixamples de Valéncia; o de no aprofitar l’ocasió per a canviar el coche i clavar l’import del nou Audi o BMW dins de l’hipoteca, com a la saó feen els triumfadors de la vida. Ya havia dit el ministre Álvarez Cascos que si pujava el preu de la vivenda era perque els espanyols podien pagar-la, pero yo no m’acabava de sentir be per afanyar-me tant a adquirir una vivenda per por a que continuara pujant el preu.

La realitat és que mos pares no sabien de bolses i Euríbors, pero sí d’aplegar justets a final de mes, i de les apretures de la posguerra, quan eren chiquets (hi ha traumes que no s’obliden), i d’estalviar quan se tenia per a gastar quan realment fora menester. I els vaig fer cas, més ad ells que als que dien que “si no la pots pagar, sempre la pots vendre i segur que traus més diners...”  Donem gràcies de moment per aquella decisió, i toquem fusta.


3. Tremole

2010. Després d’any i mig de crisis, l’empresa comença a tindre problemes per a pagar les nòmines. Se planteja un Expedient de Regulació d'Ocupació per a l’extinció del contracte d’una dotzena de treballadors, i els que quedem estem a expenses de l’evolució d’unes administracions que han tancat de colp la mateixa aixeta que durant anys i anys tingueren oberta sense control, sense saber massa de quí eren els gots i les gerres dels que poaven en eixe broll teòricament inacabable, ni per a qué volien eixa aigua que ficàvem en el depòsit tots els contribuents en el nostre esforç.

Ara resulta que tot lo món sap d’economia. Curiosament, els que diuen que més saben són els que no poden fer res per canviar les coses perque no governen, ya siga en Valéncia o en Madrit. Vegen vostés si la cansalâ és de pollastre. Encara que, en esta qüestió (com en el sexe i tantes atres coses que en l’escola no quedaren massa ben explicades, talment com els diners), qui més presumix de saber és qui manco sap. Perque quan els diners corrien (eixa era la clau: que corrien) ningú va protestar. Ni vosté, ni yo, ni el govern, ni l’oposició, ni els mercats ni el Dow Jones.

Uns diners que ni tan sols eren ya billets de vint duros pagadors al portador en el Banc d’Espanya, sino simples sifres, registres informàtics que passaven d’un banc a un atre (hipoteques d’alt risc en Arizona, transformades en “productes financers d’alt rendiment” en Castelló de la Plana; o valoracions patrimonials unflades fins a l’absurt, en una de tantes bambolles econòmiques que s'han registrat en l'història) fins que algú, al final de la cadena, va gosar dir que no tenia eixos diners que el registre informàtic dia que tenia. I la paraeta caigué com un castell de naips.

Qué volen que els diga. Ara que mig sé qué és l’Euríbor; que mig sé la diferència entre, per una banda, tindre accions d’una empresa per a aportar-li capital i rebre beneficis de la seua activitat econòmica, i per l’atra, especular en el valor futur d’eixes accions per a guanyar diners a costa d’enganyar al que les ha comprades (disculpen-me si algun economiste s’ofén, pero mai m’ha agradat el pòquer i no tenim per qué pagar entre tots la ludopatia d’uns pocs)...

Ara que ya veig la desvergonya dels que afirmen que la culpa de tot la tenen els governs, i la solució és menor control i que deixen treballar als mercats, i que ya constate que pot tindre més poder una empresa o un mercat que el govern sobirà d’una nació...

Ara que ya sé que els governs no poden imprimir fins a l’infinit tots els billets que vullguen, com fea yo quan jugava al Monopoly. Ara que, en definitiva, ya sé que tots, fills de l’educació valenciana-espanyola de finals del segle XX, no tenim ni punyetera idea de qué són els diners realment, ni cóm naixen, creixen, se desenrollen, se reproduïxen i moren, tremole.

Tremole de pensar que, si res no canvia radicalment, hi haurà un dia en que els billets no els imprimiran els bancs nacionals de cada estat, sino conglomerats financers sense escrúpuls (més allà de l’obtenció del màxim benefici econòmic) que simplement prestaran diners al govern de tanda que, com una empresa o un ciutadà més, quedarà a la seua mercé si vol pagar els seus deutes (entre ells, els generats precisament al principi d'esta crisis per a evitar que quebraren alguns d'eixos conglomerats financers).

Tremole de pensar en que la societat no es done conte que la solució no és anar cada u al seu propi interés, sino contribuir, cadascú en la mida de les seues possibilitats, al be econòmic comú. La solidaritat front a l’egoisme. L’altura de mires, la generositat i les ganes de solucionar els problemes, front al benefici (electoral?) a curt determini.

Tremole de pensar en els jóvens de la meua generació que abandonaren els estudis i es llançaren als diners fàcils, al BMW i el pis de cent vint metros, i que ara, sense BMW i sense pis de cent vint metros, només saben que posar rajoles. Tremole quan escarbe entre les possibilitats futures d’una terra com la nostra, escassa en recursos naturals, en una indústria semidesmantelada i en una costa plena d’apartaments buits. Quan pense en els millons d’euros transformats en formigó inútil.

Tremole de pensar que els humans no aprenem dels erros. Que no creem mai lo que nos conten els nostres majors, de la mateixa forma que els que nos succeïxquen no nos creuran a nosatros. Tremole per pensar si realment serà veritat que tot és mentira. Tremole de pensar que no seria esta la primera civilisació humana que ha mort ofegada per l’èxit. Estem a temps d’impedir-ho, ¿no?


Au. Me’n vaig al Carme a fer-me unes cervesetes en els colegues, que ya he acabat els exàmens. Que s’ha d’estudiar per a treballar, i treballar per a guanyar diners, i...



2 comentarios:

Billy dijo...

Hola mestre, ya te trobava a faltar.M'agradat molt moltíssim lo que has escrit, i has dit una realitat i veritats com punys. Porte anys comentant entre els amigachos la necessitat de educar als nostres jovens en lo que es la economia, o siga manco tonteries de assignatures d'educacio per la la ciutadania i ensenyar economia, que es una hipoteca, un prestam, una poliza, un chec, un pagare, que es l'interes, l'euribor el TAE, etc etc,quants ignorants hi han ara apunt de la ruïna, per desconeiximent i per jugar a tiburo de wall estreet, quants han disparat en polvora de rei , hi ara no tenen ni pa tirar un chino i tot per ignorancia i desconeiximent economic
basic, si fa dos dies vaig tindre que anar en un familiar meu de 35 anys a demanar informacio de hipoteques, per que es pensava que les donaven en la tombola de Botin.
I quant de notari mal parit, que ha permet que se firmaren hipoteques abusives o que se sabien que no podrien pagar-les en quants els mercats rebentaren. En fi, que li anem a fer, ara es junten totes les caixes, te igual de aci
5 anys les han fet quebrar totes atra volta, i es que el joc no pot durar, si tots els jugadors no coneixen les regles.
Un abraç

Masclet dijo...

Qué tal, amic. Ya veus, retornant de les tenebres ;)

Yo crec que tot se resumix perfectament en la teua última frase, que és per a emmarcar-la: "el joc no pot durar, si tots els jugadors no coneixen les regles".

I això és aixina, llògicament, perque sempre guanya el joc el que s'inventa les regles que només ell coneix. I lo que és pijor: que ademés les canvia per al seu interés, si ho necessita (clar, si només les coneix ell, ningú es dona conte de la jugada...).

Respecte al tema de les caixes, la veritat és que no m'apetix gens parlar-ne, perque em farà més mala sanc encara.

¿Que no hi havia més remei que lo que ha passat (la virtual desaparició, a mig determini, de les caixes valencianes)? Pot ser. Pero el problema no és lo que ha passat ara, sino tot lo que s'ha fet estos anys per a que l'història haja acabat en un final tan desastrós per als valencians.

I tots sabem quí ha tingut des de 1995 la majoria en els òrguens de govern de Bancaixa i la CAM... Els de la tierra de la felicidad, la luz y la prosperidad.