4 ago. 2009

No és este ya el poble vell, que és atre Alacant


Aixina canta l’Himne d’Alacant, en lletra (sí, en valencià) de José Mariano Mileto i música de Juan Latorre. L’himne va ser compost, si no m’equivoque (no he trobat massa informació al respecte) al voltant de 1930, i com havem dit, en valencià, com l’Himne oficial de les Fogueres de Sant Joan, de la mateixa época. I en llengua valenciana continua interpretant-se hui de forma oficial, per molt que la realitat llingüística de la capital de la millor terreta del món haja canviat radicalment en el pas de tres generacions escasses...

Efectivament, est Alacant de hui, per a lo bo i lo roín, és prou diferent d’aquell poble vell que canta l’himne, que contava en uns 64.000 habitants el 1920. Parlem moltes voltes del poble valencià com una espècie de conjunt monolític en suposta consciència pròpia, o d’eixos “5 millons de valencians” que haurien de trobar-se sempre virtualment units, reclamant a on fera falta lo que fora menester; pero poques voltes, des del melic del Cap i Casal, pensem en que u dels majors problemes identitaris que patix esta sofrida terra, si no el major, és precisament la pèrdua radical de la consciència de valencianitat en la ciutat d’Alacant i molts municipis de la seua província (especialment, en els castellaparlants o recentment castellanisats). Municipis que en conjunt poden sumar un quart de la població valenciana total... i del seu cens electoral.

El “somos levantinos más que valencianos”, junt en unes atres conegudes proclames, que per llamentablement deplorables no reproduiré ací, pero que poden escoltar-se fàcilment en la retransmissió de la cremà de les Fogueres o en els partits de fútbol, resumixen un sentiment prou arraïlat en la societat alacantina actual. Parlant clar: en general, molt difícilment accepten, molts alacantins de la capital, ser qualificats com a valencians, o sentir-se com a tals, sense protestar enèrgicament i esgrimir suposts o reals greuges històrics, centralisme i odi de la ciutat de Valéncia cap a Alacant, o una personalitat “diferent”, “más abierta”, en la que, tot s’ha de dir, l’idioma tradicional de la capital alacantina, el valencià, no sol estar massa present… Un sentiment que sol ser conegut, en totes les variacions i matisos de l’expressió, com a alicantinisme.

Alguns autors (no molts, la veritat, si ho comparem en la tinta que havem gastat a les vores del Túria per a discutir sobre coses paregudes) han tractat de fer un diagnòstic adequat dels perqués d’esta situació. José Vicente Mateo, en Alacant a part (1966) fon el primer (pareix ser que per encàrrec personal de Joan Fuster) en analisar les causes i conseqüències d’este fenòmen, molt relacionat en aquella época en el famós Sureste español, una atra entelèquia antivalenciana que supostament havien de formar les províncies d’Alacant, Múrcia i Almeria. Una región surestina que el franquisme sempre volgué potenciar, pero que tampoc ha arraïlat mai en Alacant; recialles de tot allò són, per eixemple, la Caja del Mediterráneo, antigament “de Alicante y Murcia”, i el diari La Verdad, en sèu en Múrcia pero edició, entre atres, en Alacant.

Més recentment, dos obres de signe radicalment contrari, pero que tenen un cert punt alicantiniste comú, han tractat el tema des d’una òptica prou més ideològica i, clar està, moderna, pel seu any de publicació.

Per una banda, Alicantinismo. Teoría y práctica (1994), de Juan Carlos Tur Ayela, representant de l’alicantinisme més tradicional i dretà, pero que per eixemple, tot s'ha de dir, fon el primer regidor de l'Ajuntament d'Alacant en parlar en valencià en el ple municipal, com ell mateix relata en el seu llibre. Algun dia el comentarem.

Per atra banda, Alacant contra Valéncia (també de 1994), d’Emili Rodríguez-Bernabeu, des d’una postura (per si faltava la guinda) obertament catalanista, pero en idees interessants que algun dia tractarem també.

Una atra obra important és Alacant. La llengua interrompuda (1996), de Brauli Montoya Abat, que descriu magistralment el procés de substitució llingüística de l’idioma valencià pel castellà en la ciutat d’Alacant. Un procés d’orige antic, pero accelerat des de finals dels anys 30 del segle passat (com en la ciutat de Valéncia), anys en els que la llengua valenciana encara era majoritària (igual, també, que en el Cap i Casal) en el conjunt de la població alacantina; tal com el mateix Enric Valor, colaborador en aquell temps de la revista satírica alacantina en valencià El Tio Cuc, va repetir més d’una volta, emocionat: que ell encara havia sentit parlar valencià “a tot Alacant”.

Els "números dels cegos". Sempre ha segut tradicional en la ciutat d’Alacant cantar els números per mig de diversos noms valencians, que s’assignaven als números compresos entre l’1 i el 100 per a la seua identificació. Encara hui, se publiquen estos quadros resum, com a mostra d’una tradició oral molt alacantina.

Ya tindrem temps d’analisar les causes d’este fenòmen, i les postures que els diversos autors mencionats mantenen al respecte. Sí que observe, en els últims temps, que cada volta més alacantins (vore este blog o este), a vegades en l’incomprensió d’alguns dels seus paisans, estan acomentent una tasca de recuperació i posada en valor de l’identitat tradicional alacantina (i per tant, en molts casos, de la valencianitat originària d’Alacant) després de décades d’una cosa que alguns han nomenat “no-personalitat” d’Alacant.

Esta quasi-arqueologia cultural i inclús sentimental, en la que molts valencians de la capital (sotmesa en gran part als mateixos procesos despersonalisadors) nos veem clarament identificats, és molt més complicada encara de dur a terme en Alacant, a on s’ajunten un sentiment particulariste antic, el problema de l’homonímia entre els habitants de Valéncia ciutat i Valéncia regne (valencians uns i atres, com els mexicans o els panamenys), no fàcilment acceptable per molts alacantins actuals, i els afanys disgregadors de certa classe empresarial alacantina que veu una amenaça qualsevol veleïtat “valencianista” que supostament pose en dubte la seua hegemonia i influència sobre “la província” .

D’esta manera, com díem, eixa cosa nuvolosa nomenada “tradició” en Alacant, ha segut quasi oblidada en qüestió de tres generacions; mantinguda, això sí, encara, per molts alacantins de naiximent majors de 65 anys (que, per causes massa conegudes, no transmeteren el valencià als seus fills) pero diluïda per un allau d’immigració forastera que (és un fet), no sols no ha aprés el valencià, com solien fer els forasters fins als anys 30, segons conta Montoya en la seua obra, sino que ha fet basar l’alicantinisme identitari de les noves generacions, pràcticament de forma exclusiva, en la festa de les Fogueres (una festa que, com és sabut, naixqué com a imitació de les Falles de la germana ciutat de Valéncia) i el rezel (quan no odi) al Cap i Casal...

Un rezel, extés en l’actualitat a la majoria dels alacantins, només justificat en part per la massa habitual tendència insolidària i centralista de la capital front als interessos de les comarques valencianes. Un sentiment, tot s’ha de dir, que qualsevol moviment polític o cultural que es diga valencianiste, ha de començar per reconéixer, continuar per respectar-lo i comprendre’l i, finalment, en tot cas, reconduir-lo, sempre des de la millor manera possible: des del diàlec i l’intercanvi d’idees, i mai des de l’imposició aliena. Els alacantins, com els valencians en general, seran sempre lo que ells mateixos vullguen ser.

Per a acabar este primer de (espere) molts atres posts sobre el tema “Alacant”, i per si alguns no s’acaben de creure cóm han canviat realment les coses en tan poc de temps, només un botó de mostra, extret del llibret de la Foguera de Carolines Baixes de 1930 (respectant la macarrònica ortografia original):
Té la corona d’España
les choyes més desllumbrants.
Castelló, Alacant, Valensia
son els millors diamants.

A VALENSIA

Tú, presiosa Valensia,
formes part de la foguera,
perqu’eres tan rica en esensia
com atra rechió volguera!
Tú, la Reina de les flors;
la més bonica y cautiva;
la que més frutes cultiva
en nostra rechió d’amors.
Tú, qu’es pot dir en veu alta
qu’eres la mare de tots,
desde Oriola hasta Gata
y de Gata a Castelló!
Beneit siga el teu nom
y un grit de reverensia,
em fa dir ¡Viva Valensia!
La millor ciutat del mon!

A CASTELLÓ DE LA PLANA

Chermana també per sort
de Valensia y Alacant:
també eres un encant!
Formes part del ram de flors!
Lo mateixet que a Valensia
te dedique en estos díes
un saludo en la foguera!
Yo sempre aspire y volguera
als tres, volense i uníes!
Valga un saludo de unió
en la machor reverensia,
gritant tots en efusió:
¡Viva Alacant y Valensia;
viva també Castelló!
Efectivament, el de hui és un atre Alacant…


12 comentarios:

Julio Cob dijo...

Interesante punto de vista acerca de ese sentimiento antivalenciano que tuve ocasión de constatar directamente durante muchos años en la Provincia de Valencia. Sentimiento mayoritario de Benisa hacia el sur, y que no se produce en la zona norte de Alicante.

De forma superficial, siempre he considerado que al coincidir el nombre del viejo reino con el de la primera ciudad de la Comunidad, ha contribuido ello a no sentirse todos iguales.

Este hecho, no se produce en ninguna otra región española, en las cuales pese a evidentes rivalidades entre unas provincias y otras, nadie cuestiona el nombre que les une. Seguramente habrá otras razones desvertebradoras y ciertamente infundadas carentes de rigor, pero pienso que de no haberse dado esa dualidad, el sentimiento común sería más sólido.

Seguro que Masclet tendrá una explicación más cierta.

Mi felicitación por este trabajo.

Ironpiu dijo...

Una de les raons és la torpe oposició que tant el PP, quan manava el PSOE (¿o era el PSPV?), com el PSOE, quan mana el PP, han fet provocant odi cap al "centralisme" de Valéncia i acusant al govern autonòmic dels mals secular de les terres alacantines (me negue a dir província). Estes ridícules tàctiques destructives duent ad esta desafecció.

Espere que a Julio Cob, li satisfaga.

Julio Cob dijo...

Ironpiu,no se trata de que con tu comentario quede o no satisfecho. Ni creo tampoco que la actuación de uno u otro partido sea la causa del problema, porque la situación que planteo viene de muchos años antes.

Incluso creo recordar leyendo a Azorín, que ya hablaba de este tema en el primer tercio del pasado siglo.

Esta situación no se plantea en Castellón donde el sentimiento valenciano tiene gran impronta, salvo en pequeños sectores de influencia catalanista, entre quienes hay que se consideran catalanes, aunque su cuantía sea insignificaante.

Saludos

berarma dijo...

Interessant artícul i interessant el tema. Per a mi tot el problema ve de fòra. La separació en províncies, la promoció d'Alacant a capital de província, i la forta immigració d'estrangers, castellans i catalans. Em dona la sensació que tota la gent que ha arribat de fòra ha volgut fer d'esta província el seu territori, i ho han intentat conseguir provocant el recel cap al cap i casal. Imagine que açò ho ha conseguit qui controlava els mijos de crear opinió, mijos de comunicació, escola, universitat, etc. Els alacantinistes acèrrims pareix que hagen patit un bon llavat de cervell perque són incapaços de raonar sobre el tema i s'alteren molt quan es trau sense que puguen explicar-se el motiu.

Julio Cob dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Julio Cob dijo...

Cierto Berarma, jamás escuché de un valenciano de Alicante, una razón lo más ligeramente lógica que justificara su actitud.

Este sentimiento, como otros semajantes en España es producto de un problema cultural que no saben resolver, planteado desde una manipulación que en el fondo les gusta.

Si buscaramos por la Europa culta, movimientos parecidos, los encontraríamos con lupa.

Ironpiu dijo...

De totes formes, coincidixc en Berarma, i també en Julio Cob en les raons del problema, ara ve lo difícil ¿com revertir la situació?

Pot ser, donat l'èxit que el centrisme independent ha tingut entre l'electorat alacantí, podria ser la clau tractar d'entrar des d'una plataform centrista valencianista, encara que quan UV ho va tractar de fer no li va eixir be la jugada. En l'excepció, tot s'ha de dir d'Oriola a on en els manifestacions a favor de l'aigua he vist senyeres.

Masclet dijo...

He estat uns quants dies sense conectar-me, i m'ha agradat molt el vostre minidebat a conte d'esta qüestió. Moltes gràcies als tres per participar i donar la vostra opinió.

El problema de la coincidència entre el nom de la ciutat i del regne és, efectivament Julio, una qüestió important, que explica l'èxit que, per eixemple, també des d'Azorín, ha tingut el terme "Levante" com una forma diferent de referir-se a lo que, a principis de segle XX, era conegut com a Regne de Valéncia, Regió Valenciana o, simplement, Valéncia (com en l'escola, no fa tant, li feen dependre a ma mare: "Valencia, tres: Valencia, Castellón y Alicante"). Sense anar més llunt, tenim el cas semblant de Cartagena i el seu "cantonalisme" antimurcià.

Alguns han senyalat com a solució, la de popularisar el terme "valentí" per a referir-se als habitants de la ciutat de Valéncia, i reservar el de "valencià" per als valencians en general. No sé si açò aplegarà mai a tindre èxit...

Un atre problema és històric. Les classes dirigents alacantines, primer lluitant contra Oriola, i després contra Valéncia, sempre han vist en estes dos ciutats unes competidores (en la sèu del poder polític o eclesiàstic; o en qüestions comercials, com convertir-se en el port de Madrit), de la mateixa manera que els valentins tenim com a "rivals" a Madrit o Barcelona. Si ad això afegim que estes classes dirigents estan formades des de fa molt de temps (segles) per comerciants o banquers castellans, anglesos, irlandesos, francesos, etc. que poc o res sabien, o els importava, el vell regne, la seua llengua i les seues tradicions seculars, el resultat estava servit.

La pròpia configuració geogràfica i demogràfica de l'actual Comunitat Valenciana convida a estos moviments. Comparem-nos, per eixemple, en Catalunya. La segona major ciutat catalana és, després de Barcelona, L'Hospitalet (que seria com dir, que ací ho foren Mislata o Alfafar). Les capitals de "província", com Lleida o Girona, no passen de ser ciutats mijanes o menudes, com Gandia, Alcoi o Castelló. En Aragó és encara més cridaner. No en Andalusia, pero a on, allí sí, un nom colectiu (andalús) permet simultàneament l'habitual rivalitat regional entre capitals, sense discutir la pertinença comuna a una realitat superior.

Els canvis demogràfics de les últimes décades han donat el colp de gràcia a la qüestió. Fins als anys 30, la valencianitat alacantina continuava sent evident: puix parlaven valencià, eren valencians, i el referent al vell regne perdut (la "germanor" que es respira en el poemeta del llibret de 1930) continuava ben viu, per molt que des de 1833 el referent polític fora una artificial, en aquell moment, província d'Alacant (perque les fronteres s'inventen, pero després la gent s'acostuma ad elles). Després, la castellanisació de les classes populars i l'immigració massiva feren lo demés (ho dic sense voler repartir culpes a ningú: yo també soc fill d'un valencià d'adopció). Perque un valencià (o valentí) d'adopció, en Valéncia, no te problemes en acceptar-se com a valencià (atra cosa és el poc o molt apreci que tinga a les seues costums o la seua llengua), i una forma comuna d'integració ha segut i és, per eixemple, apuntar-se a una falla. Una falla a on ràpidament entren en contacte en l'idioma (que sempre s'ha mantingut, inclús en la dictadura), els trages tradicionals, costums, etc. En Alacant, la forma més fàcil d'integrar-se és apuntar-se a una Foguera (en les que des de fa décades no sol usar-se el valencià, o, per eixemple, continua la discusió sobre si el trage tradicional alacantí hauria de ser més diferent del valencià general), i sentir-se alacantí-no-valencià com a forma més fàcil de prendre la seua alacantinitat d'adopció, de "marcar territori", davant la falta de referents històrics o tradicionals a que aferrar-se.

I òbviament, l'odi anticapital ha segut manipulat àmpliament per partits polítics d'un i atre signe. No sols en Alacant, pero especialment allí. Si òbviament el sentiment particulariste preexistia, estes tàctiques han acabat per exacerbar-lo.

Masclet dijo...

I la solució? Difícil. La gent se sent lo que se sent, i no se'ls pot obligar a sentir-se de determinada manera, per molt que nos desagrade...

Des del punt de vista "popular", crec que fan més els famosos intercanvis entre comissions de falla-foguera que les accions polítiques de la Generalitat o les retransmissions de Canal 9. Per a reconduir eixe sentiment antivalencià cap a una sana rivalitat entre ciutats germanes (com passa en molts atres llocs), pero que treballen colze a colze, junt en les demés ciutats i comarques valencianes, sempre que és menester.

Perque les dos festes, que no s'enfade ningú, són essencialment lo mateix (és llògic si analisem com naixen les actuals Fogueres de Sant Joan; ya ho comentarem). Quasi els mateixos actes, mateix vocabulari, pràcticament el mateix vestuari tradicional... i les mateixes cançons (¿o és que el famós Postiguet de "la manta al coll" no és una plaja d'Alacant?). Només canvien les dates, una forma més oberta (cert) d'entendre la festa en Alacant, i un estil distint en el monument faller-foguerer, cada volta, ademés, més diluït (perque els artistes planten igual en Valéncia com en Alacant).

L'educació hauria també de fer molt (i en lloc de fer-ho, ho desfà). Per eixemple, en les classes de valencià en Alacant: donar-les sempre relacionant-les en la realitat més propenca, remarcant l'oralitat (el "saber parlar" valencià, per damunt de la gramàtica o l'ortografia), relacionant les explicacions en el vocabulari i els girs tradicionals dels majors alacantins que encara parlen l'idioma valencià, o en les tradicions més seues (i nostres) que sempre s'han expressat en valencià. Fer vore als alumnes que el valencià no és un idioma estranger, una molèstia que oblidaran en quant acaben la seua etapa escolar, sino l'idioma dels seus yayos, els seus veïns... de la seua terra alacantina. Un idioma en el que parlaren els nostres reis forals, en el que Sant Vicent predicà per tota Europa, o s'escrigueren les més altes obres de la nostra lliteratura.

Un problema, el de l'enfoc de les classes de valencià, que és comú també a la ciutat de Valéncia, perque este plantejament que descric és, actualment, impensable. Per l'experiència en primera persona que tinc, com a persona que ha rebut classes de i en valencià durant tota la seua etapa acadèmica, les classes en valencià fugen sistemàticament d'esta postura (aparentment llògica, i més en una llengua en perill de desaparició) d'acostament a la realitat i a la relació quasi-sentimental que tot valencià (valenciaparlant o castellaparlant d'orige), hauria de tindre en el seu idioma vernàcul. No. Lo important són les llargues llistes de "barbarismes", els "pronoms febles", els "aquests" i els "doncs", o els truquets per a traure't el "mitjà" encara que no sàpies dir dos frases seguides en la llengua de March o Martorell. I ben al contrari: lo que es fa es ridiculisar el valencià dels nostres majors (poc més que un "català mal parlat"), i no es vol saber res d'una personalitat valenciana (que, precàriament, encara subsistix), perque resulta perillosa per al proyecte polític i cultural artificial i antihistòric en el que combreguen en major o menor grau (és un fet, nos agrade o no) la major part dels actuals professors de valencià: els Països Catalans.

Des del punt de vista polític, i posats a pensar, Ironpiu, la viabilitat d'una força política d'estricta obediència valenciana que tinguera una mínima representació en Alacant... Com he dit, nos agrade més o manco, la qüestió està com està. Yo crec que la "particularitat" alacantina, salvant les evidents diferències, hauria de tindre el mateix tractament que les "particularitats" catalana o basca a nivell d'Espanya. Pense en un partit estrictament alacantí, d'ideologia moderada i conviccions valencianistes, fet per persones alacantines de naiximent o que hagen vixcut molts anys en Alacant, i en un nom clarament alacantí (Unió Alacantina o similar), que anara sempre en coalició o acort permanent en eixe hipotètic partit valencià que, estant les coses com estan, encara no existix...

berarma dijo...

No buscaria la solució en canviar topònims i gentilicis, això crec que només seria un intent d'emmaixquerar el ver problema i no el solucionaria.

Estic d'acort en lo de que és un problema cultural, i sabem que ve provocat per una deficiència educativa. Esta deficiència educativa interessa als que governen, no és casual.

Si l'única solució és l'educació (això em pareix a mi) i només el govern la controla, o canvia l'actitut del govern o es promou la formació extra-oficial.

El problema en este punt és que l'educació oficial està molt ben considerada, pocs creuen que puga estar manipulada en una societat democràtica, i al mateix temps desconfien de lo no oficial. Esta societat patix d'oficialitis, han deprés molt be a ser obedients. Desgraciadament, la democràcia ha anulat l'esperit crític de la gent.

Masclet dijo...

Provablement tingues raó en això de que la democràcia ha reduït l'esperit crític de la societat (quan en teoria hauria de ser al revés).

Per eixemple, imagina't que ara es plantejara lo de fer l'autopista de cinc carrils per sentit en el llit vell del Túria dela ciutat de Valéncia, com estava proyectada al final del franquisme (en lloc del jardí que finalment s'ha fet, perque aixina ho volgué la ciutadania en l'época de la Transició). Yo crec que si el proyecte es defenguera ara per Rita i Camps de la forma tan "entusiasta" a la que nos tenen acostumats, la gent no diria "ni mu". Apareixeria, és cert, el consegüent "Salvem el llit del riu", pero al final l'autopista se faria, seguríssim, "porque no se puede parar el progreso". ¿No creus?

Pero be, la democràcia és el menys roín dels sistemes de govern fins ara inventats, i nos havem d'aprofitar de les seues evidents i justes ventages (és més, havem de donar les gràcies per viure en la societat que vivim, només si nos aguaitem a temps no tan passats, o a països no tan lluntans).

Respecte a l'educació, no tota se rep en l'escola: una bona part és a través dels propis familiars i coneguts, d'ahí l'importància de la transmissió oral del valencià en la família, de les comissions festeres, o les entitats culturals. Les que han mantingut viva, sense anar més llunt, en els temps més adversos, la flama de la "valencianitat".

I lo del gentilici... yo crec que no és mala idea. Conflictes d'esta classe se donen, igualets o més forts, en Andalusia o Galícia (entre els "turcos" de La Corunya i els "lusos" de Vigo), pero no tenen problema en considerar-se, tots ells, andalusos o gallecs. El nostre problema no pot donar-se allà. No anem a descobrir ara, precisament nosatros, l'importància que tenen les "qüestions de noms" (perque ademés, solen amagar atres qüestions que "no són de noms", clar).

En este mateix sentit, per això fea yo també, fa poc, la proposta de recuperar una bandera històrica pròpia per a la ciutat de Valéncia, distinta de la Senyera coronada, que evitara els recels que encara hui causa en certes comarques la bandera que és i ha de ser de tots els valencians. Pega-li una miraeta si no l'has llegit:

http://el-blog-de-masclet.blogspot.com/2009/05/una-bandera-per-la-ciutat-de-valencia.html

berarma dijo...

Gràcies per l'apunt. Pot ser que tingues raó pero yo seguixc pensant que li tindrien igual mania a la nova bandera i a la vella, i a Rita i a Camps. Per a mi els símbols no són l'orige del problema sino que patixen la conseqüència de l'enlluernament d'alguns per ciutats significatives políticament com Barcelona o Madrit.