15 mar. 2009

90 anys


El pròxim dia 18 de març, nostre Valéncia club de fútbol farà 90 anys. La discreta i deslluïda cerimònia en el partit d’ahir serà, provablement, tota celebració que es recorde de l'efemèrides...

Conta Jaime Hernández Perpiñá en la seua Gran Historia del Valencia CF (1994) que la desgraciada mort del jove jugador Luis Bonora va causar una fonda emoció en tot el Cap i Casal. Bonora jugava en el Deportivo Español (un equip ya desaparegut de la ciutat de Valéncia), i la mort li succeí de forma lamentable i inesperada, en complicar-se una fractura de tíbia provocada en un choc fortuït, en un partit jugat en Elig contra l’Illice Foot-ball Club, recent escomençat l’any 1919.

El fútbol contava en aquells anys en poques simpaties en la ciutat, i era freqüent, inclús, que els jugadors foren apedregats durant els partits. Els locos que s’empenyaven en jugar un deport estranger i desconegut, no gojaven, pel que pareix, de massa predicament. El fútbol era considerat un joc perjudicial i perillós, i la mort del jove jugador era la gota que omplia el got. De fet, va impedir a tots els equips de la ciutat (Gimnàstic, Llevant, Espanya...) organisar partits durant un temps, per tindre l'opinió pública completament sensibilisada en la qüestió.

La realitat és que, com a resultat d'aquell terrible accident, el Deportivo Español acabà per desaparéixer, i els dos hòmens que ostentaven la seua direcció, Octavio Augusto Milego i Gonzalo Medina, se separarien també durant un temps, per qüestions professionals: Milego se n’anà a treballar a Madrit, i Medina tampoc parava molt per Valéncia, perque havia de viajar periòdicament a Barcelona. Ciutats, casualment, en les que, com en atres bandes de l’Estat (significativament, el País Basc i Galícia) el fútbol ya arrossegava a les masses, i contava en jugadors famosos: Samitier, Bernabeu, Belauste, Pichichi... que milers de persones acodien a vore en estadis, ya, d'una certa importància.

Aquells dos hòmens, que veren aixina reforçat el seu cuquet futbolístic, i que eren conscients del retart evident de la ciutat de Valéncia en estes qüestions, solien reunir-se, junt en alguns amics més, en el bar Torino, que estava en la devallâ de Sant Francesc (actualment, plaça de l’Ajuntament), cantó a Barcelonina.

La conspiració futbolera, entre cafens i aperitius, va prendre cos en els estatuts d’un nou equip, que a més portaria el nom de la ciutat (com un antecessor ya desaparegut en aquella época, el Club Valencia). Els estatuts els entregaren al Govern Civil el dia 5 de març de 1919 i, sense esperar a la seua aprovació, Medina i Milego es llançaren a la busca de jugadors que donaren competitivitat al nou equip. Finalment, el dia 18 de març, vespra de Sant Josep, entre coets i bunyols, el Govern Civil aprovava els estatuts... Havia naixcut el Valencia Foot-Ball Club. En el carrer Barcelonina, prop d'a on estigué el Bar Torino
, una placa recorda, encara hui, l'efemèrides.

Falla Sant Vicent - Periodiste Azzati, 2009. La moral, que no falte...

Sobre l’uniforme pareix que no hi hagué massa discussió: camiseta blanca i calçó negre, en calces del mateix color... encara que no se saben realment els motius que mogueren a esta tria.

Llògicament, els diners no sobraven en aquella entitat acabada de nàixer, i els directius varen acordar que cada directiu i cada jugador (sí sí, i cada jugador) faria el sacrifici de pagar, mensualment, la notable quantitat (per a l’época, clar) de tres pessetes, per tal de donar-li forces econòmiques al nou club.

De fet, com el Valéncia encara no tenia camp, el primer partit de la seua història el jugà en la ciutat de Castelló, el 21 de maig de 1919, contra el Gimnàstic de Valéncia (antecessor del Llevant UD), per a disputar una copa donada per l’ajuntament de la capital de la Plana... Guanyà el Gimnàstic per 1 a 0 (gol de Morris) i la primera alineació del Valéncia FC fon ésta: Marco, Amador Peris, Julio Gascó, Fernando Marzal, Pepe Llobet, Antonio Ferré, Fernández, Umbert, Martínez Ibarra, Aliaga i Gómez Juaneda.

No seria fins al 25 de juliol que el Valéncia disputaria el primer partit davant la seua afició, en un descampat entre hortes de la barriada d’Algirós con piedras como puños en paraules d’Hernández Perpiñá: el famós camp de l’Algirós que es menciona en l’himne.

Esta volta es competia per un trofeu que organisava l’ajuntament, en motiu de la Fira de Juliol. El Valéncia tornà a jugar en el Gimnàstic, i el resultat fon un poc millor: empat a 1. Dos dies després, en partit de desempat, se tornà a empatar, esta volta a 0... Fins al 23 de novembre no es pogué jugar un atre partit de desempat, que tornaria a acabar en empat, esta volta a 2 (i en pròrroga inclosa!)

Finalment, el dia 21 de decembre, guanyaria per fi el Valéncia, per 1 a 0. Primer partit guanyat de la seua història… pero, curiosament, no se sap qui va marcar el gol. Si és que realment es va marcar... Per qué? Pareix ser que els jugadors del Gimnàstic digueren que el baló no havia entrat en la porteria; que havia donat en les mans d’un defensa, dins de l’àrea, i llavors l’àrbit va decidir que “como manos de un defensa dentro del área es gol, pues gol”. Pel que es veu, el reglament no estava massa afermat encara...

No obstant, el trofeu, pel qual lluitaven també el Llevant, el Sagunt i l’Espanya, aniria a les mans del Gimnàstic, per haver guanyat més partits que ningú. Definitivament, eren atres temps...

Li desigem de tot cor a nostre Valéncia, males-llets i crisis econòmiques a banda, com a mínim, atres 90 anys de vida... lo que, vist com està el pati, no és precisament poca cosa.

Falla Almirant Cadarso - Comte d'Altea, 2009. Viages Barça-ló...


No hay comentarios: