Les parles valencianes de transició

Quan Déu va crear lo món, va encarregar a Sent Pere que repartira les llengües per la terra, i Sent Pere anava en un cabaç donant a uns pobles el valencià i a uns atres el castellà; pero quan va arribar a la Canal de Navarrés, estava cansat i com no tenia ganes de fer faena, Sent Pere els va tirar el cabaç i va dir-los: -Vosatros, parleu com pugau! I des d'ençà que parlen com poden, mig en castellà, mig en valencià.

Això contaven en Xàtiva, segons arreplega Manuel Sanchis Guarner en Els pobles valencians parlen els uns dels altres. L'atra versió és la de Navarrés, que diu aixina:

Disen que cuando Dios andava repartiendo las lenguas por el mundo, a unos pueblos lis dava el valenciano y a otros el castellano, pero en llegar al Muntot va entropesar y li va caer el cabaso en medio de la Canal. Por eso nosotros hablamos tan rebolicao.

Este fenòmen l'arreplega ya Cavanilles en les seues Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia (1795), dient que en Anna "se habla un dialecto que tiene más del valenciano que del castellano" i que estén a la majoria de pobles de la comarca, com Énguera, Navarrés o Chella. Una parla que va diluint-se cap al Nort, fins a desaparéixer totalment en Millars i Cortes de Pallars.


El fenòmen no és exclusiu d'esta comarca (el mateix Cavanilles nomena atres casos semblants, com el de Fanzara en l'Alt Millars), i és conegut el castellà tradicionalment sessejant i reblit de valencianismes que parlen (o parlaven) moltes poblacions de l'interior valencià, com el Villar de l'Arquebisbe, Tous, Godelleta, i en general, bona part de les comarques dels Serrans, l'Alt Palància i la Foya de Bunyol.

Esta parla mesclada, a la que en la Canal se referixen en el nom de "chapurrau" (paraula que s'usa també en Aragó per a referir-se a les parles de raïl aragonesa i, sobretot, de les comarques frontereres en Catalunya), distinguix entre b bilabial i v labiodental, s sorda i sonora, vocals obertes i tancades, i usa el perfet perifràstic en lloc del perfet simple castellà, entre atres singulars característiques.

Curiosament, se pot trobar, en general, ben poca informació sobre la mateixa. Sobre tot, si ho comparem en atres casos pareguts, com les ya mencionades parles de transició d'Aragó, o les existents en la frontera llingüística que separa el gallec i el portugués per una banda, de l'asturià, el lleonés i el castellà per atra. Després de Sanchis Guarner, a qui sempre cridaren molt l'atenció les modalitats llingüístiques castellano-valencianes del nostre interior, no hi ha hagut (que sapiam) ningun estudi al respecte que tinguera la difussió que es mereixeria.

Fon pràcticament per casualitat (per una chicoteta obra que vaig haver de visitar en Anna) que em vaig poder comprar un llibre en un quiosc del poble (El hablar de Anna, d'Emili Martí i Salvador Aparicio) que conté un diccionari de paraules agneres i un chicotet estudi llingüístic. D'este llibre extrac unes quantes frases de la parla pròpia d'estes terres, que no tenen desperdici i que mostren fins a quín punt arriba la mescla de llengües:

En el bullido pongo siempre dos o tres sebas

El ponient me ha hecho una estrosa en las tomateras

Ha pegau un esvarón que quasi m’ha caído

M’hase mal el front

Aguaño los pebrasos están a garberas

Lo va her trabajar hasta sacar el lleu

Gato escaldau, con agua chelá tie prau

No sé qué li passa a la chiqueta que no para de chemecar

Pentínate el moño, que pareses un peluchón

Lo van pillar y lo van tancar en la presón

Ha plantau dos ambercoqueros primerencos

Ixe gatico tan runoso m’ha de llevar yo?

Voy a escampar guiemo pa sembrar queraíllas

Estova bien el matalap

Ves-t’ende! No t’ajunto!

Me’n voy paca casa

A mí dame buenas cuixas y buenas chullas

Encá que m'obligues, no tengo que ir

Parese que hase buen orache

Esta parla s'estén, en certes diferències, a atres pobles, i especialment, a Énguera (o Engra en la parla local), en la que és famosa, per eixemple, la lloca de Agna, que la varon tancar en la presón (perque avalotava massa) o les recomanacions respecte a que En Agna, no passar por la calle del Tint, que los frichen (dites, estes dos, arreplegades també per Sanchis Guarner).

Inclús se celebren recitals en "parla enguerina", i els premis lliteraris que organisa l'Ajuntament d'Énguera permeten participar a "todos los escritores/as que lo deseen, presentando sus escritos en castellano, valenciano o parla enguerina"....

Estes parles han suscitat entre els estudiosos les majors controvèrsies. S'ha fixat el seu orige en la repoblació de la comarca per aragonesos, o be castellans, que han conservat sense modificacions un hipotètic castellà arcaic. S'ha proposat també la valencianitat originària, en quant a llengua, de la comarca, i una posterior castellanisació deficient que ha donat com a resultat la parla que actualment coneixem.

Per a alguns, estes parles de transició serien la prova de l'autoctonia d'un idioma valencià anterior a la conquesta, que antigament confrontaria en les parles més pròpiament castellanes d'interior a través d'estos dialectes de transició, que devien tindre una major extensió i diferenciació, i que varen anar desapareixent (com desaparegué el mateix idioma valencià de ciutats com Oriola) després dels canvis demogràfics derivats de l'expulsió dels moriscs i l'immigració castellanoparlant dels sigles XVIII i XIX...

La qüestió és que frases agneres com les anteriors, recorden molt les que escritors com Escalante o Bernat i Baldoví, o publicacions populars com La Traca o el Tio Cuc, solien posar en boca dels churros que emigraven, entrat el sigle XIX i a començaments del XX, a les ciutats de Valéncia o Alacant, o dels mateixos valencians que, incapaços de parlar castellà correctament, usaven, quan intentaven comunicar-se en la lengua del imperio, un híbrit que es coneixia com a "castellà de Russafa" (cóm han canviat les coses en cent anys escassos en el nostre ex-castiç barri...).

Esta mateixa comparació la fea a principis del sigle XX Jochim Martí i Gadea, en descriure la parla de la Canal de Navarrés en la seua famosa obra Tipos, modismes i coses rares i curioses de la Terra del Che:

En Agna parlen una jerga, mescla de castellà i valencià, pijor que lo que diem castellà de Russafa

El problema d'estes parles, cada volta més, és la seua inexorable desaparició. L'extensió del castellà normalisat en l'escola i els mijos de comunicació els ha donat el colp de gràcia. Les noves generacions, per lo que sabem, ya no solen parlar-les, llevat d'alguna paraula típica o alguna frase feta. Els jóvens parlen ya un castellà pràcticament estàndar, en el que la seua autoctonia valenciana ha desparegut en gran mida. Com diu l'autor de El hablar de Anna:

Pero la razón principal que me ha impulsado a esta publicación es el observar ya la práctica desaparición actual del habla tradicional de Anna. Se oyen, eso sí, palabras o expresiones propias, pero de forma aislada y, a veces, con la extrañeza de sus mismos habitantes. Todo ha contribuido a que el fenómeno de la desaparición del "arnero" se consumara con el paso de una o dos generaciones. Mi sensación al trabajar en este libro ha sido similar a la del que enmarca una foto del padre fallecido, o del que ha derribado su casa, recoge la cerámica y la usa como elemento decorativo, muestra de lo que hubo allí en otro tiempo.

Els últims mohicans-valencianoparlants de la ciutat de Valéncia entenem be eixe sentiment...