29 nov 2009

La Mojiganga de Titaguas


Titaguas/Titagües és un poble de la Serrania del Túria, chicotet en tamany i població, pero gran en inquietuts culturals, organisatives i festeres.

Breçol del célebre naturaliste i botànic Simón de Rojas Clemente, en poc més de 500 habitants, conta en una banda de música de 50 membres (La Lira, fundada en 1840 i, segons pareix, la segona més antiga de Valéncia); un teatre en el que s'organisen obres representades pels mateixos habitants del poble; organisa festivals de rock de forma periòdica; i conserva unes festes tradicionals molt interessants, en un folclore propi que ha pervixcut fins als nostres dies, en el que destaca la Mojiganga de Titaguas: l'única recialla conservada, junt a la Moixeranga d'Algemesí, de l'antigament estés i popular ball de valencians (el mateix que, traslladat per antepassats nostres a terres catalanes, els nostres veïns del nort han popularisat més recentment en el seu toc personal, en les seues colles castelleres).

La Mojiganga és ballada en les festes patronals, cada sèt anys, per setze jóvens i tres chiquets (angelicos), vestits en el trage típic valencià (saragüells, camisa i jupetí) i dirigits per un mestre de dansa. Conta en cinc composicions religioses: l'Altar Major, l'Altar Movible, les Andes, la Eme (en referència a Maria), i el Piló, que es representen sense interrupció. Després se ballen atres cinc quadros, representant a oficis tradicionals, el Batà, la Roda de Molí, el "baile del garrote" i "las Muecas".

Encara que actualment alguns vullguen dotar a este ball de valencians d'una espècie de pàtina espiritual i mística, lo ben cert és que el seu orige és burlesc, com ho demostra l'etimologia i significat inicial de la paraula, i el fet que en Titagües se ballara en Carnestoltes (fins que als anys 20 se traslladà a les festes patronals).

La burla, en realitat, escomençava per la pròpia religió (no devia sentar molt be al retor del poble que uns dansants representaren en Carnestoltes l'altar de l'església o el transport en andes d'un sant), i és significatiu que, acabada la Guerra Civil, la representació de la Mojiganga va desaparéixer casi per complet, en gran part per eixe motiu ocult (com nos han contat alguns amics titagüenses).

Recuperada la democràcia, l'activa joventut de Titagües el recuperà, i l'ha tornat a representar orgullosament des d'aquell moment, com a mostra viva de l'antic ball de valencians, conservat com una joya del passat en els confins del nostre vell Regne. Uns confins, valencians des de fa huitcents anys (encara que algun intelectual que atre els haja "convidat a marchar-se"), en els que al jamón encara li diuen pernil, quan cau una pluja suau diuen que purnea, i quan ix el sol diuen que hace buen oraje.






3 comentarios:

Cavaller de la Ploma dijo...

Molt interessant. Només es balla en Titaigües i en Algemesí? Una mostra més dels llaços que agermanen als valencians que parlen aragonés i als valencians que parlen valencià. I curiosament coincidix amb l'himne del catalanisme valencià!!!!

Masclet dijo...

Crec que en l'Olleria (el Ball dels Locos) i en l'Alcúdia (el Ball dels Negrets) se ballà de forma tradicional fins fa poc, i ara s'han tornat a recuperar, a partir dels testimonis de gent major que encara els va vore ballar en directe.

En uns atres casos (Sueca, Gandia, la mateixa Ciutat de Valéncia) han aparegut colles "muixerangueres" (o "castelleres", seguint directament la terminologia catalana) formades per aficionats a estes representacions; localisacions, totes elles, que no contaven en una tradició que haja aplegat viva de forma tradicional fins als nostres dies.

No obstant, tinc quimera (només veent el contingut de les pàgines que he enllaçat nos podem fer una idea) que, per desgràcia, esta recuperació ve molt lligada a un moviment polític-cultural determinat (el catalanisme valencià, en major o menor mida) que busca, de la manera que siga, bastir referents o símbols comuns als dos pobles (a l'estil dels "correfocs"), rebuscant en "la tradició".

Una tradició antiga que, encara que existent i que demostra l'orige valencià d'estos balls o danses plàstiques (diferents en composició i desenroll a la simple eixecució de castells humans, com més alts millor, tal com va evolucionar entre els nostres veïns catalans), no hauria d'amagar, dic yo, unes atres manifestacions culturals i musicològiques, ben vives encara i molt més exteses en tot el territori valencià (com el cant d'estil, o la dansâ), a les que no se'ls sol prestar la mateixa atenció.

Que no se m'entenga malament: me pareix perfecte que s'intente una actualisació i una recuperació de l'antic "ball de valencians" a partir dels poquets llocs a on ha perdurat viu, i que en estos últims se consolide i es continue transmetent de pares a fills. Pero estic segur que no se li prestaria en absolut eixa enorme atenció o "mitificació" si no fora perque en Catalunya els "castells" i les "colles castelleres", des del seu orige com a "ball de valencians", han alcançat el grau de "símbol cultural nacional del poble català".

Masclet dijo...

Quant al tema de "l'himne del catalanisme valencià". Conten que a finals dels anys setanta, després de presenciar la processó de la Mare de Deu de la Salut en Algemesí, a Joan Fuster li va agradar molt la bonica composició musical tradicional, interpretada en dolçaina i tabalet, en que s'acompanya el ball de la Muixeranga d'Algemesí quan ix la Mare de Deu de l'església.

Pareix ser que va comentar als seus acompanyants este fet, en principi en voluntat de popularisar eixa composició musical i donar-li una difusió mereixcuda, de la que en aquell moment no gojava en absolut.

D'ací se coneix que va rodar la bola entre els seus íntims, fins que ad algú se li va ocórrer que la tonadeta de la Muixeranga podia ser "l'Himne del País Valencià" ideal, "perque ho havia dit Fuster".

Un "himne" (la veritat és que la tonada de la Muixeranga és molt bonica, pero no pareix precisament un himne "a l'us") en que combatre, naturalment, la popularitat evident entre els valencians de totes les ideologies de l'Himne Valencià de Serrano i Thous, que enguany complix cent anys.

(en lloc de, com hauria segut molt més útil i llògic, dedicar-se a popularisar la lletra nacionalista d'est últim himne, que contava ya en aquell moment, com a mínim, en uns vint anys d'existència. Els "nostres enemics comuns" be que els ho agraïren, i els ho continuen agraïnt; tant esta com les demés ocurrències "científico-simbòliques" del catalanisme valencià.)