Problemes en la percepció de la realitat

Fa uns quants dies, el Vicepresident primer de la Generalitat, Vicent Rambla, va criticar en certa durea una moció recentment aprovada en el Congrés dels Diputats pels grups del PSOE, ERC i CiU. Esta moció, segons pareix, avala la recepció de les senyals de Canal 9 i TV3 de forma recíproca en les dos autonomies i, de forma general, recolza la reciprocitat dels espais de comunicació entre “els territoris que compartixen un mateix sistema llingüístic”.

Rambla separava la qüestió de la reciprocitat en la recepció de les televisions autonòmiques (que diu recolzar, a pesar de lo que puguen demostrar els fets), de “l’identificació de valencià i català” que establia implícitament la moció aprovada, i que segons Rambla constituïa “un atac frontal a l’Estatut d’Autonomia valencià”. I va emplaçar al secretari general del PSPV, Jorge Alarte, a explicar si assumia eixa identificació entre català i valencià, a la que havien donat soport de forma tan terrible i abjecta els seus companys de partit en Madrit.

Res nou davall del sol. Està molt be que el senyor Rambla, que a més és valenciaparlant i sol utilisar el nostre idioma en actes públics i alocucions, nos advertixca de les contínues malifetes del contubernio sociata-catalanista que mos vol furtar lo nostre.

El problema per a la credibilitat de les paraules del senyor Rambla (com en general, de l'actuació política del PP en esta qüestió des de que governa la Generalitat), és que lo que s'ha aprovat en el Congrés no és res més que lo que dictamina l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és, segons la reforma de l'Estatut d'Autonomia de 2006 (aprovada en els vots del PP de Camps i el PSPV de Pla), artículs 6 i 41, “la institució normativa de l'idioma valencià”.

I és que, si en la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, aprovada sent president el senyor Eduardo Zaplana, se llig:

El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d'Autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia

...i en acorts plenaris de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua es lligen coses com les següents:

[...] la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic», segons la terminologia del primer estructuralisme (annex 1) represa en el Dictamen del Consell Valencià de Cultura, que figura com a preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL.

[...] És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol (annex 8) i la jurisprudència (annex 9).

(de l'Acord de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s’aprova el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià)

...no és d'estranyar que el Tribunal Suprem ridiculise periòdicament a la Generalitat per a donar, en totes les seues sentències, la raó jurídica i llògica als que demanen la validea directa dels títuls universitaris de Filologia Catalana per a ensenyar valencià, independentment del seu lloc de naiximent, i sense entrar en més sentimentalismes ni valencianismes de saló, que als nostres venerants i suprems magistrats els deuen sonar tan exòtics com les sagues vikingues o les llegendes tibetanes del segle III.

No cal dir que esta mateixa doctrina, pero en molts menys circumloquis i sense cap complex, és també la que s'ensenya, pura i dura, en les escoles valencianes als nostres chiquets (i nos ensenyaren en son moment als que ya no ho som), des de fa 25 anys, ya haja governat el traïdor PSPV o el patriota PP. Per molt que les successives enquestes del CIS diguen que la majoria absolutíssima dels valencians, siguen votants del PP o del PSOE, de Valéncia, Castelló o Alacant, valenciaparlants o castellaparlants, pensa que el valencià és una cosa distinta del català...

Per tant, o Rambla té una memòria selectiva, o no percep be la realitat, o no es llig les lleis que aprova el seu propi partit, o lo que es pijor, enganya conscientment al personal segons li convinga als seus interessos electorals. Tot açò, independentment de que estigam o no d'acort en l'actuació de l'AVL, o en la seua pròpia existència. És trist, pero és aixina.

El problema adicional que s'evidencia, és que el PP, en la seua deixamenta habitual respecte a la defensa de l'idioma propi (traslladable al conjunt de la societat valenciana), i en l'evident negació del problema matriu (que el reconeiximent i blindage oficial de la denominació “valencià” no implica necessàriament que es considere, a qualsevol efecte pràctic, una cosa distinta del català), no aprofita tampoc totes aquelles oportunitats que teòricament facilitava la creació de l'AVL.

Efectivament, si de lo que es tractava en la seua creació era d'obrir eixe coto privat que era la “ciència oficial” filològica a unes atres sensibilitats injustament bandejades per motius estrictament ideològics o polítics, o de dignificar i difondre la denominació de “valencià” o “llengua valenciana” inclús entre aquells que pensen que és la mateixa llengua que el català, o d'establir un àmbit valencià de decisió sobre la normativisació del propi idioma, el fracàs és absolutament estrepitós.

De moment, l'AVL no ha fet sino acceptar els postulats unitaristes de la secció de Filologia de l'Universitat de Valéncia (és dir, els de l'Institut d'Estudis Catalans). Tot seguix exactament igual que fa 10 o fa 20 anys. Només hi ha la novetat d'una tímida acceptació de certes variants proscrites fins fa poc, pero sense cap efecte real, perque ni s'insta al seu us, ni s'informa de que ya no es consideren incorrectes, ni es treballa per la consolidació d'eixe estàndar valencià “policèntric i convergent” que diu propugnar.

La realitat és que l'única evidència diferenciadora objectivament real entre el valencià i el català, que s'aprecia ràpidament, de forma natural i clara, ocorre quan escoltem a un natural d'Algemesí i a un d'Olot, parlant cadascú en el seu idioma matern...

I eixa evidència diferenciadora té, cada volta, menys oportunitats de vore's reflectida en eixos efectes pràctics a que em referixc en paràgrafs anteriors (i no en les estèrils polèmiques electoralistes del PP i companyia). A saber: en doblages diferents dels anuncis de televisió, séries o películes; en traduccions de llibres; en etiquetage de productes; en versions idiomàtiques de programes informàtics; en formularis oficials de l'Estat per a renovar el carnet de conduir o per a verificar l'inscripció en el colege electoral; en retransmissions deportives simultànees en totes (?) les llengües peninsulars, etc. i que sistemàticament menyspreen l'existència d'eixe estàndar valencià oral i escrit diferent del català, inclús quan s'utilisen les normes de l'AVL.

Per tant: cada volta més, la realitat del dia a dia circumscriu les variants morfològiques, sintàctiques, lèxiques i de pronunciació genuïnament valencianes (científicament, o més aïna, eufemísticament denominades "occidentals") per a anar per casa, per als llibrets de falla i poca cosa més (i ni això, segons els llocs), i les variants catalanes (“orientals”), les popularisades per la potent indústria audiovisual i lliterària catalana, com a les úniques que teòricament servixen per a ensenyar la llengua catalana (en la que implícitament s'engloba la valenciana) en Escoles oficials d'idiomes de tot l'Estat i de l'estranger, traduccions oficials d'obres lliteràries i películes de Hollywood, i companyia.

El valencià és invisible; com ya digué Carod-Rovira, no existix. Ni està, ni se l'espera. I qui atente contra la santa unitat de la llengua ya sap lo que li passarà.

En eixes condicions, ni tan sols la suposta doctrina estratègica de l'AVL (dos variants, la catalana i la valenciana, d'una única llengua, les dos igualment respectables i vàlides per a qualsevol àmbit d'us) té cabuda en la realitat quotidiana, assumida fervorosament per uns, i en resignació cristiana per atres, i que és la següent:

a) una llengua, la catalana, en un estàndar clarament definit i prestigiós, en recolzament polític i econòmic i una fixació i difusió òptimes,

b) i un dialecte regional, el valencià, en permanent discusió respecte a la seua fixació, que en poques décades caurà en un procés de dilució i substitució paulatina pel potent estàndar català en aquells subjectes que resistixquen fidels a l'idioma propi, per damunt de disquisicions sobre la purea de l'idioma. I que majorment, se vorà substituït directament pel castellà, adoptat cada volta més per aquells individus que, per pur pragmatisme i sense cap referent sentimental o històric aparent que els moga a la defensa de l'idioma propi (el valencià, que al capdavall no és sino un dialecte, un català mal parlat com els han fet vore en l'escola) o simplement com a reacció alienadora front a la ya de per sí alienant proposta catalana, prenen el castellà com a única llengua de relació i de transmissió als seus fills.

Quànt de temps duraran les versions en valencià "occidental" de les instruccions en les estacions de servici de Repsol? Per quànt de temps podrem dur el coche al “llavador”?

En definitiva, la consolidació d'un estàndar oral i escrit valencià clarament establit, conseqüència llògica de la defensa de l'idioma propi (que ha de ser un idioma realment propi, no qualsevol idioma diferent del castellà que nos posen davant) que reflectixca i fixe de forma respectuosa la pròpia consciència no dialectal del nostre idioma (que és a lo que el PP hauria de dedicar-se com a partit governant, si realment el seu interés per l'idioma anara més allà de la retòrica buida de contingut), veu impedit el seu desenroll, fonamentalment per tres chicotets detalls:

1) Un, realment filològic: l'existència d'uns parlants de Tortosa, Lleida i contornâ, demogràficament i econòmicament dèbils comparats en la potència i influència de l'eix Tarragona-Barcelona-Girona en la construcció de l'identitat nacional catalana, pero que són habitualment usats com una espècie d'hostages de la filologia per a justificar la negació de l'especificitat del valencià, ya que, sobre semblar-se els seus parlars prou més al català estàndar que el dels valencians, sí és cert, com és sabut, que compartixen en el valencià moltes de les característiques diferenciadores respecte de l'estàndar català.

La qüestió és que administrativament són catalans des de fa uns quants segles, catalans se senten, català diuen parlar (o tortosí, segons fea notar Sanchis Guarner en La llengua dels valencians), i els té aparentment igual (no se'ls sent protestar massa) que lo que els ensenyen se semble poc o molt a lo que parlen (perque la seua consciència idiomàtica és, evidentment, dialectal; no, de moment, la de la majoria dels valencians). Com diuen els catalans, que s'ho facin mirar, pero lo que decidixquen els lleidatans respecte al seu idioma, en tots els respectes, hauria d'importar més be poquet als valencians.

És un cas semblant al conjunt de dialectes alemanys pròxims a Holanda o Luxemburc, sensiblement iguals a banda i banda de la frontera, pero que sociollingüísticament (és dir, als efectes pràctics que yo dic, no estrictament filològics) són considerats dialectes del baix alemany en Alemanya, dialectes de l'holandés en Holanda, i han donat lloc fa no massa temps a una llengua, el luxemburgués, resultant de l'elevació a llengua estàndar i nacional de Luxemburc d'uns parlars que són exactament iguals que els de la banda alemanya de la frontera, pero que allí són considerats simplement un dialecte rural de l'alemany. Cabria preguntar-se quina tria es produiria en les terres tortosines, si eixe estàndar valencià tinguera la difusió deguda...

2) Un atre, completament extra-filològic: per l'existència d'un establishment polític i cultural, econòmicament potent, basat en l'ideologia de Països Catalans i en la negació, contra l'evidència històrica i la percepció natural de l'immensa majoria dels valencians, de l'existència d'un poble valencià més allà d'un apèndix o matís regional del poble català.

Grup de pressió que creu un perill secessionista la pròpia existència de l'AVL, i que no acceptarà mai, ni la famosa doble denominació català-valencià (a l'estil del serbo-croat, que ya sabem com ha acabat) ni tan sols l'existència oficial (no oficiosa o transitòria, com en l'actualitat) de dos estàndars diferents, el valencià i el català, sobre el reconeiximent d'una unitat bàsica del sistema llingüístic, a l'estil del portugués i el brasiler, o l'alemany de Suïssa o el d'Alemanya.

I això, per molt que l'AVL diga que:

[...] el terme més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana és el de valencià, denominació que s’ha preservat legalment, ja que és una de les principals senyes d’identitat del nostre poble. Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua. Així mateix, és plenament vàlida la denominació de llengua valenciana, sense que este ús implique que es tracte d’un idioma diferent del compartit amb els altres territoris ja indicats.

(de l'Acord de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s’aprova el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià)

3) Per un raquitisme i complex d'inferioritat secular del poble valencià respecte al propi idioma, que afecta no sols a la seua relació diglòssica en el castellà, sino de rebot, en una atra semblant cap a l'estàndar català. Fet que es traduïx, naturalment, en els resultats electorals i les conseqüents posicions al respecte dels partits polítics hegemònics en l'actualitat (no se sap si fon primer l'ou o la gallina).

La castellanisació recent facilita ademés que els que adquirixen el valencià per via de l'escola i els cursets oficials, en lloc de per transmissió familiar, no troben diferències significatives entre el valencià i el català (normal, veent lo que s'ensenya). No m'imagine un problema com el que tenim actualment, en unes ciutats de Valéncia i Alacant majoritàriament valenciaparlants i tirant del carro de l'idioma, com deurien fer en circumstàncies normals, i feren en atres époques...

Yo no em considere un radical: part de la meua família prové de Barcelona; he treballat en les Balears i disfrute quan senc parlar en mallorquí encara que a voltes coste d'entendre; i comprove lo simpàtics que els valencians caem als mallorquins, per molt que quan parlem valencià diguen que semblem madrilenys parlant en català i de tant en tant traguen a colació lo del barco de rejilla: m'agrada comprovar cóm de be s'entén el gallec sense haver tingut cap relació en aquella terra; i inclús l'italià quan el parlen espayet i vocalisant, sense haver-lo estudiat. Me preocupa molt més lo poc i mal que s'utilisa en Canal 9 el valencià, que el fet que es seguixca sintonisant la TV3 entre 40 canals més. I tinc als catalans, com als balears i als aragonesos, com a amics i companys d'una antiga història compartida, a voltes gloriosa, i forjada en el respecte a la pròpia diferència i diversitat dels pobles que compongueren aquella confederació d'estats units només en la persona del rei, que fon la Corona d'Aragó. D'igual a igual.

Pero ya es diu que cadascú en sa casa i Déu en la de tots. La qüestió sagnant que enverina tot sabem quína és. El tema és que eixa “codificació policèntrica alhora que convergent” que diu defendre l'AVL, als efectes pràctics, és inútil i inoperant: el valencià, als efectes pràctics, no existix, fora de les fronteres de la Comunitat Autònoma Valenciana, i qui estiga en desacort, és, en poques paraules, un blavero feixista analfabet que ha de llegir més, i que només vol la desaparició de la nostra llengua. Algunes anècdotes:

- L'única carrera que es pot cursar que, en teoria, estudia en profunditat el nostre idioma té el nom de Filologia Catalana. ¿Hi ha una carrera de Filologia Gallega distinta de la de Filologia Portuguesa? Clar que sí, Valencia is different.

- No hi ha Wikipèdia en valencià, ni hi haurà, pero sí (en tots els respectes) en asturià, aragonés, extremeny, volapuk, baix-saxó i en noruec en dos ortografies diferents (bokmal i nynorsk).

- El corrector de Word i de Oppen Office ha de ser en català, encara que siga el de la RACV (l'última humillació) perque no hi ha cap codificació internacional en normes UNE per al valencià (i ya es preocupen alguns de que no la vaja a haver mai), pero sí que pots triar anglés d'Estats Units o Anglaterra, alemany de Suïssa o Alemanya; espanyol d'Argentina o Mèxic, noruec bokmal o nynorsk, sense que t'acusen de terrorista contra la unidad de la lengua.

- La recent traducció de les conegudes obres de la valenciana Laura Gallego (L'emperadriu dels eteris i companyia) a la “nostra llengua” s'han fet al més pur català barceloní, i damunt per una editorial valenciana: Bromera. Si això es fa d'una escritora valenciana en llengua castellana, no cal dir qué se'n fa en la traducció de qualsevol atre escriptor anglés, alemany o rus: visiteu la secció de llibres en "valencià" de qualsevol llibreria i observeu cóm estan escrits.

- La versió en la “nostra llengua” de les instruccions dels ous Kinder diu que “Aquesta joguina no és adient per nens més petits de 3 anys. Si us plau, llegeixi aquestes instruccions i conservi-les com a referència”. La frase apareix quasi totalment subrallada en roig en el meu corrector de valencià... no cal dir per qué (si algú no ho entén, que deixe constància, pero no és menester ser molt espavilat, només, saber parlar valencià del bo). Com ésta, ne tenim a grapats; pero servix com a eixemple.

- Quan Consum era Eroski, els productes Consumer tenien l'etiquetat en castellà, gallec, basc i innomenable. Les crispetes de blat de moro, les llènties i el tomàquet fregit feren història en ma casa. Dels Hacendado ni parlem: sols en castellà, no siga cas que si posem alguna cosa en valencià els catalans s'enfaden...

- La colecció dels capítols de Bola de Drac que es ven periòdicament en els quioscs només oferix doblage al castellà, català, gallec o eusquera; si vols sentir a Goku o el Geni Tortuga parlant en el teu idioma, t'has de baixar la versió en valencià que alguna santa persona va penjar en l'Emule (sí, hi ha traumes infantils que no arriben a superar-se mai...). Ítem més, qualsevol atra série que oferixca versions a les llengües peninsulars.

- Cada volta que veem una versió d'un programa informàtic en valencià distinta de la catalana, com la del mateix Emule o alguna entitat privada, quasi nos cauen les llàgrimes de l'emoció...

Sí, són anècdotes puntuals. Anècdotes quotidianes, i probablement puerils, de qui no viu de la política o l'ensenyança, d'un valencià anònim de carn i ossos que té el seu coret. Pero representen la pura realitat. És tal la falta de respecte i el ninguneig respecte a la tradició secular de la denominació i l'entitat de l'idioma valencià, que sincerament, com a valencià, me provoca oix.

I la qüestió és que tots els que sé que pensen com yo (l'immensa majoria dels meus familiars, amics, coneguts, companys de treball), si escriuen en valencià, usen les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans, senzillament, perque no coneixen unes atres... I voten al PSOE o al PP, senzillament, perque no n'hi ha més que valga la pena...

I acabe, que després diuen que m'enrolle massa. Ací no es tracta de ser bons o mals valencians, de ser feixistes o anarquistes, blaveros o catalanistes, científics o analfabets. Es tracta de ser respectuosos en la pròpia història, en el propi orgull de ser i sentir-se valencians i de parlar valencià, que no és una taula, un pollastre o una tomata, sino un idioma, una llengua, hui com fa 500 anys, que es diu valenciana, hui en l'Estatut, com ahir en el Tirant lo Blanch. Tal com ho fan, sense grans problemes, els catalans, els bascs, i especialment els gallecs en la seua ortografia diferent de la portuguesa.

És cert que molts dels nostres escritors d'atres époques creïen sincerament en una difusa germanor llemosina en catalans, balears, i encara provençals i occitans. Pero ni Llorente ni Llombart pensaven en doblages de televisió, versions de programes informàtics o etiquetes en el Mercadona; ni tan sols en l'ensenyança de l'idioma en les escoles, sino en llauradores ab aspecte de regina, plenes ensemps de gràcia i majestat. Lo que yo vullc són els efectes pràctics: eixos dels que he parlat. Encara que després hi haja valencians que vullguen presentar-se als Jocs Florals de Tolosa o al premi Ciutat de Barcelona, i es posen la Santa Espina en el despertador, els Segadors en el mòbil, vagen pel carrer en una barretina al cap i l'únic canal que tinguen sintonisat siga la TV3. Llibertat, pero per a tots; també per als que escrivim en una atra ortografia i reivindiquem que no cal recórrer a excentricitats ni entelèquies novedoses per al redreçament nacional del nostre poble, per molt ben escrites que s'hagen deixat ("jo sóc un català de Sueca") pero que han resultat desastroses, a quasi 50 anys vista.

I molt be: estudiarem i acceptarem que hi ha autors valencians que imiten el parlar català per determinats motius, i convindrem en que són tan valencians com els que escriguen en castellà o imitaren el provençal fa cinc-cents anys; pero també haurem d'estudiar, com a contrapartida, que hi ha escritors que escriuen en unes atres normes, que foren injustament bandejats de qualsevol difusió cultural simplement per no plegar-se a uns interessos més polítics que estrictament filològics, i que mereixen també el respecte i reconeiximent que els pertoque per la seua calitat, no la discriminació i l'aïllament per escriure pronte en lloc de prompte (o pijor encara, aviat).

És, efectivament, el poble valencià, i no atre, qui te la paraula sobre el seu futur, perque és ell, i no atre, qui realment haurà de mantindre viu el nostre idioma; per molts llibres escrits en català que puguen haver escrits. Més s'escrigué en llatí i està ben mort i soterrat. Pero si ha de decidir, que ho faça sense miges veritats, chantages ideològics ni criteris tècnics de dubtosa justificació. Durant massa temps s'ha estat seqüestrant al poble valencià tota la veritat sobre el tema: hora és de que les coses comencen a canviar.

Ya digué Josep Maria Bayarri que la consciència nacionalista del poble valencià despertaria el dia que coneguera de forma plena i completa la seua història, sense interpretacions partidistes ni ocultacions interessades. Eixe dia encara no ha aplegat, i quí sap si aplegarà algun dia.

Eren atres temps...