5 ene. 2010

Carrer del Progrés, 113


El progrés. Quina paraula més bonica i més sofrida...

Precisament, la meua yaya materna (les casualitats són aixina) naixqué fa quasi cent anys en el carrer del Progrés, número 113: propet de la séquia del Gas (crec que la casa ya no està, i ni tan sols la numeració actual deu coincidir en la d'aquell temps).

Una denominació ab la qual, ple d'idees i de proyectes, el consistori del Poble Nou de la Mar (municipi independent que comprenia els actuals barris del Canyamelar, el Cabanyal i el Cap de França) batejà un carrer que, en el sigle XIX, encara discorria majorment entre barraques valencianes de trespol de palla ben lligada i les primeres cases d'eixe estil tan peculiar que alguns han nomenat “modernisme popular”.

El progrés... Sense anar més llunt, a partir dels anys quaranta del sigle XX, i precisament en nom del progrés, tinguérem una bona mostra: l'apertura, en el casc històric de la Ciutat de Valéncia, de l'avinguda de l'Oest (actual
Baró de Càrcer) arrasant i fent desaparéixer per a sempre carrers i edificis històrics (com la casa natal de Blasco Ibáñez, les places de Vicent Peris, Pellicers, Pertusa, Molí de Na Robella, el passage comercial de Monistrol o la famosíssima Ferreteria de la Cadena)...

 
 Avinguda del Baró de Càrcer en Valéncia. Traçat del tram eixecutat (anys 40-60 segle XX)


...sense que nos haja deixat res que admirar, fòra d'una desangelada i inconexa avinguda front a Sant Agustí, el Mercat Central o l'Església de Sant Joan del Mercat, en edificis de factura impròpia per a un centre històric... junt a la degradació extrema dels barris anexos (El Mercat i Velluters).


Casa natalícia de Vicent Blasco Ibáñez, en el carrer de la Saboneria Nova. Important artèria comercial de la ciutat, desapareguda en l'apertura de l'avinguda Baró de Càrcer

D'acort en que les necessitats i els recursos econòmics no eren els mateixos que els de l'actualitat, com tampoc la sensibilitat front al patrimoni històric i cultural; pero per això mateix, quan aplegà la democràcia, se descartà per complet la seua prolongació, prevista fins al llit del riu Túria (que condenava a la desaparició, per eixemple, el carrer de la Bosseria, les places del Tossal, Sant Jaume i Na Jordana, el carrer de Dalt i, en definitiva, la mitat del barri del Carme, contant en que els nous edificis haurien arrassat els carrers adyacents...).


Traçat proyectat de l'avinguda del Baró de Càrcer. Tram que finalment no s'eixecutà


Atre tant podríem dir de l'autopista proyectada pel llit vell del Túria, hui Jardí del Túria, que ompli d'amenitat i verdor tota la ciutat, d'est a oest. O l'urbanisació massiva del Saler, paralisada a temps. Dos proyectes fallits del nostre ajuntament en favor d'eixe supost “progrés que no es pot detindre”, que la pressió popular de l'época conseguí fer decaure.

Si esteu atents a l'actualitat, m'imagine que ya sabreu a on vullc aplegar. I és que anit nos gitàvem en una excelent notícia: la decisió del Ministeri de Cultura (a instàncies d'una sentència del Tribunal Suprem) de paralisar la prolongació de Blasco Ibáñez a través del Cabanyal, per entendre que els proyectes urbanístics del consistori valentí provocaven un “espoli cultural” sobre el conjunt històric-artístic que constituïx el barri.

(com pareix que no pot haver una de calç sense haver-ne una atra d'arena, fa dos dies sabíem també que part de la teulada del Monasteri de Sant Vicent de la Roqueta s'havia afonat. I no serà perque alguns no ho porten avisant des de fa temps, en una admirable faena de difusió i posada en valor del nostre patrimoni vicentí...)

Mireu. Ya ho he comentat alguna volta en el blog, i potser no soc imparcial en esta qüestió: la meua circumstància personal, com a nét orgullós de cabanyalera, segurament influirà molt en lo que vaig a dir. Pero començaré per mostrar la meua preocupació davant un creixent “forofisme” polític que impregna la nostra societat (forofisme bipartidiste, per a més senyes: versió política de la sempiterna lluita futbolística Barça-Madrit, a la que en teoria tots nos devem abocats qual fatalitat del destí...).

Un forofisme practicat per persones que recolzen en ulls tancats una opció política determinada, simplement perque “és la seua”, sense major espirit crític que el que li done la seua particular experiència personal com a “hooligan” o “penyiste” del seu partit volgut. 

Ya siga per amistat o llaços de parentesc, per tradició familiar, per estima a un líder carismàtic, per posicionaments o fets molt concrets, o per atres múltiples raons, no són capaços d'expressar crítiques cap a la seua opció política, i li disculpen actuacions i posicionaments que no dubtaran en condenar descarnadament quan els practique l'opció política adversària (i viceversa, clar: no podran apreciar bones accions de l'opció adversària, simplement perque les ha fetes el contrari...).

Està clar que si una opció política concreta porta governant una entitat política determinada durant (posem per cas...) dèneu anys, no serà per casualitat: serà perque, efectivament, ha fet, objectivament, moltes i molt bones coses, que superen en quantitat i qualitat, per a la percepció d'una majoria significativa dels votants, als erros que puga haver comés. Este fet és inqüestionable. 

En el cas de la Ciutat de Valéncia aixina és (inclús des del punt de vista patrimonial, l'Ajuntament ha efectuat excelents treballs de rehabilitació en edificis històrics de la ciutat), i farien be en acceptar-ho, abans que ningú, les restants formacions polítiques que aspiren a substituir-la algun dia en les responsabilitats de govern. Aixina és la democràcia.

Els que alguna volta havem tengut eixes “responsabilitats de govern” (com, en el meu cas, a molt menor nivell, ser president d'una simple comunitat de veïns, pero valdria una comissió fallera o foguerera, o qualsevol atre grup humà mínimament estructurat i associat), sabem que és molt més complicat tirar del carro i fer les coses personalment (millor o pijor), que criticar i traure pegues a tot lo que terceres persones van fent.

Pero això no vol dir que eixa opció política governant tinga carta blanca per a fer i desfer, sense atendre a més raons que la força de (posem per cas...) una majoria absoluta. Ni vol dir tampoc que el fer les coses “be” implique necessàriament que uns atres no ho puguen fer “millor” (ni tampoc implica que eixos siguen precisament l'equip contrari que es postula a succeir-lo...).

En la mateixa llínea, els que, com un servidor, nos dediquem en la nostra vida professional a revisar i fiscalisar lo que uns atres eixecuten, tenim una obligació molt concreta (com la de l'oposició política): vigilar lo que uns atres construïxen o proyecten, i alertar quan creem que es desvien (siga en bona o mala fe) del camí correcte, encara reconeixent que és més fàcil i cómodo “traure defectes” que “fer”.

Eixa és la nostra faena, imprescindible per a que les coses vagen com cal: perque, per desgràcia, sentir-nos “controlats” és la millor medicina per a que els humans no nos adormim en els llorers, i fem les coses com és menester...

Dic tot açò perque quan alguns, davant notícies d'esta classe, trauen els dimonis habituals, propis del maniqueisme o-blanc-o-negre o bons-contra-roïns que personalment tant deteste, en ells o els contraris (“no volen que Valéncia progresse”, “als catalans els deixen fer no sé qué i als valencians no”...), que em disculpen, pero en tots els respectes, no tenen raó.

I que em tornen a disculpar, pero no alcance a comprendre quin progrés hi ha en substituir lo únic, lo original, lo irrepetible, lo intrínsecament bell (que ho seria més encara si fora restaurat i gestionat adequadament), per lo anodí, lo vulgar, lo absent de qualsevol encant, i que podria existir en qualsevol lloc si hi han diners suficients per a pagar-ho.  



Pegueu-se una volta pels millors racons del Cabanyal, o contempleu, per eixemple, les fotografies del llibre Les cases del Cabanyal, de l'editorial Oronella; i imagineu a continuació la seua substitució per unes finques de cinc plantes de rajola caravista com les que anaven a ocupar el lloc dels edificis modernistes del Cabanyal.

Lliggau els arguments pels quals molts no volem la destrucció del barri, i tal volta en eixe moment comprendreu la diferència. La Real Academia de la Historia, la de Belles Arts, el Consell Superior de Coleges d'Arquitectes i l'informe negatiu de la pròpia Conselleria de Cultura, governada pel PP, també la comprenen aixina.

Això, sense entrar en els evidents perjuïns econòmics o socials de les persones afectades per les expropiacions, ni en la desaparició de la forta personalitat del barri més valencià i (lo que és més estrany en estos temps) valenciaparlant de tota la ciutat de Valéncia.

Que en nom del “progrés” se condene a la piqueta la Llonja del Peix, o es descataloguen i es demolixquen 363 edificis protegits en el PGOU de 1988, i que damunt se someta als habitants tradicionals del barri a una expropiació injusta, quan no a un mobbing immobiliari i social per a que acaben abandonant contra la seua voluntat sa casa de tota la vida i inclús el barri (en substitució transitòria per “gents de mal viure” que colaboren a la faena), són coses que, a estes altures de l'història, haurien d'estar fòra de lloc.


Llonja del Peix en la plaça dels Hòmens de la Mar (Cabanyal, Ciutat de Valéncia)

Perque ni estem en la Guerra de Napoleó, ni en la posguerra civil, ni en la desamortisació de Mendizábal: estem en 2010, disfrutant del periodo més llarc de democràcia de tota l'història. No podem ni devem cometre els mateixos erros dels nostres antepassats. I tot això, la nostra alcaldesa, a la que li reconeixem una inteligència i un saber fer notables, ho hauria de poder comprendre, sense més.

Més encara, militant com milita en un partit polític que va fer bandera contra actuacions patrimonials, al nostre modest entendre, tan desafortunades com la del Teatre Romà de Sagunt. No sempre es pot tindre raó, i ya és hora de que els nostres governants accepten en modèstia que és aixina, de la mateixa forma que els reconeixerem els seus encerts quan toque, que com a governats i administrats desigem que siguen molts i molt bons, mes que siga pel nostre propi benefici. Això, ni és claudicar, ni reconéixer que s'ha perdut: és, simplement, acceptar que en este cas les coses se podrien fer molt millor, i que aixina es faran.

I és que, com algú digué una volta, només se defén lo que s'ama, i només s'ama lo que es coneix. El problema de no conéixer la nostra història i el nostre patrimoni és un defecte quasi congènit de la societat valenciana, que explica moltes de les coses que nos passen... Un defecte que, en la mida de les nostres possibilitats, haurem d'intentar corregir, des de la nostra modèstia i en els mijos de que disponem, tots els que sentim la necessitat de combatre eixa tendència empobridora i desmemoriada en la nostra història i les nostres raïls.

El Cabanyal té moltes possibilitats. Tindria més encara si s'haguera mamprés la seua rehabilitació generalisada fa vint anys, com era menester; pero encara les té. Societat civil, associacions culturals, arquitectes i ingeniers, empreses restauradores, universitats, Ajuntament, Generalitat i Ministeri hauran de treballar colze a colze i en generositat per a recuperar definitivament per a l'història, la cultura, els propis habitants del barri... el turisme i, en definitiva, el progrés en mayúscules que volien els regidors del Poble Nou de la Mar, a eixe fermós trosset de la Valéncia marinera, la personalitat del qual inspirà les millors composicions pictòriques de Sorolla.

Rehabilitació front a destrucció. Posada en valor d'edificis modernistes d'arquitectura popular, únics i que criden l'atenció de propis, forasters i turistes, front a blocs de cinc plantes de rajola caravista. Protecció integral, en definitiva, d'un barri en forta personalitat: el de la Semana Santa Marinera i la Peixca del Bou. El que encara parla valencià en el seu mercat i els seus carrers. Eixe és el debat, i no les baralles polítiques estèrils i artificials en les que els valencians d'a peu ni entrem ni eixim.

En def
initiva es tracta, no de “obrir”, sino de retrobar Valéncia en la mar. Perque la Valéncia marinera no és un invent modern de l'America's Cup: sempre ha estat ahí, en el Grau i el Cabanyal. Per tant, és tan fàcil com posar-la en valor i contar en els valencians  de soca -grauers i cabanyalers- que, generació darrere generació, l'han feta possible. Que no li peguen més voltes al nano, i a treballar.


3 comentarios:

taronget dijo...

No puc estar més d'acord.

Guanyem el Cabanyal!

Signat: Un altre net de Cabanyaler.

Billyjoe dijo...

Yo també tinc un familiar afectat per este problema.

Billyjoe dijo...

El cabanyal no esta declarat com a BIC, be de interes cultural? si es aixina no poden tocar ni un metre de la cuadricula, de totes formes en la crisis inmobiliaria que hi ha no faran res.