Els nevers de la Bellida

Ahir dissabte, aprofitant que l’orage fret i plujós donava una chicoteta treua, férem una nova ruta de senderisme. L’intenció era fruir de la neu que, en el nostre desconeiximent urbanita, esperàvem trobar encara a on molts dels de la capi solem anar quan volem vore-la en directe: en Sacanyet.

Sacanyet és un chicotet municipi de l’Alt Palància, constituït per la població del mateix nom i l’aldea de Canales. Conta en uns 100 habitants entre els dos núcleus de població, i es troba situat en una zona montanyosa de transició entre les últimes cimeres de la Calderona i les del Javalambre aragonés.

El desnivell dràstic entre la plana que conforma el Camp de Llíria (uns 250-300 m sobre el nivell del mar) i la serra a on s’ubiquen Sacanyet i atres pobles més coneguts (Alcubles, Andilla), a vora 1.000 m, permet que, si el dia és clar, se puguen contemplar perfectament des del lloc adequat tota l’Horta i la Ciutat de Valéncia, la mar i el port (i barcos, si són de gran tamany), l’Albufera, la montanya de Cullera i inclús el Montgó. Si en lloc de mirar a Llevant ho fem a Tramontana, el Penyagolosa, per darrere de la serra d’Espadà, destaca entre les estribacions del Nort com a fita senyera (que no la més alta) del nostre Regne.

La ruta escollida, com tantes atres que havem fet en la nostra afició senderista, l’extraguérem de l’excelent pàgina sobre senderisme Roca Coscollà, que recomane a qui siga aficionat a este deport (en totes les possibles accepcions de la paraula). En este cas, vora 17 km en recorregut circular, exceptuant la desviació expressa per a ascendir a l’Alt de la Bellida i visitar els numerosos nevers que, encara hui, perviuen dins el triàngul conformat per les Alcubles, Sacanyet i Canales.

Mapa de la ruta (www.rocacoscolla.com)

La veritat és que de neu, no en trobàrem més que chicotetes acumulacions en llocs d’ombria, i (sobretot a primera hora) a pesar del dia solejat, fea un fort vent gelat que no convidava precisament a adinsar-se per senders de montanya.

No obstant, com sempre, el passeig entre pins i carrasques, curioses formacions geològiques naturals, construccions de pedra en sec, l’esforç de la pujada recompensat per les vistes espectaculars des del cim, o simplement, escoltar el silenci, que diu una amiga meua, varen compensar-ho tot, una volta més.

 

Construcció de pedra en sec, en la falda de la Bellida

La marcha ha inclòs la Cova Sabuquera, ya en terme de les Alcubles: una torca o depressió del terreny delimitada per vores escarpades, típica de formacions kàrstiques en les que s'afonen cavitats subterrànees, i ab elles tots els nivells de terreny que tenen per damunt. Un clot en aspecte selvàtic (teòric paraís per a les més variades espècies de serp i d'aràcnits) que no convida precisament als poregosos a adinsar-se dins de la cavitat... i de la que trobareu bones fotos en la pàgina de Roca Coscollà que he comentat adés.

 

Cova Sabuquera

Pero el punt fort de la ruta són els nevers: un conjunt de tretze construccions de pedra calcàrea extreta de pedreres de la zona, unida sense argamassa, que servien per a acumular la neu durant la temporada hivernal, i donar-li usos diversos durant l'estiu.

 

Els nevers de la Bellida suministraven neu a la Ciutat de Valéncia, mentres que els no manco famosos de la Mariola, Benicadell o Font Roja ho feen a les comarques centrals i la ciutat d'Alacant. Podeu llegir ací una chicoteta referència redactada per dos professors de l'Escola de Camins de l'Universitat Politècnica de Valéncia.

En el nostre món industrialisat, en el que trobem tan normal obrir la nevera i tindre els nostres aliments perfectament conservats en fret, o anar al bar i demanar un gelat, costa entendre cóm els nostres antepassats, no fa tants anys, podien apanyar-se-les sense electrodomèstics ni llum elèctrica que suministrara l'energia necessària per a produir fret artificial...

El cas és que ho feen, i en estos pobles, i singularment en les Alcubles, existí sempre una tradició de carreters que devallaven la neu (aïllada de la calor ambiental en palla i suro) fins a la capital , i d'orchateres que preparaven la tradicional beguda de chufa ajudant-se de la frescor de la neu recaptada en la Bellida. En esta revista podeu llegir, per eixemple, una referència de l'exposició que sobre este tema s'organisà en les Alcubles en agost de l'any passat.

Els nevers que hi ha en la Bellida són del tipo “ventisquer”, açò és, un mur semicircular que tanca un desnivell natural, per a conformar un “pou” o “clot” artificial en el que s'acumula la neu, per a la seua posterior extracció. Per desgràcia, una gran part d'estes construccions tradicionals se troben en un estat deficient de conservació, en els murs afonats o el pou interior ple de runa.

 Never totalment assolat i enrunat

Destaca entre tots el Ventisquer dels Frares, que d'acort en les referències de Roca Coscollà va pertànyer als frares del Monasteri de Portaceli. Segons pareix, cada any arrendaven el seu possible contingut abans de l'época hivernal, i aixina, hi haguera o no hi haguera neu, ells sempre guanyaven diners (com ya diu la sabiduria popular: “de bâes, ningun frare pega cabotâes”). En vàries pàgines d'Internet mencionen que hi ha una inscripció en la pedra que indica l'any de construcció (1769); per desgràcia, no la poguérem trobar (motiu per a tornar, un dia d'estos).

 

Ventisquer dels Frares

Un mur de pedra semicircular d'uns huit metros d'altura tanca el never. L'ample del mur, de vora tres metros, permetia el pas de carros per tot el perímetro del never, i dos portes laterals possibilitaven l'accés a l'interior una volta anava descendint el nivell de la neu acumulada.

 

 

La magnitut d'estes construccions nos fa pensar que el clima d'aquelles époques no tan lluntanes havia de ser per força més fret que l'actual; sobre tot si tenim en conte que després de l'onada de fret que havem patit, els nevers se trobaven ya pràcticament buits de neu, tal com podeu vore en les fotos.

Per desgràcia, com he dit adés,  l'estat de conservació general, i en particular del Ventisquer dels Frares, és deficient. Un desprendiment important en el centre del mur semicircular compromet l'estabilitat de l'estructura, totalment abandonada als elements (especialment durs en esta zona). Per tant, s'impon una acció urgent de consolidació que permeta la conservació d'esta part important del nostre patrimoni històric i etnogràfic.

Difícil serà que la restauració siga duta a terme per part de l'ajuntament de Sacanyet. La despoblació i l'envelliment d'estes poblacions d'interior, si be ha evitat la transformació empobridora i destructora del patrimoni que han patit moltes poblacions del litoral, impossibilita dispondre de recursos econòmics suficients per a assegurar la seua conservació,  i a tal fi, resulta imperiosa l'ajuda de nivells administratius superiors. Que aixina siga ben pronte.

 

El Corral de Elías

Hui, doscents anys després, en les terres altes i pedregoses de la Bellida, els bancals i els nevers abandonats són el testimoni mut de l'esforç dels sacanyeters d'atres temps per sobreviure en l'adversitat de unes terres poc fèrtils i de climatologia adversa. Res que molts dels nostres yayos no hagen vixcut encara en primera persona...