13 mar. 2010

Falles i llengua



El passat dilluns tingué lloc l’última llectura del taller de prosa de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, dedicada, com totes les que ve organisant en el mes de març, al llibret de falla.

Ya fon meritori que un dilluns laborable, en un partit del Valéncia quasi a la mateixa hora, la tertúlia tinguera la resposta de públic que tingué; cosa que s’ha d’agrair a la capacitat de convocatòria de la falla El Charco de Catarroja, que acollia l’acte en el seu casal faller (falla guanyadora, per cert, del primer premi del concurs de llibrets en la secció de Regne). I meritori, també, dins de la senzillea de l’acte, fon el contingut de la tertúlia desenrollada.

Introduïda pel president de la falla, En Josep López i Nácher (que, per cert, tractà als seus convidats com a autèntics reis) i conduïda per la presidenta de l’AELLVA, Maria Jesús Coves,  tres autors acreditats de llibrets de falla donaren a lo llarc de la tertúlia el seu particular punt de vista sobre la qüestió llibretera.


1. La dòna creadora de llibrets

En primer lloc, Ampar Cabrera, des de la seua experiència personal, parlà sobre “la dòna creadora de llibrets”. Cabrera rebujà de raïl els vells tòpics, i reivindicà el paper necessari de la dòna escritora per a proporcionar noves perspectives –de dòna, clar- en una tradició popular secular en la que, cada volta més, i en part gràcies als cursos de poesia de Lo Rat Penat, les dònes comencen a irrompre en força.

Cabrera repassà l’història de la participació de la dòna en la creació de llibrets; un món, com tants atres, molt tradicional, en el que les escritores no solien participar més que, sobre tot, com a autores de llibrets infantils (singularment, per eixemple, Josefina Lázaro).

Llibrets “femenins”, ademés, en els que es presuponia obligatòriament (com el valor als soldats) un preceptiu to“fi”, respectuós i elegant: un estil ben alluntat de la sàtira en algun toc bròfec i “béstia” que, com és sabut, des dels temps mítics de Bernat i Baldoví ha marcat les millors obres de la tradició llibretera valenciana.

Eixa sàtira descarada de la que, per cert, Cabrera beu plenament i en molt de gust, tal com demostrà en la llectura d’algun fragment de les seues creacions (de la mateixa forma que, com és llògic, autors masculins actuals podran sentir-se més cómodos en un estil més “elegant” i poc donat a l’excés, com a expressió de la seua particular personalitat i caràcter).

Aixina (i casualment en un 8 de març, Dia de la Dòna Treballadora), gràcies a Ampar, a tots nos quedà claríssim que s’acabaren les idees preconcebudes i el “sexisme tradicional”, també en este cas; per si hi havia algun dubte o suspicàcia...


2. L’época clàssica del llibret

Donís Martín feu a continuació una interessant dissertació sobre “l’época clàssica del llibret”. Martín destacà les fondes raïls de l’escola satírica valenciana, que des de l’Espill de Jaume Roig o la Brama dels llauradors de l’Horta de Valéncia de Jaume Gaçull, passant pel pare Mulet, Lluís Galiana i Carles Ros, els coloquiers del sigle XVIII o les publicacions satíriques del XIX (El Mole, El Sueco, El Papafigo, La Donsayna... en autors com Pasqual Martínez o Josep Maria Bonilla, i molts més que es mantindrien anònims durant tota sa vida) acabaran, en la persona del suecà Josep Bernat i Baldoví, donant forma en 1855 al primer llibret de falla com a “explicació i relació de tot lo que conté la falla” tal i com hui l’entenem (o millor dit: s’hauria d’entendre): el llibret de la falla de la placeta de l’Almodí, en el lema “El conill, Vicenteta i don Facundo”, que, segons resava en la primera pàgina, “val lo manco una pesseta, pero es ven per un quinzet”...

 Portada del primer llibret de falla de l'història: el de la falla de la placeta de l'Almodí de la Ciutat de Valéncia de 1855

 Quànta corda li tragué En Josep Bernat i Baldoví al conill de Visanteta... i també els valencians de generacions posteriors

Una tradició que continuaren destacats autors de la Renaixença –en especial, en la seua variant d’espardenya front a la més elitista de guant-, en una extensió als sainetistes (Escalante com a figura màxima) i a noves publicacions satíriques d’enorme difusió i acceptació pel públic (La Traca destacant entre totes elles) o més tradicionalment falleres (Pensat i Fet i unes atres) que s’ampliaran durant la primera mitat del sigle XX; gràcies també a l’instauració dels premis de llibret de falla de Lo Rat Penat –des de 1903-, lo que propiciarà la professionalisació dels escritors de llibrets, en autors com Peris Celda, Morante Borràs, Bodria, Andrés Cabrelles, Ricart Sanmartín, Esteve Victòria, Josep Maria Bayarri, Hernandez Casajuana, Maximilià Thous (pare i fill), Gayano Lluch i tants atres –hui coneguts, per desgràcia, poc més que com a noms de carrer de la nostra ciutat-, que conformaren una verdadera “época clàssica” del llibret de falla.

Martín parlà d’una segona época “daurada”, que situà entre 1960 i 1995, en la que autors com Josep Bea, Emili Panach “Milo”, Ernest Peris-Celda, Emili Camps i Gallego, Anfós Ramon, Pere Delmonte, Joan Soriano i molts atres mantenen i aumenten la qualitat i tècnica de la lliteratura fallera. La pròpia evolució del llibret comença a donar lloc al llibret “temàtic”, en el que no només se dona l’explicació de la falla de forma satírica i versificada, se detalla el programa de festejos i es glossen degudament les virtuts de les falleres majors i els presidents, sino que s’amplia el contingut i les ilustracions del llibret –que es convertix en un verdader “llibre-obra d’art”- entorn d’un tema determinat

Un format que per sòrt (i per molts anys) aplega fins al dia de hui, com tinguérem l’ocasió de disfrutar en els esplèndits llibrets d’eixercicis anteriors en els que la falla El Charco obsequià als assistents.

(òbric paréntesis: quina llàstima, dic yo, que eixes autèntiques obres d’art lliterari i gràfic, que són fotografia històrica, ademés, d’un moment molt concret lligat a l’eixercici faller corresponent, pero en tirades necessàriament curtes pel seu cost econòmic i per la seua mateixa naturalea festiva, queden únicament guardades en les lleixes privades de fallers, coleccionistes i aficionats; de forma que mai aplegaran a les biblioteques i hemeroteques públiques o a la consulta d’estudiosos i públic en general. Urgix una recopilació sistemàtica de tot este material i la creació d’una biblioteca, en paper i digitalisada, que ordene i conserve esta part del patrimoni cultural de tots els valencians. Per demanar que no quede, eh?)


3. L’importància del llibret en els pobles

Finalment, Joan Antoni Alapont  (precisament l’autor, junt en Joan Romero, Joan Josep Navarro  i Yolanda Selma, de l’excelent llibret de la falla El Charco d’enguany) feu una reflexió sobre “l’importància del llibret en els pobles”. Alapont destacà la relació bidireccional que s’establix entre l’autor del llibret de falla i la llengua del poble: l’escritor, en essència, pren les paraules i les referències tradicionals de la boca dels seus potencials llectors (les seues paraules, i no “unes atres”; algunes, inclús, si l’autor és perspicaç i té bon ofici, les triarà per ser pròpies i típiques del parlar del poble concret  per al qual escriu). Unes paraules que cull per a ordenar-les, lligar-les, dotar-les de sentit, i finalment tornar-les al mateix poble que les ha creades i les manté vives.



 Portada del llibret de la Falla El Charco de Catarroja, 2010

És precisament eixa retroalimentació, i l’íntima imbricació entre el llibret, per una banda, i la cultura i la llengua populars, per una atra –que no populistes, ni molt manco vulgars, com pretenen alguns-  la que ha conseguit que la lliteratura satírica valenciana en general (i fallera en particular, pero també la foguerera o la lligada a moltes atres expressions festives) haja fruït d’un extraordinari desenroll i difusió, fins a convertir-se en u dels principals símbols de la personalitat pròpia del nostre poble, del Sénia al Segura.

(torne a obrir paréntesis: una lliteratura satírica, s’ha de recordar, majoritàriament escrita en llengua valenciana. Inclús en els pijors moments per al nostre idioma, les falles, per eixemple, no podien entendre’s sense una explicació redactada en el nostre idioma, tant en el propi monument faller com en el llibret. I és que les falles, en les zones més castellanisades, han segut tradicionalment la forma més natural d’entrar en contacte en l’idioma valencià –a  sovint, l’única- per part de persones que no el coneixien o no el tenien com a llengua materna; com també, l’últim reducte de participació popular i autogestionada, inclús en temps no tan lluntans en els que els usos democràtics no eren precisament la norma...)

Alapont no evità senyalar, no obstant, unes quantes evidències inquietants del nostre present. Per un costat, l’escàs recolzament i difusió institucionals (incloent la televisió autonòmica, l’educació reglada o un sector de les nostres “classes” d’intelectuals i polítics) al llibret de falla, sobre tot si ho comparem en atres manifestacions de cultura popular “similars”. Alapont establí l’analogia en un bon eixemple de tradició ben conreada, difosa i fomentada: els Carnavals de Cadis.

Esta orfandat actual del llibret de falla aplega a tal punt que (llevant, clar, els habituals patracols de cinquanta pàgines de publicitat en dos planes de “llibret”, que no deixen de ser  un producte inevitable d’eixa mateixa situació precària) els bons llibrets perviuen i existixen gràcies a que hi ha falles i fallers que conserven el gust per la tradició, i contra vent i marea fan que la seua falla la mantinga viva any rere any.

Per un atre costat, lo que és més preocupant: el perill de trencament generacional que s’evidencia entre els potencials llectors del llibret. Com descriví molt gràficament Alapont (i desenrollaré a continuació) l’entrada de l’idioma valencià en l’ensenyança reglada s’ha vist entelada per una visió “oficial” de la qüestió que, en lloc de reforçar la tradició familiar i la cultura tradicional en el nostre idioma, ha entrat en una absurda competència en ella, posant-la en entredit per la seua suposta “vulgaritat”, “mal gust” o “incorrecció” (i yo afigc: tildant-la directament d’antivalenciana o inclús de reaccionària: res que yo, per cert, estudiant en l’ensenyança pública en els anys 80 i 90, no haja conegut en primera persona, curiosament no en el colege pero sí en l’institut de secundària).


4. I unes reflexions finals...

Com ya sé que mai arribarem a saber si fon primer l’ou o la gallina (yo tinc la meua opinió, pero me la guardaré per a no ferir susceptibilitats), i acceptant actituts poc “recomanables” entre cert sector de la comunitat fallera (com en qualsevol atre espai de la societat), és un fet que l’incomprensió i la competència feroç entre els dos àmbits senyalats en el paràgraf anterior  (el faller-tradicional i part de l'intelectual-polític) s’han instaurat des de fa décades en la nostra societat. De tal forma que, en lloc de treballar colze a colze pel reforç i realimentació de l’identitat del poble valencià (deteriorada i en trànsit de dissolució, pero encara viva), s’han lliurat a un estranyament mutu que no pot ni deu durar molt més temps.

Aixina, de poc servix constatar la fonda i secular tradició de la lliteratura satírica valenciana, ni tampoc l’admirable variabilitat d’autors, de temes i d’estils dins del mateix moviment, ni l’arraïlament en la cultura tradicional del poble. Tot pareix inútil: l’injustícia històrica (i estratègica...) està ya servida (i gelada en la taula) des de fa massa anys. No serà menester molt més per a que bona cosa de fallers apleguen a la convicció de que val més la pena gastar-se els euros en festa, cubates i soparots que en l’edició d’un bon llibret de falla: un esforç que cada volta més poca gent sap apreciar com deuria...

Això és lo que tenim, i és lo que cal corregir (i en això estan i treballen, per cert, moltes persones). 

Perque clar:

- si tota manifestació que no s’ajusta als models llingüístics convergents en el català queda “oficialment” i “intelectualment” reduïda a “vulgar” i “dialectal”

- si ad això unim la falta de concordància entre eixe mateix referent “oficial” i la personalitat llingüística i cultural de la tradició familiar (el valencià s’estudia com si fora l’anglés, i la família, si el parla, “no el sap parlar be” segons el model llingüístic oficial, ni pot servir com a referent); 

- si, ademés, ho barregem en una absència pràcticament total de la nostra llengua en els mijos de comunicació de masses, en una alienació creixent dels usos i els gusts festius i socials; 

- i ho amanim en acabant en una bona dosis de la diglòssia imperant des de fa décades, especialment entre les noves generacions de valencians de grans ciutats i poblacions-dormitori (que desconeixen la nostra llengua per no haver-la rebuda dels pares)...

...tindrem lo que ya sabem: els chiquets, valencians del present i sobretot del futur (i els pares que han d’educar-los) “tiren pel carrer del mig”, com digué Alapont en la seua intervenció. El carrer més directe, més fàcil i cómodo: la llengua castellana única i monolingüe. La llengua castellana única i monolingüe en la que, òbviament, no es podrà escriure un “llibret” (en tot cas, un “librito”) i, manco encara, entendre el seu contingut...


Pero com vullc quedar-me en el bon rollo que impregnà tota la velada, acabaré en una atra notícia fallera-lliterària que nos donà bones vibracions a bondó. El dimecres, en la sèu de Lo Rat Penat, Juli Amadeu Àrias i Felip Bens presentaven el sèptim número de la revista Lletrafaller: tot un èxit de gestió i d’organisació, tal com està el pati (i més, si parlem d’una revista escrita íntegrament en llengua valenciana). Ya la podeu trobar en tots els quioscs a un mòdic preu, en un disseny i continguts immillorables i, naturalment, en 68 súper-falleres pàgines, escrites i ilustrades per un bon grapat de professionals i estudiosos del fet faller en tota sa extensió.

  Portada de la revista Lletrafaller de 2010

Eix és el camí. Una llengua, i més encara una normativa i un model llingüístic –l’estil de valenciana llengua del sigle XXI, escrit, naturalment, en les Normes del Puig- no és, no pot ser, una arma que llançar al contrari, ni una relíquia que es trau del sepulcre una volta a l’any en provessó: és l’instrument viu que reviu i cobra prestigi dia a dia, no tant per sí mateix, que també (per les seues grafies i els seus accents: al capdavall, simple convenció, mudable en el temps), sino sobre tot, per la calitat intelectual i també humana de les persones que escriuen i parlen servint-se d’ell: l’autenticitat de l’espirit en que s’utilisa.

Eixa, i no atra, és la millor propaganda i el màrketing més adequat del nostre estil de valenciana llengua per a una societat capitalista de mercat com la nostra. Una societat que no té per qué comprar el millor producte del mercat –ni tan sols conéixer que existix- si els comercials (escritors, gramàtics, ideòlecs, polítics...) que li’l venen no li inspiren confiança, no donen eixemple en el seu us i la seua difusió o, directament, utilisen el producte de la competència (ya siga el de ponent o el de tramontana) a la mínima que tenen oportunitat...


Bones falles a tots, i que feu esclatar molts MASCLETS (de pólvora, de paraules, o dels dos).

3 comentarios:

Anónimo dijo...

ESPLÈNDIT ARTÍCUL QUE NO PODEM MÉS QUE AGRAIR-TE ELS QUE AMEM LA LLENGUA, LA CULTURA VALENCIANA I LES FALLES COM UN ESCLAT DE TREBALL, FESTA I ¿PERQUÉ NO? COMPROMÍS.

Aureli dijo...

bon dia, soc Aureli i vullc agrair-te l'excelent resum que has fet de l'acte que compartírem; no es pot dir millor ni més ben documentat, espere i desige que remoga alguna consciència bruta d'aantics amics, hui exvalencians per ben interessada decisió pròpia. Gràcies.

Paco dijo...

Excelent artícul, crec que no soc l'únic que pensa que les justes paraules que dediques en el teu artícul als llibrets de falla i a la revista lletrafaller poden ser aplicats també al teu blog. Enhorabona i ara a fruir de els falles