16 oct. 2010

Experiment multilingüe: occità-aragonés-mallorquí



Vos proponc un chicotet experiment audiovisual-llingüístic. L'amic Jaume, del blog "Valencià és llengua", difongué fa poc en el seu perfil de Facebook un inocent vídeo, consistent en la previsió de l'orage en Occitània per al dia 30 d'abril de 2010.

El "home del temps", en este cas, parla occità, i ací és a on està l'interés del tema: constatar fins a quin punt nosatros, valencians que no hem estudiat mai l'occità, ni segurament l'hem sentit parlar mai, podem, no obstant, entendre'l en major o menor mida. Est és el primer dels tres vídeos que inserte al final del post.

M'he permés afegir a l'experiment dos vídeos més, obtinguts com l’anterior de YouTube (i retallats per a que no ocuparen tant d’espai): una entrevista a Francho Beltrán, llingüiste aragonés, sobre el Segon Congrés de la Llengua Aragonesa (en el que entrevistador i entrevistat parlen en aragonés), i un atre d'una televisió local de Mallorca, en el que es visita la "Fira de sa sobrassada" de Campos i s’entrevista també ad algunes persones, usant en tot  moment el mallorquí coloquial (eixe que no s’ensenya en cap lloc...)

Les varietats llingüístiques usades en els vídeos són, evidentment, pròximes a l’idioma valencià; encara que només una d’elles, el mallorquí, és considerada per la “llingüística oficial” com a part de la mateixa teòrica “llengua compartida” (a partir de la qual alguns se permeten construir conegudes entelèquies políticoideològiques).

També és cert que només una d’elles (el mateix mallorquí) goja en l’actualitat d’una vitalitat remarcable, perque tant l’occità com especialment l’aragonés se troben en franc retrocés, en un procés de susbtitució llingüística a mans del francés en Occitània, i del castellà en Aragó.

Occità i aragonés tenen en comú també que foren llengües transmeses al territori valencià després de la conquesta per Jaume I, en boca dels nous pobladors que s’instalaren en el nostre territori; encara que la percepció d’este fet quede diluïda i imperceptible entre el gran públic, en part a causa de l’escasa vitalitat i visibilitat actual d’eixos dos idiomes, i també, per l’absència d’ideologies identitàries expansives en Occitània i Aragó (tampoc en les Balears), si els comparem en el cas de Catalunya i el català.

Les situacions comunicatives dels tres vídeos són diferents, efectivament; com diverses són les situacions en les que una mateixa varietat llingüística pot resultar més o manco inteligible en funció del context, del coneiximent previ de les respectives varietats per part dels parlants, i del grau de necessitat (o receptivitat) respecte al fet comunicatiu en sí.

En qualsevol cas, este no és un experiment en validea científica (com tampoc ho són, per eixemple, les enquestes de les pàgines dels diaris en Internet), pero moltes voltes un sò escoltat val més que mil paraules escrites (i no llegides)...

Una volta visualisats, si vos abellix, podeu deixar la vostra opinió. En particular, sobre: 

-         quin dels tres vídeos heu entés millor (o per quin orde, de major a menor inteligibilitat), fins al punt de poder respondre sense dificultat a qualsevol pregunta sobre el contingut dels mateixos (a l’estil dels “listenings” en les classes de llengua anglesa).

-         quina de les tres varietats llingüístiques creeu que està més prop, o vos sona més familiar en relació al valencià que parleu en vostra casa i en els vostres amics, i si vos trobeu identificats en alguna d’elles fins a afirmar que és la vostra mateixa llengua.

-         si trobeu que, si els valencians poguérem sintonisar una televisió íntegrament en aragonés, en occità o en mallorquí, o si estes varietats s’ensenyaren sistemàticament en l’escola, la nostra capacitat d’entendre-les aumentaria ràpidament fins a l’inteligibilitat pràcticament perfecta...

-         en quin idioma parlaríeu si haguéreu de matindre una conversació en qualsevol dels protagonistes dels vídeos.

Tal volta d’esta manera pugam entendre millor a ón acaba l’estricta ciència filològica i a ón escomencen els condicionants polítics, històrics, sociològics i ideològics... 



video
Occità (Meteo en occitan, 30 d'abril de 2010)

video
Aragonés (Entrevista a Francho Beltrán)

video
Mallorquí (Fira de sa sobrassada a Campos, Canal 4 Mallorca)

11 comentarios:

billy dijo...

aragones, occita, mallorqui

me sona mes prop l'aragones

no em trobe identificat en cap de les tres.

seria facil lo de la tv

parlaria en valencia.

Joan Martinis i Mafé dijo...

Passe a donar-te la meua opinió al respecte:

- La inteligibilitat dels videos visualitzats ha segut pel mateix orde que estan penjats. Sent, per a la meua sorpresa, l'occità el més paregut al valencià que jo parle i la seua fonètica. L'aragones em sembla una varietat massa castellanitzada fonèticament i encara que conserva molt de vocabulari comú al conjunt de parles occitano-romanes, no deixa de pareixer-me un quasi castellà. El mallorquí m'ha paregut menys inteligible des del pla fonètic; s'ha de tindre en compte que la seua varietat està més prop ad aquella parlada al catala or., al provençal i al valencià d'alguns llocs de La Marina.

- Respecte a la segona qüestió em de tindre en compte que dins del sistema lingüístic tenen cabuda diferents modalitats influenciades molt fortament per llengües diferents que li són entorn degut, com tots sabem, a la manca d'una koiné, d'una unitat política i una separació real entre diferents estats "nacionals". Tot i això em sent perfectament identificat ab totes i cadascuna de les varietats representades, peró més amb la primera que sembla ser un llenguadocià ab la fonètica que cal, sense afrancesar.

- La tercera qüestió cau pel seu propi pes. Que ningú s'enganye: ni castellans ni francesos permetran mai que la nostra nació, de Gueret a Guardamar i de Bordeus a La Garda tinguen qualsevol cosa en comú que puga fer tremolar allò que han estat bastint des de fa 800 anys.

- La inteligibilitat amb un llenguadocià és superior al 90% i açò en lingüística es considera com a una evidència de que estem parlant d'una mateixa llengua. Ab altres varietats del domini supose que hi hauriem de tindre en compte condicionants com les isogloses, la proximitat ab altres dominis (gascó respecte del basc, auvernyat i llemosí respecte del francés, aragonés respecte del castellà), dialectes per construcció política (valencia/catala).
Peró sempre fugint de la particularitat i encastrant el valencià en el seu correcte marc cultural: l'Occitano-romà.

billy dijo...

Pot ser l'aragones tinga mes castellanismes, es veritat que el occita tambe el puc entendre molt be i en manco castellanismes, L'aragones pot ser siga mes paregut en la forma de parlar l'entonacio etc, encara que l'occita te moltes mes paraules afins al valencia.

billy dijo...

http://www.youtube.com/watch?v=6UzwWh91UVc


no se si es vora este video, es de la televiso galega. Yo ho entenc perfectament. ¿es la mateixa llengua tambe?

billy dijo...

Carlos Figueiras do MDL na TV Galicia

pudeu trobar-lo al YOU TUBE.

Pepet d'Arimatea dijo...

Benvolgut masclet, que nos pots dir de les jornades de l'AELLVA d'enguany?

Moltes gràcies

Masclet dijo...

Pepet, de les jornades de l'Aellva vos puc dir lo que segurament ya sabreu: que seran entorn del tema "VIAGERS, AVENTURERS I DESCOBRIDORS VALENCIANS", que les conferències estaran a càrrec de lo milloret del nostre panorama lliterari actual, i que es celebraran en la Biblioteca Valenciana (Monasteri de Sant Miquel i els Reis de Valéncia C.) del 8 a l'11 de novembre.

Recordar que l'entrada és lliure, i si sou alumnes de la UPV podreu obtindre un crèdit de lliure elecció per la vostra assistència.

Per a qui estiga molt interessat en el tema, està en imprenta un llibre que arreplega els estudis complets dels estudiosos participants en les jornades (que eixirà a la venda a un preu prou assequible). Este llibre s'obsequiarà a tots als assistents al Sopar dels Escritors d'enguany, que es celebrarà el divendres següent.

Per a més informació podeu visitar la pàgina dedicada a les jornades en la web de l'Aellva.

Així mateix, ací podeu vore el cartell de les jornades, en el que s'explica també el programa del Sopar dels Escritors (si lo que vos interessa és el menú, pregunteu :D)

A Billy i Joan, moltes gràcies per la vostra opinió. Vos contestaré d'ací a poc en un poquet més de tranquilitat.

Masclet dijo...

Bo, lo promés és deute. Ara que tinc la tranquilitat i el temps lliure de qui treballa per a l'empresa en més persones en nòmina de tot el país (espere que per poc de temps) ya no tinc excusa per a contestar-vos una miqueta millor...

U dels motius que solen alegar-se per a considerar al valencià la mateixa llengua que el català (en realitat, un dialecte del català, per molt que alguns vullguen fer-nos vore que l’actual subordinació real i efectiva no és més que una amable coordinació), i que resulta de lo més convincent per a alguns dels nostres paisans, és que un valencià i un català poden mantindre una conversació mijanament normal sense haver de canviar de llengua; cosa que no ocorre, evidentment, si intentem parlar en valencià en un castellà d’Albacete o en un murcià que no hagen visitat Valéncia més que per a fer turisme.

Això, en ser evident en llínees generals (per molt que la capacitat comunicativa siga variable segons el context, la varietat dialectal dels parlants i el nivell de coneiximent passiu de la varietat llingüística de l’atre interlocutor), no és res més que lo que passa entre moltes varietats llingüístiques pròximes, com el gallec i el portugués entre sí, o també el noruec, el suec i el danés, que són considerades sense massa problemes com a llengües independents, encara que íntimament relacionades, i en una varietat llingüística originària comuna o“matriu” que sol ser més unitària com més retrocedim en el temps (ya tinguérem l’oportunitat de comentar estes coses fa un temps).

De tal forma que l’inteligibilitat llingüística (una forma més tècnica de nomenar el fenomen) no és sino una condició més per a determinar les fronteres llingüístiques; pero no l’única.

Per a no fer-ho més llarc: la nostra història lliterària tradicional, des dels primers testimonis escrits en valencià fins a la Renaixença, s’ha caracterisat per dos fets indiscutibles:
- l’afirmació d’una consciència no dialectal de parlar una llengua, la llengua valenciana, aixina nomenada tant pel poble pla com pels nostres més insignes lliterats, independent i sobirana i considerada en un mateix peu d’igualtat respecte a unes atres llengües, com el castellà, el català, el portugués, l’anglés o el llatí (testimonis n’hi ha un fum, i no cal tornar a recordar-los);
- lo que no impedia una consciència de germanor en varietats llingüístiques més pròximes (el català i el mallorquí, pero també el provençal o el llemosí) que en determinats moments de la nostra història durien a uns usos lliteraris imitadors de la varietat llingüística considerada “més prestigiosa” (el provençal, en els albors de la nostra lliteratura escrita, i el català, sobre tot en el sigle XX), mentres que en uns atres moments seria el valencià el model llingüístic prestigiós que tendien a imitar el restant de varietats (lo habitual durant la major part de la nostra història llingüística).

Masclet dijo...

El problema d’este fet és que hui, rallant en 2011, això resulta de difícil visualisació per al valencià mig. Si els valencians, gràcies a la difusió, des de fa més de vint anys, de les emissions de TV3, estan perfectament aveats a entendre eixa varietat llingüística, no ocorre lo mateix en el mallorquí: un desconegut absolut per a la major part dels valencians, que és, teòricament, la mateixa llengua que el valencià, pero que en llínees generals, segons contexts i situacions, i com podem vore en els vídeos, pot resultar molt més dificil d’entendre per a un valenciaparlant que l’occità o l’aragonés, que es consideren “llengües diferents” a la nostra.

El fet, com comente, que la vitalitat actual de l’aragonés i l’occità siga molt precària, i el desconeiximent de cóm sona el mallorquí real és casi absolut, fa que molts valencians no tinguen present que en el nostre sistema llingüístic més propenc hi ha més vida més allà del català. I, per tant, que el català no és orige i mida de totes les coses, sino un més, un igual entre iguals.

Més encara, quan prenint com a hostage eixa suposta germanor, lo que es fa realment és sometre a la llengua valenciana (onomàsticament, pero també ortogràficament, lèxicament, sintàcticament o morfològicament) a un buidat de totes les seues característiques particulars; i més encara, quan s’utilisa com a excusa per a borrar, no ya la llengua valenciana de l’existència, sino al mateix poble o nació dels valencians.

Per tant: a mi em pareix molt be que el valencià siga enquadrat en el seu marc cultural més immediat –això que sol nomenar-se “diasistema occitanorromà”-, al nivell del diasistema galaicoportugués o l’escandinau. Això patentisaria, ademés, que el poble català, o la llengua catalana, no tenen la patent ni són el principi i raó de ser de res, cosa que sabem que els horrorisa, pero que hauria de quedar mijanament clara d’una volta per totes, vists els nefasts resultats que la visió catalanocèntrica de la nostra existència ha causat i causa al nostre poble.

I que alguns valencians amistosos vullguen continuar en eixa tradició de germanor en atres pobles no em pareix malament, si és que la necessiten imperiosament per al seu desenroll personal. Pero que quede clar: el meu germà és el meu germà, i yo soc yo. Per dir-ho en una analogia un poc d’anar per casa: si el meu germà me demanara un dia que se’m vol cosir a la gepa perque li agradaria compartir en mi el quarto de bany, el meu lloc de treball i la meua parella, ya sabeu a ón l’enviaria, i a ón l’enviaríem tots, per molt germà nostre que fora. Puix això mateix.

Per això, Joan, yo crec que s’ha de ser més realiste. Les particularitats, en el nostre cas, no s’inventen: són el resultat de huit sigles d’evolució històrica. Eixa “nació” que tu dius, no deixa de ser una construcció mental erudita, i la realitat la desment: tant històricament com sociològicament. Deixem les construccions erudites i les entelèquies per als de sempre, i anem a unir-nos tots per lo que sempre hem estat units, en 2011 com en 1411: pel sentiment de ser valencians. I les germanors, totes les que vullgau: pero cascú en sa casa i Deu en la de tots.

Billy dijo...

Amen,i el sentit comu parla i se va fer natural.
Soc valencia i punt.

Anónimo dijo...

Compareu-lo al parlar de la Franja i opineu.


http://www.youtube.com/watch?v=CPpG5wriPY0