16 abr. 2010

La batalla dels colors



Hui, per fi, després de molts dies, he pogut dedicar-me a navegar en certa tranquilitat per la blogosfera pròxima.

Ya hauria d’estar curat d’espant, pero la rebolicada actualitat d’este país m’ha conduït, més que mai, a través de discussions, opinions i gracietes vàries en les que, massa a sovint, el maniqueisme i les generalisacions fàcils, injustes i falses (bons i roïns, amics i enemics, patriotes i traïdors, cults i incults ...PSOE i PP, Madrit i Barça...) imperen sobre la realitat plural, variada i matisada que yo, en la meua modesta circumstància personal, vixc cada dia.

La qüestió és que, no se per qué, este regust amarc del ”o-blanc-o-negre” obligatori i per decret, que cada vegada més impregna la nostra societat, m’ha recordat una cosa aparentment tan poc relacionada en els meus desficis espirituals com puga ser una falla valenciana.

Sí, sí, una falla: de les que es cremen el dèneu de març...

Pero no una falla qualsevol, sino la que en el lema “La batalla dels colors”, ha plantat enguany l’artiste Vicent Martínez Aparici per a la comissió de l’Avinguda Malvarrosa – Antoni Ponz – Cavite de la Ciutat de Valéncia.

La falla de la Malva, que a pesar de ser de Secció Especial no és molt coneguda ni visitada a causa de la seua ubicació alluntada del centre de la ciutat, porta uns quants anys apostant per la creativitat en el disseny i la crítica dels seus monuments, des d’unes capacitats presupostàries molts inferiors a les habituals reines de la categoria (fet que habitualment la condenava als últims premis o, directament, a quedar-se sense palet).

La qüestió és que algú més degué pensar com yo a l’hora de repartir els (criticadíssims) premis d’enguany, perque la Malva guanyà res manco que el quint premi de la Secció Especial, per davant de comissions que la superaven àmpliament en presupost i solera.

Sense entrar a valorar la justícia dels premis, la realitat és que a mi em va paréixer una falla “redona”: equilibrada en el disseny (original, sense caure en el barroquisme pero tampoc en l’abstracció), en un tema interessant i coherentment desenrollat entorn dels “colors” en les diferents escenes de la base, i en uns versos que (contra lo que sol ser massa habitual) realment explicaven la falla de forma humorística i en trellat, com és la seua obligació (i ademés, escrits en perfecte valencià).

Vos faç una selecció d’escenes:


1. Els colors de la pau contra el blanc i negre de la guerra.


El cos central de la falla el conformen un soldat, rifle en mà, pintat en blanc i negre, i unes fades que en equilibri arriscat el taquen de colors vius des de dalt, i tapen el canó del rifle en una flor.


Metàfora de la lluita entre una visió dicotòmica i agressiva de l’existència (matar o morir per un color... la lluita inevitable dels amics contra els enemics, els nostres contra els atres...) i una visió oberta i pacífica que accepta tots els colors i la diversitat d’opinions i maneres de viure i conviure.



2. La rendició del BLANC I NEGRE

Parodiant el famós quadro “La rendició de Breda” de Velázquez (més conegut com “Les llances”), un soldat blanc i negre entrega la llapissera a l’eixèrcit vencedor: el dels colors.


Significatiu u dels versos que acompanya a l’escena:

Hem patit els valencians
la batalla dels colors,
tot per culpa de les mans
dels que diuen ser pintors.


3. Dejarían de existir para mí las flores
de esas que te fumas y lo ves tó a colores (Melendi)...


De pas, la puntâeta a les falles riques d’Especial, que havien acordat llimitar el presupost de les falles de l’any que ve als cent mil euros (lo que havia de facilitar la lluita de totes elles en igualtat de condicions, i l’estalvi de diners per la crisis... fins que Nou Campanar i companyia es varen desdir als dos mesos).

Estan flipant en colors
creem que per un motiu
molt poc imaginatiu
referent a uns ploradors.

I ploren pel presupost
de cent mil per a la falla
a on la Federació talla
els monuments de baix cost.


4. Menjar-se EL MARRÓ







El gourmet és este chic
que va nàixer en la Plana
sent amic d’un tal Zaplana
i que té uns gustos de Ric.

Tot perque este personage
no pareix que siga llest
per no saber que un bon trage
sempre és molt, molt indigest.








5. Colors CALENTS i colors FRETS






I és que la temperatura
d’este color tan calent
fa que moltíssima gent
tinga una vida molt... dura.

(les falles no serien les falles sense estes escenes... :D)











6. Vell VERT







És major i molt expert
en el maneig de l’espasa.
per això fòra de casa
li diuen que és un vell vert.

Atenció a la portada de l’Interviu galàctic...










7. Zona BLAVA





Vol convertir tot l’Estat
en una gran zona blava
de pagament obligat
¡en eixa cara de fava!

I fruir tenint el goig
de posar-li la gran multa
a tota la zona inculta
d’un tal ZP, que és roig.





En fi. Hui, esta falla, com totes les de 2010, és ya cendra i recort: bona metàfora de la vida. I no sé si vos haurà agradat poc o molt, perque per a gusts, colors.

Pero com no existix el color pel qual matar o morir, me quede en la meua frase preferida... Sí, la de Campoamor:

En este mundo traidor
nada es verdad ni mentira.
Todo es según el color
del cristal con que se mira.





1 comentario:

Billy dijo...

La veritat es que yo no soc molt faller, bo tirar masclets es lo unic que m'agrada,no coneixia yo la existencia de esta falla el proxim any anire a vore-la en la familia. La veritat es que les fotos son molt ilustratives i les teues explicacions tambe.Deuries fer-te guia turistic.

Adeu.