9 nov. 2008

La crisis... (I)


- I a tu, cóm t'agradaria viure?

- Com vixc ara, pero podent.
La crisis econòmica ataca ya a tots els països i, poc més o manco, a tots els sectors econòmics (no cal donar referències justificatives; únicament és menester vore les notícies de tant en tant). Ara que ya ningú pot negar que nos trobem en mitat d'una crisis econòmica en totes les lletres i sense eufemismes, intentarem reordenar un poc les idees, únicament des del sentit comú de l'economia domèstica, i l'ignorància manifesta i reconeguda d'un servidor en matèria d'hipoteques subprime i euribors diversos.

En el nostre país va donar els primers avisos
sérios de la mà del paró immobiliari que s'estava gestant des de finals de 2007; un paró previsible per a tots (excepte, pareix, per als empresaris immobiliaris), íntimament relacionat en l'excés evident d'oferta immobiliària, la no menys evident especulació en el preu de venda, i en la pujada contínua de l'Euríbor des de març de 2008; índex habitual de referència per al tipo d'interés de les hipoteques, que aplegà pràcticament al 5,4% en setembre (quan, per eixemple, en giner de 2005 estava al 2,3%), posant les hipoteques a uns interessos prohibitius, semblants als que fa 4 anys escassos corresponien a préstecs personals de curta duració (més del 6%).

Ad açò se sumà, en la primera mitat d'enguany, la pujada desorbitada del preu del combustible, que alcançà un pic de més de 146 dòlars per barril a principis de juliol de 2008, i provocà una greu "parada patronal" del sector del transport (de la que ara ningú s'enrecorda, perque ha tornat a baixar; en este moment està a nivells més baixos que en 2007, al voltant dels 60 dòlars el tonell).
Tot açò provocà, com és natural, una pujada de l'inflació (tradicionalment, ya de per sí més alta en Espanya que en el conjunt d'Europa), des de cotes del 2,7% en setembre de 2007, fins al 5,3% en juliol de 2008.

Pero com el petroli, que pareixia fa tres mesos que anava a pujar fins a 200 dòlars i que s'estava esgotant en tota la Terra, ara resulta que està baixant fins als 50-60 dòlars el barril; i el Banc Central Europeu s'ha decidit per fi a baixar el preu del diner, en conseqüència l'inflació i l'Euribor estan a hores d'ara en caiguda lliure (i que continuen), per fortuna per a qui li toque pròximament la revisió de l'hipoteca...
¿Toquem fusta, i prova superada fins a la pròxima?

Per desgràcia, no. La diferència fonamental en crisis anteriors és la demostració de la debilitat i inconsistència del sistema bancari i financer internacional, que és tant com dir, del sistema econòmic capitaliste imperant actualment en el món. L'aument de la desocupació, que en part pot explicar-se per la reducció general de la demanda, i per tant, de la producció, ve generat en gran mida per la dificultat d'empreses i particulars d'obtindre crèdit (és dir, liquidea, o, al sa i al pla,
diners gastadors) per a afrontar els gastos més immediats, encara que les empreses siguen perfectament viables i tinguen volum de treball. El problema de transformar, de la forma més ràpida possible, els números de la factura que li presentes al teu client, en euros contants i sonants.






Taula de Canvis i Depòsits de la Ciutat de Valéncia (1407)








Pe
rque si l'empresari cobra del seu client a 6 o 8 mesos vista, pero ha de pagar els jornals a l'acabar el mes, òbviament té un problema, o també al sa i al pla, està fotut. El seu client pot ser, tant una atra empresa afectada de forma especial per la crisis (singularment, promotores immobiliàries, empreses constructores o d'automoció), com, vergonyosament, algunes administracions, com els ajuntaments que s'han quedat de colp i repent sense els ingressos de les requalificacions urbanístiques (o directament, sense terme municipal que requalificar) o inefables Conselleries que no tenen ni un duro, entre atres coses perque han de continuar pagant a Calatrava i demés gastos suntuaris, i no s'han preocupat en els anys de bonança de reservar alguns chavos per als temps de vaques flaques o, simplement, de solicitar un canvi en el finançament autonòmic (que els pareixia perfecte i maravellós quan en el govern central governaven els seus).

No és una situació nova, pero sí ho és que ho siga de forma generalisada, i sobre tot, que els bancs no estiguen per la labor d'acceptar que els endosses eixos deutes, per tal que t'alvancen una part dels diners deguts i pugues continuar tirant. Perque els bancs han tancat l'aixeta ben tancada.

En atre orde de coses, si estàs en una llista de VPOs des de fa 4 anys, i quan per fi acaben la finca i has de buscar hipoteca, resulta que ningun banc te la dona, ni tan sols pel 80% del valor de compra, i de més comproves en estupor que la vivenda lliure o de segona mà en la mateixa localitat està més barata que el preu social de les VPO que supostament garantix la nostra benemèrita administració, i comences a donar-te conte que alguna cosa no encaixa...

El següent signe és la sospitosa pujada de les compres de caixes fortes per a guardar els dinerets en casa... ya que les rajoles de terra solen colocar-se millor ara que fa unes dècades, quan totes se menejaven quan passaves per damunt, i ya no servixen per a guardar la pasta davall...

Ningú dubta ya que l'orige de la crisis se troba en els Estats Units, i més concretament, en les solucions financeres imaginatives (per dir-ho de forma suau) en les que la pràctica totalitat d'entitats bancàries i creditícies s'embarcaren fa uns anys, en un món de riquea ilimitada que, com s'ha vist, era una bambolla especulativa que ha acabat per esclatar, quan els tipos d'interés pujaren i la gent començà a deixar de pagar.

Estes persones, òbviament, hagueren de cedir les seues propietats al banc que li les havia hipotecades; unes propietats que havien perdut gran part del seu valor i que per al banc no signifiquen més que una molèstia, que no poden colocar a ningú perque ningú està dispost a comprar-les en estos temps. És el fenomen conegut com a "jingle mail" (correu tintineig): els propietaris que no poden fer front al pagament de les seues hipoteques, agarren les seues claus, les claven en un sobre i les envien al banc que els concedí el préstec...
Els beneficis millonaris s'han convertit en poc de temps en pèrdues inassumibles per a les adés opulentes entitats.

D'esta manera, el paraís capitaliste en el que no són necessàries les regulacions, i en el que supostament la llei de l'oferta i la demanda va autorregulant el mercat de forma equànime i justa, ha hagut de ser rescatat pel neolliberal govern d'Estats Units en forma de nacionalisacions de les principals entitats bancàries del país.

És dir, quan les coses anaven be, els beneficis -ficticis- se'ls quedaven els eixecutius i directius, que es pegaven els conseqüents sopars millonaris, festotes en Las Vegas, conduint Ferraris i Porsches i disfrutant dels conseqüents viages de luxe que, imprescindiblement, pertoquen a la seua altíssima condició, i quan han hagut d'eixir per cames (per a chuplar dels seus depòsits en paraïsos fiscals), ha de ser el govern, en els diners de tots els contribuents, el que ha hagut de fer front a les pèrdues, per evitar mals majors. O siga, privatisar els beneficis i socialisar les pèrdues. Al final, qui ix perdent és el de sempre: el treballador assalariat.

No obstant, tampoc vullc caure en el parany dels anticapitalistes irredents. El comunisme fracassà estrepitosament per mèrits propis, i ha segut el sistema capitaliste de les últimes décades, el que ha conseguit nivells generals de benestar físic, mental i social inexistents en tota l'història de la raça humana. Això és real, per a qualsevol época que vullgam prendre com a referència i mes que sempre hi hagen alguns per als que qualsevol temps passat fon millor.

En l'atre plat de la balança tenim les grans lacres del món actual: la creixent separació del nivell de renda entre rics i pobres (conseqüència dels excessos del capitalisme), i la pobrea quasi perpètua del tercer món, intimament relacionada en la sostenibilitat mig-ambiental del sistema i en els conflictes i guerres també quasi perpetus en certes regions del món, en gran mida provocats per interessos econòmics.

I (encara que açò siga més una percepció personal que un fet científicament constatable), la deshumanisació i pèrdua de valors en una generació en la que molts se pensaven que anaven a ser rics per a sempre i sense massa esforç, i ara veuen que tot cau a terra com un castell de naips...

Massa coses per a contar i massa poc de temps... intentarem continuar en un atre moment.

No hay comentarios: