1 nov. 2008

Coses que MAI hauria pogut escriure yo (II) - Qué bonita está Valencia, que no nos la cambien


En juny d'enguany aparegué una carta en la secció de Cartes al director del diari Las Provincias, que inserte a continuació:
Que no cambie Valencia

Estoy cada día más preocupada por todo lo que oigo sobre el cambio de rumbo de Valencia con respecto al idioma. Los valencianos siempre han sido inteligentes, abiertos, alegres y no tienen nada en común con los catalanes. Valencia ha avanzado, no se ha estancado desde hace tiempo.

Da gusto ir a Valencia. En Valencia se oye el valenciano y el español a la vez. Los que no sabemos valenciano no tenemos ningún problema como se puede tener en Cataluña, Galicia o el País Vasco. No, Valencia no. Valencia mira al futuro y el futuro no es cerrarse hablando un idioma interno. Es de inteligentes saber que estudiar en otro idioma que no sea el español (hablo de este país) es cerrarnos a la cultura, a saber más, a tener mayor futuro, y eso no nos lo podemos permitir.

A los que vamos a Valencia, porque amamos Valencia, nos estimula su alegría, su apertura, sus ganas de superarse, todo. No soy nacida en Valencia pero soy hija de valenciano, no vivo en Valencia sino en Madrid pero vivo por Valencia, muero por Valencia, sueño en Valencia y me enorgullezco de Valencia. No quiero que Valencia cambie y nos introduzcamos en esos nacionalismos que no nos llevan a nada más que a odios y a perdida de futuro.

Y lo que más me gusta del mundo es oír el himno de Valencia delante del de España.

Amunt Valencia. Te amo, Valencia.
No poguí resistir-me a escriure la següent contestació, que em publicaren uns dies després:
Valencia ya cambió

Tengo 31 años. Nacido en Valencia, e hijo de albaceteño y valenciana. Cuando mi abuela materna era joven, allá por los años 20 y 30 del siglo XX, ya fuera en el Cabanyal, donde nació, o en el Carmen, donde vivió su juventud, y ya no digamos la Huerta, lo raro en esta ciudad era oír hablar castellano: ella me lo contaba. El castellano, sobre todo, se escribía. Y también se hablaba, claro: por las clases más privilegiadas (aunque algunos seguían hablando valenciano en su casa); por los inmigrantes del interior de Valencia y de Aragón, que enseguida aprendían el valenciano; y por supuesto, en la escuela. Pero el valenciano era la lengua general hablada –y cantada– en toda la ciudad. Periódicos como La Traca, escritos íntegramente en valenciano, tenían unas tiradas que para sí querrían hoy algunos.

Pero a partir de los años 40, y por diversas circunstancias (políticas, sociales…), una generación entera de valencianos de la capital decidió que la lengua de nuestros reyes forales, el idioma valenciano con el que San Vicente Ferrer predicó por toda Europa, no era digno de ser transmitido a sus hijos, a los que el idioma castellano debía asegurar, supuestamente, un futuro mejor. Y gracias que no les imitaron los valencianos de los pueblos, porque de lo contrario el valenciano sería hoy una lengua muerta.

Por eso, que la señora C. M., en su carta publicada el pasado 6 de junio, se queje del “cambio de rumbo de Valencia respecto al idioma” por los intentos de recuperar el uso del valenciano, me produce el más profundo estupor. Y me ofende personalmente cuando dice que “estudiar en otro idioma que no sea el español es cerrarnos a la cultura”. Yo estudié en valenciano toda la educación secundaria. Ello me permite hablar, leer y escribir correctamente nuestros dos idiomas, y me facilitó acabar después una carrera. No creo que porque los niños de Badajoz o Écija estudien sólo el castellano sean más cultos que los de Algemesí o Benicarló por estudiar valenciano y castellano: en todo caso, será al revés, porque los nuestros conocerán perfectamente dos lenguas españolas.

Comentaris:

1) La realitat és que la carta d'esta senyora reflectix, en poques llínees, una forma de pensar molt característica d'un determinat sector sociològic dels valencians; i no hi ha cap diferència entre haver naixcut fòra o dins de Valéncia, perque com tots sabem, una generació sancera d'habitants de les ciutats de Valéncia i Alacant (en honroses excepcions que sempre es donen), decidí en son moment (o, simplement, acceptà com a normal) que parlar valencià havia de reduir-se a una questió folclòrica de gent inculta (quan no separatista), ya que hablar bien el castellano es de gente de cultura. Algun dia ampliarem este fet històric.

Un bon eixemple és la nostra alcaldessa quasi-perpètua per voluntat popular, naixcuda en aquella época, que és valenciana per les dos branques i de vàries generacions, pero que no amolla ni una en valencià excepte el dia de la Crida (per allò de una vez al año no hace daño).

2) Si es llig alguna de les opinions ya insertades en este blog, s'haurà deduït que no soc precisament sospitós de catalanisme redomat. Pero ya cansa que el fantasma català servixca com a coartada per a acabar de culminar la substitució de la llengua valenciana pel castellà en les grans ciutats valencianes i, cada volta més, en les poblacions mijanes i les ciutats dormitori del seu entorn.

Qui haja viajat a Galícia, el País Basc, Catalunya o les Balears sap perfectament que, llevat de quatre radicals, ningú es posa a parlar en el seu idioma propi si veuen que no els entens. Pero atra cosa molt diferent, és l'exigència de que, qui vullga treballar allà, haja de tindre uns coneiximents mínims de les dos llengües oficials del territori, i més encara si son funcionaris, és dir, servidors de l'Estat i dels ciutadans.

És intolerable que encara ad estes altures se donen les típiques situacions de hábleme en cristiano que no le entiendo, i lo de la mala educación per parlar en valencià a castellanoparlants que porten tota sa vida vivint en Valéncia. Si yo estic en la meua terra, i parle en una llengua que és la pròpia i oficial d'eixa terra, tots els funcionaris, com a mínim, han d'entendre'm sense posar cares rares. Lo demés és discriminació i bilingüisme fals, és dir, diglòssia. ¿S'imagineu un President del Govern d'Espanya que no sabera parlar castellà? Puix això.

3) Me toca també la moral això del español. Que el castellà siga la llengua espanyola més generalisada i l'única que s'ha extés per l'estranger, no vol dir que les atres llengües pròpies no siguen també tan espanyoles com el castellà; dir lo contrari, és tant com dir que els que les parlem no som espanyols. És això lo que volen realment? Com molt bé diu la Constitucio Espanyola de 1978, artícul 3:

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret a usar-la.

2. Les demés llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acort en els seus Estatuts.

3. La riquea de les distintes modalitats llingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

4) Lo de la puntaeta de l'himne espanyol després del valencià me rust, ho senc. Respecte profundament a qui pense lo contrari, pero no sé qué pinta l'himne d'Espanya en la cremà de la falla de l'Ajuntament, o en la davallada de la Senyera, immediatament després d'interpretar de forma apoteòsica (no es pot tocar d'atra manera) l'himne de Valéncia. En expressió popular, me trenca el rollo patriòtic de forma absoluta. Me pareix com un signe de dir "vos deixem que toqueu el vostre himne, pero no s'emocioneu massa, i recordeu a qui perteneixeu realment". ¡Com si la lletra (oficial) de l'himne de Valéncia deixara lloc a algun dubte!. A cada acte lo seu: de la mateixa forma que seria absurt tocar també l'himne de les 17 comunitats autònomes cada volta que es toca l'himne d'Espanya (per eixemple en la festa del 12 d'octubre), o tocar també l'Asturias patria querida cada volta que Alonso guanya una carrera, o la Balanguera quan Nadal guanya un torneig.

5) Diu esta senyora: "Valencia mira al futuro y el futuro no es cerrarse hablando un idioma interno. Es de inteligentes saber que estudiar en otro idioma que no sea el español (hablo de este país) es cerrarnos a la cultura, a saber más, a tener mayor futuro, y eso no nos lo podemos permitir."

Fixeu-se en el raonament implícit d'eixes paraules:
"español" = futuro, cultura, inteligencia, saber más.
valencià = pasado, incultura, ignorancia, saber menos.
Ésta és la curiosa forma en que esta senyora (i molts valencians) diu amar a Valéncia i la seua personalitat.

6) Resulta irònic que la carta es titule "Que no cambie Valencia". Qui conega l'història recent d'esta ciutat sap perfectament quin era l'idioma majoritari fa cent anys (el valencià), i quin ho és ara (el castellà). Si en lloc d'haver segut substituït pel castellà, el valencià haguera sucumbit a mans de l'àrap o el romanés, tal volta l'opinió d'esta senyora i d'alguns suposts "valencianistes" d'extrema dreta seria diferent, pero el fenòmen seria exactament el mateix.

Efectivament, Valéncia ya va canviar majoritàriament de llengua, en un procés antic pero que s'agudisà de forma absoluta des dels anys 40 del segle XX. No es tracta de renunciar al castellà, llengua internacional que nos permet comunicar-nos en els atres pobles d'Espanya, i que en forma de modalitats llingüístiques particulars, és també pròpia de moltes comarques valencianes de l'interior. I que ha estat present en la nostra lliteratura des de fa segles. Pero és que saber parlar, llegir i escriure be el valencià no impedix parlar, llegir i escriure castellà (i viceversa); tot lo contrari. És més, facilita l'aprenentage d'atres llengües (com l'anglés, Ciudadanías a banda), perque acostuma al parlant a canviar de llengua en més facilitat, com ho demostren multitut d'estudis.

Dels valencians del segle XXI depén que l'idioma valencià, a partir del convenciment i la divulgació de la nostra història i cultura, i mai des de l'imposició, se mantinga i torne a recuperar-se mínimament; o pel contrari, que passe a engrossar la llista de llengües mortes. Els signes actuals respecte a la seua evolució futura són contradictoris; la millor tàctica és ser conseqüents en lo que es predica (cosa no massa habitual entre alguns valencianistes).

Pero que quede clar: la llengua valenciana serà lo que els valencians vullguen; ningú la defendrà si nosatros no la defenem. I si els valencians volem que desaparega, o simplement nos dona igual, despareixerà, no ho dubteu.

No hay comentarios: