20 mar. 2016

Carta a Ingrid


El taxi recorre en parsimònia els carrers de la ciutat. La llògica parquetat del conductor –ni ell parla anglés ni yo parle castellà o valencià– s’unix al silenci estrany que impregna l’ambient. La vida transcorre normal en les aceres, en el trànsit, en les vides i en les cares de la gent. Pero és precisament eixa normalitat la que continua sorprenent-me i pertorbant-me. 

Com si no res haguera passat. Com si no res haguera existit. El despertar d’un somi.

Ya siga per casualitat o per profecia autocomplida, des de que Tu te n’anares –i Yo, com a conseqüència, volguí escapar del lloc a on els Dos fórem U– sempre m’he sentit ben tractat pels hospedadors ocasionals que m’acullen en mon periple anàrquic per este món de llàgrimes i somriures, per este camí de vore i de fer.

Pero este viage ha segut molt diferent. Generosament diferent. Una rara naturalitat, una energia bàsica, una calor inesperada s’ha apoderat de mi els últims dies. I tal volta per això em costa tant fer-me ara a l’idea de la seua necessària pèrdua.

Un dol en tota regla. Banal, fútil, inclús frívol, pero dol al cap i a la fi. Un dol que passarà ràpit, desvanit pel vent, tenint-ne com tinc tants atres dols sepultats, fossilisats en la gepa del pas dels anys. Dols tornats pedra negra com el basalt, pero disposts encara a ser desenterrats en una aixada suficientment atrevida i poderosa.

Quin poble, este que abandone hui. Tan antic i a l’hora tan infantil. Tan capaç de lo millor i de lo pijor. Lo millor i lo pijor d’un chiquet inconstant, inquiet i somiador, que no fa mai cas dels seus més preats joguets pero monta en còlera quan un atre infant s’interessa per ells. El mateix chiquet que, invariablement, tornarà a abandonar els seus ninos sagrats en un calaix o baix del llit, en quant l’amic-enemic espoliador distraga la seua atenció d’ells.

Ocorre també, no obstant, que este chiquet inquiet i somiador mai para de crear joguets nous a partir dels elements més insospitats. Talment com si creguera que l’única manera possible de jugar fora construir artefactes per a abandonar-los immediatament en un racó... Sí: una semana és prou per a conéixer ad algú, ya siga persona o poble, si el tractes les vintiquatre hores del dia. Si eres capaç d’observar-lo sense vestidures... o en totes les vestidures possibles. I este és el cas. Estic convençut.

Potser siga eixa la millor de les conclusions d’este viage: no és tant lo que es té, sino lo que es goja. Algú afegiria també, ben certerament, que és també lo que es deprén. El Carpe diem dels llatins, en un matís més trascendent.

Quina lliçó de vida anit, en els cabirons encara fumejants, en una cara grotesca aguaitant per entre les brases i una dòna nueta expelint purnes pirotècniques pels seus mugrons de suro blanc. Quina visió a l’hora tendra i inquietant d’una chiqueta abillada en monyos de dama ibèrica que arreplegava cendres de terra i les guardava en un pot buit de tomates en conserva...

I quin glop de realitat hui, quan la plaça plena de vida de la vespra –vida estàtica, figurativa, contemplativa i inorgànica, pero vida, al cap i a la fi– amaneixia buida, com totes les de la ciutat. Una urbs que hui ya dorm desperta, fins que d’ací a un any mossegue la poma màgica que la torne a fer despertar en somis.

Estrany cas el d’eixes vides que es gesten durant onze mesos, són donades a llum en l’esforç de decenes de persones i a soles duren una semana sobre la faç de la terra. Pero la metàfora és plena quan de comparar térmens se tracta.


Ahir era tot, hui és no res. Vida estàtica i inorgànica devinguda cendra i recort. Com si no res haguera passat. Com si no res haguera existit. El despertar...

Son veinte euros, por favor.

El trayecte a l’aeroport s’ha fet curt. Òbric la cartera i extrac el preceptiu billet blau. El taxiste el pren, solícit, i veig el seu somriure per l’espill retrovisor, mentres en una mà estic ya obrint la porta i en l’atra prenc per l’ansa la mochila. Balbucege un “adiós” en llengua de drap, al que el conductor, manco atrevit, respon alçant la mà dreta.

Fa sol, pero bufa un vent més que significatiu. No massa confortable per a viajar en avió. Al capdavall és març...

Sí: març. I dia vint. Quina fotuda casualitat, Ingrid.

Perque ahir ho era tot, pero hui va ser no res. 

Perque tot lo que un dia desigí que passara, a partir de hui ya no passaria més.

Perque encara hui ansie somiar que desperte, mentres fuigc infinitament d’un ahir que m’acompanyarà sempre.

Perque hui, com cada vint de març, com cada vint de març des de que Tu te n’anares, també ma vida, lentament, com una falla en la nit de Sant Josep, se torna cendra i recort.