19 jun. 2009

Sobre la sòrt i el valencianisme


Escric este post, després d'una parada obligada d'unes quantes semanes, com a reflexió al voltant de les colaboracions de l'amic Rafa en el meu post anterior, en el que es proponia la recuperació d'una bandera per a la ciutat de Valéncia que fora diferent de la Real Senyera coronada, en totes les ventages que aparentment podria comportar eixe fet.

Raonàvem Rafa y yo sobre els problemes del valencianisme polític, cultural i/o llingüístic. Sobre l'estat d'indefinició permanent del moviment (mmm... no m'agrada massa eixa paraula), sempre aqueixat d'individualismes disgregadors, d'improvisacions, d'arrancades de cavall i parades de burro. I de cóm conseguir passar, en paraules de Rafa, "d'una (bona) idea individual a una colectiva".

Este problema no és nou, ni és únic de la nostra societat. En una de les contestacions yo fea una reflexió sobre la mala sòrt que havíem tengut els valencians, respecte a atres pobles peninsulars, en els nostres intelectuals o els nostres polítics. Eixos que haurien de catalisar i reconduir positivament, cap al be comú, la força d'un poble. En definitiva, en els nostres particulars ormejadors, segons la particularíssima definició que fiu en este post. I, més de forma sarcàstica que real, yo fea alusió també a la meua esperança particular en l'aparició d'un messies que nos salvara per fi als valencians de l'actual perdició.

Pero Rafa me retrau que encomanar-se a la sòrt, en estes coses, no li val per a res. I molt raonablement se pregunta pel pla B: qué fer si eixe messies no arriba a aparéixer mai.

La sòrt, en part, influïx sempre. Ho senc. Per a tot en la vida. I la sòrt de que aparega una persona en un determinat àmbit (o dos, o tres, o cinc) que, pels motius que siguen, destaca entre les demés, conseguix manejar els resorts necessaris i acaba arrastrant a les masses (conseguint inclús que les masses pensen com ell), és també una qüestió que té el seu punt casual. D'eixemples bons, i tremendament roïns, ne tenim a manta, en tota l'història mundial. Totes les pàtries tenen els seus "pares de la pàtria", i per alguna cosa serà.

Faré una analogia hortofrutícola. Mon pare sol plantar tomateres en l'hortet. Millor dit, solia, perque, o se les menjaven els caragols, o se li mustiaven, o per lo que fora no anaven cara a l'aire. Per molt que les cuidara. Qüestió del terreny, de l'orientació solar; ves a saber. Pero després sempre naix la típica tomatera, en un raconet de mala mort, perque algú va tirar ahí les sobres de l'ensalada, i que per les raons que siguen, medra, sense que ningú li faça cas, i al final acaba donant unes tomates com a punys.

Clar que una tomatera no naixerà mai en el desert, o en un glaciar; per a que naixca i creixca, és necessària la llavor, una certa humitat, un terreny en condicions, una climatologia adequada i que les plagues la respecten raonablement. I si algú, una volta ha brotat, la cuida com cal, mel. Pero ha segut, indubtablement, l'asar el que ha guanyat, en este cas, i per golejada, a l'esforçat i sistemàtic conreu de mon pare. Puix açò, salvant les enormes distàncies, no se'n va molt, al capdavall, de lo que estem parlant.


Si yo dia que "el poble valencià no ha tingut sòrt en les diferents propostes d'actualisació i recuperació de la pròpia personalitat, perque aquelles propostes que eren més fidels a l'història i al sentiment secular del poble que les havia de fer costat, no varen tindre, per diverses circumstàncies, un adequat recolzament econòmic, ni varen contar en les persones tècnicament o dialècticament més preparades, que es decantaren per propostes alienadores que tots coneixem", és perque crec que és rigorosament cert.

I estava pensant, sense anar més llunt, en Joan Fuster, i en la seua aposta decidida per una concepció del fet nacional valencià que estava condenada al fracàs des del començament (si entenem per fracàs, el no convertir-se en una ideologia hegemònica o transversal, com atres moviments semblants en atres nacionalitats històriques, i produir simultàneament una enorme fractura dins del propi poble valencià).


Efectivament. ¿A un cas el catalanisme entre valencians, al nivell negador de l'existència d'un poble valencià diferent del català al que el va portar Fuster, hauria tengut tant de ressò si no haguera segut el mateix Fuster qui plantejara les seues bases de forma clara, hàbil i concreta? Yo, sincerament, crec que no.

El famós "Nosaltres els valencians" és un llibre clar i directe, escrit per un llicenciat en Dret que pontifica sobre història, llengua, sociologia i economia sense insertar ni una sola nota al peu. Pero va saber enllaçar de forma molt hàbil, en el moment adequat i en el lloc adequat, l'ideologia catalanista en la modernisació de la societat valenciana, les noves generacions de formació universitària, la lluita contra el règim franquiste, i l'aprofitament per a la causa de la generositat econòmica i publicitària dels "cosins germans" del nort, que naturalment el reberen en els braços oberts. Inclús, provablement, en un èxit que el mateix Fuster no s'esperava.


I eixe llibre, eixe, i no atre, resumix tot el proyecte, ordena totes les idees, tots els objectius i totes les estratègies de tots els que es diuen "valencianistes" que miren la qüestió, clar està, des del prisma catalaniste. Tot lo que ha vingut després, llínea amunt o llínea avall, és més de lo mateix. Fins a aplegar als últims patracols de "País Valencià, segle XXI", editats com a "Quaderns d'Orientació Valencianista" per l'Universitat de Valéncia, en una declaració d'intencions molt sugerent, pero en els que majorment se torna a insistir en lo de sempre: que lo bo ya ho deixà escrit Fuster, que la culpa de tot la té la "conspiración blavero-pepérica" i el "contubernio barraqueril", i que això de la tercera via no és més que blaverisme infecte.

¿Qué hauria segut del moviment valencianiste si Fuster, en el seu domini del llenguage i del gènero de l'ensaig, i en la seua altura intelectual, s'haguera dedicat a construir un nacionalisme cultural i polític estrictament valencià (com varen fer en son moment totes les demés nacionalitats històriques de l'estat), simplement, continuant la tradició d'abans de la Guerra Civil, sense clavar-se en més històries per a no dormir, pero mantenint la mateixa voluntat modernisadora? No ho sabrem mai.

Tampoc sabrem mai qué hauria passat si en les autonòmiques del 1999 l'Unió Valenciana de Villalba, en lloc de quedar-se com a força extraparlamentària per a no tornar a alçar el cap, haguera obtingut 4 escons en les Corts Valencianes, simplement, per una diferència tan nímia com haver tret 112.119 vots en lloc dels 106.119 que obtingué finalment (o si els seus dirigents, quan pogueren i no volgueren, hagueren votat a favor de rebaixar el llistó electoral del 5 al 3 per cent, en lloc de votar en contra, com feren, simplement per a impedir que l'Unitat del Poble Valencià entrara en les Corts. L'egoisme i la prepotència sol tornar-se tart o pronte en contra, per desgracia...).

En això, simplement, me referia en lo de la sòrt. Ara: en una cosa, Rafa, te done la raó. Si no es juga, és impossible tindre sòrt. No pot tocar-nos la loteria si no comprem un dècim. Com també, si no hi ha llavor, no hi ha tomatera que naixca.

I s'ha de reconéixer que el catalanisme valencià, en major o menor grau, com be sabem, ha conseguit impregnar bona part de l'espectre polític valencià, des de la seua ínfima representativitat inicial. Simplement, perque els que han defés esta ideologia, i la defenen, han segut i són conseqüents en la seua forma de pensar, la tenen ben clara i no es venen per un plat de llentilles. I han segut pragmàtics quan les circumstàncies ho requerien, i han fet sempre pinya en lo essencial, deixant les capelletes a un costat, si era menester (encara que sempre hi ha algun cigró negre: com el regidor trànsfuga d'ERC en la Vall de Laguar. Damunt que són poquets, se passen al PP). Tot, radicalment al contrari, per desgràcia, que els suposts components d'eixe valencianisme estricte, de diferenciació, tricolor o com vullgau dir-li, que tant nos agrada, i que tan malament li va. I això, clar, se paga.

¿Problema de falta de formació, o de l'orige sociològic majoritari de les bases del moviment? Tal volta. La qüestió és que els fills dels catalanistes dels anys huitanta són més catalanistes que els pares, i els fills dels valencianistes dels anys huitanta, sobre tot els de la capital, ya anem be si saben parlar valencià correctament (i perdoneu les generalisacions, sempre injustes). UV, que en Hèctor Villalba de candidat arribà a traure en 1991 un 10,5% dels vots en tota la Comunitat i 208.126 vots, convertint-se en la tercera força política valenciana, ara, incloent els seus posteriors i inefables partits derivats, cada volta més, per al meu rogle d'amistats i de coneguts, de Valéncia capital i pobles propencs, són poc més que uns partits de yayos (una injusta visió de la realitat que no té per qué ser la més general, i que no és tampoc la meua, pero simplement yo la transmet tal qual la percep entre ells)... Che, com el Casino del poble, que haurà de tancar d'aci poc per falta de clientela. Un partit que tingué la seua oportunitat i la desaprofità. De si açò té remei o no, nosatros, que tenim més moral que l'Alcoyano, intentarem opinar en un post pròximament...

I no parlem dels partits derivats. Se'm va caure l'ànima als peus en sentir cóm cert candidat de cert partit valencianiste a les passades eleccions municipals d'un poble de l'Horta, dia que en el seu programa electoral estava, per damunt de tot, evitar els catalanismes, com per eixemple, dia este bon home, "escriure accent en la "o" en paraules com acció, televisió o direcció". Després encara se queixaran de que el Partido Cannabis o el AntiTaurino traguen més vots...

En fi. Hi ha una frase que vaig llegir fa temps i m'agradà. Els genis comencen les grans coses, pero només el treball les acaba. Tot depén, efectivament, de les ganes que tingam de treballar, del temps que tingam per a dedicar-li, i de lo encertats que estigam en el desenroll d'eixe treball.

També, el poder fer això, moltes voltes, és qüestió de sòrt. Ya m'agradaria a mi ficar-me a opositar per a messies del valencianisme, i anar poble a poble revelant la veritat de les coses als nostres paisans. Pero de moment, crec que serà millor per a la causa opositar per a funcionari, si Deu vol, i marcar-se objectius més realistes, com mantindre este blog i creure en les potencialitats d'Internet per a la transmissió d'idees...

És que tindre quasi totes les vesprades lliures i un jornal assegurat per a tota la vida sol ajudar a marcar-se objectius més elevats, seguint la famosa piràmide de Maslow. Que la cosa està chunga, i lo primer és guanyar-se la pataqueta...

(un abraç als meus amics funcionaris) (i un atre ben fort a tots els valencianistes de veres, que treballen per poc més que l'amor a l'art. Gràcies al seu esforç, als seus llibres i les seues accions divulgatives, yo, fill d'un llaurador reconvertit a administratiu i d'una secretària reconvertida a ama de casa, pense com ells; i estic orgullós de fer-ho)


Qué fàcil i bonico de dir, i qué difícil de posar en pràctica...


5 comentarios:

Anónimo dijo...

Bon dia chiquet
Compendràs que necessite una miqueta de temps per a contestar un artícul tan extens i pronfunt; ara estem d'entrega de proyecte aixina que ya t'imagines, pero et conteste en quant ans puga.
1abraç

Rafa P.

Anónimo dijo...

Estimat Masclet
Ya ha passat prou de temps. Faena, vacacions i un llibre vell que m’ha obsessionat m'han deixat fòra de joc per a que puga complir la meua promesa de contestar-te; pero no obstant això vaig a fer-ho. Perdonaràs que sone tosc, encara que és només per la premura. Tampoc serà açò exactament lo que pensava escriure; és més o manco lo que va a anar eixint en un ratet de que dispoc. Excusatio non petita…
La sòrt. Per a mi la sòrt (o la mala sòrt per a ser més precís) evoca el recort d’una vesprada en el Gol Gran de Mestalla. I un gest, del llavors capità Fernando. Fon un Valencia CF-Real Sociedad que s’endugué la Real 0-1. D’això ya fa molt de temps. Aquella vesprada el Valencia complí un dels millors partits d’aquell any, pero pergué a pesar de les múltiples ocasions, de tots els esforços i sacrificis. La Real tingué una ocasió i la feu: s’emportà els punts i el Valencia els aplaudiments del seu públic, encara perdent. Fernando, després d’enviar un baló al travesser en les darreries del partit, baixà els braços, alçà el cap al cel i tancà els ulls en una implorant image que sempre recorde com a estampa de lo que la (mala) sòrt representa. La roda de la Fortuna dels nostres clàssics, que igual alça als hòmens que els afona en la pregonea de les misèries. La Fortuna, recitava Canals de Séneca, és Deu; que els bens de fortuna adés els dona, adés els tol. Adés conseguim els bens pels quals nos esforcem, adés no; sense una explicació. Una cosa és la inestabilitat de la roda de la fortuna que no podem controlar i una atra la certitut dels nostres esforços, que —com a lo únic de lo qual serem amos— és verdaderament en lo únic en que, alluntant-nos de l’indignitat de l’indolència— podem justament afanyar-nos. Hi ha també les conseqüencies, i la presumció de que tot treball genera un fruit, bo si la fortuna ho vol, digam. Partam per lo tant d’assumir que en el fruit dels nostros esforços dels quals som amos, hi ha una part producte de l’esforç, amanida en una certa dosis de fortuna. Això encara que sempre direm, en general, que tot resultat positiu és fruit de l’esforç (per a la nostra dignitat), i en general, tot resultat negatiu es deu a la (mala) fortuna (de la qual no som amos). Tot cicliste sap que el vent quan se nota de veres és quan bufa de cara, no d’esquenes.
Anem, puix a lo concret: Fuster, i a la mala fortuna que supon, des del nostre valencianisme —una forma particular d’entendre-nos—, que apostara per una visió de la nostra societat que entenem perniciosa per al desenroll d’un sentiment de valencianitat, segons el voldríem. És evident que per a uns atres la figura del suecà és extraordinàriament afortunada. I rendible, clar. Encara que porte un mesos ya pegant-li voltes al nano se’m fa difícil, pot ser a pur de deformació professional, comprendre a Fuster com a un be de fortuna, que diria Canals. Més be una conseqüència, un producte d’esforços i fortunes anteriors: un producte llògic d’una determinada tendència en una determinada societat. La nostra opció de valencianitat haguera resultat molt afortunada ab un Fuster en sentit contrari, pero si veem el valencianisme jovenil de primeries del XX, no era tan destrellatat que un producte radicalisat d’aquella tendència fora possible, com ho és sempre. I ho fon en la figura de Fuster, que no s’explica en la sòrt sino com a resultat d’esforços anteriors, de fets previs. Veent eixa mateixa societat un producte en sentit contrari hauria segut molt més satisfactori per als nostres anhels pero certament més improbable. Pero això no acaba de ser fortuna, encara que siga un resultat negatiu per als nostres desijos: és una conseqüència.
(..\..)

Anónimo dijo...

(..\,,)
Estirant del fil, aquella joventut valencianista de primeries del XX era resultat per la seua banda de la nostra Renaixença, i la nostra Renaixença és Llorente. Ixcà haguera segut Llombart. Pero Constantí era pobret i ni ell ni els seus podien pagar-se la capacitat de manejar la renaixença valenciana. Ho feu don Teodor, que evidentment sí podia. Inclús podem considerar un mal designi de la fortuna el fet que don Teodor estiguera molt llunt dels plantejaments de Llombart, un home del poble, de la classe social que havia salvat la llengua, encara que fora castellanisada. Això pareix que atrea ben poc a Llorente, més afalagat de ser popat en els jocs florals de Barcelona que compartint fortuna en aquells espardenyats. No cal oblidar que els nostres pares de la Reinaxença, segons reconegué Llorente fill, parlaven en castellà i usaven el valencià només en el seu esplai dominical. Alguns d’ells inclús tenien séries dificultats a l’hora de raonar en valencià, perque una cosa era fer composicions i una atra parlar. En este panorama era llògica eixa filiació de Llorente ab la Renaixença catalana, pero sense passar-se: no ell, potser els qui vingueren darrere. I podríem considerar açò verdaderament desafortunat, que per a qui tenia únicament la possibilitat de fer renàixer el sentiment de valencianitat, no tinguera més intenció que fer jocs de paraules, i que aquells que havien mantingut a redòs eixe sentiment no tingueren eixes possibilitats. Pero tots sabem que la decadència de la nostra “valencianitat” front a unes atres a on estem o podrem estar dissolts no prové d’Almansa (com enyoraven els nostres renaixentistes, inclús el meu benvolgut Boix), sinó de les Germanies; quan el poble ixqué repassat de la seua confrontació ab la noblea castellanisant. I encara la mala fortuna d’aquella derrota és inevitable pensar que no fora producte de la mala estratègia militar dels agermanats, o la seua mala preparació, per eixemple; o de la pòpia radicalisació del conflicte en mans d’alguns, com Peris. La Germania iniciada de la mà de Joan Llorenç volia ser una atra, pero Llorenç muigué. I això sí que em pareix verdaderament una mala sòrt, que la fortuna s’enduguera a Llorenç en les primeries de la seua revolució social, que no vixquera uns anyets més. Tot lo que ha vingut després me pareixen conseqüències, amanides en sòrt, pero sempre resultats llògics en l’enfilat de la nostra trayectòria societària.
Perdonaràs est acte d’acrobàcia històrica en quatre ralles, pero segons esta reconstrucció que pot ser justament acusada d’abillada, pero no d’illògica, podríem aplegar inclús a la conclusió de que la mala fortuna que ha conduït al valencianisme a la seua postració actual pot provindre inclús del fet que Llorenç fa vora cinccents anys; lo qual encara que sent llògic no deixa de ser destrellatat. Llavors podríen concloure inclús per absurt que Fuster podria no considerar-se com a producte de cap de trayectòria sino com un producte simple de la pròpia fortuna. Tots sabem per lo contrari que això no és aixina, i que allò que som ho som també per la nostra circumstància. Seguint a Canals la fortuna no és inestable —lo qual seria infàmia—, sino que varia segons varia el seu resultat per a l’interés de cada un de nosatros. (..\..)

Anónimo dijo...

Llavors en tot açò només chirria una cosa: si són els resultats dels nostres esforços els que són somesos en acabant al juí de la fortuna, no podem fer dependre el seu juí del valencianisme a l’únic fet objectiu de (mala) fortuna: la mort de Llorenç. Tot lo demés han segut conclusions llògiques d’uns atres esforços amanits de pròpia fortuna. Vullc dir, en conclusió, que en sòrt o sense ella la crua realitat és —trobe— que lo que el valencianisme és hui —com a opció o visió de lo que som— se deu exclusivament a l’indolència de conjunt. No ad eixos esforços individuals, que es fan pero es balafien, perque no hi ha una base sòlida, ni una organisació sòlida, ni un proyecte sòlit, ni mecanismes sòlits. I com Fernando aquell dia, el dia que hajam complit en tots els esforços i els resultats no nos siguen propicis podrem llamentar-nos de la (mala) fortuna. Mentrimentres me pareix una excusa per a justificar la nostra propia incapacitat colectiva. I tot açò venia perque la teua idea de la bandera de la ciutat és per a mi una bona idea, pero es quedarà en el teu post i no alvançarà si algú no l’arreplega en un temps: mesos, anys...quí sap. Si el valencianisme estiguera ben estructurat seria capaç de donar cabuda a les bones idees i fer que alvançaren. I això és lo que volia dir-te ab el meu reconeiximent i el meu apreci. Un abraç amic.

Masclet dijo...

Estimat Rafa:

La teua apoteòsica resposta és digna de dedicar-li un atre post. Deixa'm un temps que el madure...

Un abraç.