Un pueblo esculpido en su fracaso como pueblo

[...] Hubo entonces un corte brusco en nuestra continuidad crecedora; el empuje de la tradición propia es sustituido por remedos forasteros, nos provincializamos, se crea en la gente culta y en las minorías dirigentes una mentalidad de sucursal.

No era fácil remediar ese bache, ni se hizo gran cosa para ello. La consecuencia es una especie de complejo de frustración, de complejo de inferioridad, como se quiera, que pesa sobre los valencianos y les impide moverse con seguridad y energía. O bien nos muerde el recelo, o bien nos entregamos a la sumisión: una y otra actitud enconan todavía más nuestra deficiencia. En el fondo, conservamos siempre una oscura convicción de ser menos –ser o valer– que los demás. Los recelos sospechan que el país es víctima de una terrible confabulación de desdenes, y reacciona gritando la superioridad rotunda de cualquier cosa que huela a vernáculo. Los sumisos optan por pasarse con armas y bagajes al lado de los oropeles imperiales y pseudo-cosmopolitas. Y lo paradójico del caso es que, siendo el País Valenciano una región de notoria consistencia económica, de seria robustez material, sus pobladores padezcan un triste y crónico apocamiento, sean gente cohibida y suspicaz. Como regla general, esto es innegable.

El fenómeno que acabo de señalar presenta alguna otra implicación. Dije que fueron los círculos cultos y la aristocracia los primeros en desertar y unirse a los modos y a los mitos exóticos. Esta defección equivalía a abandonar los restos morales –y casi mortales– del patrimonio nativo, del espíritu local, en manos del vulgo. Y el vulgo, como es de prever, sólo retuvo lo vulgar. Hay bastantes valencianos que comparten la idea de que lo valenciano es una categoría rústica, plebeya y desairada; son legión los extranjeros que opinan lo mismo. La generosa fuerza que entre nosotros tiene el elemento popular y rural parece confirmar tales aprensiones, al asegurarse como dominante y expansiva.

Esta circunstancia no hace sino exasperar los complejos referidos. El indígena finolis o libresco se aparta con despego del populacho castizo, y éste, sin directriz ni contrapeso, se cuece en su propia salsa. Para la mayoría de mis paisanos, el país queda cifrado en media docena de hechos folklóricos –unos festejos, un condumio, una manera de humor, unas habilidades de artificio–, frente a los cuales adoptan jactanciosas admiraciones o repulsa a rajatabla. Pero el meollo de la cuestión, los valores esenciales, se le escapan. A veces, los forasteros han creído adivinar nuestro fallo íntimo y nos han dado su dictamen: “Sois un pueblo femenino”; “sois un pueblo vencido”. Quizá tenemos algo de la pasividad abierta de la mujer; quizá estamos acostumbrados, demasiado acostumbrados a nuestro lugar subalterno, con una pizca de resentimiento y una buena dosis de resignación. Lo cierto es que vivimos sin ánimo y sin armazón, un poco desmoronados, apenas sabiéndonos pueblo entre los otros pueblos...

Pero somos un pueblo: un pueblo esculpido en su irreductible singularidad por los siglos, por la tierra, incluso por su mismo fracaso como tal pueblo. [...]

L’anterior text l’he extret d’un llibre que comprí fa uns mesos en una llibreria de vell, i que ara he pogut escomençar a llegir (els subrallats de les frases que trobe més interessants són meus).

El llibre fon escrit fa uns cinquanta anys, i no és massa conegut fòra dels àmbits més llibrescs, ni li conec reimpressions posteriors. Pero és ben interessant, per qüestions diverses que, si sorgixen, anirem comentant.

De moment m’agradaria això: que digau fins a quin punt esteu d’acort en el text; que expresseu en quines afirmacions coincidiu i en quines no, i també... per qué creeu que han canviat tan poc les coses en tant de temps (o pel contrari, en qué creeu que sí que han canviat).

Sobre el "diasistema occitano-romà"

1. La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà

Fa unes semanes estiguérem en la presentació del nou llibre de Lluís Fornés, titulat  “La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà”, el qual està basat en la tesis doctoral de l’autor.

El llibre de Fornés inaugura una colecció que porta el significatiu nom de “Després de la Batalla”. De la Batalla de Valéncia, clar. I dona unes interessants claus per a entendre les raïls i el desenroll del conflicte llingüístic i identitari dels valencians (que naix en époques certament anteriors al “Nosaltres els valencians” de Fuster), desenrollant arguments que apuntà per primera volta en el famós “La Valéncia occitana”, que publicà Fornés en els anys 90 del sigle XX.

En efecte, lo millor de tot el llibre de Fornés és la voluntat de presentar un paradigma integrador de les dos teories en conflicte (a saber: la que yo nomene “catalanocèntrica”, que percep a Catalunya i els catalans com a orige i mesura de totes les coses valencianes, i la "mossarabista-autoctonista", que nega qualsevol relació substancial dels catalans en la conformació de la personalitat valenciana actual) en l’intenció de construir una visió en positiu del conflicte que permetera establir eixe paradigma “de mínims” en el que totes les parts enfrontades pogueren conviure i desenrollar-se per a alcançar un (teòric i supost) objectiu comú, que és el que Nicolau Primitiu ya plantejava allà per 1933, quan escomençaven a sorgir les primeres diferències entre valencianistes i pancatalanistes:

Abans de tot i sobre tot hem d’atényer la Unitat de la Nació Valenciana, des de l’Ebre fins a la Foradada, procurant que no hi romanga ningun nat a la nostra Pàtria que no es vante i enorgullixca de ser Ciutadà Valencià.

En la presentació ya es reconegué que la voluntat dels occitanistes valencians (agrupats en l’associació Òc-Valéncia) no és reeditar uns Països Catalans a l’estil occità, sino enquadrar la situació de la llengua valenciana en la realitat lliterària i llingüística que Fornés considera com a la més ajustada a la realitat històrica, i que es resumix en dos conclusions:

-         el trencament de la visió global clàssica de la llengua d’oc, la tradicional "llengua llemosina primera" com a unitat llingüística bàsica en la que s’incloïa el valencià junt al català, el provençal, el gascó, el llemosí, etc. ha donat com a resultat en Valéncia l’elaboració de dos teories: la catalanista i la mossarabista; les dos, segons Fornés, en mancances, esbiaixaments i omissions òbvies que han determinat el seu actual fracàs (si per fracàs s’entén, dic yo, el reconeiximent i seguiment majoritari per part de la societat valenciana...).

-         l’únic nom, històric, lliterari, cult i popular, que els valencians de totes les époques han donat al seu idioma, des de que tenen consciència de que és diferent (poc o molt) dels idiomes veïns, és el de “llengua valenciana”. Les escassíssimes i aïllades excepcions, habitualment documentades en persones anònimes o forasteres, no fan sino confirmar que, en paraules de Fornés, no existix una història lliterària que use el nom de “catalana” aplicat a la llengua dels valencians.

Fornés intenta construir una solució de compromís en la que, per una banda, se reconeix en normalitat la relació preferent que històricament ha tingut la llengua i la cultura valenciana en la catalana i la balear (aixina com en l’aragonesa, abans de la seua actual castellanisació), pero també en l’occitana (gascona, llenguadociana, provençal, llemosina...) de l’atra banda dels Pirineus, baix el paraigües comú de “llengües d’oc” o “diasistema occitano-romà” (“oc”, com és sabut, vol dir “sí” en occità i en valencià antic).

Els "països de llengua d'oc", per als occitanistes...

Una normalitat vixcuda aparentment des dels orígens de l’idioma... fins al manifest de secessió del català respecte de l'occità de 1934, firmat per Pompeu Fabra i uns atres intelectuals catalanistes de l’época (del qual hi ha un extracte en la versió estesa d’est escrit, pensada per a ments realment malaltes de llengua, que he ficat en el meu atre blog). Una història lliterària unitària que arrancaria dels trobadors, i en la que s’hauria d’incidir, segons Fornés, “fugint de visions dialectalitzants”.

 I per atra part, que, ya siga la llengua valenciana una varietat llingüística constitutiva (derivada essencialment dels dialectes romànics conservats oralment fins a l’arribada de Jaume I) o consecutiva (derivada de les llengües portades pels nous repobladors del Regne), o les dos simultàneament, el resultat és el mateix: una consciència històrica i lliterària de parlar i escriure en llengua valenciana, que serà poc o molt diferent de les atres llengües “que li són entorn”, pero és això: una llengua, a efectes sociollingüístics. Una llengua/modalitat llingüística autònoma que per a Fornés dispon ya d’un organisme oficial encarregat de determinar la seua normativa: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua... (que s'ho crega o no s'ho crega el dit organisme és una atra qüestió, afegiria yo)

En fi. Vos convide a que llegiu el llibre. I que admireu, per damunt de tot, l’amplària de mires en que està escrit, i la gran quantitat de testimonis històrics que demostren, una volta més, que la realitat no és com nos la contaren en l’escola.

2. I la realitat del dia a dia

Pero clar. Després de llegir el llibre i de delectar-nos quan veem a l’ingenier químic Pompeu Fabra usant els mateixos arguments per a proclamar l’independència de la llengua catalana que els que nosatros usem per a defendre la de la llengua valenciana; i després de comprovar cóm el mateix Fabra i els de la seua corda reconeixien sense complexos que la qüestió primordial no era pertànyer a una àrea llingüística gran (la del conjunt tradicional de llengües d’oc), sino que “el català” no quedara diluït en eixa superior unitat llingüística, tornem a la realitat actual. La de 2010.

La Corona d'Aragó al final del sigle XII

Les coses no passen per casualitat. I la qüestió és que hui, en 2010, la realitat occitana, dins de l’estat francés, és una realitat de voluntarismes, de referències erudites, de romanticismes ofegats per l’evidència d’una dramàtica substitució llingüística (la del provençal, el llemosí o el gascó per la llengua francesa) accelerada i, per desgràcia, quasi culminada, a pesar dels esforços de les actives associacions occitanistes. 

Cartel senyalisador bilingüe (francés-occità) en Tolosa (Toulouse en francés)

En el millor dels casos, una supervivència precària que no proporciona ni tan sols (és un eixemple simbòlic) la suficient força ambiental com per a que les pàgines web oficials de les principals ciutats occitanes, com Marsella, Tolosa (Toulouse), Bordeus, Carcassona o Montpeller (ciutat natal del nostre Jaume I) se dignen a tindre una versió en llengua occitana. 

Manifestació en defensa de la llengua occitana en Carcassona

En este sentit, tinc l’impressió que la percepció de la societat valenciana actual respecte de la vitalitat de la llengua dels trobadors (o de la seua mateixa existència) no és massa propícia a considerar el fet occità, ben present en l’història i en la cultura dels valencians d’atres époques, com a definitori d’una pedra angular que explique la nostra realitat actual.

Occitània

Entre atres coses, perque, a diferència de la presència òbvia i potent de la llengua catalana en terres valencianes, ya siga en mijos de comunicació o en l’educació reglada (presència benèfica per a uns, diabòlica per a uns atres, indiferent per als més), la llengua occitana (oral i escrita) és una realitat absolutament desconeguda i aliena per a la pràctica totalitat dels valencians. Que no poden dir si “entenen” o “no entenen” l’occità, simplement perque no han sentit parlar-lo, ni l’han llegit mai.

En qualsevol cas, si de lo que es tracta és d’enquadrar la realitat de Catalunya i el poble català en els térmens històrics dels que no hauria d’haver eixit mai: és dir, un poble/nacionalitat històrica més en una llengua/modalitat llingüística autònoma més, dins del gran conjunt del “diasistema occitano-romànic” (precisament lo que els horrorisava a Pompeu Fabra i companyia en el seu manifest secessioniste de 1934), en peu d’igualtat respecte al poble valencià i la llengua valenciana, i de que això s’ensenye aixina en les escoles, yo, personalment, etiquetat ya irremissiblement com a blavero i secessioniste perdut, no tinc ningun problema en acceptar-ho.

Pero en això, me pareix que, a estes altures de la correguda, els “blaveros-secessionistes”, illegals, captius, desarmats i supervivents gràcies a la bona voluntat de valencians que pensen molt en el cor i en el cap i poc en la boljaca, no tenim molt que dir...

El problema, com quasi sempre, no l'hem provocat nosatros: és, en primera instància, hui com en 1933, dels catalans. I perdoneu-me si sona a más de lo mismo, pero és aixina. O millor dit, de la classe dirigent catalana-barcelonina, que tan a gust està en la situació actual, i que no tindria res que guanyar en eixe canvi de timó occitanista, fòra d’una romàntica germanor panoccitana transpirinenca, pero sí molt que perdre: tota una concepció nacionalista catalanocèntrica per a orgull i unflament de la vanitat nacional catalana, que considera a Valéncia com a una regió meridional de la seua “pàtria”, en contra de l’història i de la percepció de l’immensa majoria del poble valencià.

Desmontar eixa construcció simbòlica supondria, provablement, una humiliació identitària pareguda a la que senten els nacionalistes espanyols per la possible illegalisació de les corregudes de bous, pero en versió catalana. Igual m'equivoque i nos donaven una sorpresa, pero que molts dels gurús de l'actual catalanisme polític-llingüístic farien tremolar els fonaments de la Sagrada Família si realment se plantejara sériament el tema, no tinc el menor dubte.

I el problema, en segona instància, és d’uns atres: dels valencians que, en major o menor mida, estan d’acort en que això, lo del matís regional meridional dins de la llengua / nació dels catalans, ha de continuar sent aixina, encara que s’haja d’adornar convenientment en els eufemismes i ambigüitats que siguen menester per a que els valencians s’ho vagen engolint a poc a poc. Incloent (ho demostren els fets, per molt malament que nos sàpia a molts, i provablement ad algun dels seus membres) la benemèrita Acadèmia Valenciana de la Llengua. Percentage minoritari entre la població, pero en tremenda influència política, per motius que no tornarem a explicar ací.

Problema dels que pretenen que els que escrivim en un model llingüístic (el de les Normes del Puig) que oficialment no existix ni ha existit mai (entre atres coses, perque el valencià no existix oficialment, ni volen que existixca, i anem a parlar clar), simplement, deixem d’usar-lo, per a que tot continue igual. Dels que diuen que no hi ha ningun problema perque en realitat el problema, el conflicte, no existix o està resolt.

Dels que volen que els escritors que han pres partit per eixa opció secessionista, simplement, no hagen existit mai, o continuen sent considerats com a subjectes sospitosos d’actuar baix l’objectiu únic i malaltiç de voler la desaparició del valencià (perdó, català meridional). Perque això és lo que s’ensenya als nostres chiquets en les escoles, i fa ya uns vinticinc anys.

Si això canvia algun dia, i sense subterfugis ni procediments alambicats els valencians poden, per eixemple, triar, vagen a on vagen, la seua llengua d’una forma tan fàcil i natural com la que seguix:

Menú de la versió en valencià d'OpenOffice (softwarevalencia.com)

                                

...i a la seua tria respon un model oral i escrit que realment siga respectuós en el seu idioma, tal volta, eixe dia, yo, personalment, si és que servix de res, podré començar a plantejar-me que l’ortografia no és en realitat més que una convenció, mudable en el temps.

I eixe dia, parafrasejant a Nicolau Primitiu, reconeguda mútuament la llegitimitat de les dos parts, resolts els conflictes, el valencianisme sincer, unit entorn d’una idea clara i comuna, si ha de ser democràtic, si ha d’arrancar del poble, si s’ha de fer per a la salut i la salvació del poble, eixe valencianisme que, hui com en 1933, fins ara no ha passat de ser intelectual i folclòric, tal volta es torne en un moviment de masses que nos porte a la victòria dels nostres ideals.

La crisis (II)

1. Els diners i yo

Ah, els diners... Els diners no donen la felicitat, pero ajuden, diuen per ahí. ¿Sabem, a estes altures de l’història, qué són realment els diners?

Contaré la meua experiència personal en unes quantes llínees. No sé si s’enrecordareu d’aquells enormes billets de 100, 500, 1.000 i 5.000 pessetes que s’emeteren en la década dels 70 del segle passat. Puix be: sempre em va cridar l’atenció aquella frase que tots portaven, i que desaparegué en les emissions posteriors: “EL BANCO DE ESPAÑA PAGARÁ AL PORTADOR...” i a continuació, el valor del billet en pessetes. En la meua inocència de chiquet yo sempre m’imaginava a mi mateix traent els billets de vint duros de la meua vedriola i anant al Banc d’Espanya, si fora menester, per a canviar-los per cent monedetes d’una pesseta (foren les rúbies de Franco, les del Rei o les del Mundial 82).

 

La realitat és que, al contrari que sobre el cicle hídric o la generació d’energia elèctrica, en l’escola no m’ensenyaren gran cosa sobre els diners. Crec que em contaren no sé qué d’unes reserves d’or que tots els estats han de posseir per a respondre pels billets emesos (moment a partir del qual, me viu anant en els meus billets de vint duros al Banc d’Espanya, pero esta volta per a baratar-los per lingots d’or); que per a tindre diners s’havia de treballar, i per a trobar un bon treball s’havia d’estudiar; que estava lleig preguntar a la gent lo que guanyava; que s’havia de guardar quan se tenia (com fea la formiga) i saber compartir en el necessitat; i poca cosa més.

Passaren els anys i tot continuava igual. L’aparició de la paga semanal (obligació llògica de la realitat, com l’aigua corrent que ha de brollar d’una aixeta quan s’obri) fon un punt d’inflexió, a l’igual que l’adquisició del Monopoly un Nadal indeterminat. Poques voltes acabí una partida de Monopoly; entre atres raons perque, quan a la banca se li esgotaven els diners que tots els jugadors rebien quan passaven per la casella d’eixida, nosatros pintàvem i retallàvem més billets en el primer paper que trobàvem per casa, per a que poguera continuar el joc (bona analogia de la realitat, com s’ha vist).

Més tart aplegà el Bancarrota (un joc necessàriament dissenyat per comunistes, segons algú que yo em sé), en el que guanyava el que més pronte perdia els diners, i al que pronte s’aficionàrem, intentant perdre els millons en la ruleta o les carreres de cavalls, per a deixar el Monopoly criant taranyines en el traster.

Un atre passatemps era vore si les bolses pujaven i baixaven. Com és natural, no tenia ni punyetera idea de lo que eren (ningú de la meua família sabé explicar-m’ho exactament, fora de vaguetats sobre la compra i venda d’accions), pero molava vore en els telediaris cóm, abans d’aplegar als deports o l’orage, anunciaven els resultats de les bolses de Madrit, Barcelona, Bilbao i Valéncia, sempre per eixe orde (la de Valéncia, per cert, sempre anant per darrere, per al meu disgust de forofo militant).

Aplegat a COU, ya sabia fer integrals, descompondre oracions en subjecte i predicat (inclús en complement directe, indirecte i circumstancial), coneixia les cinc declinacions del llatí, les claus de la formulació orgànica i inorgànica i la Llei de la Gravetat, pero poca cosa més dels diners.

Sí que és cert –mentiria si diguera lo contrari- que una professora de Filosofia d’estètica gòtica i caràcter afable nos explicà, quasi al final del curs, els pensaments de Marx sobre el capital i l’alienació econòmica, l’explotació de l’home per l’home i la teoria sobre la satisfacció de les necessitats humanes. Molt interessant, pero gens útil per a saber qué cordons fer per a demanar una hipoteca i que no et prenguen el pèl...

(per cert, que el Mur de Berlín ya havia caigut, lo que no ajudava gens al pobre Marx, que en pau descanse, en la credibilitat de les seues disquisicions, si de posar-les en pràctica es tractava. Era de veres: mon pare tenia un trosset del mur guardat en la tauleta de nit; crec que el donaren en una revista. I damunt, en la Selectivitat preguntaren Plató i Kant...)

En la carrera no va ser molt millor. En una assignatura de Contabilitat nos explicaren allò de l’actiu i el passiu, de les classes de societats (anònimes, llimitades, cooperatives...) i alguna atra coseta interessant, pero res de l’Euribor, del deute públic o dels mercats que, se coneix, són capaços d’afonar l'economia d’un país. Yo, que de mercats només coneixia el de Jesús i el Mercat Central, che...

2. La pèrdua de l’inocència dinerària

Vaig guanyar els meus primers diners com a becari i, quan acabí la carrera, me feren un contracte de pràctiques com Deu mana (perdó; el que manava, i molt, en aquella época era Aznar). 

Les coses no anaven malament i, quan per fi aplegà el moment d’anar a demanar una hipoteca, la primera entitat en consultar fon la nostra benemèrita Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Valéncia. A mi ya m’havien advertit els cosins llests de la família que anara molt espai en les hipoteques. Que l’objectiu primer i últim era que te la concediren, mes que fora mentint sobre la teua situació econòmica (encara que a mi no m’agrada mentir i no els fiu cas en esta qüestió), i una volta concedida, vore el diferencial i estar atent a les pujades i baixades de l’Euribor.

Un Euribor que, com anticicló de les Azores o gota freda en forma de percentage, ningú sabia qué collons era exactament: només, que pujava o baixava i te fea més o manco la punyeta en funció de la seua fluctuació. Moviments que solien anunciar en el Telediari, just abans dels deports i després d’informar-nos sobre el preu de la tomata llisa redona, l’armela llargueta o la lletuga iceberg, que en els noticiaris de Canal 9 ya havien substituït a les pujades i baixades de les bolses de Madrit, Barcelona, Bilbao i Valéncia (informacions, estes últimes, i al contrari que les de la tomata, l’armela o la lletuga, rematadament inútils per al comú dels mortals; no ofendré al llector en més justificacions al respecte).

El director de la sucursal se sorprengué de que portara preparats uns chicotets càlculs en lo que podia pujar-me l’hipoteca en funció de lo que ho fera l’Euríbor, i de cóm me podia quedar la quota mensual en funció d’estes fluctuacions. Dia que tal quantitat de coneiximents no els havia observat mai en cap client estàndar anterior, i em va felicitar per això. A continuació, sense mudar el gest ni el somriure, me digué que no em podia concedir l’hipoteca en les condicions que m’interessaven, per raons que no venen al cas.

Vaig creuar el carrer i entrí en l’oficina de la CAM. Fon dir que era client de Bancaixa i, no cal dir-ho, se descorregué davant de mi una estora de vellut per a que no fera malbé les soles de les meues sabates en el gelat marbre de la sucursal. Dos dies després tenia la nòmina domiciliada en l’ilustre caixa alacantina i una esplèndida hipoteca que caduca en 2031.

Sempre quedà el dubte de per qué haver comprat un pis de segona mà a preu raonable, com vaig fer, en lloc d’un atre de 250.000 euros en els nous eixamples de Valéncia; o de no aprofitar l’ocasió per a canviar el coche i clavar l’import del nou Audi o BMW dins de l’hipoteca, com a la saó feen els triumfadors de la vida. Ya havia dit el ministre Álvarez Cascos que si pujava el preu de la vivenda era perque els espanyols podien pagar-la, pero yo no m’acabava de sentir be per afanyar-me tant a adquirir una vivenda per por a que continuara pujant el preu.

La realitat és que mos pares no sabien de bolses i Euríbors, pero sí d’aplegar justets a final de mes, i de les apretures de la posguerra, quan eren chiquets (hi ha traumes que no s’obliden), i d’estalviar quan se tenia per a gastar quan realment fora menester. I els vaig fer cas, més ad ells que als que dien que “si no la pots pagar, sempre la pots vendre i segur que traus més diners...”  Donem gràcies de moment per aquella decisió, i toquem fusta.

3. Tremole

2010. Després d’any i mig de crisis, l’empresa comença a tindre problemes per a pagar les nòmines. Se planteja un Expedient de Regulació d'Ocupació per a l’extinció del contracte d’una dotzena de treballadors, i els que quedem estem a expenses de l’evolució d’unes administracions que han tancat de colp la mateixa aixeta que durant anys i anys tingueren oberta sense control, sense saber massa de quí eren els gots i les gerres dels que poaven en eixe broll teòricament inacabable, ni per a qué volien eixa aigua que ficàvem en el depòsit tots els contribuents en el nostre esforç.

Ara resulta que tot lo món sap d’economia. Curiosament, els que diuen que més saben són els que no poden fer res per canviar les coses perque no governen, ya siga en Valéncia o en Madrit. Vegen vostés si la cansalâ és de pollastre. Encara que, en esta qüestió (com en el sexe i tantes atres coses que en l’escola no quedaren massa ben explicades, talment com els diners), qui més presumix de saber és qui manco sap. Perque quan els diners corrien (eixa era la clau: que corrien) ningú va protestar. Ni vosté, ni yo, ni el govern, ni l’oposició, ni els mercats ni el Dow Jones.

Uns diners que ni tan sols eren ya billets de vint duros pagadors al portador en el Banc d’Espanya, sino simples sifres, registres informàtics que passaven d’un banc a un atre (hipoteques d’alt risc en Arizona, transformades en “productes financers d’alt rendiment” en Castelló de la Plana; o valoracions patrimonials unflades fins a l’absurt, en una de tantes bambolles econòmiques que s'han registrat en l'història) fins que algú, al final de la cadena, va gosar dir que no tenia eixos diners que el registre informàtic dia que tenia. I la paraeta caigué com un castell de naips.

Qué volen que els diga. Ara que mig sé qué és l’Euríbor; que mig sé la diferència entre, per una banda, tindre accions d’una empresa per a aportar-li capital i rebre beneficis de la seua activitat econòmica, i per l’atra, especular en el valor futur d’eixes accions per a guanyar diners a costa d’enganyar al que les ha comprades (disculpen-me si algun economiste s’ofén, pero mai m’ha agradat el pòquer i no tenim per qué pagar entre tots la ludopatia d’uns pocs)...

Ara que ya veig la desvergonya dels que afirmen que la culpa de tot la tenen els governs, i la solució és menor control i que deixen treballar als mercats, i que ya constate que pot tindre més poder una empresa o un mercat que el govern sobirà d’una nació...

Ara que ya sé que els governs no poden imprimir fins a l’infinit tots els billets que vullguen, com fea yo quan jugava al Monopoly. Ara que, en definitiva, ya sé que tots, fills de l’educació valenciana-espanyola de finals del segle XX, no tenim ni punyetera idea de qué són els diners realment, ni cóm naixen, creixen, se desenrollen, se reproduïxen i moren, tremole.

Tremole de pensar que, si res no canvia radicalment, hi haurà un dia en que els billets no els imprimiran els bancs nacionals de cada estat, sino conglomerats financers sense escrúpuls (més allà de l’obtenció del màxim benefici econòmic) que simplement prestaran diners al govern de tanda que, com una empresa o un ciutadà més, quedarà a la seua mercé si vol pagar els seus deutes (entre ells, els generats precisament al principi d'esta crisis per a evitar que quebraren alguns d'eixos conglomerats financers).

Tremole de pensar en que la societat no es done conte que la solució no és anar cada u al seu propi interés, sino contribuir, cadascú en la mida de les seues possibilitats, al be econòmic comú. La solidaritat front a l’egoisme. L’altura de mires, la generositat i les ganes de solucionar els problemes, front al benefici (electoral?) a curt determini.

Tremole de pensar en els jóvens de la meua generació que abandonaren els estudis i es llançaren als diners fàcils, al BMW i el pis de cent vint metros, i que ara, sense BMW i sense pis de cent vint metros, només saben que posar rajoles. Tremole quan escarbe entre les possibilitats futures d’una terra com la nostra, escassa en recursos naturals, en una indústria semidesmantelada i en una costa plena d’apartaments buits. Quan pense en els millons d’euros transformats en formigó inútil.

Tremole de pensar que els humans no aprenem dels erros. Que no creem mai lo que nos conten els nostres majors, de la mateixa forma que els que nos succeïxquen no nos creuran a nosatros. Tremole per pensar si realment serà veritat que tot és mentira. Tremole de pensar que no seria esta la primera civilisació humana que ha mort ofegada per l’èxit. Estem a temps d’impedir-ho, ¿no?

Au. Me’n vaig al Carme a fer-me unes cervesetes en els colegues, que ya he acabat els exàmens. Que s’ha d’estudiar per a treballar, i treballar per a guanyar diners, i...

Tocar poder

1. Cabreig

Cada any que passa me dona més perea l’inevitable reflexió idealista-pessimista que tot valencià conscient de la seua història s’ha de fer, com manen els cànons, tal dia com hui, 25 d’abril, dia de la batalla d’Almansa.

I cregau-me si vos dic que ya estic fins a la coroneta de tanta autoflagelació. Que açò no és precisament Semana Santa i, en lo que toca a pecats, crec que tots els que es diuen valencianistes a sí mateixos (per a que no digau que no soc generós) ya els han expiat sobradament en esta travessia del desert que es diu “política valenciana”.

Més perea i més cansera de llegir les mateixes reflexions de sempre, les mateixes exculpacions i acusacions de sempre, els mateixos llocs comuns, la mateixa fullaraca complaent i onanista en la que uns i atres s’autocondolen de lo desgraciats que són, i de lo ingrats que són els nostres paisans en tots aquells que, banderes al vent i cors amunt, diuen velar en orgull per la seua pàtria front als dimonis de l’avern que mos ho volen furtar tot / ens ho volen robar tot y que tanto nos odian.

I sí, serà veritat. Els nostres paisans, excepcions fetes en orgull i justícia, han segut (són), massa voltes, ingrats i oblidadiços en persones que, realment, no s’ho mereixen. I se sent, si algun amic llector se dona per aludit.

Pero és aixina. Resulta difícil de comprendre cóm un poble (una nacionalitat històrica, segons la llegalitat vigent, estatutària i constitucional) que té pràcticament les mateixes fronteres que en el segle XIV; que conta (de moment) en una llengua secular que donà un segle XV d’or lliterari, cent anys abans que les lletres castellanes; un regne que obligava al seu rei a jurar els Furs per a poder ser-ho en propietat; un regne al que eixe mateix monarca li havia de demanar en Corts que li prestara diners o soldats per a les seues empreses quan els necessitava; que acunyava moneda i controlava les seues fronteres, en una simbologia foral que ha sobrevixcut a guerres i decretsdenovaplanta; la nació valenciana de Martorell, en definitiva, cóm pot ser, díem, que hui tinga el més mínim dubte de lo que és i de lo que vol ser.

Sobretot, quan unes atres destacades nacionalitats històriques no s’unificaren políticament fins ben entrat el segle XV (com Catalunya), mai formaren una realitat política unificada independent (com Euskadi) o no deixaren de ser durant el 95% de la seua història més que un regne-nominal més de la llista castellana de possessions (com Galícia).

2. La falàcia i el maniqueisme. “O catalans o espanyols”

Pero sí. Diuen alguns que encara no sabem lo que som. Que no és suficient en saber que som valencians, sino que també hem de saber que és ser valencià. I lo més cru és que, a estes altures de la correguda, és rigorosament cert. Com eixe temari que creus que et saps fins a l’última coma... fins que, a la porta de l’examen, algun cabró (en perdó) te pregunta per alguna qüestió que no t’has mirat i et trenca tots els esquemes... i la moral.

Perque eixes fronteres seculars, com el mateix regne en sí mateix (El Regne per antonomàsia, per a castellans, aragonesos i catalans de centúries anteriors), o les institucions forals que es carregà Don Felipe a colp de decret, ara resulta, segons alguns (ací uns i atres se donen la mà) que s’han convertit en foteses forals: poca cosa més que una anomalia històrica, una fantasia melancòlica de cronistes de poble estantiços i plens de taranyines. Foteses forals perdudes, curiosament, en la mateixa guerra antiga i sepultada en l’història en la que la corona espanyola pergué una famosa roca dita Gibraltar...

Ah! I segons uns atres més, la llengua ya no és llengua, és dialecte: varietat occidental-meridional, entranyable accent regional, dialecto pueblerino. Perque cal que l’idioma sigui culte i por favor, seamos educados.

Occidentals pintorescos o levantinos felices: res queda ya d’aquell Regne de Valéncia (¿realment va existir? ¿no se l’inventà Franco? ¿o va ser Felip V?) tancat per demolició i per dissolució. I els “valencians” seran en tot cas els de la capital, clar, perque ya s’han encarregat des de Ponent de desquarterar-nos en tres províncies (i és que la gent, a tot s’acostuma), i ya s’han encarregat els favorits de Tramontana d’enfrontar a la capital en les comarques, per a vore si conseguien dellà Uxó i dellà Xúquer lo que no colava a les vores del llit sec del Túria.

Pero el problema no és Ponent ni Tramontana (o siga: Madrit-Castella-Espanya, o Catalunya, i les seues cuites i maniobres): el problema (si és que realment és un problema, vist cóm està el món, i vistes les condicions en que viuen la majoria dels nostres companys d’espècie) és que hi ha valencians que, òrfens de referents alternatius, se creuen tota eixa propaganda electoral-identitària. O més que creure-se-la, tenen coses més importants en sa vida en qué preocupar-se a l’hora de votar, més allà del verniç identitari ab que els partits polítics majoritaris se repinten cada quatre anys per a l’ocasió.

Totes les nostres possibles debilitats (coincidència de nom per a la capital i per al regne; configuració territorial allargada i mal comunicada entre els extrems fins fa poc; gran quantitat de ciutats mijanes àvides de resucitar greuges front a una capital que massa a sovint no ha actuat com al teòric Cap i Casal que era; onades d’immigració alòctona; superioritat econòmica i político-cultural dels pobles veïns) han segut aprofitades, en terrible èxit i mestria, per unes atres “ofertes identitàries”. I totes les nostres fortalees, enumerades més amunt, han segut dilapidades i menyspreades per aquells intelectuals que nos havien de redreçar. El món és aixina, i aixina, i no d’atra manera, les identitats (eixa construcció abstracta a la que el ser humà, diuen, no pot sostraure’s) naixen, creixen, s’escampen, se dissenyen i es polixen, evolucionen i, també, moren.

Pero lo fotudament sorprenent, lo únic que em fa ser mínimament optimiste és cóm, encara en el segle XXI, a soles un 25% dels valencians diu que únicament se sent espanyol (o siga, que no se sent valencià), o cóm dos de cada tres valencians diu encara que el seu idioma és un idioma i no un subproducte meridional i entranyable de la llengua catalana, com ve a dir la Real Academia Española en el seu diccionari oficial.

3. Algú ha de tindre la culpa de tot (pero yo no)

Diuen alguns que la solució a l’erial polític-cultural-llingüístic valencià, que camina en pas ferm cap al bipartidisme absolut, la dialectalitat-irrelevància llingüística i el no-res més abismal en pes polític i potència econòmica, és molt fàcil: tot consistix en “tornar a tocar poder”. Clar. I per a disfrutar de trenta millons d’euros en el meu conte corrent, la solució és que em toque la loteria. No pot haver llògica més llògica.

Pero, ¿quí és el que ha de “tocar poder”?  ¿I cóm el tocarà? ¿És que “el valencianisme” no l’ha tocat ya, en estos vintihuit anys d’autonomia? ¿I qué nos ha quedat d’aquella tocaeta? ¿És que a un cas la culpa de tot lo que passa és que algun partit “catalaniste” ha tocat eixe maravellós poder, o ha governat alguna volta, i per això estem com estem?

Algú me dirà que sí: que això mateix era el PSOE, una volta unificat en el PSPV d’Alfons Cucó and company. Un partit catalaniste (pero en sèu en Madrit, com el PP), encara que guanyara les eleccions perque la gent votava a Lerma pensant que, en realitat, votava a Felipe González. I no li faltarà raó: les tensions identitàries internes, hui com en 1982, són perfectament palpables en eixe partit socialiste en ànima dual (encara que alguns no s’enrecorden, o no ho tinguen massa present) en les que sempre han guanyat els que han posat més interés en guanyar, com passa sempre (encara que Alarte vullga donar ara una de calç i una d’arena).

Pero, ¿no té el PP també una ànima dual, producte de la desfeta-absorció d’aquell valencianisme del que no queda ni rastre aparent en “el poder que tocà”?  Poca calor. Hi ha voluntats individuals, simpaties, ajudes quasi furtives, perque saben lo que es juguen. Totes elles d’agrair, indubtablement. Pero en general, inofensives, tal com estan les coses.

Al capdavall, tot consistix en això: en posar interés. Com tot en la vida. I en ser conseqüent en lo que es predica, i demostrar-ho: no ya al que estiga prèviament convençut (en el mateix sentit o en el contrari), sino a les ànimes pures que busquen raons en uns i atres per a decantar-se, i per a les que qualsevol mal gest, qualsevol actitut inconseqüent, qualsevol indefinició o contradicció, qualsevol radicalitat injustificada, farà tombar la balança del costat contrari. O farà que ignore als dos costats al mateix temps, com en el cas valencià.

Pero, per desgràcia, crec que molts han estat en atres coses quan tenien que haver estat en eixes coses. “Tindre la raó”, en abstracte, o, per eixemple, tindre l’ortografia més perfecta per a la llengua més perfecta (per a ser més gràfics), no servix de res si no es té clar qué es vol i cap a ón se va.

4. Si toquem poder ya voràs cóm canvien les coses...

I perdoneu-me, pero “tocar poder” és “conseqüència de”, no “causa per a”. D’acort en que des d’una posició de “poder” se podrien canviar moltes coses i invertir moltes tendències, i assegurar un espai de poder (econòmic, audiovisual, etc.) des del qual poder expandir-se i afermar-se. Pero per a construir una casa, primer s’han de fer els fonaments.

I no es pot pretendre “tocar poder” en unes coordenades sociològiques de partida de 1980 (moment en el que, per eixemple, qui escrivia el valencià en les normes catalanes era perque conscientment, i ideològicament, volia), quan hui, en 2010, a la mitat de l’actual població valenciana (la menor de 35 anys) ya li han ensenyat a escriure el valencià segons un model llingüístic que serà tot lo nefast que vullgam, pero que és l’únic que coneixen. No es tracta de renunciar a uns ideals; es tracta de conéixer quines són les circumstàncies personals d'aquells que teòricament hauran de fer seua eixa doctrina llingüística, a poc que coneguen de qué va i en qué es justifica (¿o no és això lo que volem?).

És difícil, efectivament, “tocar poder” si eixa valencianitat difusa, eixa fosca consciència que abarca bona part de l’espectre sociològic dels dos grans partits i que podria bascular cap a un gran partit valencianiste de centre progressiste, troba que eixe valencianisme no té cares conegudes o de prestigi en lo econòmic o lo professional, que es baralla entre sí en lloc de remar en una sola direcció, que s’escora cap a plantejaments econòmics o socials minoritaris o radicals que s’allunten de la tendència majoritària de la societat i, en definitiva, i mes que siga injust, que dona l’impressió de no ser de fiar. Perque tots som humans, i només en molts contats casos nos podem banyar per algú o per alguna cosa. Perque más vale malo conocido que bueno por conocer.

I és complicat “tocar poder” si primer no es crea en la societat un estat d’opinió, de formació i d’informació que induïxca  una tendència positiva cap a eixes directrius ideològiques, que han de ser clares, arraïlades en l’actualitat i en els problemes de la gent. Gent que ni tan sols té per qué caure’s be entre sí, ni estar d’acort en tot, pero que remarà en una sola direcció només si veu que hi ha persones vàlides al timó del barco que creuen en lo que fan i que argumenten la seua postura. Persones que acabaran pujant-se al carro i treballant per un mateix objectiu, encara que mantinguen diferències ideològiques o d’estratègia.

¿O és que el catalanisme cultural-llingüístic valencià no ha acabat impregnant tots els partits polítics valencians que hui conten en representació parlamentària, sense haver conseguit mai superar el 5% presentant-se en solitari a unes eleccions? Puix això mateix.

5. “Un partit d’estricta obediència valenciana”

Yo vote sempre. No aguante a eixa gent que no baixa mai a les reunions de la comunitat de veïns i després sempre es queixa de lo que es fa o lo que es deixa de fer. :D

Pero a l’hora de votar, convindria recordar ad alguns que hi ha coses com els antecedents familiars, el carisma de certs líders, el grau d’informació, l’experiència personal anterior de cada votant en les diferents opcions polítiques, el posicionament en aspectes certament importants com l’economia, les convencions socials, el mig ambient... o simplement, l’amistat o l’interés per relacionar-se en determinat personage polític. Variables, totes elles, que en bona llògica solen anar per davant de coses tan emocionants, verbigràcia, com la lloable defensa a ultrança de les Normes del Puig (com la que yo, per cert, faç en els meus dos blogs).

¿És possible, hui, votar a un partit que defenga (sense sectarismes i acceptant que pot haver unes atres sensibilitats) les Normes del Puig, pero al mateix temps aposte decididament per l'us social del valencià en tots els àmbits (començant pel l'exigència del requisit llingüístic als funcionaris, com a mínim els que han de relacionar-se en el públic), i que ademés done alternatives sòlides a l'actual model econòmic valencià (líder en desocupació), que done idees sobre cóm resoldre el problema de la finançació autonòmica i municipal, sobre cóm assegurar una sanitat, uns servicis socials i una educació públiques de calitat que siguen presupostàriament admissibles, la protecció del mig ambient i del patrimoni, la viabilitat futura de l'agricultura i l'indústria valencianes, més allà dels llocs comuns i del "anem a protegir l'agricultura i anem a defendre els interessos dels valencians" ?

Sigam realistes: pensar en que els votants valencians es transformaran un dia en héroes disposts a votar a qualsevol partit que els posen davant, sempre que este defenga l’us de les Normes del Puig és, en primer lloc, pensar que una part significativa dels valencians sap qué són les Normes del Puig (cosa  que ya de per sí té bemols) i, segon, que deixarà en un segon pla totes les variables indicades en el paràgraf anterior. Vostés mateixos. S’admeten idees, pero és evident que s’han d’oferir moltes més coses i molt més atractives.

(quant a les Normes del Puig, depositar i confiar el seu futur o viabilitat en el futur o viabilitat d’un únic partit polític és, com s’ha demostrat, una tàctica perillosament suïcida: més hauria valgut -i encara estem a temps- que alguns s’hagueren preocupat de que hi hagueren simpatisants de les Normes del Puig en tots els partits polítics valencians en major o menor mida, com de fet ocorre en la normativa de l’IEC-AVL; fet que garantisaria una menor identificació del particularisme llingüístic valencià en una determinada opció política i facilitaria la seua difusió per damunt de banderies polítiques)

I sí: sempre hi haurà valencians que pensen que la sanitat i l’educació són responsabilitat del govern central, que els diners de l’Administració no ixen dels imposts sino de les boljaques i la generositat de Camps i Rita, i que la millor manera de defendre el valencià és no parlar-lo mai. Pero la majoria dels valencians no és aixina: sap a quí vota i per qué, sense que a l’hora de la veritat les diferències ideològiques siguen tan marcades com alguns pretenen.

Eixa majoria silenciosa i poc significada és la que conforma l’ànima dual amagada dels dos grans partits. La que no sol parlar mai, perque hi ha uns atres en els seus partits (els uns tirant cap a Tramontana, els atres cap a Ponent, i alguns als dos costats) que parlen per ells i en els que, mentres la cosa vaja tirant, no arribaran a enfrontar-se. Una ànima que, en realitat, és majoritària en la nostra societat, i de la que algun dia partirà, si ha d’existir, el gros de les forces d’eixe partit d’estricta obediència valenciana que tants valencians volem en les nostres reunions familiars i d’amistats i que encara està per aparéixer...

En eixa gent que vota PSOE o PP és en la que hem de pensar, si alguna volta “algú” ha de “tocar poder”, per a canviar les coses en el sentit que tots volem. No en Joan Fuster, ni en Jordi Pujol, ni en les reunions d’amiguets catalanistes en l’universitat o en la manifestació del 25 d’abril (perque ells també porten lo seu...) Simplement, en els nostres veïns i els nostres companys de treball. En la majoria sociològica i silenciosa dels valencians.

6. I una reflexió final. Idealisme pragmàtic.

El dia en el que tots els que hui sentim el ferro sapiam diferenciar entre lo fonamental i lo accessori; el dia en el que acceptem en pragmatisme i practicitat que ací no hi ha amics i enemics, lleals i traïdors, sino bons i mals productes (polítics-culturals-llingüístics) per una banda, bons i mals venedors per una atra, i compradors enmig (el poble valencià) que només canviaran de producte si el producte és bo i el sabem vendre be, les coses podran escomençar a evolucionar cap a on pensem.

Serà res manco que la diferència entre constituir un grup d’entranyables friquis que nos reunim per a compartir les nostres aficions, via Internet o en persona (situació cap a la que nos encaminem inexorablement), o ser una minoria llingüística-política forta i mínimament cohesionada que puga eixercir com a lobby de pressió en la nostra societat.

Perque sí: tot, al capdavall, és mentira. Pero posats a prendre partit i a mentir, que siga dient la veritat.

La batalla dels colors

Hui, per fi, després de molts dies, he pogut dedicar-me a navegar en certa tranquilitat per la blogosfera pròxima.

Ya hauria d’estar curat d’espant, pero la rebolicada actualitat d’este país m’ha conduït, més que mai, a través de discussions, opinions i gracietes vàries en les que, massa a sovint, el maniqueisme i les generalisacions fàcils, injustes i falses (bons i roïns, amics i enemics, patriotes i traïdors, cults i incults ...PSOE i PP, Madrit i Barça...) imperen sobre la realitat plural, variada i matisada que yo, en la meua modesta circumstància personal, vixc cada dia.

La qüestió és que, no se per qué, este regust amarc del ”o-blanc-o-negre” obligatori i per decret, que cada vegada més impregna la nostra societat, m’ha recordat una cosa aparentment tan poc relacionada en els meus desficis espirituals com puga ser una falla valenciana.

Sí, sí, una falla: de les que es cremen el dèneu de març...

Pero no una falla qualsevol, sino la que en el lema “La batalla dels colors”, ha plantat enguany l’artiste Vicent Martínez Aparici per a la comissió de l’Avinguda Malvarrosa – Antoni Ponz – Cavite de la Ciutat de Valéncia.

La falla de la Malva, que a pesar de ser de Secció Especial no és molt coneguda ni visitada a causa de la seua ubicació alluntada del centre de la ciutat, porta uns quants anys apostant per la creativitat en el disseny i la crítica dels seus monuments, des d’unes capacitats presupostàries molts inferiors a les habituals reines de la categoria (fet que habitualment la condenava als últims premis o, directament, a quedar-se sense palet).

La qüestió és que algú més degué pensar com yo a l’hora de repartir els (criticadíssims) premis d’enguany, perque la Malva guanyà res manco que el quint premi de la Secció Especial, per davant de comissions que la superaven àmpliament en presupost i solera.

Sense entrar a valorar la justícia dels premis, la realitat és que a mi em va paréixer una falla “redona”: equilibrada en el disseny (original, sense caure en el barroquisme pero tampoc en l’abstracció), en un tema interessant i coherentment desenrollat entorn dels “colors” en les diferents escenes de la base, i en uns versos que (contra lo que sol ser massa habitual) realment explicaven la falla de forma humorística i en trellat, com és la seua obligació (i ademés, escrits en perfecte valencià).

Vos faç una selecció d’escenes:

1. Els colors de la pau contra el blanc i negre de la guerra.

El cos central de la falla el conformen un soldat, rifle en mà, pintat en blanc i negre, i unes fades que en equilibri arriscat el taquen de colors vius des de dalt, i tapen el canó del rifle en una flor.

Metàfora de la lluita entre una visió dicotòmica i agressiva de l’existència (matar o morir per un color... la lluita inevitable dels amics contra els enemics, els nostres contra els atres...) i una visió oberta i pacífica que accepta tots els colors i la diversitat d’opinions i maneres de viure i conviure.

2. La rendició del BLANC I NEGRE

Parodiant el famós quadro “La rendició de Breda” de Velázquez (més conegut com “Les llances”), un soldat blanc i negre entrega la llapissera a l’eixèrcit vencedor: el dels colors.

Significatiu u dels versos que acompanya a l’escena:

Hem patit els valencians

la batalla dels colors,

tot per culpa de les mans

dels que diuen ser pintors.

3. Dejarían de existir para mí las flores

de esas que te fumas y lo ves tó a colores (Melendi)...

De pas, la puntâeta a les falles riques d’Especial, que havien acordat llimitar el presupost de les falles de l’any que ve als cent mil euros (lo que havia de facilitar la lluita de totes elles en igualtat de condicions, i l’estalvi de diners per la crisis... fins que Nou Campanar i companyia es varen desdir als dos mesos).

Estan flipant en colors

creem que per un motiu

molt poc imaginatiu

referent a uns ploradors.

I ploren pel presupost

de cent mil per a la falla

a on la Federació talla

els monuments de baix cost.

4. Menjar-se EL MARRÓ

El gourmet és este chic

que va nàixer en la Plana

sent amic d’un tal Zaplana

i que té uns gustos de Ric.

Tot perque este personage

no pareix que siga llest

per no saber que un bon trage

sempre és molt, molt indigest.

5. Colors CALENTS i colors FRETS

I és que la temperatura

d’este color tan calent

fa que moltíssima gent

tinga una vida molt... dura.

(les falles no serien les falles sense estes escenes... :D)

6. Vell VERT

És major i molt expert

en el maneig de l’espasa.

per això fòra de casa

li diuen que és un vell vert.

Atenció a la portada de l’Interviu galàctic...

7. Zona BLAVA

Vol convertir tot l’Estat

en una gran zona blava

de pagament obligat

¡en eixa cara de fava!

I fruir tenint el goig

de posar-li la gran multa

a tota la zona inculta

d’un tal ZP, que és roig.

En fi. Hui, esta falla, com totes les de 2010, és ya cendra i recort: bona metàfora de la vida. I no sé si vos haurà agradat poc o molt, perque per a gusts, colors.

Pero com no existix el color pel qual matar o morir, me quede en la meua frase preferida... Sí, la de Campoamor:

En este mundo traidor

nada es verdad ni mentira.

Todo es según el color

del cristal con que se mira.

Perque, ¿quàntes realitats existixen...?