"Secessionisme lingüístic" segons el CIS

Rebuscant una atra cosa en el meu caòtic archiu de “coses interessants”, he retrobat una enquesta del CIS que alguns responsables de l’esquerra política (que no sociològica) valenciana i de la seua classe “intelectual” haurien de rellegir-se de tant en tant, abans de traure conclusions precipitades i precuinades sobre la verdadera realitat sociològica del poble valencià…

L’enquesta és de 2004 i pot consultar-se, en les seues dades més importants, en la pàgina web del CIS. Si be, en la ressenya que d’esta enquesta donava el diari Las Provincias del 10 de decembre de 2004 (que ya no es pot consultar en la pàgina web del periòdic), se creuaven els resultats en el partit polític a qui la persona enquestada havia votat en les eleccions autonòmiques de 2003, i en l’us real que de la llengua valenciana declarava fer l’entrevistat. El diari no comentava un interessant tercer creuament que sí podem consultar en la pàgina del CIS: els resultats per províncies. Passem a repassar els resultats generals, que parlen per sí a soles:


Com se pot vore, en una relació de 2 a 1 (64,4% front a 29,9%), els valencians, de Vinaròs a Oriola i d’Ademús a Xàbia, som terriblement “secessionistes”, seguint la terminologia “filològica” (llàstima que el famós dret a decidir, que tant enarboren alguns, no valga per a tots i per a tot)…

Per si algú volia traure a colació la llegenda habitual de que este sentiment se reduïx a la famosa “ciutat de Valéncia i la seua conurbació” (autèntic regne de Mòrdor sociològic per a certa parròquia), vejam la descomposició per províncies:

Província d'Alacant

Província de Valéncia

Província de Castelló

Efectivament. Fins en Castelló, chiquets, guanya la perdició; encara que, com era d’esperar, en un percentage menor que en Valéncia. I també, especialment i de forma sorpresiva, en Alacant.

Clar, “és que el País Valencià”, diran alguns, “ha donat un terrible gir a la dreta, i no és més que un reflex de la nova realitat sociològica dretana. La culpa la té tota Canal 9”. Segon erro. Vejam la distribució d’opinions segons el partit polític a qui varen votar els enquestats en les eleccions de 2003 (disculpeu la mala qualitat de l’image, pero és que quan traguí les fotocòpies, a la fotocopiadora de l’Hemeroteca municipal de Valéncia no li quedava massa “tóner”…):


Els resultats atribuïts als votants del PSOE, un 63,2% de “secessionistes” front a un 31% d’unitaristes, apuntant en una direcció tan diferent a la postura oficial mantinguda per les successives direccions de la sucursal socialista valenciana, donaven peu a que Las Provincias otorgara a la notícia el ranc de titular més destacat del dia, en la primera pàgina del diari, a quatre columnes: “El 63% de los votantes del PSPV cree que catalán y valenciano son lenguas distintas, según el CIS”. Uns resultats que a mi, personalment, no m’estranyen en absolut, segons la meua percepció del votant socialiste mig de Valéncia ciutat, i que l’enquesta confirma també per a Valéncia regne. Alarte, pren nota ara que pots, perque Pla no pareix que en prenguera massa, quan pogué i no volgué…

El percentage de votants d’esta opinió és encara major, com cabia esperar, en PP (74,6% de “secessionistes”) i sobretot UV (76,9%), i també entre el sector abstencioniste, que presenta un 63,5% de “secessionistes”. Mentres que únicament triumfa la postura unitarista entre els votants d’Esquerra Unida (64,3%, front a 34,3% de “secessionistes”) i, especialment, el Bloc (74,8% d’unitaristes front a 25,2% de “secessionistes”).

“Clar, clar” –insistiran alguns–, “és que el problema, més enllà de la tradicional divisió entre dreta i esquerra, és la castellanització galopant del país, que provoca la pèrdua de la “tradicional” i “evident” consciència de llengua compartida entre valencians i catalans…” Se sent, pero tampoc. Vejam els resultats segons l'us de l'idioma valencià que fan els enquestats:


Per a escomençar, com veem, el percentage més baix de “secessionistes” se dona, curiosament, entre aquells que no coneixen el valencià (és dir, monolingües castellaparlants). Només un 58,1% d’ells creu que són dos llengües diferents...

(per la meua experiència personal, esta dada m’estranya sols a miges. Quàntes voltes, intentant convéncer a algun castellaparlant recalcitrant de la necessitat de tindre una postura positiva cap a l’idioma valencià, m’han contestat en el famós “¡pero si no es más que un dialecto del catalán, no se para qué c… lo defiendes tanto!”)

Als castellaparlants monolingües els seguix el grup dels que escriuen i usen el valencià en tots els àmbits; en sa major part, provablement, noves generacions que coneixen el valencià de l’escola. Criats, per tant, en la teoria lingüística catalanista, única que s’ensenya des de fa 25 anys durant tota l’etapa acadèmica als escolars valencians. No obstant això, en un notable 59,5% pensen també majoritàriament que valencià i català són llengües diferents, front a un 38,5%, que troben que són la mateixa. Lo que vol dir que, a pesar de les fortament ideologisades classes de valencià, de mentalitat i pensament únic, el resultat no és tot lo bo que els seus líders espirituals voldrien…

El restant de grups són més dramàticament “secessionistes”, fins a aplegar al màxim del 69,7% en el grup que “parla valencià en casa i castellà en el carrer i el treball”. Una definició, tot siga dit, que em pareix prou desafortunada: no pareix verossímil que una persona que parla valencià en sa casa no el parle en amics, coneguts, veïns, companys de treball o comerciants que també el parlen; el grup ha d’englobar més aïna a valencianoparlants de llengua materna valenciana, pero que no l’usen habitualment de manera escrita o formal. Un sector sociològic, en tot cas, que té el valencià com a llengua materna i no coneix, en llínees generals, el valencià “normalitzat” segons les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, oficial des de 1982 fins a hui.

“És una enquesta aïllada” –diran alguns, a la desesperada– “No em crec les enquestes del CIS”. Admetent l'error intrínsec de tota enquesta, la série de quatre enquestes anàlogues que féu el CIS entre 2001 i 2004, que es pot consultar també en la seua pàgina web, no deixa massa lloc al dubte. En una forqueta que va del 52,7% al 66,8% de “secessionistes”, i del 25,4% al 31,6% d’unitaristes, la conclusió és evident: la majoria absolutíssima del poble valencià, de dreta i esquerra, valencià o castellaparlant, creu que el valencià és una llengua diferent i diferenciada del català...

Per a acabar, una última dada, també certament positiva. La de l’actitut que ha d’assegurar la supervivència del valencià entre les noves generacions. Observem els resultats de la pregunta següent:


La suma dels que creuen que els seus fills han de parlar “només en castellà” o “més castellà i menys valencià” (és dir, els valencians que estan objectivament en contra de la recuperació i manteniment del nostre idioma, en tant que no els agrada que els seus fills el parlen) fa un 29,6% (percentage quasi idèntic, curiosament, al de valencians que creuen que el valencià és un dialecte del català). Els que creuen, per contra, que els seus fills han de parlar en “valencià i castellà”, “més valencià i menys castellà” o “només en valencià”, fan un majoritari 68,9%.

Per tant, la valencianitat central sociològica, la que (per eixemple…) fa guanyar i perdre eleccions, té una opinió clara: u, el valencià és un idioma diferent i diferenciat dels idiomes veïns (i en concret, del català), i dos, vol, simultàneament, que eixe idioma continue sent parlat pels seus fills. Un servidor s’inclou, com no pot ser d'atra manera, en eixa majoria.

Seria interessant saber també quànta gent d’eixe 29,9%, no obstant creure que valencià i català són una única llengua, és també del parer que el nostre idioma té tot el dret a seguir rebent la mateixa denominació històrica que rep des de que té nom (és dir, llengua valenciana), i a tindre, en major o menor mida, un estàndar oral i escrit propi que respecte mijanament les seues particularitats (teòrica doctrina AVL, que no seguix ningú de forma oficial, ni tan sols la majoria dels propis acadèmics). Yo crec que molta, per no dir la major part…

Només seria menester que els senyors responsables d’alguns partits polítics d’esquerra (que diuen voler guanyar-se la voluntat dels electors valencians, pero no saben cóm) no es deixen convéncer per cants de sirena, escolten la veu del poble que diuen voler representar, i s’apliquen el conte.

I qué dir d'aquelles persones que, per la seua sòlida formació acadèmica i per obligació estatutària, haurien de donar complida resposta al sentiment majoritari dels valencians, en una normativa llingüística respectuosa en el sentir de la majoria...?

I be… per als que continuen afirmant, erre que erre, que el conflicte llingüístic valencià és "artificial" i "inexistent", poc menys que un invent de la dreta franquista... qué volen que els diga. Ells voran. Que per als valencians hi ha problemes molt més importants que este, tots estem d'acort (desocupació, problemes econòmics, fracàs escolar, inseguretat ciutadana, saturació de la sanitat pública, la drogadicció o l'alcoholisme entre els jóvens, la debilitat d'alternatives econòmiques a la construcció i el turisme, o el simple dia a dia de convivència en la parella o cóm aplegar a final de mes...). Pero negar obvietats, autoenganyar-se a l'hora d'afrontar un problema, té uns quants inconvenients. Com impedir arribar a la solució del propi problema i, sobretot, destruir la credibilitat de qui actua de tal manera.