No és este ya el poble vell, que és atre Alacant

Aixina canta l’Himne d’Alacant, en lletra (sí, en valencià) de José Mariano Mileto i música de Juan Latorre. L’himne va ser compost, si no m’equivoque (no he trobat massa informació al respecte) al voltant de 1930, i com havem dit, en valencià, com l’Himne oficial de les Fogueres de Sant Joan, de la mateixa época. I en llengua valenciana continua interpretant-se hui de forma oficial, per molt que la realitat llingüística de la capital de la millor terreta del món haja canviat radicalment en el pas de tres generacions escasses...

Efectivament, est Alacant de hui, per a lo bo i lo roín, és prou diferent d’aquell poble vell que canta l’himne, que contava en uns 64.000 habitants el 1920. Parlem moltes voltes del poble valencià com una espècie de conjunt monolític en suposta consciència pròpia, o d’eixos “5 millons de valencians” que haurien de trobar-se sempre virtualment units, reclamant a on fera falta lo que fora menester; pero poques voltes, des del melic del Cap i Casal, pensem en que u dels majors problemes identitaris que patix esta sofrida terra, si no el major, és precisament la pèrdua radical de la consciència de valencianitat en la ciutat d’Alacant i molts municipis de la seua província (especialment, en els castellaparlants o recentment castellanisats). Municipis que en conjunt poden sumar un quart de la població valenciana total... i del seu cens electoral.

El “somos levantinos más que valencianos”, junt en unes atres conegudes proclames, que per llamentablement deplorables no reproduiré ací, pero que poden escoltar-se fàcilment en la retransmissió de la cremà de les Fogueres o en els partits de fútbol, resumixen un sentiment prou arraïlat en la societat alacantina actual. Parlant clar: en general, molt difícilment accepten, molts alacantins de la capital, ser qualificats com a valencians, o sentir-se com a tals, sense protestar enèrgicament i esgrimir suposts o reals greuges històrics, centralisme i odi de la ciutat de Valéncia cap a Alacant, o una personalitat “diferent”, “más abierta”, en la que, tot s’ha de dir, l’idioma tradicional de la capital alacantina, el valencià, no sol estar massa present… Un sentiment que sol ser conegut, en totes les variacions i matisos de l’expressió, com a alicantinisme.

Alguns autors (no molts, la veritat, si ho comparem en la tinta que havem gastat a les vores del Túria per a discutir sobre coses paregudes) han tractat de fer un diagnòstic adequat dels perqués d’esta situació. José Vicente Mateo, en Alacant a part (1966) fon el primer (pareix ser que per encàrrec personal de Joan Fuster) en analisar les causes i conseqüències d’este fenòmen, molt relacionat en aquella época en el famós Sureste español, una atra entelèquia antivalenciana que supostament havien de formar les províncies d’Alacant, Múrcia i Almeria. Una región surestina que el franquisme sempre volgué potenciar, pero que tampoc ha arraïlat mai en Alacant; recialles de tot allò són, per eixemple, la Caja del Mediterráneo, antigament “de Alicante y Murcia”, i el diari La Verdad, en sèu en Múrcia pero edició, entre atres, en Alacant.

Més recentment, dos obres de signe radicalment contrari, pero que tenen un cert punt alicantiniste comú, han tractat el tema des d’una òptica prou més ideològica i, clar està, moderna, pel seu any de publicació.

Per una banda, Alicantinismo. Teoría y práctica (1994), de Juan Carlos Tur Ayela, representant de l’alicantinisme més tradicional i dretà, pero que per eixemple, tot s'ha de dir, fon el primer regidor de l'Ajuntament d'Alacant en parlar en valencià en el ple municipal, com ell mateix relata en el seu llibre. Algun dia el comentarem.

Per atra banda, Alacant contra Valéncia (també de 1994), d’Emili Rodríguez-Bernabeu, des d’una postura (per si faltava la guinda) obertament catalanista, pero en idees interessants que algun dia tractarem també.

Una atra obra important és Alacant. La llengua interrompuda (1996), de Brauli Montoya Abat, que descriu magistralment el procés de substitució llingüística de l’idioma valencià pel castellà en la ciutat d’Alacant. Un procés d’orige antic, pero accelerat des de finals dels anys 30 del segle passat (com en la ciutat de Valéncia), anys en els que la llengua valenciana encara era majoritària (igual, també, que en el Cap i Casal) en el conjunt de la població alacantina; tal com el mateix Enric Valor, colaborador en aquell temps de la revista satírica alacantina en valencià El Tio Cuc, va repetir més d’una volta, emocionat: que ell encara havia sentit parlar valencià “a tot Alacant”.

Els "números dels cegos". Sempre ha segut tradicional en la ciutat d’Alacant cantar els números per mig de diversos noms valencians, que s’assignaven als números compresos entre l’1 i el 100 per a la seua identificació. Encara hui, se publiquen estos quadros resum, com a mostra d’una tradició oral molt alacantina.

Ya tindrem temps d’analisar les causes d’este fenòmen, i les postures que els diversos autors mencionats mantenen al respecte. Sí que observe, en els últims temps, que cada volta més alacantins (vore este blog o este), a vegades en l’incomprensió d’alguns dels seus paisans, estan acomentent una tasca de recuperació i posada en valor de l’identitat tradicional alacantina (i per tant, en molts casos, de la valencianitat originària d’Alacant) després de décades d’una cosa que alguns han nomenat “no-personalitat” d’Alacant.

Esta quasi-arqueologia cultural i inclús sentimental, en la que molts valencians de la capital (sotmesa en gran part als mateixos procesos despersonalisadors) nos veem clarament identificats, és molt més complicada encara de dur a terme en Alacant, a on s’ajunten un sentiment particulariste antic, el problema de l’homonímia entre els habitants de Valéncia ciutat i Valéncia regne (valencians uns i atres, com els mexicans o els panamenys), no fàcilment acceptable per molts alacantins actuals, i els afanys disgregadors de certa classe empresarial alacantina que veu una amenaça qualsevol veleïtat “valencianista” que supostament pose en dubte la seua hegemonia i influència sobre “la província” .

D’esta manera, com díem, eixa cosa nuvolosa nomenada “tradició” en Alacant, ha segut quasi oblidada en qüestió de tres generacions; mantinguda, això sí, encara, per molts alacantins de naiximent majors de 65 anys (que, per causes massa conegudes, no transmeteren el valencià als seus fills) pero diluïda per un allau d’immigració forastera que (és un fet), no sols no ha aprés el valencià, com solien fer els forasters fins als anys 30, segons conta Montoya en la seua obra, sino que ha fet basar l’alicantinisme identitari de les noves generacions, pràcticament de forma exclusiva, en la festa de les Fogueres (una festa que, com és sabut, naixqué com a imitació de les Falles de la germana ciutat de Valéncia) i el rezel (quan no odi) al Cap i Casal...

Un rezel, extés en l’actualitat a la majoria dels alacantins, només justificat en part per la massa habitual tendència insolidària i centralista de la capital front als interessos de les comarques valencianes. Un sentiment, tot s’ha de dir, que qualsevol moviment polític o cultural que es diga valencianiste, ha de començar per reconéixer, continuar per respectar-lo i comprendre’l i, finalment, en tot cas, reconduir-lo, sempre des de la millor manera possible: des del diàlec i l’intercanvi d’idees, i mai des de l’imposició aliena. Els alacantins, com els valencians en general, seran sempre lo que ells mateixos vullguen ser.

Per a acabar este primer de (espere) molts atres posts sobre el tema “Alacant”, i per si alguns no s’acaben de creure cóm han canviat realment les coses en tan poc de temps, només un botó de mostra, extret del llibret de la Foguera de Carolines Baixes de 1930 (respectant la macarrònica ortografia original):

Té la corona d’España
les choyes més desllumbrants.
Castelló, Alacant, Valensia
son els millors diamants.

A VALENSIA

Tú, presiosa Valensia,
formes part de la foguera,
perqu’eres tan rica en esensia
com atra rechió volguera!
Tú, la Reina de les flors;
la més bonica y cautiva;
la que més frutes cultiva
en nostra rechió d’amors.
Tú, qu’es pot dir en veu alta
qu’eres la mare de tots,
desde Oriola hasta Gata
y de Gata a Castelló!
Beneit siga el teu nom
y un grit de reverensia,
em fa dir ¡Viva Valensia!
La millor ciutat del mon!

A CASTELLÓ DE LA PLANA

Chermana també per sort
de Valensia y Alacant:
també eres un encant!
Formes part del ram de flors!
Lo mateixet que a Valensia
te dedique en estos díes
un saludo en la foguera!
Yo sempre aspire y volguera
als tres, volense i uníes!
Valga un saludo de unió
en la machor reverensia,
gritant tots en efusió:
¡Viva Alacant y Valensia;
viva també Castelló!

Efectivament, el de hui és un atre Alacant…