7 ago 2011

Manuel, Nelo i Nelet


Nelo té trentacinc anys. Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses. Fa faenetes diverses per ací i per allà, barata les quals obté alguns dinerets. Pero el gros dels seus ingressos prové de son pare, Manuel, empresari d’èxit, que li transferix anualment (Manuel ho preferix aixina) una generosa assignació econòmica, per a que la gestione durant l’any vinent.

Manuel i Nelo discutixen a sovint per esta qüestió. Nelo té una concepció molt clara de lo que ha de ser sa vida: vol ser un triumfador. Coches cars, vestuari de marca, un àtic en el carrer Colon... Tot, diu ell, ademés de per pròpia comoditat i orgull personal, està pensat milimètricament per a impressionar: per a fer vore, a qui puga ser d’interés per a la seua calculadora ment —dònes que puguen resultar-li un bon partit, empresaris exitosos que vullguen fichar-lo per a un lloc de responsabilitat— que ell no és qualsevol: que ell té fusta de líder, que és el primer, el millor. Convençut, al capdvall, de que, ademés de fer be les coses, lo més important és que parega que les fa be, a ulls dels que poden favorir-lo econòmicament.

Pero Manuel té problemes últimament. L’empresa no funciona com deuria, i ha de reduir gastos de forma dràstica. Convoca a son fill a un dinar, i li diu que no hi ha volta de fulla: ha de retallar-li l’assignació anual un 40 per cent. Nelo monta en còlera. La retallada implica inexorablement que no pot pagar la lletra del coche, ni la mensualitat de l’hipoteca, ni a la dòna de fer faenes. I més encara: no pot passar l’assignació mensual a la seua exdòna, en la que fea quatre anys havia tingut un fill: Nelet.

Obligat, per tant, a canviar el seu confortable modo de vida. A renogociar el seu endeutament: a allargar-lo en el temps i a pagar més interessos als bancs per eixe canvi desfavorable en les condicions contractuals. I obligat a resar —ell, que és ateu convençut— per a que els bancs li ho accepten, i més encara: per a que en un futur puga fer front ad eixe deute diferit i inesperat —fins en els seus càlculs més pessimistes— que acaba de generar-se. ¿Vendre l’àtic i anar-se’n a viure de lloguer a una vivenda de 90 metros quadrats? Pero, ¿és que hi hauria algú que li’l comprara, en estos temps? ¿I a quin preu?

Manuel i Nelo s’enredren en reproches mutus. Manuel acusa a son fill de balafiar els diners, de no saber gestionar-los, de no haver invertit els abudants recursos paterns en formar-se millor, en fundar un negoci pròsper i sòlit des del bon començament; inclús de no haver aforrat una part en els anys bons, en forma de producte bancari rendable i mínimament segur.

Nelo contraataca atribuint a son pare la culpa de les seues desgràcies: mai l’havia deixat caminar a soles, sempre havia desconfiat de que fora capaç d’autogestionar-se de forma correcta, mai havia cregut que les seues inversions (per al pare, suntuàries) anaven a donar un rèdit elevat i sostingut a mig o llarc determini; inclús havia malparlat de son propi fill a les seues esquenes, acusant-lo de ser un acabacases, un perdut, un inconscient. De fet, Nelo estava convençut de que alguns dels seus contractes casi tancats se n’havien anat per l’albelló a causa dels vectigals i les invectives de son pare.

I en tot cas, els dos sabien internament —encara que no ho vullgueren reconéixer de forma oberta— que, donada la crisis econòmica generalisada (en efectes no prevists per cap dels seus ben pagats assessors), no era en bona mida culpa ni de l’u ni de l’atre que l’empresa familiar, de la nit al dia, passara de tindre beneficis astronòmics a les pèrdues incontrolables que presentaven els últims balanços...

Pero al remat, tant en Nelo com en Manuel hi ha un regomello íntim, soterrat, que realment els abrasix el cor i el cervell: el futur del seu net Nelet, de la seua educació, de la seua salut —delicada des de que naixqué—. Els dos saben que eixa és, per molt que tot lo demés vaja malament, la seua preocupació última, la seua obligació inajornable, el comés sagrat en la vida de tot pare i de tot yayo.

¿I qué fer? Bona pregunta. 

¿Algú té la resposta?


4 comentarios:

Duc de Monastrell dijo...

Benvolgut Masclet, en primer lloc gràcies per al visita que ara et corresponc. El símil plantejat te molt de realitat. La solució passa per una millor gestió dels recursos, per no despilfarrar, no voler viure una vida d'apariències superficials i apuntalar els punts importants.

No és pot viure com un nou ric tota la vida. Hem de recuperar la cultura de l'esforç i l'humiltat, i els primers que han de renunciar als seus privilegis són els nostres polítics i els primers que han de ser responsables en l'administració dels recursos econòmics que aportem entre tots.

Billyjoe dijo...

Estimat masclet gracies per tornar a escriure lo primer i lo segon que l'eixample que has ficat es un simil molt encertat.
Estic en Duc tambe i en la seua reflesxio. Humiltat i treballar es lo que fa falta, fer-se ric en dos dies assoles passa en les pelicules.
Un abraç.

Billyjoe dijo...

Encara que el siml tambe se pot aprofitar per com esta l'actual estat de les autonomies tambe.
¿no vos pareix?

Vicente Rubio dijo...

Tienes que escribir mas, no debes de estar tan "vaguete"
Un abrazo