Futur pròxim

Fa poc, en un fòrum sobre gestió d’empreses, el ponent feu una reflexió que em resultà ben interessant.

Està constatat –dia el ponent- que en el món econòmic i empresarial no hi ha una tàctica que siga bona o roïn de bestreta; de fet, estratègies que a priori poden paréixer antagòniques acaben sent igualment exitoses.

Per a ilustrar tal asseveració, posava l’eixemple de tres conegudes cadenes de supermercats, que no nomenaré ací pero que estan en la ment de tots.

Una de les cadenes ha decidit des de fa temps apostar per l’image de calitat i el disseny, les marques consagrades i un excelent servici d’atenció al client (sense mostrar a priori una especial preocupació pels preus baixos).

La segona, per contra, centra la seua atenció en rebaixar raonablement el preu de venda final sense una merma en la calitat del producte i la seua presentació, per mig d’una reducció en el número de marques ofertades i també en una relació estreta en els seus proveïdors, que fa disminuir els seus costs induint una optimisació dels seus procesos productius.

Per últim, la tercera es decanta de forma absoluta per la consecució del preu més baix, per l’oferta més bestial, sense fixar-se en si en els seus establiments falta tal o qual marca, o en si els productes no estan selectament colocats en els expositors (sino més be, directament en el palet en el que els servix el distribuïdor).

Puix be: les tres estratègies han segut bones. Han sabut diferenciar-se de les ofertes dels competidors, i han satisfet les necessitats de consum de diferents sectors del mercat –que la lliteratura especialisada nomena, com és sabut, “nichos”–, els quals abans eren ocupats de forma manco eficient per unes atres ofertes preexistents. I podem afirmar que les tres són bones, senzillament, si atenem a un criteri objectiu i fàcilment verificable, l’objectiu final de tota empresa: els seus beneficis van en aument, tant com ho fa el valor de les seues accions.

Valga esta introducció com a reflexió serena de lo que, dins del món valencianiste, anem a viure en un futur pròxim. Les dos iniciatives més immediates (la de ConvencióValencianista. Valencianisme2012, que tindrà lloc el pròxim 21 d’abril, i la nova irrupció d’una associació cultural, Germania Valenciana, que apunta també alt en les seues expectatives inicials), amenacen en renovar un món que –sigam francs– pecava últimament de falta d’aire fresc i de noves iniciatives que, sense renegar del treball fet fins al moment (ben al contrari), pogueren aportar noves idees i reconectaren el valencianisme tradicional en els anhels i les preocupacions de la societat valenciana actual.

Front ad aquells que pensen que això de preocupar-se per les identitats i l’història passada és una rèmora (o, en el millor dels casos, un passatemps per a ociosos), devem proclamar en naturalitat que el verdader valencianisme –aquell que la societat valenciana, en realitat, pot comprendre millor– és el que es preocupa per cohesionar socialment al nostre poble, per assegurar el seu benestar i el seu progrés, mantenint-se fidel a l’herència cultural i al patrimoni llegat pels nostres antepassats. És esta, pense, la millor manera d’estimular els sentiments i les actituts de civisme i de pertinença a una àmplia comunitat humana en sigles d’existència: una comunitat humana per la qual val la pena treballar.

Unes actituts que, necessàriament, han de ser proactives: ço és, no dependre tant de les naturals reaccions negatives front a accions indesijades que nos afecten (l’humana “indignació”), sino transformar-les en una actitut positiva que naix dels propis valors, que no nega sino que propon, que busca solucions, actua i crea alternatives pròpies. O siga : no “reaccionar front als acontenyiments”, sino “fer que els acontenyiments ocórreguen com volem”. I és que, com ya deixà escrit el nostre sabi Miquel Adlert, quan se nega una cosa sense afirmar-ne una atra, acabem per afirmar la negada; una negació, un anti no és una ideologia, talment com destruir no és construir.

Aixina ho ha proclamat, de fet, el valencianisme objectivament valencianiste en totes les époques, des de que algú definí el concepte com a tal, i lo que és més important: aixina ha segut el valencianisme que, en algun moment de la nostra història recent, ha conseguit traspassar de forma real i duradora els llímits de les tertúlies de saló i les discussions familiars per a impregnar a sectors centrals de la nostra societat.

Estes noves iniciatives conten en un atractiu afegit: l’estima pel treball en equip, l’absència d’un cabdill omnipresent que ordena i mana, la voluntat de trobar punts de concòrdia i dinàmiques de treball compartit, encara que es mantinguen certes visions o postures divergents. També en això, vullc pensar que els valencians, com a ser humans que som, de tant en tant deprenem dels nostres erros passats.

Algú podrà pensar que dos iniciatives a l’hora poden restar força a l’objectiu desijat. Pero, com en l’eixemple que donàvem a l’inici, res impedix que siguen complementàries: lo que una no puga conseguir, ho conseguirà l’atra i viceversa, perque la diferència no està en el fondo, en els objectius, sino en la forma: en l’estratègia.

De fet, l’èxit o fracàs d’estes iniciatives, més que pel convenciment dels prèviament convençuts, o inclús per la reactivació dels decepcionats i els frustrats pels fracassos passats –que no és poc-, vindrà donat, a mig determini, per uns criteris també ben objectius: el resò social, mediàtic i acadèmic que conseguixquen, i l’aument, dins la massa indecisa, de simpatisants per la causa valencianista. Una causa que, ben mirat, és la causa valenciana per antonomàsia: la d’aquells que, simplement, anhelem que els valencians tornem a ser valencians en plenitut.

Per als escèptics, per als incrèduls, per als insociables, per als que tenen un rei en el ventre, per ad aquells que han declinat amablement (pel moment) i per motius diversos la seua colaboració en alguna d’estes iniciatives: tot el meu respecte, i un parell de reflexions. En el pijor dels casos, nos quedarem com estem. En el millor, invertirem, mes que siga un poquet, la tendència perillosament autodestructiva d’un moviment en més de cent anys de vida, i propondrem noves solucions i perspectives novelles a una societat valenciana sumida actualment en la postració, l’individualisme i la confusió. Els resultats inicials seran modests; pero aixina ha ocorregut sempre en el començament de les grans mampreses. Com a mínim, no nos podran dir que no ho intentàrem.

Albert Einstein afirmà que no és possible resoldre els nostres problemes si nos mantenim en els mateixos raonaments que ajudaren a crear-los. Estem en el moment adequat per a canviar el chip. Si podeu i voleu, no vos quedeu en casa.