El bucle de la llengua (1 de 3)

“En la que està caent”, i me pose a parlar de llengua...

Una volta demanades les oportunes disculpes, podrà interpretar-se est atreviment en part a modo de distracció o desconexió de la dura realitat que nos domina, i en part com a constatació d’una pedra en la que, més tart o més pronte, entropeça qualsevol iniciativa cívica, cultural o política que vullga mamprendre un grup de valencians.

O siga: quina postura oficial mantindre davant la (sobrevingudament) problemàtica definició de l’entitat de la llengua valenciana (be com a idioma independent, be com a varietat "regional" del català); com també, davant el necessari reflex normatiu —oral i escrit— d’una o atra concepció, i davant el distint grau de respecte o reconeiximent, una volta presa la decisió, que es pretén mantindre respecte a l’opció antagonista. Una opció antagonista en la que necessàriament s’encontrarà (en tota l’extensió semàntica de la paraula) eixe grup de valencians, més tart o més pronte, en la seua interactuació dins de la nostra societat. Tot això, sense entrar en qüestions de normalisació social de l’us de l’idioma; tema del que podríem parlar també llargament. 

Vaja per davant que estic plenament d’acort en aquells que pensen que la problemàtica llingüística hauria de ser una qüestió de debat, pero no de desunió entre valencians. I que les distintes percepcions entorn al tema no haurien d’impedir treballar junts en unes atres àrees en les que puguen donar-se punts de coincidència. 

Pero de la mateixa manera, trobe que actuar com si un problema no existira (o directament, negar-lo); o, donada la seua conflictivitat intrínseca, allargar la seua resolució sine die (tàctica de la “patada i avant” en terminologia futbolera); o pijor encara, recórrer a mètodos de resolució, digam, poc sans i en els que prima més l’eufemisme, la clandestinitat, les miges veritats, l’ocultació d’informació a la societat i els negocis térbols (també en este cas), no fa en conjunt més que agreujar, en primer lloc, la pròpia salut de l’idioma i, en segon lloc, perpetuar la divisió paralisadora entre valencians.

Els que seguixquen este blog saben quina és la meua postura sobre el tema, producte de la reflexió de molts anys: una llengua valenciana (=estàndart oral i escrit clarament caracterisat, en eixa inequívoca i unívoca denominació) independent, d’acort en la seua història lliterària i en el sentiment natural majoritari dels seus parlants; en una normativa codificadora feta per i per als valencians, que reconega plenament dita especificitat i en la que el parlant mig s’identifique de forma senzilla i directa; en un context social de plena normalisació llingüística en tots els possibles àmbits d’us orals i escrits. 

No és precisament una mania meua, sino una constant present en el valencianisme des de que existix com a tal (des de Nebot i Fullana, en el camp estrictament llingüístic), i que tingué la més recent expressió multitudinària en una de les últimes aportacions ideològiques del valencianisme al debat social: la del document Consens per al futur, gestat i aprovat per la Convenció Valencianista de 2012. 

Be és cert que paulatinament, per causes en les que no entrarem ací, creixqué (fins a implantar-se per causes polítiques, a partir dels anys 80 del sigle passat, com a única alternativa aparentment possible i “científica”) una postura en la que, si be es coincidix en la voluntat de normalisar socialment l’idioma, se nega l’entitat diferenciada del valencià, que es considera com a varietat dialectal meridional del català; en totes les conseqüents implicacions ortogràfiques i normatives... com també culturals, identitàries, sociològiques, polítiques i econòmiques.

Esta segona postura (la de l’anexionisme llingüístic) és massa coneguda de tots; més que res perque les generacions de valencians menors de quaranta anys hem passat com a mínim huit cursos de la nostra vida acadèmica estudiant-la i examinant-nos d’ella. Permetau-me per este motiu que em centre en la germana pobra de la discussió: la del valencianisme idiomàtic.

Rescataré en este primer artícul i en el segon de la série, respectivament, les acreditades postures de dos figures eminents del valencianisme idiomàtic: Lleopolt Peñarroja, i el pare Costa (q. e. p. d.), llançades a l’opinió pública en la década dels noranta del sigle passat. 

Encara que esperaré al tercer post de la série per a desenrollar la meua opinió personal (i per a respondre a possibles opinions que mentrimentres hagen anat deixant els visitants del blog), d’entrada podrà verificar-se que, quinze o vint anys més tart, el bucle de la llengua continua intacte, perque continua discutint-se sobre les mateixes qüestions... com si el temps no passara inexorablement per a tots (per als parlants, i per a la pròpia llengua).

Recordarem que Lleopolt Peñarroja (La Vall d’Uxó, 1954) és Doctor en Història i Catedràtic de Llengua i Lliteratura; acadèmic de número de la RACV i membre de la seua secció de Llengua i Lliteratura Valencianes. La seua obra més coneguda és El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de fonología mozárabe (1990), encara que en este cas recorrerem a un text menys especialisat i sí més divulgatiu: l’entrevista que li feu Miguel Catalán i que es publicà en el llibre Conversaciones valencianas, editat pel Consell Valencià de Cultura en 1995. 

Donada la seua extensió, extraem les parts que considerem més interessants per a la qüestió que nos ocupa: 

Les numeroses coincidències entre el català i el valencià precisen una explicació.

Se deuen a factors de coincidències anteriors a la Reconquista i a la romanisació, no a la pròpia Reconquista. Abans de la Reconquista, com en unes atres zones de la Romània, se donava un gran diasistema, un gran conjunt de modalitats llingüístiques que no escomençava pel nort en Catalunya, sino en Occitània, a on hi havia unes atres modalitats no catalanes. Me fa somriure que es parle de dialectes constitutius i consecutius, perque: ¿qué és cada cosa?, ¿s’ha de pensar que l’orige de les llengües és un punt en l’espai? És un sense sentit.

¿No s’ha plantejat en França el problema de l’orige de les seues llengües migevals?

No en el nostre sentit. A la simple classificació del valencià com un dialecte català (lo qual seria una hipòtesis taxonòmica, sense relació necessària en la norma) s’ha sumat l’instrumentalisació política, que concep la llengua com a instrument d’expansió. Això no és filologia. Uns atres dominis llingüístics nos han mostrat que és possible una filologia asèptica i neutra que ací pràcticament no existix.

[...]

Acabe de llegir el Tirant, i trobe un paregut considerable entre el català actual i la llengua del Tirant.

Eix enfocament no és complet. Quant més nos remontem en el temps de modalitats llingüístiques veïnes, la similitut sempre és major, pero els fenòmens diferenciadors d’eixes modalitats se van presentant paulatinament, i durant sigles permaneixen en estat latent; durant sigles hi ha una lluita entre dos opcions distintes fins que el poble opta per una de les dos i li dona carta de naturalea. En el sigle del Tirant —el sigle XV en Valéncia— entraven en pugna les formes ‘este’ i ‘aquest’, ‘nosatres’ i ‘nosaltres’, ‘dos’ i ‘dues’, ‘defensar’ i ‘defendre’, pero des del punt de vista llingüístic lo que interessa és constatar quin és el triumf en el discórrer dels sigles i si es produïx d’una manera orgànica. Sobretot a partir del XVII (com també ocorre en castellà), eixos fenòmens ixen del seu estat latent i es consolida una diferencialitat, la qual està provada per la consciència social dels parlants d’eixa llengua. Eixos autors, escomençant per l’autor del Tirant, mai la confonen en la llengua veïna.

S’ha objectat que “valencià” era la seua forma de dir “català”.

És impensable el fet que, si Joanot Martorell haguera cregut escriure en català, afirmara que traduïa la seua llengua al valencià. Si en els texts coetàneus de Fenollet, Miquel Péreç, Roïç de Corella o Vallmanyà, estos parlaven d’una “llengua valenciana” quan se referixen ad eixa modalitat, se deu a que tenen l’experiència d’estar utilisant una llengua diferent de les perifèriques. En 1492, el mateix sigle del Tirant, Nebrija, que és andalús, escriu la seua Gramàtica. Puix be, ell no la titula “Gramàtica andalusa”, sino “Gramàtica castellana”, perque sap que el castellà que es parla en Andalusia és castellà. No es pot emparellar de ninguna manera la situació de l’andalús respecte del castellà en la del valencià respecte a la del català, perque tal comparació és incoherent.

Tornem a l’evolució lèxica del valencià. ¿Cóm se consoliden eixos canvis llingüístics?

En el Tirant ya existixen tots els fenòmens que es consolidaran en els sigles posteriors. Hi ha similituts, perque el romanç és encara poc evolucionat, pero ya estan presents les diferències. Ademés, ¿quin era el còdic popular, en relació al lliterari de Tirant? Mossén Fenollar escriu en el sigle XV unes regles per a esquivar paraules “grosseres”, i entre eixes paraules figuren “atre” o “nosatres”. ¿De qué és síntoma açò? De que la llengua “grossera” era la popular. Si ad això afegim que en la llengua lliterària trobem vestigis cada volta majors d’eixos térmens, com “atre”, “nosatres”, “defendre” en lloc de “defensar”, lo que domina progressivament és la llengua popular, la qual conseguix donar en el temps el to a la llengua lliterària.

[...]

La purea de la llengua. La lluita per preservar la llengua de l’influix de llengües forànees més poderoses.

S’ha de mantindre un just punt mig. Ni deixar la llengua a l’intempèrie ni posar barreres a les llengües. Són fets vius que es deprenen heretant-los, de tal manera que el parlant intuïx lo que és natural i lo que no és propi del “seu” sistema.

Bot històric al valencià de Canal Nou de 1993.

És un valencià artificiós al que estan cosides —pero no integrades— una série de formes impròpies del valencià, si be, per una atra banda, tampoc seguix ningun criteri clar. Per imposició dels normalisadors de plantilla s’imponen usos ingramaticals.

¿Podria donar algun eixemple?

El complement directe sense preposició: “Saludar Maria” o “vore Joan”. És “saludar a Maria” i “vore a Joan”. Pero ho és no des de fa dèu anys, o cent anys, o trescents anys, sino que eixe complement directe està ya en Martorell, en Ausias March, en Isabel de Villena. No hi ha ningun normalisador que tinga llegitimitat per a canviar una forma que es remonta al sigle XV, perque està creant un còdic distint.

¿N’hi ha més?

El complement circumstancial en preposició “a”, desterrant “en”. Aixina, “viure a València” i no “en Valéncia”, quan el “en” és patrimonial en valencià des del seu orige, a on se va “a” Valéncia, pero s’està “en” Valéncia. La diferència valenciana entre “lo que” i “el que”: aixina, en valencià “el que paga” és qui paga, i “lo que paga” és lo pagat. Eixa funció diacrítica no es pot substituir per criteris estranys a la pròpia llengua, perque desestructura eixa llengua.

¿Qué vol dir ací “desestructurar”?

Que la llengua té una estructura, és dir, una forma o sistema que s’accepta i es deprén, pero no es reinventa: és la que és i no cap atra. El parlant del carrer distinguix perfectament “el que passa” i “lo que passa”, perque en la seua gramàtica (en la qual és, en térmens chomskians, competent) distinguix els dos sentits. Condenar u d’ells significa situar-se al marge de la llengua i errar. Al filòlec li competix descriure la llengua, pero no modificar-la; si trenca eixa estructura, va contra la gramàtica, Per això dic que estos normalisadors són uns normalisadors ingramaticals.

-        

Continuarem.