Futur pròxim

Fa poc, en un fòrum sobre gestió d’empreses, el ponent feu una reflexió que em resultà ben interessant.

Està constatat –dia el ponent- que en el món econòmic i empresarial no hi ha una tàctica que siga bona o roïn de bestreta; de fet, estratègies que a priori poden paréixer antagòniques acaben sent igualment exitoses.

Per a ilustrar tal asseveració, posava l’eixemple de tres conegudes cadenes de supermercats, que no nomenaré ací pero que estan en la ment de tots.

Una de les cadenes ha decidit des de fa temps apostar per l’image de calitat i el disseny, les marques consagrades i un excelent servici d’atenció al client (sense mostrar a priori una especial preocupació pels preus baixos).

La segona, per contra, centra la seua atenció en rebaixar raonablement el preu de venda final sense una merma en la calitat del producte i la seua presentació, per mig d’una reducció en el número de marques ofertades i també en una relació estreta en els seus proveïdors, que fa disminuir els seus costs induint una optimisació dels seus procesos productius.

Per últim, la tercera es decanta de forma absoluta per la consecució del preu més baix, per l’oferta més bestial, sense fixar-se en si en els seus establiments falta tal o qual marca, o en si els productes no estan selectament colocats en els expositors (sino més be, directament en el palet en el que els servix el distribuïdor).

Puix be: les tres estratègies han segut bones. Han sabut diferenciar-se de les ofertes dels competidors, i han satisfet les necessitats de consum de diferents sectors del mercat –que la lliteratura especialisada nomena, com és sabut, “nichos”–, els quals abans eren ocupats de forma manco eficient per unes atres ofertes preexistents. I podem afirmar que les tres són bones, senzillament, si atenem a un criteri objectiu i fàcilment verificable, l’objectiu final de tota empresa: els seus beneficis van en aument, tant com ho fa el valor de les seues accions.

Valga esta introducció com a reflexió serena de lo que, dins del món valencianiste, anem a viure en un futur pròxim. Les dos iniciatives més immediates (la de ConvencióValencianista. Valencianisme2012, que tindrà lloc el pròxim 21 d’abril, i la nova irrupció d’una associació cultural, Germania Valenciana, que apunta també alt en les seues expectatives inicials), amenacen en renovar un món que –sigam francs– pecava últimament de falta d’aire fresc i de noves iniciatives que, sense renegar del treball fet fins al moment (ben al contrari), pogueren aportar noves idees i reconectaren el valencianisme tradicional en els anhels i les preocupacions de la societat valenciana actual.

Front ad aquells que pensen que això de preocupar-se per les identitats i l’història passada és una rèmora (o, en el millor dels casos, un passatemps per a ociosos), devem proclamar en naturalitat que el verdader valencianisme –aquell que la societat valenciana, en realitat, pot comprendre millor– és el que es preocupa per cohesionar socialment al nostre poble, per assegurar el seu benestar i el seu progrés, mantenint-se fidel a l’herència cultural i al patrimoni llegat pels nostres antepassats. És esta, pense, la millor manera d’estimular els sentiments i les actituts de civisme i de pertinença a una àmplia comunitat humana en sigles d’existència: una comunitat humana per la qual val la pena treballar.

Unes actituts que, necessàriament, han de ser proactives: ço és, no dependre tant de les naturals reaccions negatives front a accions indesijades que nos afecten (l’humana “indignació”), sino transformar-les en una actitut positiva que naix dels propis valors, que no nega sino que propon, que busca solucions, actua i crea alternatives pròpies. O siga : no “reaccionar front als acontenyiments”, sino “fer que els acontenyiments ocórreguen com volem”. I és que, com ya deixà escrit el nostre sabi Miquel Adlert, quan se nega una cosa sense afirmar-ne una atra, acabem per afirmar la negada; una negació, un anti no és una ideologia, talment com destruir no és construir.

Aixina ho ha proclamat, de fet, el valencianisme objectivament valencianiste en totes les époques, des de que algú definí el concepte com a tal, i lo que és més important: aixina ha segut el valencianisme que, en algun moment de la nostra història recent, ha conseguit traspassar de forma real i duradora els llímits de les tertúlies de saló i les discussions familiars per a impregnar a sectors centrals de la nostra societat.

Estes noves iniciatives conten en un atractiu afegit: l’estima pel treball en equip, l’absència d’un cabdill omnipresent que ordena i mana, la voluntat de trobar punts de concòrdia i dinàmiques de treball compartit, encara que es mantinguen certes visions o postures divergents. També en això, vullc pensar que els valencians, com a ser humans que som, de tant en tant deprenem dels nostres erros passats.

Algú podrà pensar que dos iniciatives a l’hora poden restar força a l’objectiu desijat. Pero, com en l’eixemple que donàvem a l’inici, res impedix que siguen complementàries: lo que una no puga conseguir, ho conseguirà l’atra i viceversa, perque la diferència no està en el fondo, en els objectius, sino en la forma: en l’estratègia.

De fet, l’èxit o fracàs d’estes iniciatives, més que pel convenciment dels prèviament convençuts, o inclús per la reactivació dels decepcionats i els frustrats pels fracassos passats –que no és poc-, vindrà donat, a mig determini, per uns criteris també ben objectius: el resò social, mediàtic i acadèmic que conseguixquen, i l’aument, dins la massa indecisa, de simpatisants per la causa valencianista. Una causa que, ben mirat, és la causa valenciana per antonomàsia: la d’aquells que, simplement, anhelem que els valencians tornem a ser valencians en plenitut.

Per als escèptics, per als incrèduls, per als insociables, per als que tenen un rei en el ventre, per ad aquells que han declinat amablement (pel moment) i per motius diversos la seua colaboració en alguna d’estes iniciatives: tot el meu respecte, i un parell de reflexions. En el pijor dels casos, nos quedarem com estem. En el millor, invertirem, mes que siga un poquet, la tendència perillosament autodestructiva d’un moviment en més de cent anys de vida, i propondrem noves solucions i perspectives novelles a una societat valenciana sumida actualment en la postració, l’individualisme i la confusió. Els resultats inicials seran modests; pero aixina ha ocorregut sempre en el començament de les grans mampreses. Com a mínim, no nos podran dir que no ho intentàrem.

Albert Einstein afirmà que no és possible resoldre els nostres problemes si nos mantenim en els mateixos raonaments que ajudaren a crear-los. Estem en el moment adequat per a canviar el chip. Si podeu i voleu, no vos quedeu en casa.

Tempus fugit

Jaume dice:

· http://www.calcatta.es/Calcatta/Portada.html

· este és el puesto q yo te dia

Rosa dice:

· que guay l'escalinata

· com de palau

Jaume dice:

· és un palau

Rosa dice:

· això es diu pati català en arquitectura

· no?

· com el palau ducal de gandia, el museu picasso de bcn...

Jaume dice:

· jajaja

· no em tires de la llengua

Rosa dice:

· xe

Jaume dice:

· en alguna bibliografia parlen del gòtic civil català

· en tot cas hauria de ser mediterrani, per a ser més justs

· de totes maneres este palau és del XVI-XVII, és ya barroc

· mira, en la web de calcatta hi han fotos de la festa de cap d'any de 2010

· jejej

· lo q no diu encara és el preu de la d’enguany

Rosa dice:

· doncs mediterrani

· català

· igual té

Jaume dice:

· dòna

· el mediterrani és una cosa més gran que un cantonet al costat dels pirineus

· jeje

Rosa dice:

· home clar

· pero si el corrent comença dalt

· pos rep el nom de dalt

· es igual que els corrents que es diuen no sé què castellano

· perque comencen en burgos, toledo, salamanca

· els de madrid, asturies, navarra, andalusia

· no crec que se senten ofesos per això

Jaume dice:

· el problema és quan se pretén que totes les corrents vinguen del mateix puesto

· siga veritat o no

· jeje

· cada u en sa casa i Deu en la de tots

Rosa dice:

· home

· es una realitat que la majoria de corrents venen d'allà

· també existeix el gòtic valencià en les seues particularitats

· pero el gòtic valencià només està a valència

· i s'estudia a catalunya com a gòtic valencià perquè una alumna meua feia història de l'art

· i el tenia al llibre

Jaume dice:

· be be

· si em pareix perfecte

· si tinc família catalana

· yo no tinc res en contra dels catalans

· no tinc que recórrer a ninguna corrent de fa setcents anys per a trobar-me rastres de ADN català en la meua sanc

· jejej

· pero ells tenen un caràcter molt expansiu

· i això no s'entén be per molta gent

· ultimament pot ser que les coses vagen canviant, pero...

Rosa dice:

· no trobe que tinguen un caràcter expansiu

Jaume dice:

· la classe política i intelectual d'allà sí

Rosa dice:

· lo unic que miren pels seus interesos

Jaume dice:

· completament d'acort

Rosa dice:

· com han de fer les persones

Jaume dice:

· com hauríem de fer ací

Rosa dice:

· exacte

· assumptes de llengua i baralles de llengua es una tonteria

· mes valdria que mirarem per la nostra economia

· pel deficit fiscal que tinguem

· i pels aturats que augmenten sense parar

· mira Bancaixa, ja és dels madrilenys

Jaume dice:

· ah no, per supost

· i la CAM al final se l’han quedat els catalans

Rosa dice:

 · la meua cosina treballa en una farmàcia

 · no cobren els medicaments de la conselleria des de juny

 · i diu que ara amb Rajoy tot serà diferent

 · que no els passe res

Jaume dice:

 · per no parlar dels millons de pèrdues en Terra Mítica o la Fórmula 1

 · http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/12/10/valmor-deja-f1-30-millones-perdidas-80-canon-pagar/863722.html

 · o les "traductores" de rumano en la depuradora de Pinedo

 · gastos pagados y hotel de lujo con el director general

 · con reunión de trabajo privada en Nochevieja

 · jajajajja

Rosa dice:

· XDD

· em ric per no plorar

· cada volta em fa mes vergonya parlar en gent de fora de tot el que passa aci

· per cert, parlant de llengua

· que ara l'acadèmia valenciana de la llengua la dirigeix un pintas de muxo cuidao

· que l'altre dia ja va fer una declaració d'intencions...

Jaume dice:

· jejej

· una declaració d'intencions per a contentar a tots

· com a mínim este no és un polític, com la presidenta anterior

Rosa dice:

· pero no es tracta de contentar a tots

· es tracta de ser veraç

Jaume dice:

· la veritat és sempre molt relativa Rosa

Rosa dice:

· ja que és una acadèmia

Jaume dice:

· el noruec té dos ortografies oficials

· perque no han segut capaços de posar-se d'acort

· qui té la raó, de les dos tendències?

Rosa dice:

· la veritat és molt relativa però no es poden negar coses tan simples

· com l'origen comú de la llengua

· es que... tota la baralla ve per la denominació de la llengua

· jo a la llengua que parle li dic valencià

· i li ho he dit ací

· i en catalunya

Jaume dice:

· no a soles la denominació, també el reconeiximent com a tal llengua diferent

· i el decidir qué és valencià correcte i qué no ho és

Rosa dice:

· i en mallorca i en tot arreu

· i en cap lloc m'han dit... no es diu valencià es diu català

Jaume dice:

· clar que no

· perque no és un problema de la gent d'a peu

Rosa dice:

· en canvi ací si dius que es català

· et tracten de expansionista

· de delinqüent

· i de tot

Jaume dice:

· pero és normal que la gent s’ofenga

· és com dir-li gallec al portugués

· o danés al noruec

· és contradir una realitat històrica i social

Rosa dice:

· son la mateixa llengua

· que es va dividir per raons politiques

Jaume dice:

· poden tindre un orige comú

· se separaren per raons històriques, socials i per tant també polítiques

· pero després de tants segles cada una té les seues particularitats i el seu reconeiximent

Rosa dice:

· i per això el gallec té el retrocés que te

Jaume dice:

· no perdona

· el gallec és la llengua no castellana en més coneiximent per part de la població

· casi un 90% dels gallecs el sap parlar

Rosa dice:

· es que si tu em poses eixe exemple

· jo et puc posar el cas de l'andalus

· o del castellà de sudamerica

Jaume dice:

· no

· perque el valencià es diu valencià des de que té nom

· hi ha gramàtiques i diccionaris en valencià des de fa segles

Rosa dice:

· si bueno

· si jo no estic diguente que no

· l'espanyol també

Jaume dice:

· no són casos comparables

Rosa dice:

· pero quan es latino

· li posen

· español-latino

· o l'angles

· american english

· o english

· no veig el problema de dir

· català

Jaume dice:

· perque tot això són realitats formades molt més recentment que el valencià

· molts segles després

· en els idiomes ya totalment conformats

· ademés tu no pots nomenar tot el conjunt en el nom d'una sola part

Rosa dice:

· bueno

· català-valencià

Jaume dice:

· ni unir per a tot i en qualsevol circumstància dos realitats llingüístiques pròximes pero no idèntiques

· i això no és un invent de ara, tot lo contrari

· dos bessons poden ser molt pareguts pero està clar que no són la mateixa persona

· ni tenen per qué anar sempre agarraets de la mà

Rosa dice:

· tu saps que passa quan parteixes una llengua?

Jaume dice:

· depén

Rosa dice:

· no

· depen no

Jaume dice:

· la gent ha d'identificar-se simbòlicament en el seu idioma

· unir artificialment i a disgust no servix de res

Rosa dice:

· sociologicament estudiat

· no

· la partició d'una llengua

· suposa el decreixement

· menys parlants

· menys subvenciuons

· menys visibilitat

Jaume dice:

· mira

Rosa dice:

· menys recursos

· menys de tot

Jaume dice:

· englobar el valencià dins del català és la major invisibilitat a la que se li pot condenar a un idioma

Rosa dice:

· considerant que és la mateixa llengua

· no ho considere cap invisibilitat

· una altra cosa

· son les cuestions politiques

· que naixen en els anys 60

· i no casualment

Jaume dice:

· els Països Catalans, vols dir?

Manuel, Nelo i Nelet

Nelo té trentacinc anys. Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses. Fa faenetes diverses per ací i per allà, barata les quals obté alguns dinerets. Pero el gros dels seus ingressos prové de son pare, Manuel, empresari d’èxit, que li transferix anualment (Manuel ho preferix aixina) una generosa assignació econòmica, per a que la gestione durant l’any vinent.

Manuel i Nelo discutixen a sovint per esta qüestió. Nelo té una concepció molt clara de lo que ha de ser sa vida: vol ser un triumfador. Coches cars, vestuari de marca, un àtic en el carrer Colon... Tot, diu ell, ademés de per pròpia comoditat i orgull personal, està pensat milimètricament per a impressionar: per a fer vore, a qui puga ser d’interés per a la seua calculadora ment —dònes que puguen resultar-li un bon partit, empresaris exitosos que vullguen fichar-lo per a un lloc de responsabilitat— que ell no és qualsevol: que ell té fusta de líder, que és el primer, el millor. Convençut, al capdvall, de que, ademés de fer be les coses, lo més important és que parega que les fa be, a ulls dels que poden favorir-lo econòmicament.

Pero Manuel té problemes últimament. L’empresa no funciona com deuria, i ha de reduir gastos de forma dràstica. Convoca a son fill a un dinar, i li diu que no hi ha volta de fulla: ha de retallar-li l’assignació anual un 40 per cent. Nelo monta en còlera. La retallada implica inexorablement que no pot pagar la lletra del coche, ni la mensualitat de l’hipoteca, ni a la dòna de fer faenes. I més encara: no pot passar l’assignació mensual a la seua exdòna, en la que fea quatre anys havia tingut un fill: Nelet.

Obligat, per tant, a canviar el seu confortable modo de vida. A renogociar el seu endeutament: a allargar-lo en el temps i a pagar més interessos als bancs per eixe canvi desfavorable en les condicions contractuals. I obligat a resar —ell, que és ateu convençut— per a que els bancs li ho accepten, i més encara: per a que en un futur puga fer front ad eixe deute diferit i inesperat —fins en els seus càlculs més pessimistes— que acaba de generar-se. ¿Vendre l’àtic i anar-se’n a viure de lloguer a una vivenda de 90 metros quadrats? Pero, ¿és que hi hauria algú que li’l comprara, en estos temps? ¿I a quin preu?

Manuel i Nelo s’enredren en reproches mutus. Manuel acusa a son fill de balafiar els diners, de no saber gestionar-los, de no haver invertit els abudants recursos paterns en formar-se millor, en fundar un negoci pròsper i sòlit des del bon començament; inclús de no haver aforrat una part en els anys bons, en forma de producte bancari rendable i mínimament segur.

Nelo contraataca atribuint a son pare la culpa de les seues desgràcies: mai l’havia deixat caminar a soles, sempre havia desconfiat de que fora capaç d’autogestionar-se de forma correcta, mai havia cregut que les seues inversions (per al pare, suntuàries) anaven a donar un rèdit elevat i sostingut a mig o llarc determini; inclús havia malparlat de son propi fill a les seues esquenes, acusant-lo de ser un acabacases, un perdut, un inconscient. De fet, Nelo estava convençut de que alguns dels seus contractes casi tancats se n’havien anat per l’albelló a causa dels vectigals i les invectives de son pare.

I en tot cas, els dos sabien internament —encara que no ho vullgueren reconéixer de forma oberta— que, donada la crisis econòmica generalisada (en efectes no prevists per cap dels seus ben pagats assessors), no era en bona mida culpa ni de l’u ni de l’atre que l’empresa familiar, de la nit al dia, passara de tindre beneficis astronòmics a les pèrdues incontrolables que presentaven els últims balanços...

Pero al remat, tant en Nelo com en Manuel hi ha un regomello íntim, soterrat, que realment els abrasix el cor i el cervell: el futur del seu net Nelet, de la seua educació, de la seua salut —delicada des de que naixqué—. Els dos saben que eixa és, per molt que tot lo demés vaja malament, la seua preocupació última, la seua obligació inajornable, el comés sagrat en la vida de tot pare i de tot yayo.

¿I qué fer? Bona pregunta. 

¿Algú té la resposta?