Per fi...

... m'he decidit a mamprendre un blog. Ya que una pàgina web completa se m'antoixa impossible de fer i de mantindre, tant per falta de coneiximents com de temps, espere trencar la mà en açò; com a mínim, fins que vinguen temps millors.

El blog serà majorment bilingüe: valencià prefentment, i secundàriament castellà: les meues dos llengües maternes, com m'agrada dir. Pero donada la meua estranya afició per tots els idiomes i dialectes vius i morts de l'univers, espereu-vos trobar ací qualsevol cosa...

Una advertència ans que res: mes que l'experiència nos demostre que no hi ha paraula bruta si se diu en valencià: hasta la de fill de puta, que dia el Virgo de Viçanteta, yo soc dels que pensen que una idea, expressada de forma raonada i elegant, guanya adeptes i adhesions molt més fàcilment que la mateixa opinió expressada en mala llet -per molt justificada que estiga- i abillada de brofegaes i expressions malsonants.

(Avís a l'autoritat: la paraula collons i derivats, no es troben entre dites expressions malsonants: que u és educaet pero no pot deixar de ser valencià, che).

Tornant al tema i més allà de bromes, les opinions, expressades correctament, fan possible lo més important: que la conversació, l'intercanvi d'idees i el diàlec en aquells que no estan d'acort -lo que els valencians coneixem per raonar- puguen produir-se i continuen en el temps; qui sap si per a conseguir, finalment, convéncer-los de que estaven equivocats, o per lo manco, de que hi ha atres punts de vista igualment respectables.

Per tant, encara que tot lo món pot perdre els nervis en un moment donat, els excessos verbals no entren en el meu estil; i espere que si algú te a bé fer algun comentari en este blog, seguixca la mateixa senda. Ya és la vida prou complicada com per a que anem creant mala sanc i mal rollo per qüestions que no nos han de dur precisament a la riquea i la vida eterna. Parlant s'entén la gent: i si no, que els pregunten als síndics del Tribunal de les Aigües.

Per a acabar: la meua volguda llengua materna valenciana, com dia Martorell en ple segle XV, en este blog seguix les normes ortogràfiques de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, conegudes popularment com a Normes del Puig. La decisió és meditada, i respectuosa en aquells que no estiguen d'acort, pero és que crec, sincerament, que estes normes són les que millor s'ajusten al nostre idioma. Temps hi haurà per a justificar-ho raonadament.

Hi haurà qui pense que estic equivocat, i ho accepte: pero qui em traga a relluir les habituals perles d'alguns que es diuen científics i no saben fer una regla de tres (a saber: que no sé parlar, que soc un analfabet, que tinc faltes d'ortografia, que només vullc la desaparició del nostre idioma, etc.) rebrà la convenient i contundent resposta de qui coneix perfectament la diferència entre l'analfabetisme i la desobediència lingüística conscient i practicant.

Com deixà escrit l'asturià Ramón de Campoamor fa ya molts anys:

Busqué la ciencia, y me enseño el vacío.
Logré el amor, y conquisté el hastío.
¡Quién de su pecho desterrar pudiera,
la duda, nuestra eterna compañera!
¿Qué es preciso tener en la existencia?
Fuerza en el alma y paz en la conciencia.
No tengáis duda alguna:
felicidad suprema no hay ninguna.
Aunque tú por modestia no lo creas,
las flores en tu sien parecen feas.
Te pintaré en un cantar
la rueda de la existencia:
Pecar, hacer penitencia
y, luego, vuelta a empezar.
En este mundo traidor,
nada es verdad, ni mentira,
Todo es según el color
del cristal con que se mira.

Botem-li fòc a la traca!