25 d'abril: lo que passà...

Açò de les commemoracions històriques és com felicitar els natalicis o les onomàstiques a la família o als amics (parlant, segurament hauria dit els “cumpleanys” -terrible castellanisme- i els sants). Sí: quedes molt be la primera volta que ho fas, pero quedes molt malament si a l'any següent ya no t'enrecordes de fer-ho (i gràcies que ara existixen els mòvils en les seues agendes avisadores...). I de pas poses en un compromís al que has felicitat, si després és ell qui no s'enrecorda de tornar-te la felicitació...

En este cas, passa un poc lo mateix. La data va sorgir com a commemoració alternativa -o complementària- a la supostament autocomplaent i exenta de reivindicació del 9 d'octubre. Algú es va donar conte (seria interessant investigar quí fon el primer) que la nefasta batalla d'Almansa va tindre lloc tal dia com hui, en l'any de Nostre Senyor de 1707, i va decidir convertir-la en festa de precepte per al valencianisme.

Si la sabiduria popular sempre mantingué vagament en la memòria el recort d'aquella infausta data (“Més se pergué en Almansa” o “Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança”), en esta commemoració, sobretot en l'época de la Transició a la democràcia, es pretenia recordar l'efemèrides, i de pas, despertar la consciència reivindicativa i nacionalista dels valencians, rememorant la llista d'agravis històrics pendents de resolució, que nos havien fet oblidar que alguna volta fórem un regne pràcticament independent...

La batalla d'Almansa fon, en realitat, una batalla més dins de la Guerra de Successió: un conflicte internacional, d'abast europeu, que té el seu orige en l'esterilitat del rei Carles II, el Hechizado, i que es desenrollà feroçment en la nostra terra, al caliu d'atres conflictes soterrats, de caràcter més econòmic o social que estrictament polític.

Carles II, el Hechizado

Efectivament, tant Felip d'Anjou (nét de Lluís XIV de França), com l'Archiduc Carles (fill de l'Emperador Lleopolt I d'Àustria), entre atres, reivindicaven els seus drets de successió al tron de la monarquia hispànica. Implícitament, com és natural, se trobava el desig de les dos dinasties (els Borbons i els Habsburg) de mantindre l'hegemonia en Europa, i l'equilibri de forces de les distintes potències europees, aixina com els plans per a repartir-se un gran botí: les possessions espanyoles en Flandes, Centre-Europa i Itàlia.

Després de canviar varies voltes el seu testament, Carles II, provablement en el desig que es conservara l'unitat de l'imperi heretat de Carles V i Felip II, declarà a Felip d'Anjou hereu al tron. Carles II faltà finalment en 1700 sense descendència, i Felip d'Anjou fon proclamat en Madrit, en dèsset anys, el primer rei Borbó de l'història d'Espanya.

La Guerra de Successió (image presa d'esta pàgina web d'Ayora)

Com feren els seus precedents en el càrrec, i com era la seua obligació, Felip IV de Valéncia i Aragó, i V de Castella (a pesar de l'evident tradició centralista de la casa de Borbó en França, i independentment de les seues idees de futur al respecte), jurà i respectà sense majors problemes els furs i privilegis dels seus estats (els de la Corona d'Aragó, Navarra i les Províncies Vascongades).

Per a abreujar el tema, les potències europees, com era d'esperar, no podien vore ni en pintura la nova aliança sorgida entre les monarquies francesa i hispànica, i en setembre de 1701 es bastí la Gran Aliança, que, formada per Àustria, Anglaterra, els Països Baixos, Dinamarca i, més tart, Portugal i Savoya, declaraven la guerra a França i Espanya en maig de 1702, reclamant els drets de Carles d'Àustria com a Hispaniarum Rex.

L'archiduc Carles d'Àustria

La qüestió és que els humans no estem mai a gust si no és fent partits i bandos, i enfrontant-nos a la mínima que se nos presenta. Per ací la cosa estava ya uns quants anys rebolicada, a causa de la Segona Germania (una revolta dels llauradors del Regne en 1693 contra els privilegis nobiliaris), i en tots els regnes hispànics existia un evident sentiment antifrancés, entorn del qual s'estructurava un bando austraciste que prenia partit per l'Archiduc Carles com a rei, en el nom de Carles III. En el nostre cas, els partidaris de Carles eren coneguts popularment com a maulets, i els de Felip, com a botiflers.

Una encertada campanya antisenyorial encapçalada, entre atres, pel famós general valencià Joan Batiste Basset, féu guanyar-se per a Carles III el favor de gran part de les classes populars valencianes, mentres que l'estament nobiliari es decantava clarament per Felip d'Anjou. En una expedició que partia de Lisboa, i després d'intentar atracar en Cadis, Múrcia i Alacant, l'Archiduc Carles desembarcava en Altea en 1705, a on fon proclamat rei. Les tropes austracistes, formades sobre tot per anglesos i portuguesos, conquerien Dénia, Alzira i atres llocs, fins que finalment arribarien a Valéncia. Des de Barcelona, també favorable a la causa austracista, a on va fixar la seua primera capital, Carles III avançà fins a Madrit, a on fon proclamat rei el 29 de juny de 1706.

Pero les forces borbòniques saberen refer-se, i Carles III hagué d'abandonar Madrit poc després, reculant cap a Valéncia. El 25 d'abril de 1707, tropes borbòniques formades per castellans i francesos s'enfrontaren prop d'Almansa a un eixèrcit austraciste format fonamentalment per anglesos, portuguesos i holandesos.

Berwick en la Batalla d'Almansa (Rendició en la Batalla de Almansa, de Ricardo Balaca. Congrés dels Diputats, Madrit)

Camps a on tingué lloc la batalla d'Almansa

La derrota d'estos últims va obrir les portes del Regne de Valéncia als borbònics, que el varen ocupar en poc de temps, en episodis tan terribles com l'incendi i destrucció de Xàtiva, que resistí fins al 20 de juny, i que com a castic per la seua resistència fon inclús rebatejada en el nom de San Felipe, després de ser reduïda a cendres.

Felip V. Museu de l'Almodí de Xàtiva

Felip IV de Valéncia i V de Castella, una volta s'hagué assentat tranquilament una atra volta en la seua cadira real de Madrit, va vore el cel obert i, en l'excusa de la rebelió de valencians i aragonesos contra la seua autoritat, signà por justo derecho de conquista els Decretos de Nueva Planta, el 29 de juny de 1707 (la data realment negra i desastrosa per a les nostres llibertats):

Considerando haber perdido los Reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitadores por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos sus fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás Reinos de esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos reinos de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelión; y considerando también, que uno de los principales atributos de la Soberanía es la imposición y derogación de leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar, aun sin los graves y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia.

He juzgado conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada [...]

El final ya el sabem. L'última posició austracista del Regne de Valéncia fon el castell d'Alacant, que resistí a les tropes borbòniques fins a abril de 1709; i en setembre de 1714 les últimes tropes austracistes abandonaven Catalunya, el darrer bastió que s'havia mantingut fidel a Carles III.

El castic als valencians fon cruel i inesperat, inclús per als partidaris valencians de Felip V de Castella. Funcionaris castellans, desconeixedors de l'idioma i les costums valencianes, entraren en tromba a ocupar els càrrecs de la nova administració borbònica, substituint als valencians. I en bona llògica, “las leyes, uso y práctica de Castilla” comportaven que la llengua valenciana fora de colp i repent absolutament proscrita dels usos oficials, reforçant la castellanisació cultural que havia començat alguns segles abans entre alguns rogles lliteraris.

L'eixèrcit real passaria també a ocupar permanentment el Regne, en previsió de futures rebelions, quan abans eren precisament les Corts del Regne les que havien d'aprovar, després de la solicitut del Rei, si les milícies valencianes anaven o no a la guerra, i si s'acceptava l'entrada al Regne de milícies estrangeres. Es construiria en Valéncia la Ciutadella, adossada a la muralla, pero no per a protegir als seus habitants d'invasions exteriors, sino per a apuntar-los en els seus canons, per si se'ls ocorria tornar-se a rebelar...

La Ciutadella de Valéncia (image presa del blog http://valenciablancoynegro.blogspot.com/: recomane la seua visita)

Per atra banda, la Real Senyera del Rat Penat es tancà en una arca de tres claus, per recordar perillosament a l'antiga llibertat perduda, i la processó del 9 d'octubre es va prohibir (d'ací, segons pareix, prove la famosa mocadorà de Sant Donís en la piuleta i el tronador de massapà, substituint a les piuletes i tronadors de veres: coets pirotècnics que s'encenien en les festes del 9 d'octubre i que les noves autoritats havien prohibit).

Inclús des del nou Ajuntament borbònic s'organisaren embaixades mediadores davant el rei per a intentar, com a mínim, la recuperació del dret civil foral (que sí que mantingueren finalment Aragó, Catalunya i les Balears, pero no Valéncia), en un resultat desastrós: els emissaris de l'Ajuntament enviats davant el rei (el jurat Blanquer i l'advocat Ortí) foren detinguts i tancats en la presó de Pamplona...

En definitiva, 500 anys d'història i llibertat foral se tancaven de colp. El Regne de Valéncia continuava existint, com a simple entitat administrativa (com a “província”, fins a la divisió en tres territoris en 1833), pero sense institucions ni lleis pròpies: ni Furs, ni Corts, ni Generalitat, ni Virrei, ni Jurats, ni Justícia, ni Mestre Racional, ni Mustaçaf, ni Centenar de la Ploma. Ni idioma. Abans, el rei havia de jurar els Furs del Regne si volia ser Rei de Valéncia; ara, era un simple territori administrat des de la lluntana Madrit, sense més poder civil que el dels Ajuntaments designats a dedo i copats per càrrecs afectes al nou règim...

En esta autèntica guerra civil (com en una atra encara desgraciadament pròxima en el temps), qui ixqué perdent, indubtablement, va ser el Poble en mayúscules, embolicat entre interessos i propagandes d'uns i atres, en preocupacions primàries que devien passar moltes voltes per la simple supervivència, i que hagué de patir després la set de venjança i resquit dels vencedors.

Com dia una cançoneta de l'época, arreplegada per Manuel Sanchis Guarner en La llengua dels valencians:

Els maulets i botiflers
be mos feren la tirana;
uns, esquilant-mos del tot
i atres, venent-mos la llana.