...i 25 d'abril: lo que celebrem

Poca cosa, la veritat...

Oficialment, un descafeïnat Dia de les Corts Valencianes, que es ve celebrant des dels temps en que Unió Valenciana ostentava la presidència d'eixa institució, i en el que els polítics fan com que donen algun significat oficial al 25 d'abril: aprofitant l'excusa de la recuperació de les Corts en l'aprovació del nostre Estatut, 275 anys després dels Decrets de Nova Planta. Se fa una recepció oficial, un repartiment de premis i de canapés, jocs per a chiquets, i a una atra cosa....

Des de fa unes quantes décades, tampoc poden faltar les inefables manifestacions pel centre de la ciutat de Valéncia que, uns anys “pel mal orage”, uns atres “per culpa de la policia”, atres més “per haver pont la semana que ve”, i últimament també “per la conjunció Júpiter-Venus en la casa VI de Capricorn”, cada volta conten incomprensiblement en menys concurrència.

Enguany ne seran dos. Una, en el lema “Per la sobirania valenciana”, organisada per colectius com l'Associació Constantí Llombart, Esquerra Valenciana o Estat Valencià. La moral, que no en falte...

I l'atra, l'habitual de tots los anys. Eixa en la que nos regalen en la seua presència els que diuen ser els únics que representen el valencianisme polític i cultural. Entre ells, el Bloc Jove. En un original lema, enguany. Agarreu-se a la cadira: “Per la llibertat dels Països Catalans”. En fi... se muigué l'haca i quedà el rossí, que dia la meua yaya.

I és que d'entrada, el primer problema que té esta “festivitat” (que originàriament tenia l'intenció de llevar-li protagonisme, o de complementar a la del 9 d'octubre, teòricament més institucional i menys reivindicativa, i més centrada en la ciutat de Valéncia) és que, sincerament, es fa molt dur haver de “celebrar” una derrota. Una derrota en la que els valencians, curiosament, no intervinguérem (no participaren milícies valencianes en la Batalla d'Almansa) pero sí que en patírem les conseqüències: la famosa promulgació dels Decrets de Nova Planta, que anularen durant quasi tres segles les nostres institucions pròpies i el nostre idioma.

El segon problema és que, si aquells que “senten el ferro” del 25 d'abril, fins al punt d'eixir al carrer a manifestar-se, ho fan darrere de pancartes que porten escrits lemes com els susdits (especialment, el segon), no m'estranya que el dia passe absolutament desapercebut per al comú dels valencians... per no dir coses pijors. M'estic imaginant ara a qualsevol amic, familiar, veí, conegut o company del treball, la cara que posaria si li diguera “Hui hi ha una manifestació per la llibertat dels Països Catalans”. Te'n vens?”.

I el tercer problema és el coneiximent absolutament defectuós i biaixat de la pròpia història i la pròpia identitat que tenen la majoria dels valencians. Un desconeiximent que fa que alguns voten al PP creent que “ara s'ensenya valencià en les escoles, no com abans, que s'ensenyava català”. O que hi haja qui es queixe perque a la filla li ensenyen “català” en l'escola, pero al mateix temps li parla en castellà a pesar de ser valenciaparlant (excelent manera de que sàpia parlar valencià del bo). O com aquell que vota al Bloc perque diu que “yo no vullc senyeres en blau, que se les inventà Franco”. O un atre que em va dir una volta que es manifestava sempre el 25 d'abril, simplement perque “és Felip V el que va dividir els Països Catalans al separar a Catalunya del País Valencià, ya que abans eren el mateix país”. Grotesc, pero real com la vida mateixa.

Pero és normal. Si portem cinquanta anys gastant el temps, els diners i les energies discutint entre els mateixos valencians (en ajuda dels nostres enemics comuns) coses tan fonamentals per a un poble com els seus símbols, o el nom i l'entitat de l'idioma propi (o directament, sobre si realment som un poble o nacionalitat, o pel contrari no som més que un apèndix regional d'un atre), és impossible dedicar els esforços necessaris per al recobrament i l'actualisació de la pròpia personalitat, i lluitar per la creació d'eixe fantasmagòric poder valencià que en teoria tots volem, pero que de moment es troba sols en la propaganda i la fantasia d'alguns dels nostres polítics.

Mireu. Fa temps que crec que totes estes coses, estes històries i histèries del blaverisme i el catalanisme, estan passant silenciosament de moda en la societat valenciana. Com a mínim, eixa és la meua percepció, que òbviament pot ser equivocada; pero per a resoldre un problema, primer s'ha de fer un bon diagnòstic, i pense sincerament que eixa comença a ser la crua realitat...

Perque poca gent discutix ya per estes coses. I si discutix, ho fa en arguments tan puerils i tan alluntats de la realitat històrica i sociològica dels valencians, que el resultat és l'esterilitat més absoluta. La societat evoluciona, i els resultats electorals canten, i aixina i tot, alguns (repetixc, alguns) irreductibles d'un i atre costat continuen enrocats en les mateixes cantineles de fa trenta anys. És més, se necessiten mútuament per a continuar existint. I no deixen que aparega un valencianisme normal. Eixe valencianisme transversal que, a l'estil del catalanisme, el basquisme o el galleguisme, hauria d'impregnar tot el poder polític i econòmic valencià, que hauria de ser i actuar com lo que és, valencià abans que res i per damunt de tot. Era inevitable que l'enfrontament de la Batalla de Valéncia es produïra, tal com estaven les posicions en els anys 70 i 80 del segle passat, pero eixa situació, pel be dels valencians, no deuria prolongar-se per molt més temps. I no: la solució de desterrar als valencians que no pensen com nosatros no és vàlida tampoc, per molt que alguns no amaguen les seues ganes; qué anem a fer...

No vullc dir en això que s'haja de renunciar radicalment a les pròpies conviccions per un pur pragmatisme possibiliste. Pero sigam realistes. Encara queden carlistes rodant pel món, que esperen en fervor la pròxima pujada al tron espanyol del rey legítimo. Si això és a lo que aspirem, a quedar-nos en el nostre corralet a autoafirmar-nos en els nostres iguals com en una secta, prietas las filas davant l'enemic traïdor, avant...

Pero el temps corre, i la majoria del poble valencià, orfe de referents clars i en l'única inèrcia de la seua personalitat històrica secular, comença realment a estar en atres coses. Més del 60% per cent dels valencians té ya el castellà com a única llengua materna, i vora un 20% ni tan sols se sent valencià (només espanyol; vejau per eixemple esta enquesta del CIS).


Hi haurà un moment en que eixa inèrcia no serà prou, i Valéncia acabarà tenint la mateixa personalitat, en tots els respectes, que la província de Guadalajara. Els síntomes són clars, i els resumia perfectament, per eixemple, Jesús Civera fa unes semanes en el Levante:

Hablaba J. F. Mira el otro día sobre la invisibilidad de los valencianos. Interior y exterior. No somos percibidos, luego no existimos. Es un tema que fluctúa y retorna, cíclico e inmarcesible. Los medios de comunicación de Madrid hablan del País Vasco, de Andalucía o de Galicia. Apenas de esta geografía, territorio vacío. De vez en cuando algún escándalo, alguna catástrofe, algún acontecimiento deportivo -o las fallas, seculares y purificadoras- nos coloca en el mapa. Poca cosa.

¿Quién conoce en España a Glòria Marcos? Nadie. En cambio, Javier Madrazo, su homólogo en Euskadi, posee rostro en el mercado informativo. ¿Existimos como conjunto? Tampoco. Un día aparece Alicante. Otro, Valencia. La última vez que surgió Castelló en las pantallas fue a través de la canción de Luis Aguilé. Cada uno en su casa -en la provincia- y Dios en la de todos.

Hacia fuera, el asunto es patético. Hacia dentro, lo único que cohesiona esta esquina es la AP-7 y Canal 9; no hará falta entrar en detalles. Así es, desde hace muchísimo tiempo. Y así será, con permiso de los apocalípticos. No se avistan indicios de mutación en el horizonte. Y la política, que es la madre del cordero, ni está ni se la espera. Los líderes de aquí suelen alcanzar peso en el partido nacional. Es igual. El partido acabará dictando -dictándoles- la política.

El esperpento no se detiene: asciende hasta el grado del oprobio. Distinguidos articulistas y doctos escritores hablan, cada vez más, de la Comunidad de Valencia. Ni preocuparse por la denominación oficial. Valencianos han de ser, pues, los indígenas que moran entre las riberas del Turia, e inmediaciones. ¿Y los de Castelló y Alicante? ¡Ah!, la Generalitat, inevitablemente, es una y grande: la catalana. En fin. Inexistentes, invisibles, dóciles. Pero felices. (Para ser feliz, antes que nada, hay que aceptar la condición subalterna.)

Efectivament.

¿Quí comprén que un poble en una llengua pròpia, que ha mantingut les fronteres (les del Regne de Valéncia) quasi inalterables des del segle XIV, que fon pràcticament independent durant 5 segles, que tingué aduanes i acunyà moneda pròpia, encara tinga que anar justificant (i autoconvencent-se) que és tan nacionalitat històrica com Catalunya, el País Basc o Galícia?

¿Cóm és possible que tenint 5 millons d'habitants (front als 2 del País Basc o els 2,5 de Galícia), pintem lo que pintem en Espanya?

¿Quí entén que es pacte una reforma de l'Estatut d'Autonomia que en teoria recupera el Dret Civil Foral, i quan el PP, sorprenent a propis i estranys, trau les Lleis de Successions i de Règim Econòmic Matrimonial, que recuperen i actualisen el nostre dret derogat pels Decrets de Nova Planta, al PSOE no se li ocorre atra cosa que recórrer-les al Tribunal Constitucional perque “invaden competencias del Estado”, mentres els del PSPV continuen fent la sesta, com tenen per costum, sense dir ni mu? (encara que el canvi de ministre pareix que ha segut positiu per a reconduir el tema)

¿Cóm pot ser que ningú es queixara en la nostra Generalitat pel sistema de finançament autonòmic vigent quan en el Govern de Madrit estaven els seus, i ara resulta que tota la culpa de la ruïna de les arques autonòmiques la tinga Zapatero?

Per això, parlar de "la llibertat dels Països Catalans", o recolzar la censura directa a escritors simplement per escriure en una ortografia valenciana distinta a l'oficial, o alçar a qüestió d'estat i prova de democràcia real la simple recepció d'un canal de televisió (la TV3) que té un 0,3% d'audiència en la nostra Comunitat; o, des de l'atra vora del riu, enrossinar-se en demanar la prohibició (!) de la TV3 en la Comunitat Valenciana per a que eixe 0,3% dels valencians se veja lliure de la seua influència perniciosa (com si els valencians fórem chiquets de bolquers), o negar directament la valencianitat a tot aquell que escriu en les Normes de Castelló, és, encara que nos coste acceptar-ho, respectable, perque estem en un país lliure, en el que les excentricitats o les entelèquies no són delit, mentres se defenguen de forma pacífica.

Pero algú s'haurà de plantejar sériament, en algun moment, si continuar en les mateixes actituts de sempre ajuda a resoldre la qüestió, o més aïna l'embolica encara més. I qui es senta aludit, ho senc molt. Perque en el món real no es pot construir un edifici de vint plantes sembrant rajoles i regant-les després, per a vore si escomencen a créixer a soles; per molt fantàstic i ecològic que parega. En el món real, primer se fa un bon proyecte, després s'ajunten diners suficients per a pagar l'obra, se demanen les llicències, se desbrossa, s'excava, se fan els fonaments, se formigonen els pilars, després els forjats, d'u en u, fins a arribar a la teulada, i després la frontera, les parets, les portes i les finestres. En eixe orde. El formigó no es pot penjar dels núvols, ni fer-lo surar per l'aire. Llàstima.

Parlant del finançament autonòmic; una última reflexió. El centraliste, despreciable i borbònic Felip V va mantindre sense problemes els Furs de Navarra i les províncies vascongades (Viscaya, Àlava i Guipúscoa), senzillament perque li havien segut fidels en la Guerra de Successió. Els governs posteriors els continuaren respectant, i fins a 1876 i la reforma de Cánovas, ni tan sols estaven obligats a acodir a les quintes de l'eixèrcit, i varen mantindre fins a la Segona República el seu sistema de concert econòmic i fiscal.

El mateix Franco confirmà els drets de Navarra i Àlava després de la Guerra Civil, i només li'ls llevà a Viscaya i Guipúscoa, per considerar-les “províncies traïdores”. Encara que després de la seua mort, un Real Decret de 1976 i, posteriorment, la pròpia Constitució els retornaria a estes dos províncies els drets perduts...

Curiós mapa de mitan segle XIX. Dividix l'Estat Espanyol en "España uniforme", "España incorporada o asimilada", "España foral" y "España colonial".

Gràcies a tot açò, el País Basc i Navarra recapten hui de forma íntegra tots els seus imposts, i mantenen una política fiscal pròpia. Hui, també, són les dos autonomies en major calitat de vida de l'Estat. No dic que siga l'única raó, pero tota pedra fa paret, no? I dic yo, ¿no ampara la Constitució, en la seua Disposició adicional primera, els drets històrics dels territoris forals? ¿No és un contrasentit que els tornen a Viscaya o Guipúscoa, i no a Valéncia, Aragó o Catalunya? ¿No seria més just tractar a totes les comunitats autònomes per igual, en un estat federal a l'estil d'Alemanya o els Estats Units?

Pero clar, imagine que no és lo mateix que et lleve els Furs el Caudillo, que Felip V. Be, es de veres; a nosatros nos furtaren la cartera fa molt més de temps. Pero Gibraltar també va caure en mans d'Anglaterra en la mateixa guerra que a nosatros nos llevaren els Furs, i no pareix que això els haja importat massa als successius governs espanyols a l'hora de plantejar les seues reivindicacions...

Estes coses són les que a mi m'agradaria que es discutiren, tal dia com hui. Cóm conseguir entre tots una Generalitat en recursos econòmics forts, financerament autosuficient, que diversifique l'economia valenciana per a no dependre només de la construcció desaforada i el turisme de masses, i evite que siga, com està sent, la comunitat autònoma a on més ha aumentat la desocupació.

Que simplement pague quan toca als seus proveïdors (i no a un any o dos vista), i no malbarate els diners dels valencians en saraus diversos; sobretot, si el problema és que no hi han diners gastadors (quànts hospitals, quànts carrers urbanisats, quànts coleges podrien fer-se en lo que costa mantindre el Palau de les Arts, que supostament es va construir “perque la torre de comunicacions dels socialistes era massa cara”). Un govern que comprenga que primer és menjar i pagar l'hipoteca del piset de 80 metros, que comprar-se un Ferrari o fer un viage a la Polinèsia.

Que coordine adequadament l'activitat dels municipis i vertebre eficaçment la Comunitat.

Que reivindique sense demagògia lo que haja de reivindicar al govern central, governen els seus o no, i pacte lo que haja de pactar quan siga lo millor per als nostres interessos.

Que defenga en fets i no en paraules el nostre idioma i la nostra personalitat, i cree camins per a facilitar el seu adreçament, i fomente l'autoestima i el coneiximent dels valencians per la seua història, la seua identitat i el seu patrimoni cultural, artístic i arquitectònic.

Que faça que els valencians tingam un lloc realment influent en Espanya i en Europa. Un govern que conseguixca que els valencians estigam orgullosos de viure en la nostra terra per la calitat de vida i la bona gestió dels servicis públics pagats entre tots, i que no es preocupe simplement per aparentar que lliguem els gossos en llonganices, i per pagar la festa privada a quatre nous rics, quan fa quatre dies que l'Unió Europea nos considerava Regió Objectiu 1.

Un govern Valencià, en mayúscules, abans que res i per damunt de tot.


Hi ha algú més que pense com yo?