Sobre el nom de la nostra terra (I)

Açò d'estudiar i treballar simultàneament, ademés de no ser massa bo per a la salut, reduïx dràsticament el temps i les ganes de dedicar-te a coses més "ocioses", com per eixemple anar escribint en el blog... pero be, farem lo que podrem.

Hui que tinc un momentet, m'abellix parlar d'un atre dels temes estrela en que els valencians solem gastar el nostre valuós temps. Que no és atre que l'àrdua tasca de decidir cóm dir-li, en certa "propietat", ad eixe trosset maravellós de terra que s'estén poc més o manco entre les ciutats de Vinaròs i Oriola, sense que ningú s'escarote o s'esgarre les vestidures.

El tema ve molt be al cas, perque la prensa valenciana porta unes quantes semanes fent-se ressò de certa tendència dins del socialisme valencià que, pareix ser, desijava un canvi en la denominació del partit. És dir, canviar allò de Partit Socialista del País Valencià, per Partit Socialista de la Comunitat Valenciana o, simplement, Partit Socialista Valencià o Partit dels Socialistes Valencians. La tendència devia ser minoritària, o han acabat espantant-se, perque la qüestió s'ha votat en el XI Congrés Nacional del PSPV-PSOE que està celebrant-se en estos moments, i s'ha desestimat el canvi per àmplia majoria.

Per a obrir boca, val la pena reproduir ací la lletra d'una cançoneta de Bernardí i el seu grup, que es va popularisar a final dels anys 70 del segle passat per a promoure entre els valencians el sentiment favorable a l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia. L'archiu d'àudio de la cançó és fàcilment trobable en la xàrcia, per a qui li puga interessar com a document sonor plenament definitori d'una época (no crec que a estes altures hi haja problemes de drets d'autor). La lletra diu aixina:

Caminem tots de la mà per esta terra,
treballem en ella tots els valencians.
Fem la pau i no la guerra,
i viurem com a germans!

Caminem, i anem fem Pàtria cada dia,
i afirmem la nostra Nacionalitat.
Demanem l'autonomia
i la Generalitat!

Valencians, anem fent Pàtria cada dia;
valencians, que tots sentim adoració
per les terres de Valéncia, Alacant i Castelló!

Caminem portant ben alta la Senyera
i lluitem en el treball i en el carrer,
perque el Regne de Valéncia
molt gran el tenim que fer.

Valencians, anem fent Pàtria cada dia;
valencians, que tots sentim admiració
per les terres de Valéncia, Alacant i Castelló!

Parlem tots en el País la nostra llengua
i tindrem pronte la gran satisfacció
d'aconseguir l'autonomia
per a la nostra Regió.

Demanem l'autonomia
per a la nostra Regió!!

D'entrada, deixant a banda la major o menor qualitat de la lletra, resulta admirable que, encara en 1978 (que és quan va sorgir la cançó), en la Batalla de Valéncia a punt d'esclatar, se pugueren barrejar sense problemes térmens com Regne, País, Nacionalitat, Pàtria o Regió; tots, naturalment, per a referir-se a la mateixa cosa innomenable.

Com és natural, no apareix per cap de lloc això de la Comunitat (invent d'última hora, com sabem, per a desbloquejar l'aprovació de l'Estatut, ya en 1982).

Tampoc, per supost, lo del Levante, infame denominació per a tot aquell valencià (siga d'un o atre signe) mínimament conscient de la seua història i personalitat, pero que goja encara de gran predicament, no a soles en Madrit i Castella en general, sino també entre aquells valencians (significativament, els alacantins) que no porten massa be això de que el mateix gentilici de valencià servixca per a la ciutat i per al regne-país-comunitat-regió-nacionalitat.

Veent cóm estava el tema, no és d'estranyar que el preàmbul i l'artícul primer de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, aprovat per fi el 1982, continga un llarc circunloqui per a justificar la personalitat diferenciada dels valencians i la forma oficial finalment triada (en realitat, inventada) per a referir-se ad ella: Comunitat Valenciana. Reproduïm abdós texts en l'ortografia original en que varen ser escrits (les Normes del Puig, per als desmemoriats), en el número 74 del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, de 15 de juliol de 1982 (senyale en roig les variades denominacions que s'utilisen per a referir-se al territori o al poble valencià):

PREAMBUL

El present Estatut constituix la manifestacio de la voluntat autonomica del poble de les provincies valencianes, despres de la seua etapa preautonomica, a la qual va accedir en virtut del Real Decret-llei deu/mil noucents setantahuit, pel qual es creava el Consell del Pais Valencia.

Aprovada la Constitucio espanyola, es, en son marc, on la tradicio valenciana provinent de l'historic Regne de Valencia es troba la concepcio moderna del Pais Valencia, donant arige [sic] a l'autonomia valenciana com a integradora de les dos corrents d'opinio que emmarquen lo valencia en un concepte cultural propi en l'estricte marc geografic que compren.



TITUL PRIMER

La Comunitat Valenciana

Articul primer.

U. El poble valencia, historicament organisat com a Regne de Valencia, es constituix en Comunitat Autonoma, dins de la indissoluble unitat de la nacio espanyola, com a expressio de la seua identitat historica i en l'eixercici del dret d'autogovern que la Constitucio reconeix a tota nacionalitat, en la denominacio de Comunitat Valenciana.

Els dos paràgrafs del preàmbul original, en chicotets canvis i redactats en temps passat s'inclogueren també en el Preàmbul de la reforma estatutària aprovada en 2006, mentres que l'artícul primer fon retocat llaugerament, eliminant l'adjectiu "indissoluble" i fent més clara la referència a la "identitat diferenciada com a nacionalitat històrica". La famosa qüestió de noms, per tant, se manté inalterada.

En el pròxim viage tornarem als inicis (escomençarem res manco que en els Furs) i anirem repassant com se referien els nostres antepassats a esta santa terra quan els era menester.

La Senyera a través del temps (II)

Fa llàstima comprovar cóm, encara hui, el desconeiximent i la intoxicació intencionada provoquen, entre un sector dels valencians, un rebuig quasi irracional cap a la Senyera.

Una de les objeccions que solen aduir-se, és que la Senyera és de creació o invenció molt moderna, i per tant, carix del més absolut valor històric. Deixant a part als científics que continuen creent que la Senyera coronada sobre franja blava se la inventà el mateix Franco (l'incultura no és patrimoni exclusiu de ningun grup social en particular), alguns investigadors, com Pere Maria Orts (actualment acadèmic de l'AVL), en "Història de la Senyera al País Valencià", pontificaven en els turbulents anys 70 del passat segle que la corona es va afegir a les barres a mitant segle XIX.

Sobre esta obra particular, hi ha un chicotet estudi, el redactor del qual no és precisament sospitós de "blaverisme", que es pot consultar ací, i que desmonta de forma excelent les teories d'Orts (encara que en atres qüestions reflectides en el dit escrit pugam no estar d'acort, com vorem més avant).

No obstant, la discusió venia d'antic. Josep Giner, en un escrit en la revista "El Camí" de novembre de 1933, dia, sense més base que la seua imaginació i les seues conjectures, que la franja blava era simplement una tela adicional ("un drap blavós") que es va usar en un moment donat (també, segons ell, en el segle XIX) per a poder cosir les barres al pal, i que després se va perpetuar en les següents banderes que es varen confeccionar.

L'articul fon contestat enèrgicament poques semanes després, en la mateixa revista "El Camí" per En Nicolau Primitiu Gómez Serrano, i la cosa quedà ahí. Podem llegir un extracte d'estos texts, per eixemple, en el llibre Nicolau Primitiu i Valéncia. Treballar, persistir, esperar, de l'Editorial L'Oronella (2003).

Com a trista curiositat, he de dir que el mencionat panflet anti-senyera de Josep Giner, el vaig poder llegir per primera volta en el meu llibre de "valencià" de COU, en el que anava inocentment (hahaha) inclòs com a eixemple de literatura periodística dels anys 30; i naturalment, sense incloure a continuació la raonada contestació d'En Nicolau Primitiu.

(i yo em pregunte: ¿quants chiquets, que no eren tan perspicaços ni tan incrèduls com yo, s'hauran cregut l'opinió infundada d'este senyor, simplement per haver-la vista arreplegada en el seu llibre de valencià, sense major comentari crític?)

També està el famós opúscul "El blau en la Senyera" de Joan Fuster, molt més breu que la "Història..." de Pere Maria Orts, pero prou més directe en la redacció i, almenys en lo que toca a l'orige de la nostra bandera (per ad ell, com no es cansa de repetir, a soles de la Ciutat de Valéncia), més equànim i ajustat a lo que pareix la realitat històrica.

És a dir, que la Senyera coronada naix del privilegi de Pere II de Valéncia, el Cerimoniós, que va voler premiar la llealtat de Valéncia front a les tropes invasores castellanes de Pedro el Cruel durant la Guerra dels dos Peres (1356-1369), en un privilegi que establia la costum de pintar una corona sobre la L cada volta que s'escriguera el nom de Valéncia, i que afegia la corona al senyal real de quatre barres roges sobre fondo groc, com a símbol de la Ciutat i per extensió (com tindrem oportunitat de vore) del Regne de Valéncia.

No es conserva el document original d'este privilegi (sí, en canvi, un atre molt paregut de la bandera de Burriana de 1348, contemporànea de la Senyera, composta també per les quatre barres i una franja blava vora el pal, pero en tres corones), pero el canvi el demostra l'acort de 1377 del Consell de la Ciutat que, per a renovar els sagells de l'administració municipal, que encara tenien, no ya el senyal real de les quatre barres, sino el més antic, d'una ciutat emmurallada que representava a Valéncia, determina:

«E haüd parlament sobre les coses desús escrites, lo dit Consell, pensant que los sagells de les corts dels ordinaris de la dita Ciutat no havia convinents en encara deguts senyals, com en cascú d'aquells hagués senyal d'edificis a forma d'una Ciutat.

E és cert que·l senyal per los molt alts senyors Reys d'Aragó atorgat e confermat a la dita ciutat era e és lur propri senyal de bastons o barres grogues e vermelles. E axí apparia en dues coses: la primera, en les banderes e penons e altres armes antigues de la dita ciutat, e la segona, en los sagells antichs del consell de la dita Ciutat.

Per tal, lo dit Consell, deliberadament e concordant, tench per be e volch e proveí que·ls ordinaris e escrivans de les dites corts deposats los dits senyals e sagells veylls dessús dits, e aquells trencats quan los novells sagells deiús contenguts los seran liurats, facen senyal e usen del dit senyal Real axí com a propi del senyor Rei, per lo qual e per autoritat del qual tenen e regexen lurs officis e axí com a senyal encara de la dita Ciutat en la qual fan regiment o exercici [...]

Açò, enadit que en lo senyal Real de cascun dels dits cinch sagells, al cap subirà sia feta corona, per dues raons, la primera car la dita ciutat és cap de Regne majorment, e la segona car lo molt alt senyor Rey, ara regnant, per son propri motiu e sa mera liberalitat, tenint-se així com fon sa mercé per molt servit de la dita ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada, specialment en los setges, e pus principalment en lo segon e derrer d'aquells tenguts sobre aquella per lo dit rey de Castella, enadí la dita corona al dit senyal, e per maior certificació e memòria lo dit senyor ladonchs e de ladonchs a ençà contínuament en les sues Reyals letres que ell signa de sa mà, ço és, en lo seu títol on se diu Rey d'Aragó, de Valéntia ctr. en la L que és mijana letra d'aquest nom Valéntia pinta de sa mà una corona...»

(Manual de Consells. S'ha afegit l'accentuació i la puntuació, i senyalat certes frases per a facilitar la llectura)

La primera constància escrita que ha quedat per a la posteritat, de que este canvi en les armes de Valéncia es féu visible, no a soles en els escuts, sagells o monedes, sinó també en la bandera (com en Burriana) és un atre acort del Consell de 1449 en el que es decidix fer una nova bandera:

«attenents [que] la bandera d'or e flama que la ciutat tenia fos squiurada e gastada, per tal proveïren ne fos feta una nova consemblant d'aquella, emperò ab corona» (Manual de Consells)

El mateix Jaume Roig, en el seu Spill o Libre de les dònes (1460), també arreplegava este fet històric del canvi en els símbols valencians (l'afegit de la corona sobre les barres roges i grogues):

«...lo seu rei Pere [...] com pus lleal / la coronà, / i li donà / com molt l’amara, / sola portara / en sa bandera, / penó, senyera / o altres senyals / armes reals / soles pintades / no gens mesclades / ab lo passat: / lo camp daurat / vermells bastons / sobre els cantons / d’or coronat».

No obstant, els portolans, antics mapes que s'usaven per a la navegació marítima i dels que la Corona d'Aragó era bona productora, ya mostraven des del principi del segle XV quina era la bandera de Valéncia. El primer portolà conegut en el que apareix la bandera en corona és un anònim datat en 1410, que estigué en la Cartoixa de Vall de Crist (Altura) fins a la desamortisació de Mendizábal, i que ara està custodiat en la Bilbioteca Nacional de França:

Es pot fer clic per a vore l'image a major tamany. A continuació inserte una ampliació de la zona a on se troba Valéncia, en la que es veu onejant una Senyera coronada:

A partir d'este moment, trobem una gran quantitat de portolans que mostren, sobre la ciutat de Valéncia com a cap del Regne, la senyera coronada sobre franja blava (de la mateixa forma que mostren, per eixemple, la bandera de Castella i Lleó sobre Toledo, Valladolit o Sevilla; la de Portugal sobre Oporto i Lisboa; o la bandera francesa de les tres flors de lis sobre París o Lyon): son els de Macià de Viladesters (1413), Beccario (1426), Vallseca (1439), Roselli (1466 i 1468), Benincasa (1473), Canepa (1489), Olives (1538 i 1552), Penadés (1556) o Martines (1570, 1572 i 1578), entre atres (feu clic per a vore-los ampliats):

Portolà de Battista Beccario (1426)

Portolà de Petrus Roselli, o Pere Rossell (1468)

Portolà de Gratiosus Benincasa (1473)

Portolà de Joan Martines (1570)

Ya sabeu: a partir d'ara, que ningú vos diga que la blavera se la inventà Franco sense que li contesteu com és menester: educadament i en arguments.

La protecció de l'Horta de Valéncia (I)

Benimaclet des de l'horta de la Partida de Vera. Valéncia ciutat.

Els que tenim la sort d'haver pogut encara jugar de chiquets (no fa tant de temps!) entre séquies, ceberes i alqueries, com yo mateix (en Patraix, ara que acaben de demoldre l'Alqueria de Benlloch i d'urbanisar l'últim tros d'horta que nos quedava), hauríem de ser plenament conscients de lo que està en joc: que un paisage i una cultura únics, que definixen com a pocs el caràcter i la tradició del Poble Valencià, i que ha existit durant mil anys (que es diu pronte) sense massa canvis, pot desaparéixer completament en 5 o 10 anys escassos (alguns diuen que en menys) si no es prenen mides urgents i realment efectives.

Han passat uns quants mesos des de que la nostra administració autonòmica tragué per fi a la llum pública el famós Pla d'Acció Territorial de Protecció de l'Horta de Valéncia, que supostament estava ya redactant-se quan el PP rebujà en 2001, gràcies a la seua majoria absoluta, l'Iniciativa Llegislativa Popular que en quasi 118.000 firmes (entre elles, la d'un servidor) solicitava la protecció efectiva de l'Horta històrica de la Vega de Valéncia.

Llegint els documents del Pla, les intencions són molt bones (entre atres qüestions perque, mes que siga llastimós, és la primera volta que un govern valencià es pren un poc en sério el tema)...

Tal volta, si les previsions se complixen, per a quan un any d'estos declaren per fi el Tribunal de les Aigües com a Patrimoni de l'Humanitat, pot ser que encara apleguen a temps de protegir alguna cosa més que les bruses dels síndics i el corralet metàlic que monten en la Porta dels Apòstols cada dijous...


No obstant, d'entrada, s'ha de dir que, en contra de lo que apuntaven algunes informacions, el Pla no pren ninguna mida clara per a contarrestar les requalificacions que, per eixemple, l'Ajuntament de Valéncia ya havia ormejat prèviament en la recent revisió del PGOU, que proyecta la cimentació de moltes hortes històriques fins ara supostament protegides, com lo que queda de la de la Punta, la de Faitanar, i sobre tot i de forma sagnant, l'horta d'altíssima qualitat de la partida de Vera (totes les fotos d'esta entrada són d'eixa zona) per a ampliar una atra volta el campus de la Universitat Politécnica i construir una atra ronda més.

Una nova ampliació, per cert, que ara diu lo senyor rector que es farà respectant l'horta existent; deu ser que tenen previst obrir l'Escola d'Ingeniers en Màgia Borràs, o que inventaran una nova forma de construir sense fer fonaments, perque d'atra forma no s'entén a qui pretenen enganyar...

Els que hem estudiat en el Poli, abans de la construcció del Campus dels Tarongers per part de l'Universitat de Valéncia, i de la pròpia ampliació de la Politècnica cap a la Malva-rosa (tanto monta, monta tanto), encara hem pogut conéixer en part de la seua antiga esplendor la partida de Vera, plena d'alqueries i barraques habitades per llauradors de tota la vida, que et saludaven en valencià i que podien arreplegar sense problemes tres i quatre collites a l'any; fins que el desmadre urbanisador i l'escassa estima dels valencians per lo que realment és valuós i únic feren la seua bona faena. Ací podeu consultar, per eixemple, un breu recort de lo que fon el Camí de Vera, la Senda de la Carrasca i tota la seua contornà.

Si el nou pla d'ampliació ha de continuar en la tasca mampresa estos últims anys, durant la primera ampliació, comenceu a tremolar; perque, encara acceptant les necessitats d'espai de les dos institucions (que es podia haver buscat en atres terrenys menys valuosos), ni la Universitat Lliterària ni la Politècnica han tengut a be deixar en peu NI UNA de les decenes d'alqueries i barraques que hi havia fa 10 ó 15 anys escassos en les hortes sobre les que ara s'assenten els seus flamants campus; i mireu si han tengut espai i temps per a planificar-ho tot be.

(nota 1: Xavier Mariscal tingué fa un temps els c... de denunciar, en l'inauguració d'una escultura seua instalada en la part nova del campus de la UPV, el "destrozo que se ha hecho de la huerta del camino de Vera" considerant que eixa terra "no se debería haber tocado y tendrían que haber hecho la Universidad en otros lugares como Paterna o de roca y no en esta tierra de sedimento en la que existía una biodiversidad fantástica". Mariscal sentencià que ara "han dejado esta mierda de césped con cuatro palmeritas", i esta circumstància li dugué a "reflexionar sobre esto y a jugar con lo que es naturaleza y lo que es artificio".

(nota 2: estos de la Lliterària, són els mateixos que clamaven al cel per l'urbanisació de la Punta quan la construcció de la ZAL del Port; pero ací en canvi dien que l'horta estava degradada i condenada, i bons mamotretos de cinc i sis plantes nos han clavat en el Campus dels Tarongers, i redell quina denominació tan florida; deu ser que aixina es dediquen a restaurar la degradació anterior en manco remordiments)

(nota 3: la lumbrera planificadora a la que se li va ocórrer en el seu moment juntar totes les facultats de Valéncia en el mateix carrer, no devia anar als llocs en atra cosa que no fora a peu; això de repartir els pols d'atracció de movilitat en àrees diferents per a no congestionar a soles unes zones determinades devia sonar-li a chino mandarín)

Antigues barraques junt al trenet Valéncia-Grau (ara tranvia) en els anys 90. Actualment desaparegudes.

Fent un poquet d'història, la partida de Vera quedà definitivament condenada en el PGOU de Valéncia de 1988 (quan governaven els del PSOE, ara que es mortifiquen tant en la defensa de l'horta). Este Pla General, encara en vigor, només protegia com a "Sòl no urbanisable d'especial protecció agrícola" la zona d'horta compresa al Nort de la proyectada Ronda de Benimaclet, el Camí de Vera i el Politècnic, regada per les séquies de Mestalla i Rascanya, que encara hui es conserva en perfecte estat, i és la que es veu plena de verdor en la part superior d'esta fotografia aérea (ampliable) del Poli:


Puix be; ara resulta que volen urbanisar-la sancereta fins al camí de Farinós (llímit en Alboraya), en Ermita de Vera inclosa...

Horta de cols junt a l'Ermita i el Molí de Vera. Sòl urbanisable des d'enguany

...per a unir-la fàcilment, gràcies a la requalificació simultànea, llastimosa i vergonyant de l'Ajuntament d'Alboraya, a uns atres 80.000 m2 d'asfalt i formigó per a reubicar el Alcampo i el Leroy Merlin, traslladats al mig de l'horta d'Alboraya per a poder fer a vora mar una marina en 1.000 vivendes d'alt stànding...

Abans...Després...

L'eixecució de l'AVE i l'accés nort al Port de Valéncia acabaran el treball...

D'esta manera, l'entrada a Valéncia per l'autovia V-21, l'única d'entre les importants a la ciutat que encara es pot fer entre alqueries, barraques i camps cultivats tot l'any, que crida l'atenció de tots els visitants, i que inclús podria explotar-se turísticament i culturalment, de la mà de les ermites, les alqueries, els camins d'horta i el cultiu en denominació d'orige de la chufa... quedarà borrada del mapa PER A SEMPRE (ací no valdran per a res els millons dels nostres imposts, com en les obres de Calatrava) per un mal entés desenrollisme... 1.000 anys d'història suprimits en 5 ó 10... no és un mal rècord.

Quan els hòmens callen, parlaran les pedres...

Ho podria haver escrit yo (I)

Tots hem llegit alguna volta un text, un escrit, que reflectia tan be lo que pensàvem, que hem sentit que perfectament el podríem haver escrit nosatros mateixos, del nostre puny i lletra (si l'inspiració nos haguera ajudat, clar).

Respecte a la inacabable polèmica sobre quins són els principis a seguir per a la normativisació del nostre idioma, se n'ha escrit i se n'escriurà a bondó; podríem destacar-ne molts, molt ben estructurats i sòlidament justificats, i és intenció meua anar comentant-los ací a poc a poc.

No obstant, per la seua brevetat, facilitat de llegida i encert, hi ha un text (el Manifest dels ciutadans i ciutadanes sobre la llengua valenciana, al que s'han adherit entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana) que creem que dona totalment en el clau.

Llegir este manifest servix com una bona introducció a l'estat de la discussió, especialment per a tots aquells valencians (o no valencians) que només coneixen la versió oficial de l'assunt (la de l'escola, les teles oficials i els cursets per a traure's el famós mitjà), pero en el fondo senten que hi ha alguna cosa que no encaixa, en tot lo que els han contat.

A través de l'enllaç podeu llegir-lo en tota sa integritat. No obstant, n'extrac uns trossets que no tenen desperdici, i als quals, com he dit, m'adherixc íntegrament des del meu anonimat de valencià d'a peu:

La llengua valenciana és la llengua que històricament parla gran part del poble Valencià. Per la seua evolució peculiar, per tradició clàssica, per diversos factors històrics i per ser una llengua viva i d'us entre valencians, durant segles ha evolucionat i ha anat configurant-se d'una manera específica, per lo que hui en dia té unes característiques pròpies, específiques i diferenciades que no únicament s'han de respectar i fomentar, sino que s'han d'alçar a la categoria de norma, com fan totes les llengües fent norma les seues peculiaritats més genuïnes i distintives.

La fonètica valenciana, el lèxic valencià, la morfologia verbal i nominal o la sintaxis valenciana de hui, posem per cas, no poden modificar-se; en cas contrari alteraríem, de manera artificial i artificiosa, la seua gramàtica i fisonomia a la que aplegà en el pas dels segles i, per un atre costat, els parlants que hem mantingut viva la llengua podríem acabar no identificant-nos en el model de llengua resultant, lo qual pot trencar la fidelitat a la llengua o aplegar a considerar vulgar la nostra forma de parlar, el nostre valencià, fet que no beneficia gens a la seua recuperació social i dignificació.

Modificar, manipular o forçar la flexió verbal o la formació del plural, eliminar totes les característiques peculiars del valencià, desterrar de la llengua estàndart les formes generals valencianes per ser diferents a les catalanes, introduir arcaismes innecessaris, substituir els castellanismes lèxics o sintàctics per les formes catalanes i no per les valencianes, modificar la fonètica introduint o eliminant fonemes, etc. no és necessari ni acceptable, des del punt de vista científic, i mostra una manipulació tendenciosa de la llengua, duta a terme per una minoria, que de cap manera és justificable i que la majoria de valencians no hem acceptat.

La llengua és com és; hem d'intentar eliminar els castellanismes i els vulgarismes que té, com a conseqüència de ser una llengua que durant segles ha estat al marge de l'oficialitat i l'ensenyança, arraconada i desprestigiada, pero no podem canviar-la en la seua essència. Molts segles, tant d'époques glorioses com d'història adversa, l'han feta aixina i els parlants no accepten manipulacions dràstiques i repentines en esta qüestió; més encara quan estes manipulacions no estan exentes de plantejaments ideològics encaminats a diluir la nostra identitat com a poble.

[...]

Com a ciutadans i ciutadanes valencians no podem acceptar més manipulacions de la nostra llengua i, acollint-nos a l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, concretament al seu Títul Primer, Artícul 7 i a la Llei de creació de l'AVLL, que en el seu Títul I artícul 3 diu que l'AVLL velarà pel valencià: “ partint de la tradició lexicogràfica, lliterària, i la realitat llingüística genuïna valenciana ”, estem llegitimats per a demanar al Govern de la Generalitat Valenciana que el nostre valencià no siga discriminat per l'AVLL ni en els usos que d'ell fa l'Administració Valenciana i exigir que el valencià, en totes les formes llingüístiques valencianes que detallarem, siga el model de llengua utilisat en tota l'Administració (impresos, diaris oficials, publicacions, ràdio i televisió públiques, llibres de text i material curricular i en tota comunicació oral o escrita de l'Administració als ciutadans).

Seguirem informant, que dia aquell.

El circuit (I)

Que conste que, per a no traure conclusions precipitades, m'he esperat per a vore qué em contaven algunes persones que tingueren el privilegi de presenciar en directe el European Grand Prix...

(tots els informadors consultats, casualment, entraren de bades. Com en l'Impost de la Renda, a soles paguem els panolis que no donem per a més...)

Per a escomençar, vist des del meu prisma de ingeniero del ramo, si nos fixem només en el poc de temps que s'ha tardat en construir el circuit des del no res més absolut, i les relativament poques pegues que han eixit a la llum, és just afirmar que la faena feta, en lo tocant a organisació i gestió de les obres per part de les empreses constructores, ha segut per a descobrir-se. La nula o baixa afecció al funcionament raonable de la ciutat, si llevem els barris més propencs, és també de destacar, en contra de les prediccions catastrofistes d'alguns agorers.

Han dit els entesos també, començant pels propis pilots, que la qualitat tècnica del circuit és excelent i l'organisació de l'event ha segut també satisfactòria.

En quant als famosos (?) i polítics que han honrat al magno evento en la seua insigne presència, i al glamour eixe que no es cansaven de repetir els reporteros dicharacheros de Canal 9, pareix que ha segut un èxit total: les chotes han lluït palmito i modelet com les que més, i els maromos han pogut ormejar còmodament els seus pròxims negocis i s'han pres els cubates en pau, previo pago dels 600 euros per barba que costava el cobert del sopar de gala.

I ai, qué bonica estava Valéncia! (Valéncia està bonica sempre: com les dònes guapes i inteligents, no necessita maquillage per a lluir els seus encants. Pero no nos distragam de la qüestió)

No obstant, si abandonem el paddock i nos apugem un poquet per les grades, la cosa canvia una miqueta...

Per a escomençar, pareix que una part significativa del públic ixqué calenta de la carrera. I no a soles per la calor.

Lo de l'absolutament nula visibilitat d'algunes tribunes, és una cosa que s'havia d'haver evitat, pero que es pot entendre donada la novetat del circuit. De més, és fàcilment subsanable per a futures edicions (perque són desmontables, clar; no com l'inexistent visibilitat de l'escenari des de certes "grades" de cert Palau de les Arts que yo em sé, que quedaran per a la posteritat de cóm malbaratar ben malbaratats i, això sí, en un disseny exquisit, els imposts del sofrit contribuent...)

Respecte a la "no bona" visibilitat de la major part de les tribunes (a saber: que només veus passar per davant una ombra, que has de creure que és un coche perque fa un soroll que no veges, i que ya vas be si distiguixes el color del casc del corredor), diuen els entesos que és un mal inherent a la pròpia competició, i que compartixen la major part dels circuits (una de les excepcions és, probablement, el nostre de Chest).

(sempre he pensat que esta classe d'events, si llevem l'ambient típic propi dels mateixos, se disfruten molt més en casa, en una bona tele i un bon sofà, que patint pel soroll i la calor en mig d'una grada en la que no pots ni distinguir els corredors; pero be, tinc de reconéixer que sempre he segut un poc manta, la veritat; i els forofos que a pesar de la crisis han estat disposts a pagar 400 euros per entrar, deuen pensar d'atra forma)

Sobre l'atenció dels organisadors al públic, l'informació en general, l'actuació davant lipotímies i malaganes diverses, etc. també s'han oït veus crítiques d'alguns espectadors, que s'han sentit totalment abandonats en mig del ermaç en que es troba situat el circuit (com sabem, una de les zones més decrèpites de Valéncia, per molt que ho intentaren tapar tot en lones, cartells i les pròpies grades, i colocant estratègicament les càmares de televisió), i especialment en alguna de les tribunes no-VIP més apartades que orlaven el recorregut.
Alguns han reclamat també l'instalació de pantalles en l'exterior del recinte, per tal que els pobres mortals que no tenen diners o influències per a poder entrar, pogueren almanco disfrutar de l'event en una zona pròxima, i aixina fer-se l'ilusió que també participaven de la gran festa mundial de l'automovilisme... Pero clar, en estos temps d'abundància i prosperitat generalisada, de la edad del oro valenciano, parlar dels preus prohibitius de les entrades i dels menjars i begudes venuts dins del recinte, pareix que està de més; és sabut que d'un temps ençà, en Valéncia lliguem els gossos en llonganisses, i ya sabem que els diners i els collons, són p'a les ocasions.

Ací és a on comencen les meues primeres inquietuts: hi ha en Valéncia afició suficient i, digam, autèntica (i per tant, suficients diners gastadors) com per a mantindre este sarau tots els anys que tenim adjudicats? ¿O al final serà menester regalar encara més entrades (i els dinerets a fer la mà, clar) per a que s'òmpliguen les grades? Si Alonso -que es quedà fòra de la carrera en la primera revolta, mes que fora per mala sort- no dona peu en bola els pròxims anys, ¿qué no tornarem fàcilment a la total indiferència que nos provocaven estes carreres fa un lustre escàs?

I ací és a on toca ya fer-se la gran pregunta, lo que tot lo món pensa pero no tots s'atrevixen a dir en veu alta: ¿realment val la pena montar la que s'ha montat, i gastar-se lo que s'ha gastat?

5.000 agents i 4 helicòpters de Policia i Guàrdia Civil, i atres 3 helicòpters sanitaris dedicats exclusivament al circuit, restricció del trànsit aéreu, submarinistes controlant el Port, carrers tallats del 18 al 26 d'agost, habilitació d'aparcaments per a 18.000 coches, llínees d'autobús provisionals, etc. etc., més el cost de les pròpies obres, fins a gastar-se un total d'entre 83 i 100 millons d'euros, segons la font (cosa que també mou a l'inquietut: com pot ser que hi haja una discrepància en els càlculs de fins a 2.828 millons de pessetes?), com a mínim, de dubtosa recuperació.

Segons la Generalitat, será un coste neutro que pagaran els urbanisadors del nou PAI del Grau, que estos repercutiran a la seua volta als compradors de les vivendes que es construiran en un futur en els amplis i còmodes descampats actuals (permetau-me que esbosse un llauger somriure d'escepticisme; Deu vullga que m'equivoque). De moment, que ningú tinga el més mínim dubte que els milloncejos ya els els hem pagat entre tots, via certificacions de la Conselleria d'Infraestructures i Transport, a les empreses constructores, que tal com estan les coses, i més després de l'èxit en plaç i qualitat d'eixecució, no crec que s'esperen precisament a cobrar de la Santíssima Generalitat fins que el PAI estiga acabat d'ací a 20 anys (això faltava: que damunt els haguérem de pagar interessos de demora)

I d'ells, 11 millons d'euros només per a fer giratori el pont de la dàrsena del Port, obsolet des de les obres d'adequació per a la Copa de l'Amèrica... que veges tu que tindrà a vore en el PAI del Grau, excepte fer bonico quan s'asomen pel balcó (als que els done cap al Port, clar).

Podem analisar-ho des de molts punts de vista: intentarem ordenar un poc les idees i ser lo més imparcials possible. Pero això serà en la pròxima entrega.

La Senyera a través del temps (I)

Portada del diari "La Correspondencia de Valencia" de l'11 d'agost de 1936. Les illes Balears, excepte Menorca, havien quedat davall l'administració dels militars sublevats des del dia de l'alçament, vora un mes abans. El capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri, que en aquells moments s'encarregava de formar i entrenar a les milícies republicanes creades pel Comité Eixecutiu Popular Valencià, organisà una expedició de voluntaris per a conquistar les illes, que finalment s'uní a la més numerosa del capità Bayo, provinent de Barcelona; no sense greus disputes, s'ha de dir, entre abdós oficials pel liderage de l'expedició.

Al capità Uribarri se li va entregar una bandera valenciana per part del Partit Valencianiste d'Esquerra, i l'oficial va prometre hissar-la en el castell d'Eivissa, com efectivament se va verificar una volta presa la ciutat, tal com veem en la fotografia, que es pot ampliar fent clic.

Este partit, fundat el 1935, contava entre els seus líders en Maximilià Thous Llorenç, destacat membre de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana (entitat que defenia l'us de l'idioma valencià en les escoles), i Francesc Bosch Morata, qui fon conseller de Cultura del Consell Provincial Valencià (germen de lo que hauria pogut ser l'autonomia valenciana, si la guerra no haguera esclatat) i fundador de l'Institut d'Estudis Valencians, en plena guerra civil (febrer de 1937).

A instàncies de Bosch, el valencià, 230 anys després dels Decrets de Nova Planta, tornava a ser idioma oficial en l'administració "provincial" valenciana, juntament en el castellà. La proposta aprovada pel Consell el mateix any 1937 determinava que totes les inscripcions oficials se feren, be en els dos idiomes, o a soles en valencià. El desenllaç de la guerra va tallar de raïl, com sabem, totes estes accions.

Els components de l'expedició valenciana a Eivissa foren rebuts com a héroes a la seua tornada al Port de Valéncia, i estes milícies foren l'orige de la famosa columna Uribarri, que ixqué més tart cap al Front d'Extemadura per a intentar taponar l'alvanç de les tropes rebels cap a Madrit.

No obstant, l'escàs interés de l'Estat Major Central del Govern de la República en les illes Balears, considerant que hi havia fronts de guerra de major interés, i sobre tot, l'entrada en acció dels italians i els seus avions, enviats per Mussolini per a recolzar l'alçament franquiste, motivaren la recuperació d'Eivissa i Formentera pels militars contraris a la República el 20 de setembre de 1936.

En el transcórrer de la guerra, se comprovaria el greu erro de càlcul que va supondre l'infravaloració de l'interés estratègic de les Balears, les quals foren aprofitades pel bando franquiste i els italians com a una excelent base naval i aérea des de la qual atacar els abastiments marítims a les ciutats mediterrànees i facilitar el seu bombardeig, com per eixemple el tristament famós del Mercat d'Alacant.

Tornem a les de sempre

Abans creïa que una de les poques coses en les que u no pot canviar mai en sa vida, és d'equip de fútbol. Pero ausades que nos ho posen difícil.

Deu ser la màgia del fútbol eixa, que diuen els pesats dels locutors de televisió. Punyetera màgia, collons. Si en la mija part del partit, algú me diu que el Valéncia anava a perdre la Supercopa conforme la pergué, no m'ho haguera cregut. O pot ser que sí. Perque el Valéncia, per a lo bo i lo roín, serà sempre el Valéncia, redell...

I damunt contra el Madrit. Que cou més encara. No, que cou quasi insoportablement...

Pero ai, qui nos anava a dir que per una volta l'àrbit anava a ser just en el Bernabeu! Per això, com acabàrem jugant en dos més -lo nunca visto-, als nostres chicons se veu que no els acabava de quadrar, i es dedicaren a regalar-li el baló al contrari, qui sap si per compensar eixa traïció a l'història que estava intentant cometre el senyor Iturralde...

Quina inutilitat, senyor meu!, sobre tot per la banda esquerra, en el nostre Visente, que ixqué supostament fresquet en la segona part, pero que pareixia acabat d'alçar de la sesta, i el amico Moretti, a qui el Robben este -gran figura mundial del universo- li la clavava per a on volia -en el bon sentit, clar. Quina indecisió, quina deixamenta, en definitiva, quin meninfotisme futbolístic els agarrà, jugant en un i fins dos tios més, que ni el Villa maravilla rascà ni bola, qui sap si pensant ya en el oro madrileño. Per no parlar del porter, que serà molt bon chic, pero està més blanet que una figa mollar. El resultat ya el coneixen: Madrit 4 - Valéncia 2, i la Supercopa que teníem més que guanyada quan expulsaren a Van der Vaart, a fer la mà per la via ràpida.

Sobrepassat el disgust -un més en la llista-, u se dona conte, cada volta més -serà que poquet a poquet em faç vell- de com són les coses. La sociologia futbolística és de les més predecibles i simples. Fixeu-se com chillaven els madridistes en la mija part als seus jugadors, i com aplaudien al final, com si hagueren guanyat la Champions. El meu amic madridiste, comentant el partit d'anada, mamprengué en les de sempre: que si la Supercopa és un títul menor, que veges l'any passat com els la clavà el Sevilla en la Supercopa i en acabant guanyaren la Lliga... en fi, llepant-se ya la ferida abans d'haver-se tallat. M'estalviaré, per previsibles, els comentaris odiosos i fanfarrons d'este mateix subjecte (dit siga en tot el carinyo, que de tot ha d'haver en lo món, hahaha) quan acabà el partit.

Puix els del Valéncia, com no anàvem a ser diferents, som iguals que els del Madrit, pero en pobre. Sí, sí, comencem acceptant-nos tal com som. Perque això de bufar en caldo gelat, i d'aparentar lo que no s'és, ho inventàrem els valencians, i ho demostrem a la mínima que tenim oportunitat.

Crec que a estes altures ya podem convindre en que la presidència de Juan Soler no ha segut precisament una de les més lluïdes de la nostra història (molts paisans serien ací prou més expressius que yo) pero, ¿fins a quin punt ha caigut pels propis erros, o més aïna ha segut per voler agradar a la totpoderosa afició? ¿Quanta culpa ha tingut la pròpia incapacitat -un empresari d'èxit, com molts atres que es claven en el fútbol i ixen trasquilats- i quanta la de voler estar inconscientment i irresponsablement per damunt de les possibilitats reals del Valéncia, pressionat per la pròpia afició?

Perque a vore, ¿qué tenien entre cella i cella els que ahucaven a Quique l'any passat, quan anàvem tercers; o qué tenien els que no deixaren ni parlar al bo de Jaume Ortí en aquella presentació de l'any del doblet? ¿Qué collons nos pensem que som? Dic yo que estos que chillen tant, deuen tindre en el chaletet algun arbre que done billets de 500 euros, i segurament en els partidets que juguen el dijous contra el Bar Pepe i la Peluqueria Ramon, marcaran 20 gols per barba sense que la bola toque en terra, perque si no, no ho entenc.

La realitat és que el futbol, de ser un simple deport, s'ha transformat en una via d'escap de les nostres frustracions; de desconexió dels nostres problemes cotidians; de conversació fàcil i distendida; de afirmació en una identitat. Tot açò es verifica inclús en eixos partidets que juguen els chiquets de 10 anys -i en els que alguns benemèrits pares acaben a voltes currant-se, donant de pas un bon eixemple als seus fillets de lo que és un autèntic homo sapiens del segle XXI.

Per això triumfa tant el rollo balompèdic, i estic yo ací, per eixemple, com un fava pegant-li al teclat. Mentres tot vaja bé, mel; pero com la cosa vaja torcent-se, s'acabà el món, sobre tot per ad aquells que no tenen suficients, digam, habilitats emocionals com per a intentar sobreposar-se a un terrible "drama": que el teu equip perga. Nos queda molt per evolucionar encara...

Ara, aixó sí: cada u que faça lo que vullga, llibertat sense ira. Si algú vol basar la seua felicitat personal en lo que facen onze tios millonaris corrent darrere d'un baló, que treballen sols per lo matí -excepte el partidet del dumenge-, que tenen gimnàs gratuït, servici mèdic d'alta qualitat todo incluido i cochassos de bades, avant; pero que em facen el favor de no tocar-me ni la cara ni la cartera.

Lo de la cara va, evidentment, per eixos violents impresentables que amarguen la vida dels demés per no saber (o voler) desamargar-se la pròpia vida.

Lo de la cartera ve a conte de la dubtosa separació entre lo públic i lo privat quan de requalificacions, influències i palcos vip se tracta... que un servidor és choto com el que més pero no es chupla el dit. Les maganches i els manifecejos, per al noble i valencià joc del truc entre bons amics estan bé, pero no per als imposts que paguem religiosament. Ya saben per a on vaig, i tindrem temps per a desenrollar-ho...

I encara no havem parlat del circuit...

Hale, ya hem pelat a uns quants, per hui ya està bé, fins a la pròxima. Pero no es vagen a confondre, que u es va fer del Valéncia l'any que baixà a segona divisió, i plorà com el que més en aquell fatídic penal de Pellegrino... la carn és dèbil...

Per fi...

... m'he decidit a mamprendre un blog. Ya que una pàgina web completa se m'antoixa impossible de fer i de mantindre, tant per falta de coneiximents com de temps, espere trencar la mà en açò; com a mínim, fins que vinguen temps millors.

El blog serà majorment bilingüe: valencià prefentment, i secundàriament castellà: les meues dos llengües maternes, com m'agrada dir. Pero donada la meua estranya afició per tots els idiomes i dialectes vius i morts de l'univers, espereu-vos trobar ací qualsevol cosa...

Una advertència ans que res: mes que l'experiència nos demostre que no hi ha paraula bruta si se diu en valencià: hasta la de fill de puta, que dia el Virgo de Viçanteta, yo soc dels que pensen que una idea, expressada de forma raonada i elegant, guanya adeptes i adhesions molt més fàcilment que la mateixa opinió expressada en mala llet -per molt justificada que estiga- i abillada de brofegaes i expressions malsonants.

(Avís a l'autoritat: la paraula collons i derivats, no es troben entre dites expressions malsonants: que u és educaet pero no pot deixar de ser valencià, che).

Tornant al tema i més allà de bromes, les opinions, expressades correctament, fan possible lo més important: que la conversació, l'intercanvi d'idees i el diàlec en aquells que no estan d'acort -lo que els valencians coneixem per raonar- puguen produir-se i continuen en el temps; qui sap si per a conseguir, finalment, convéncer-los de que estaven equivocats, o per lo manco, de que hi ha atres punts de vista igualment respectables.

Per tant, encara que tot lo món pot perdre els nervis en un moment donat, els excessos verbals no entren en el meu estil; i espere que si algú te a bé fer algun comentari en este blog, seguixca la mateixa senda. Ya és la vida prou complicada com per a que anem creant mala sanc i mal rollo per qüestions que no nos han de dur precisament a la riquea i la vida eterna. Parlant s'entén la gent: i si no, que els pregunten als síndics del Tribunal de les Aigües.

Per a acabar: la meua volguda llengua materna valenciana, com dia Martorell en ple segle XV, en este blog seguix les normes ortogràfiques de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, conegudes popularment com a Normes del Puig. La decisió és meditada, i respectuosa en aquells que no estiguen d'acort, pero és que crec, sincerament, que estes normes són les que millor s'ajusten al nostre idioma. Temps hi haurà per a justificar-ho raonadament.

Hi haurà qui pense que estic equivocat, i ho accepte: pero qui em traga a relluir les habituals perles d'alguns que es diuen científics i no saben fer una regla de tres (a saber: que no sé parlar, que soc un analfabet, que tinc faltes d'ortografia, que només vullc la desaparició del nostre idioma, etc.) rebrà la convenient i contundent resposta de qui coneix perfectament la diferència entre l'analfabetisme i la desobediència lingüística conscient i practicant.

Com deixà escrit l'asturià Ramón de Campoamor fa ya molts anys:

Busqué la ciencia, y me enseño el vacío.
Logré el amor, y conquisté el hastío.
¡Quién de su pecho desterrar pudiera,
la duda, nuestra eterna compañera!
¿Qué es preciso tener en la existencia?
Fuerza en el alma y paz en la conciencia.
No tengáis duda alguna:
felicidad suprema no hay ninguna.
Aunque tú por modestia no lo creas,
las flores en tu sien parecen feas.
Te pintaré en un cantar
la rueda de la existencia:
Pecar, hacer penitencia
y, luego, vuelta a empezar.
En este mundo traidor,
nada es verdad, ni mentira,
Todo es según el color
del cristal con que se mira.

Botem-li fòc a la traca!