Ahir dissabte,
aprofitant que l’orage fret i plujós donava una chicoteta treua, férem una nova
ruta de senderisme. L’intenció era fruir de la neu que, en el nostre
desconeiximent urbanita, esperàvem trobar encara a on molts
dels de la capi solem anar quan volem vore-la en directe: en Sacanyet.
Sacanyet és un
chicotet municipi de l’Alt Palància, constituït per la població del mateix nom
i l’aldea de Canales. Conta en uns 100 habitants entre els dos núcleus de
població, i es troba situat en una zona montanyosa de transició entre les
últimes cimeres de la Calderona i les del Javalambre aragonés.
El desnivell dràstic
entre la plana que conforma el Camp de Llíria (uns 250-300 m sobre el nivell
del mar) i la serra a on s’ubiquen Sacanyet i atres pobles més coneguts
(Alcubles, Andilla), a vora 1.000 m, permet que, si el dia és clar, se puguen
contemplar perfectament des del lloc adequat tota l’Horta i la Ciutat de
Valéncia, la mar i el port (i barcos, si són de gran tamany), l’Albufera, la montanya de
Cullera i inclús el Montgó. Si en lloc de mirar a Llevant ho fem a Tramontana,
el Penyagolosa, per darrere de la serra d’Espadà, destaca entre les
estribacions del Nort com a fita senyera (que no la més alta) del nostre Regne.
La ruta escollida, com
tantes atres que havem fet en la nostra afició senderista, l’extraguérem de
l’excelent pàgina sobre senderisme Roca Coscollà, que
recomane a qui siga aficionat a este deport (en totes les possibles accepcions
de la paraula). En este cas, vora 17 km en recorregut circular, exceptuant la
desviació expressa per a ascendir a l’Alt de la Bellida i visitar els numerosos
nevers que, encara hui, perviuen dins el triàngul conformat per les Alcubles,
Sacanyet i Canales.
No obstant, com
sempre, el passeig entre pins i carrasques, curioses formacions geològiques
naturals, construccions de pedra en sec, l’esforç de la pujada recompensat per
les vistes espectaculars des del cim, o simplement, escoltar el silenci, que diu una amiga meua, varen compensar-ho
tot, una volta més.
Construcció de pedra en sec, en la falda de la Bellida
La marcha ha inclòs la
Cova Sabuquera, ya en terme de les Alcubles: una torca o depressió del terreny delimitada per vores
escarpades, típica de formacions kàrstiques en les que s'afonen cavitats
subterrànees, i ab elles tots els nivells de terreny que tenen per damunt. Un
clot en aspecte selvàtic (teòric paraís per a les més variades espècies de serp
i d'aràcnits) que no convida precisament als poregosos a adinsar-se dins de la
cavitat... i de la que trobareu bones fotos en la pàgina de Roca Coscollà que
he comentat adés.
Cova Sabuquera
Pero el punt fort de
la ruta són els nevers: un conjunt de tretze construccions de pedra calcàrea
extreta de pedreres de la zona, unida sense argamassa, que servien per a
acumular la neu durant la temporada hivernal, i donar-li usos diversos
durant l'estiu.
Els nevers de la
Bellida suministraven neu a la Ciutat de Valéncia, mentres que els no manco
famosos de la Mariola, Benicadell o Font Roja ho feen a les comarques centrals
i la ciutat d'Alacant. Podeu llegir ací una chicoteta referència redactada per
dos professors de l'Escola de Camins de l'Universitat Politècnica de Valéncia.
En el nostre món
industrialisat, en el que trobem tan normal obrir la nevera i tindre els
nostres aliments perfectament conservats en fret, o anar al bar i demanar un
gelat, costa entendre cóm els nostres antepassats, no fa tants anys, podien
apanyar-se-les sense electrodomèstics ni llum elèctrica que suministrara
l'energia necessària per a produir fret artificial...
El cas és que ho feen,
i en estos pobles, i singularment en les Alcubles, existí sempre una tradició
de carreters que devallaven la neu (aïllada de la calor
ambiental en palla i suro) fins a la capital , i d'orchateres que preparaven la tradicional beguda
de chufa ajudant-se de la frescor de la neu recaptada en la Bellida. En esta revista podeu llegir, per eixemple, una referència de l'exposició que
sobre este tema s'organisà en les Alcubles en agost de l'any passat.
Els nevers que hi ha
en la Bellida són del tipo “ventisquer”, açò és, un mur semicircular que tanca
un desnivell natural, per a conformar un “pou” o “clot” artificial en el que
s'acumula la neu, per a la seua posterior extracció. Per desgràcia, una gran
part d'estes construccions tradicionals se troben en un estat deficient de
conservació, en els murs afonats o el pou interior ple de runa.
Destaca entre tots el
Ventisquer dels Frares, que d'acort en les referències de Roca Coscollà va
pertànyer als frares del Monasteri de Portaceli. Segons pareix, cada any
arrendaven el seu possible contingut abans de l'época hivernal, i aixina, hi
haguera o no hi haguera neu, ells sempre guanyaven diners (com ya diu la
sabiduria popular: “de bâes, ningun frare pega cabotâes”). En vàries pàgines
d'Internet mencionen que hi ha una inscripció en la pedra que indica l'any de construcció
(1769); per desgràcia, no la poguérem trobar (motiu per a tornar, un dia
d'estos).
Ventisquer dels Frares
Un mur de pedra
semicircular d'uns huit metros d'altura tanca el never. L'ample del mur, de
vora tres metros, permetia el pas de carros per tot el perímetro del never, i
dos portes laterals possibilitaven l'accés a l'interior una volta anava
descendint el nivell de la neu acumulada.
La magnitut d'estes
construccions nos fa pensar que el clima d'aquelles époques no tan
lluntanes havia de ser per força més fret que l'actual; sobre tot si tenim en
conte que després de l'onada de fret que havem patit, els nevers se trobaven ya
pràcticament buits de neu, tal com podeu vore en les fotos.
Per desgràcia, com he
dit adés, l'estat de conservació
general, i en particular del Ventisquer dels Frares, és deficient. Un
desprendiment important en el centre del mur semicircular compromet
l'estabilitat de l'estructura, totalment abandonada als elements (especialment
durs en esta zona). Per tant, s'impon una acció urgent de consolidació que
permeta la conservació d'esta part important del nostre patrimoni històric i
etnogràfic.
Difícil serà que la
restauració siga duta a terme per part de l'ajuntament de Sacanyet. La
despoblació i l'envelliment d'estes poblacions d'interior, si be ha evitat la
transformació empobridora i destructora del patrimoni que han patit moltes
poblacions del litoral, impossibilita dispondre de recursos econòmics
suficients per a assegurar la seua conservació,
i a tal fi, resulta imperiosa l'ajuda de nivells administratius
superiors. Que aixina siga ben pronte.
El Corral de Elías
