Esta frase solia repetir-se, a manera de muletilla, en un programa humorístic dirigit per Pedro Ruiz que feen en la primera cadena a principis de la década dels huitanta del segle passat (crec recordar que es dia “Como Pedro por su casa”). La crítica política ocupava bona part d’este programa, i incloïa imitacions que parodiaven a tots els polítics del moment.
En particular, solien aparéixer sempre dos actors (u d’ells crec que era el propi Pedro Ruiz), caracterisats d’Adolfo Suárez i Agustín Rodríguez Sahagún; i dins de la paròdia, com és habitual en estos casos, sempre es repetia en un moment o atre el famós “Agustín, ¿has encontrado el voto?”.
Pensant-ho be, yo devia ser prou menut encara: uns 8 ó 9 anys, calcule, tindria com a molt. No és menester dir que no alcançava a entendre del tot el significat de la frase, pero la qüestió és que la meua família es ria molt quan la dien, i tot el programa en general convidava a “parlar de política” (una cosa que a la meua família sempre li ha agradat molt; cosa que, en el pas del temps, he descobert que no és massa habitual).
El Agustín, ¿has encontrado el voto?, com atres muletilles paregudes d’un atre programa del canal televisiu quasi-únic de l’época (el “Un, dos, tres”), era repetit sense parar per tots els chiquets del meu colege en el recreo (no recorde ningun company que es diguera Agustín, pero als Agostinets de l’época els degueren fer passar un calvari prou notable en busca del voto perdido, gràcies a l’inventiva del senyor Ruiz).
Després, en el pas del temps, vaig descobrir que Suárez i Rodríguez Sahagún eren els dos únics diputats que obtingué el CDS en les eleccions generals de 1982 (per Madrit i Segòvia, respectivament), i la gràcia de la paròdia estava en la búsqueda dels vots perduts, pels llocs més insospitats, a que supostament Suárez sometia al seu esbirro Rodríguez Sahagún, per vore si ajuntant-los tots podien aranyar algun diputadet més que afegir a la seua escarransida representació parlamentària. Poc més o manco ésta en devia ser l’explicació (encara que agrairia que ho confirmara alguna persona que en aquella época tinguera més us de raó que un servidor).
El CDS, fundat per Suárez el mateix any 1982, en la voluntat de formar un espai polític de centre, equidistant de PSOE i AP i que absorbira les recialles de lo que quedava de la descomposta UCD, paròdies a banda, conegué, des de la minvada representació inicial de 1982, un creiximent important, que el dugué a obtindre 19 diputats en el Congrés en les següents eleccions, en 1986, i 10 en les Corts Valencianes, en 1987.
Des de l’equidistància inicial practicada pel CDS en lo que respectava a les relacions en AP i PSOE, se passaria a un allineament clar en el refundat PP, que culminaria en l’elecció del propi Rodríguez Sahagún en 1989 com a alcalde de Madrit, en el recolzament del PP, després de presentar conjuntament una moció de censura contra l’alcalde socialiste Juan Barranco; a canvi del recolzament del CDS al PP en operacions paregudes en atres llocs d’Espanya.
Este fon (vos sona?) el principi del fi del CDS, que no deixà de perdre vots elecció rere elecció. Suàrez acabà dimitint, i el CDS entrà en caiguda lliure, fomentada per una clara i efectiva política de fagocitació practicada pel PP, que culminà en la seua actual precària supervivència com a partit extraparlamentari; després, inclús, d’una simbòlica i, fins ara, fallida integració en el PP, en participació estelar del fill de Suárez, que acabà en els tribunals.
La majoria dels dirigents del CDS acabarien en el PP (Arias Salgado, López Amor, Íñigo Cavero o, en la nostra terra, Alejandro Font de Mora, actual conseller d’Educació); uns atres abandonarien la política (Suárez, José Ramón Caso, Rafael Calvo Ortega), i alguns més engrossaren les llistes de partits regionalistes o nacionalistes, existents o de nova creació: com Fermín Artagoitia a Unió Valenciana, Fernández Teixidó a CiU, i la majoria de la potent federació canària del CDS que passaria a ser el germen de l’actual Coalición Canaria.
Tota esta batalleta ve (i ya voreu per qué) com a introducció d’un post que no podia faltar: el que ha d’analisar el resultat de les últimes eleccions europees. La veritat és que em dona un poc de perea parlar-ne, perque tots convindrem en que el resultat no ha pogut ser més esperat; tant a nivell d’Espanya com de Valéncia (regne i ciutat). El bipartidisme PP-PSOE es consolida de forma dramàtica, a un nivell que no podem trobar en ningun atre país europeu (exceptuant Hongria, que més que bipartidisme, presenta un sorprenent monopartidisme quasi absolut).
En particular, solien aparéixer sempre dos actors (u d’ells crec que era el propi Pedro Ruiz), caracterisats d’Adolfo Suárez i Agustín Rodríguez Sahagún; i dins de la paròdia, com és habitual en estos casos, sempre es repetia en un moment o atre el famós “Agustín, ¿has encontrado el voto?”.
Pensant-ho be, yo devia ser prou menut encara: uns 8 ó 9 anys, calcule, tindria com a molt. No és menester dir que no alcançava a entendre del tot el significat de la frase, pero la qüestió és que la meua família es ria molt quan la dien, i tot el programa en general convidava a “parlar de política” (una cosa que a la meua família sempre li ha agradat molt; cosa que, en el pas del temps, he descobert que no és massa habitual).
El Agustín, ¿has encontrado el voto?, com atres muletilles paregudes d’un atre programa del canal televisiu quasi-únic de l’época (el “Un, dos, tres”), era repetit sense parar per tots els chiquets del meu colege en el recreo (no recorde ningun company que es diguera Agustín, pero als Agostinets de l’época els degueren fer passar un calvari prou notable en busca del voto perdido, gràcies a l’inventiva del senyor Ruiz).
Després, en el pas del temps, vaig descobrir que Suárez i Rodríguez Sahagún eren els dos únics diputats que obtingué el CDS en les eleccions generals de 1982 (per Madrit i Segòvia, respectivament), i la gràcia de la paròdia estava en la búsqueda dels vots perduts, pels llocs més insospitats, a que supostament Suárez sometia al seu esbirro Rodríguez Sahagún, per vore si ajuntant-los tots podien aranyar algun diputadet més que afegir a la seua escarransida representació parlamentària. Poc més o manco ésta en devia ser l’explicació (encara que agrairia que ho confirmara alguna persona que en aquella época tinguera més us de raó que un servidor).
El CDS, fundat per Suárez el mateix any 1982, en la voluntat de formar un espai polític de centre, equidistant de PSOE i AP i que absorbira les recialles de lo que quedava de la descomposta UCD, paròdies a banda, conegué, des de la minvada representació inicial de 1982, un creiximent important, que el dugué a obtindre 19 diputats en el Congrés en les següents eleccions, en 1986, i 10 en les Corts Valencianes, en 1987.
Des de l’equidistància inicial practicada pel CDS en lo que respectava a les relacions en AP i PSOE, se passaria a un allineament clar en el refundat PP, que culminaria en l’elecció del propi Rodríguez Sahagún en 1989 com a alcalde de Madrit, en el recolzament del PP, després de presentar conjuntament una moció de censura contra l’alcalde socialiste Juan Barranco; a canvi del recolzament del CDS al PP en operacions paregudes en atres llocs d’Espanya.
Este fon (vos sona?) el principi del fi del CDS, que no deixà de perdre vots elecció rere elecció. Suàrez acabà dimitint, i el CDS entrà en caiguda lliure, fomentada per una clara i efectiva política de fagocitació practicada pel PP, que culminà en la seua actual precària supervivència com a partit extraparlamentari; després, inclús, d’una simbòlica i, fins ara, fallida integració en el PP, en participació estelar del fill de Suárez, que acabà en els tribunals.
La majoria dels dirigents del CDS acabarien en el PP (Arias Salgado, López Amor, Íñigo Cavero o, en la nostra terra, Alejandro Font de Mora, actual conseller d’Educació); uns atres abandonarien la política (Suárez, José Ramón Caso, Rafael Calvo Ortega), i alguns més engrossaren les llistes de partits regionalistes o nacionalistes, existents o de nova creació: com Fermín Artagoitia a Unió Valenciana, Fernández Teixidó a CiU, i la majoria de la potent federació canària del CDS que passaria a ser el germen de l’actual Coalición Canaria.
Tota esta batalleta ve (i ya voreu per qué) com a introducció d’un post que no podia faltar: el que ha d’analisar el resultat de les últimes eleccions europees. La veritat és que em dona un poc de perea parlar-ne, perque tots convindrem en que el resultat no ha pogut ser més esperat; tant a nivell d’Espanya com de Valéncia (regne i ciutat). El bipartidisme PP-PSOE es consolida de forma dramàtica, a un nivell que no podem trobar en ningun atre país europeu (exceptuant Hongria, que més que bipartidisme, presenta un sorprenent monopartidisme quasi absolut).
Eleccions Europees 2009. Resultats en Espanya
La polarisació del vot entorn a PSOE i PP alcança vora un 80% dels vots. Fomentada per la majoria dels mijos de comunicació; i facilitada per la consolidació d’una superioritat aplastant en mijos econòmics i publicitaris dels dos grans partits, l’acceptació ressignada del malo conocido per l’electorat, i yo diria també que per una corrent imparable de forofisme polític que impregna cada volta més la societat, i que algun dia comentarem, esta polarisació se veu trencada només per dos coalicions nacionalistes (Coalició Europea, que integra a CiU, PNV, CC, UM, PA i BNV, i Europa dels Pobles, que comprén ERC, BNG, Aralar, Chunta, EA i atres), que mantenen aproximadament el recolzament de les anteriors europees (a pesar del ball de coalicions d'alguns del partits components).
Ademés, persistix la tradicional presència d’IU, que a pesar de perdre uns 60.000 vots respecte a 2004 ha mantingut els seus dos diputats; i l’aparició d’UPyD, el partit de l’exsocialista Rosa Díez, que conseguix obtindre un atre diputat.
Eleccions Europees 2004. Resultats en Espanya
Ningú pot discutir que ha segut una campanya plantejada pels dos grans partits en térmens tremendament tradicionals. En un PP tornant a destapar el pot de les essències en Jaime Mayor Oreja, representant clar de la llínea dura dins del partit, i un PSOE en un candidat (López Aguilar) massa pausat i educat per ad alguns, que ha tractat de centrar el debat en Europa (sense massa èxit) i de destacar els famosos brotes verdes econòmics que supostament comencen a mostrar-se, el resultat ha segut, escó amunt o avall, l’esperat; i si algú s’ha sorprés, és per la teòricament escassa diferència obtinguda pel PP, donada la gravetat de la crisis econòmica i l’eixida en escena d’atres temes polèmics (singularment, la reforma de la llei de l’avort promoguda pel PSOE). Lo que vindria a mostrar una evidència en la que fins els més forofos estan d’acort: que si el que governa no és gran cosa, el que s’opon tampoc ho és; i que a pesar d’això els votants no han aplegat encara al llímit de recolzar massivament experiments en gaseosa.
A la baixa participació, sent semblant en 2004 i 2009 (inclús un poc més alta enguany: 46% en 2009, 45,94% en 2004, i singularment en la nostra comunitat, a on la participació ha pujat del 51,02% al 53,42%), no li donaria més importància que a les raons evidents que la provoquen: la gent no percep que en Europa es decidixquen coses importants, o lo que és pijor, detecta de forma molt difuminada que el seu vot realment tinga influència en lo que després acorden els excelentíssims senyors eurodiputats. És este un problema comú a la majoria dels països d’Europa, que no té apariències d’arreglar-se mentres no es produïxquen reformes d’importància en el sistema representatiu dels òrguens de l’Unió Europea.
Per atra banda, és notori i manifest lo variable que pot resultar el reflex democràtic de la sobirania popular en funció dels criteris d’assignació de diputats per a cada classe d’elecció. Resulta evident que ni Esquerra dels Pobles ni UPyD haurien obtingut ningun representant en un llistó electoral del 3%, com el de la majoria de comunitats autònomes, i que inclús IU s’hauria quedat fòra del Parlament Europeu en el sistema actualment vigent en la Comunitat Valenciana, que establix un fatídic mínim d’un 5% per a obtindre representació parlamentària.
També crida l’atenció, dins de lo previsibles que han segut els resultats (tant, que pràcticament cap mig de comunicació encarregà enquestes a peu d’urna), que tant el PP com el PSOE hagen tret menor número de vots respecte a 2004, a pesar d’haver hagut una participació sensiblement igual; vots que teòricament ha arreplegat (representen un número semblant) la nova proposta equidistant d’UPyD.
Quant a la nostra comunitat… ai ai, les coses han segut també tremendament previsibles. El PP ha obtingut el segon millor resultat de la seua història (després de les autonòmiques de 2007), superant a un PSOE que sense haver patit la debacle d’atres eleccions, baixa notablement (5 punts percentuals) respecte de les anterior europees.
Eleccions europees 2009. Resultats en ValénciaEl PP demostra la màquina electoral en que ha convertit la seua sucursal valenciana (la xàrcia movilisadora que conformen els 115.000 afiliats en tota la comunitat, o els 11.300 en la ciutat de Valéncia, contrasten en els 23.000 del PSOE a nivell de comunitat i els 2.000 en la capital). El Zapatero odia a Valencia, el maneig mestrívol de les senyes d’identitat valencianes, i el control férreu de Canal 9 fan lo demés. Hi ha PP per a molts anys, a no ser que els seus punts dèbils (deute astronòmic de la Generalitat, que puga afectar encara més al funcionament de servicis bàsics com la sanitat, l’educació i l’obra pública; o el possible final advers dels actuals processos judicials contra destacats membres del partit) acaben per afectar-los.
Quant al PSPV, la brecha en el PP continua obrint-se. No crec que la culpa, sincerament, siga del pobre Jorge Alarte, perque poc de temps ha tengut per a arreglar res; més be, la té un partit rovellat fins a l’infinit, en famílies internes que es disputen patèticament el control de les agrupacions locals, que pert influència i representativitat a marches forçades en la societat valenciana, en una concepció passada de moda i totalment alluntada de la realitat en alguns dels seus afiliats respecte a les nostres senyes d’identitat, i que no conta precisament en un aliat clar en el Govern d’Espanya, teòricament favorable als seus interessos per ser del mateix partit polític. El fet adicional de que no hi hagen més partits polítics en perspectives d’obtindre representació, i per tant de laminar l’efecte afavoridor de la Llei d’Hondt cap a la llista més votada, farà molt difícil que esta situació canvie en els pròxims anys.
Perque el restant de partits… bo, qué voleu que vos diga. La tendència desastrosa de les eleccions europees de 2004 s’ha repetit, corregida i aumentada. Ya sabem que els resultats d’unes europees no es poden extrapolar a unes autonòmiques o unes generals, pero el cas és que, llevant l’aparició, testimonial pero significativa, d’UPyD com a quarta força política (testimonial, en comparació en atres autonomies, com Madrit, a on ha segut la tercera força política en quasi un 7%), les formacions tradicionals com EU, BNV o UV han obtingut els pijors resultats de la seua història des de que es presenten a unes eleccions.
Esquerra Unida , provablement, mai deixarà de llamentar-se del seu pacte en el Bloc per a les eleccions autonòmiques de 2007. La pèrdua, en eixes eleccions, de 75.000 vots respecte a la suma dels vots obtinguts per les dos forces polítiques per separat en 2003, no és res comparat en l’espectàcul llamentable en el que nos han regalat des de pràcticament el dia en el que els diputats de l’Entesa, posteriorment subdividida en Bloc, Iniciativa i Esquerra Unida, prengueren possessió del seu càrrec. Crec que només una reforma del sistema d’assignació de diputats al Congrés, que siga més justa en formacions com IU, que trau molts vots en el conjunt de l’Estat pero no destaca especialment en la majoria de circunscripcions, que aixina faça més visible el seu recolzament electoral i disminuïxca la sensació de “tirar el vot” que molts dels votants tradicionals d’IU tenen cada volta més, podrà fer canviar esta tendència.
UPyD ha segut l’única i notòria novetat, convertint-se en la quarta força política valenciana. La força emergent d’este nou partit no la pot posar ningún en dubte. Precisament perque els dos grans partits estan demostrant, parlant coloquialment, que no són gran cosa, UPyD pot vore aumentades en un plaç breu les seues forces electorals, a base d’absorbir el vot descontent de PP i PSOE. A destacar (avís a navegants) tres coses:
1) que per primera volta en molts anys, un partit de nova creació obté representació parlamentària, i ho ha conseguit ocupant l’espai polític de centre, equidistant dels dos grans partits, que és, i està demostrat, el que històricament ha presentat sempre major movilitat;
2) que per a conseguir-ho, ha juntat persones relativament conegudes, procedents d’atres partits, junt en unes atres persones tradicionalment fòra de la política, que conten en un notable prestigi intelectual;
3) i que necessàriament, per a conseguir-ho, més que obtindre vots de persones tradicionalment abstencionistes, lo que crec que ha conseguit fins ara, és llevar-li vots a PP i PSOE (qüestió absolutament necessària, per pura matemàtica, si lo que es pretén és obtindre representació parlamentària), per a lo qual, ha hagut d’adoptar part del discurs dels dos grans partits (més propenc al PSOE en lo social, i al PP en la concepció d’Espanya, l’estat de les autonomies i l’us de les llengües espanyoles diferents del castellà).
El problema d’UPyD són, per un costat, les seues contradiccions internes, pròpies d’un partit de formació recent, en afiliats de molt diversa procedència (en la seua treballada propaganda electoral, en propostes molt interessants, se criticava el nacionalisme que solen mostrar els estats per a tractar de temes europeus, mentres simultàneament se destacava constantment la concepció unitària que ha de tindre l’Estat Espanyol, al que se li haurien de retornar competències actualment autonòmiques, i la reivindicació de la consolidació absoluta del castellà (el español) com a única llengua realment oficial de l’estat. És de destacar, per eixemple, i no crec que siga casualitat, que el sobre i la papereta d’UPyD que enviaren als domicilis, estava escrit només en castellà, en lloc de ser bilingües com pertoca a esta terra; remarque el disgust que açò em va provocar.
I per atra, la constatació de que és molt fàcil i bonico repartir canya a dreta i esquerra (literalment parlant) quan s’està en l’oposició, pero no tant quan UPyD perga la virginitat política i se veja en la tesitura o possibilitat d’haver de governar, o recolzar la governabilitat d’algun dels dos grans partits. Ací és quan se comprovarà si UPyD és flor d’un dia, o el germen d’una nova força política consolidada que trenque en el bipartidisme a nivell estatal. Més encara, quan el votant de centre és tradicionalment el més infidel de tots. El CDS i UV podrien donar testimoni d’esta qüestió…
Quant al Bloc… el seu principal problema comença a ser l’indefinició en la que es troba immers, de tan be que vol caure a tot lo món. Vol ser d’esquerra pero moderat, valencianiste pero fusterianiste… S’aclarixen? Resultava com a mínim curiós vore al candidat de la Coalició per Europa, Ramon Tremosa, de CiU, defendre a capa i espasa les privatisacions com a forma de lluitar contra la crisis i millorar l’efectivitat del govern, mentres el candidat bloquer, Enric Nomdedeu, en un sext lloc de la llista que li reportava nules possibilitats d’eixir elegit, pressumia de la seua ideologia socialdemòcrata… Al Bloc, en tot, ara com en l’etapa de l’UPV, li salva l’extraordinària força que manté en els municipis, després d’haver-se acostumat a viure durant 25 anys d’autonomia en el yunque de la adversidad extraparlamentària.
No obstant, traure un 0,9% dels vots en unes eleccions hauria de fer pensar sériament als seus dirigents si van pel camí de bastir eixe famós tercer espai, o més aïna pel camí de tornar a la més absoluta de les extraparlamentarietats. Eixe 40% dels valencians que en les successives enquestes del CIS diu que estaria dispost a votar per un partit d’estricta obediència valenciana crec que encara no ha trobat la seua opció, i el BNV, evidentment, no ho és.
La sucursal d’ Esquerra Republicana de Catalunya en Valéncia ha obtingut quasi la mitat dels vots que en les anterior eleccions europees. El fet que (és la meua percepció personal), com a mínim en la ciutat de Valéncia, contara en major presència, en tanques publicitàries o anuncis en autobussos, que el mateix PSOE, fa que els vora 9.700 vots obtinguts per esta formació siguen provablement els més cars de l’història. Tant que miren la pela els nostres veïns del nort per a unes coses, i tan poc per a unes atres… Que s’ho facin mirar, que tant els agrada dir als nostres cosins germans…
El PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal) és la següent força política. Sense campanya electoral coneguda han conseguit situar-se com a octava força política valenciana i novena espanyola. És comú (ya va passar en el Partit Cannabis) que en estes eleccions apareguen esta classe de partits-protesta; vorem si té continuïtat.
I per últim, Unió Valenciana, que no ha aplegat als 5.000 vots. En realitat, al mateix nivell de campanya que el PACMA, poc més se pot demanar. Els seus afiliats donaren un colp d’efecte simplement per reunir els avals necessaris per a presentar-se a les eleccions (m’imagine que alguna ajudeta vindria dels amics del Partido Andalucista o Coalición Canaria, com a contrapartida per deixar-los tirats en l’antiga Coalició Europea, ara integrada en CiU i PNV). Els 3 actes electorals en Casinos, Alcàsser i Benicarló, segons informa la seua enrevessada i poc funcional pàgina web (que ni tan sols funciona be en el navegador Firefox), no podien donar per a molt més. Quí t’ha vist i quí et veu…
Si els esforçats dirigents d’Unió Valenciana accepten humils i respectuosos consells d’una persona que no ha estat mai en un partit polític, i que, veent per eixemple lo que ha fet últimament UPyD, només parla de lo que percep com a un ciutadà més, que viu i treballa en la ciutat de Valéncia, i que intenta informar-se d’estos temes més que lo que sol fer-ho la mija dels valencians, els diré lo següent:
- és fonamental que la pàgina web siga fàcil de manejar, i que funcione correctament en tots els navegadors. Els menors de 40 anys (eixos que en els anys 80 i principis dels 90, de tanta glòria per a UV, encara no votaven) i cada volta més, molts dels de major edat, utilisen Internet de forma habitual per a informar-se. Més encara, si l'accés a mijos de comunicació de masses és molt complicat, i no hi ha perspectives de que millore a curt plaç.
- totes les agrupacions locals haurien de tindre la seua pàgina web, per modesta que siga, i donar opció a que els afiliats de base opinen. I més encara a on se tenen regidors. Els sistemes de web 2.0 (com este blog) faciliten la seua posada en marcha i el seu manteniment senzill. Encara que en estos moments de penúria estes agrupacions locals estigueren formades per una sola persona (parle hipotèticament; no conec la situació del partit, pero si aixina fora seria lo més normal, i d’això no és precís que s’entere la gent) seria menester que tinguera la seua pròpia pàgina o blog.
- un detall interessant seria conéixer en regularitat qué pensen els seus dirigents, sobre tots els temes d’actualitat (i no només sobre l’idioma valencià, una cosa en la que crec que UV té les coses prou clares des de fa temps). Cascú dels dirigents més importants d’UV hauria de tindre el seu blog (o ensenyar-se a tindre’l, si no està molt aveat a l’informàtica), perque és molt fàcil de mantindre i directe en el seu us. Que ixquen les seues fotos, que la gent els veja i conega quí són, a qué es dediquen i qué pensen.
- Josep Manuel Miralles hauria de buscar-se un Agustín que les encuentre el voto en tots els municipis de la nostra comunitat. Que vaja recorrent els pobles, llista de resultats per municipis en mà, per a trobar quí els ha votat en estes últimes eleccions, perque si estes 5.000 persones s’han esforçat en rebuscar i agarrar en decisió la papereta d’UV en la taula del colege electoral, entre Andecha Astur, Salamanca Zamora Leon, Solidaridad y autogestión internacionalista, i 35 candidatures més, i clavar-la en el sobre, és perque provablement estaria disposta a fer alguna cosa més per UV.
- uns diners ben gastats serien en una enquesta que preguntara: ¿Ha votat vosté a Unió Valenciana alguna volta? ¿Per qué deixà de votar-la? ¡A quí sol votar ara? ¿ Estaria dispost a tornar a votar-la? ¿I si anara en coalició en tal o qual partit?
- existix Unió Valenciana en la ciutat de Valéncia? Perque no és per res, pero ací va ser l’origen de la debacle, començant en 1995.
- qué fon de tots els exmilitants que anaren abandonant el barco? Estan tots en el PP? O alguns serien recuperables? I els empresaris que antigament recolzaven el partit?
I acabe, perque açò dona per a molt. Yo no soc ningú per a donar consells sobre estes coses. Prou sabran els dirigents dels partits polítics que s'autonomenen "valencianistes" els esforços que han de fer diàriament per a portar avant els seus ideals. Pero les coses les dic com les senc. Que tots sigam conscients que el valencianisme polític, si és que aspira a alguna cosa més que a lo que ha conseguit UV en estes eleccions, en estos moments, no es pot permetre un partit més “nacionaliste” i un atre més “regionaliste”, o un atre més de “dretes” i un atre més d’”esquerres”. Ni molt manco, un partit a la dreta del PP en lo social o en comportaments, com a mínim, dubtosos per part d’alguns dels seus simpatisants.
I ya no parle, clar està, d’un partit més valencianiste i un atre més catalaniste (qué es ser catalaniste? Escriure direcció en accent en la o? Escriure xiquet en lloc de chiquet? Vore una bandera quatribarrada i no cremar-la? A vore si va a resultar que som tan exigents que el 95% dels valencians és catalaniste!) perque sé que és com parlar del sexe dels àngels. Damunt de poquets, mal avinguts.
Sigam sérios, i pragmàtics, i que no nos embolique la terminologia. La casa s’escomença sempre pels fonaments. Jordi Pujol qué era, nacionaliste o regionaliste? ¿Alguna volta va parlar clarament de l’independència de Catalunya, o més be, de “l’encaix de Catalunya en Espanya”? ¿Qué era González Lizondo quan reclamava sense complexos el sistema de finançament per concert econòmic? ¿Regionaliste o nacionaliste?
Per això, la gent, eixe ent nuvolós que coincidix en la tendència majoritària d’una societat, vol les coses clares i normals, i fuig dels radicalismes i de les gàbies de grills. Les discusions bizantines, per favor, per als salons de casa o la taula del cafetí. Aixina, tal volta, en les pròximes eleccions se traguen més regidors en més pobles, i s’intente tornar a la Diputació per algun Partit Judicial que siga més propici; i més avant, conseguir coses més importants. Llevant vots, com ha fet UPyD, als que es tenen que llevar: al PP i al PSOE.
Un atre dia parlarem del valencianisme cultural, que no té per qué coincidir en el polític. Pero això, són atres calces.
