Les Normes del Puig: un futur possible (IV). AVL: crònica d'una decepció

“el valencià [...] presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà” (Dictamen de 9 de febrer de 2005 de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua)

Acabava l'última entrada de la série posicionant-me clarament a favor de forjar un estàndart llingüístic oral i escrit pròpiament valencià, tan pròxim com siga possible a les maneres habituals de parlar de la majoria dels valencians, que garantise el seu reconeiximent com a llengua pròpia i facilite l'identificació per part dels valencians (parlants o no del valencià) en dit estàndart.

He de reconéixer en tota naturalitat que, quan yo (no fa tant) era un usuari més de les “Normes de Castelló evolucionades” que m'havien ensenyat en l'escola i l'institut (pero ya en unes clares inquietuts respecte a l'entitat, la denominació i la codificació llingüística del meu idioma), pensava que l'aparició de l'AVL significaria un colp de timó. Una solució al divorç entre, per una part, les directrius marcades per la “filologia oficial” (l'expressada, en essència per l'Universitat de Valéncia, i difosa a través de l'educació reglada pels professors de valencià) i, per l'atra, els desijos i necessitats dels valencians en general respecte al seu idioma propi, i dels valenciaparlants en particular.

L'evolució real dels acontenyiments des de la seua creació ha segut per a mi una decepció constant, que ha acabat per fer-me usuari (com se pot vore des de que mamprenguí a escriure en este blog, en agost de 2008) actiu i conscient de les Normes del Puig, com a necessària conseqüència final de la meua forma de viure i entendre la valencianitat llingüística (la que he heretat dels meus pares i els meus yayos, per si algú té algun dubte).

La meua particular guinda del pastiç fon tan recent com el dilluns de la semana passada, 14 de decembre; dia en que entrevistaren a Ascensió Figueres (presidenta de l'AVL) en Radio Valencia-Cadena Ser.

Les respostes a les preguntes sobre la caiguda de parlants de valencià en les grans ciutats (“s'ha de tindre bon voluntat”, “per lo que siga costa més”) o sobre la presència del valencià en Internet (“fem el que podem”) no podien donar, al meu curt i discret entendre, una idea més pobra del poder real d'acció i decisió de l'única acadèmia llingüística reconeguda en una Llei Orgànica (el nostre Estatut).

Igualment, quedaren patents les habituals ambigüitats de la senyora Figueres (i de l'institució que representa) quan Bernardo Guzmán li preguntà sobre la coneguda afició de l'AVL pels circumloquis i per no parlar clar (o siga: per intentar paréixer lo que no s'és). Les ambigüitats calculades, també en la resposta, només cessaren quan Figueres encertà a vanagloriar-se, una volta més, de “l'esforç de concòrdia” dels acadèmics, i a criticar a continuació sense treua als que “mai acceptaran una normativa que no siga la de la seua acadèmia” .

(pero no digué res, curiosament, dels que mai acceptaran ni una sola de les famoses i denostades “concessions valencianes” de la Gramàtica o el Diccionari de l'AVL, perque ya tenen prou en l'estàndart català marcat per l'Institut d'Estudis Catalans. Un estàndart, és menester recordar, perfectament “correcte” per a l'AVL, mentres el present escrit, per eixemple, estaria “ple d'incorreccions” per escriure en perfecte valencià, pero seguint una atra normativa ilegal).

L'apoteosis triumfal, no obstant, vingué quan el periodiste li preguntà a la senyora Figueres qué pensava del fet que la pàgina web de la presidència espanyola de l'Unió Europea tinguera només versions en castellà, català, euskera i gallec (no en valencià); o, en acabant, sobre les sentències judicials que recolzaven, basant-se precisament en els dictamens de l'AVL, que la titulació de Filologia Catalana acreditava el coneiximent acadèmic sobre el nostre idioma.

L'únic que la bona senyora -presidenta, recordem, de l'estatutària i normativa Acadèmia Valenciana de la Llengua- tingué que dir al respecte, fon que les Universitats i el Govern d'Espanya haurien de ser més “sensibles” als dictamens de l'AVL i deurien tindre en conte “el nom del valencià” en les seues activitats... (a soles li faltà dir que, si no ho tornaven a fer, els regalaria una piruleta com a premi...)

Perque eixe és el problema, senyora Figueres. Perque vosté deixà clar en les seues paraules que, per a l'AVL, l'únic que no està be en la pàgina web del Govern d'Espanya, o en la titulació universitària de Filologia Catalana, és el nom, pero no el contingut. I ni tan sols en lo que a vosté li pareix que no està be (el nom), actua com deuria actuar.

Vosté, implícitament, lo que està dient és que la versió catalana de la pàgina web, o la carrera de Filologia Catalana, com el model llingüístic dels llibres per als chiquets que venen en el centre comercial que comentàvem fa unes semanes, són perfectament vàlits en tot, excepte en el nom. Incomplint, de pas, el famós dictamen (que pronte farà cinc anys) de la seua acadèmia, que afirmava que “el valencià [...] presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà” ¿Pero cóm? ¿Té la senyora Figueres alguna idea?

En definitiva, que (perdoneu-me per ser tan pesat), existint com existix un Institut d'Estudis Catalans que fa molt be les seues funcions, estarem d'acort (per una volta) en els més acèrrims catalanistes valencians en que la resposta de la senyora Figueres és la viva expressió de la prescindibilitat de l'AVL i de les seues (in)accions. Molt a pesar de molts, i especialment d'un servidor, quan, com he dit adés, encara no era usuari actiu de les Normes del Puig i pensava que l'existència de dita Acadèmia canviaria per fi les coses...

Convenim -és cert- en que és tot un alvanç (vist lo que ha plogut les últimes décades) això de considerar per fi des d'instàncies “científiques” que, ya que els valencians portem siscents anys dient que el nostre idioma és el valencià, tal volta no estiga tan malament que eixa malaïda denominació aparega escrita per algun lloc (alvanç que s'ha d'agrair, no ho dubteu, als “incultes blaveros” que porten quaranta anys donant la matraca).

Un canvi, tot siga dit, que ha permés donar a cert sector polític i cultural (lo que ve coneixent-se com la “tercera via”) un verniç de valencianitat a les seues propostes, que saludem per lo que tenen de tímida superació de l'impossible catalanisme-entre-valencians. Eixe catalanisme militant que alguns (com, per eixemple, la majoria dels que han participat en la colecció de llibres colectius “País Valencià. Segle XXI”) no abandonaran mai, faça lo que es faça i passe lo que passe, contra vent i marea i contra l'evidència de la realitat del poble que diuen representar i “defendre” (per usar una paraula popularment entenedora).

Pero no és suficient. Perque hi ha un escaló més, i l'enganyifa està clara: si ya costa acceptar la pròpia denominació de "idioma valencià" o "llengua valenciana", no es vol associar per res del món dita denominació a un estàndart oral i escrit propi, convenientment fixat i difòs, que assegure que qualsevol llibre, película o pàgina web que s'etiquete en eixa denominació (com els llibres del centre comercial que comentava en la primera part de la série), responga a un model llingüístic que "preserve i potencie les característiques pròpies del valencià". A saber, que porte aparellada la pronunciació i l'escritura “a la valenciana” de les vocals tòniques i àtones, dels fonemes i grafies consonàntics en totes les seues posicions, de les desinències verbals de tots els temps verbals de totes les conjugacions, dels determinants i adverbis i preposicions valencians, del lèxic purament i normalment valencià, etcétera, etcétera.

Eixa és la qüestió, senyora Figueres, i no, precisament, una “simple qüestió de noms”.

En definitiva, se rebuja (o es vol com a declaració d'intencions, pero no en els fets) una varietat llingüística valenciana (pero valenciana de veres) estandardisada i raonablement fixada, relacionada directament en la pròpia denominació-etiqueta de “valencià” (se nomene pels filòlecs “internacionals” llengua, microllengua, “variant dins d'un diasistema” o com se vullga) pròpia, diferent i diferenciada, i no “regional”, “potestativa” o “transitòria”, tal com de facto convida a considerar-la l'actitut de l'AVL.

Una codificació pròpia que –és un fet–, els mateixos catalans podrien escoltar i llegir, segurament sense massa problemes, si volgueren i els abellira (com han fet i faran els catalans que, per eixemple, deixen les seues opinions en este blog), sense que s'acabara el món ni s'obriren les portes del cel, pero que nos situaria en el mapa de les llengües del món, i reconciliaria la qüestió llingüística en el desig de la majoria sociològica del nostre poble.

Captures de la pàgina web de Bancaixa, 17-12-09, en el més perfecte “estàndart català oriental”. Ni la "última frontera" (possessius i subjuntius) resistix. A poc a poc se va perdent la vergonya...

Un idioma com el gallec, el macedoni, el noruec o el croata. Tan pareguts i tan germans, respectivament, al portugués, el búlgar, el suec o el servi; pero tan idiomes, uns com atres. Per necessitat, per interés utilitari, per al reforç de la pròpia supervivència de l'idioma, com a reflex d'una especificitat llingüística real i no sentida com a dialectal, per dret històric, per sentiment i per respecte a l'identitat del nostre poble.

En definitiva, perque, parafrasejant a Vicent Andrés Estellés (encara que ad ell no li haguera agradat en absolut esta analogia): en este món en el que vivim, en el que a soles sobreviu i existix el més fort, “allò que val és la consciència de no ser res si no s'és llengua”. Els catalans, quan proclamaren la seua independència llingüística respecte del provençal / occità, ho tingueren molt clar...

I per a l'UNESCO, l'Unió Europea, el Govern d'Espanya i les normes ISO, com a mínim, està claríssim també: el valencià no existix (Carod-Rovira dixit), pero el gallec sí...

Continuarà (ya queda poquet...).

Bon Nadal i Feliç 2010

Ara que ya sé cert que no m'ha tocat la Loteria (és que ni una aguileta; inocent de mi), estic en l'estat d'ànim adequat per a, per damunt de tòpics i llocs comuns, desijar-vos a tots unes bones festes, i un any 2010 en el que, com a mínim, pugam dir que "hem millorat lo present".

Perque, per damunt de religions i laicismes, família i amics, regals i consumisme, ornaments al més pur estil "kitsch" i demés parafernàlia nadalenca, hi ha dos coses d'estes festes que m'agraden: l'ilusió per un món millor, i somiar que els nostres desijos, un dia, se faran realitat.

I és que (de moment) ni l'ilusió ni els ensomis valen diners. Per això mateix, ningú nos els furtarà mai.

Bon Nadal i Feliç 2010!!

Les Normes del Puig: un futur possible (III): Llengües i dialectes

Tancàvem l'últim post en dos interessants preguntes. ¿Qué fem quan no està clar qué és una llengua i qué una simple “varietat llingüística regional”? ¿Les “llengües” són les úniques protegides per les disposicions internacionals, o la preservació de les “varietats regionals” té el mateix interés cultural?

A estes dos podríem afegir-ne unes quantes més.

¿I quan una llengua, minorisada o no en el seu propi territori, pero lligada a un determinat moviment polític o cultural, estima tàcticament que pot erigir-se al seu torn com a “llengua expansiva” front a unes atres modalitats llingüístiques no idèntiques pero sí pròximes?

¿És inocent, o qüestió “purament científica”, que alguns consideren el macedoni un dialecte del búlgar (normalment, els filòlecs búlgars) i atres una llengua independent (normalment, els filòlecs macedonis)? ¿I que la mateixa denominació oficial de “macedoni” estiga també en controvèrsia, no precisament pels propis macedonis, sino pels grecs, que reivindiquen “l'helenitat” (i no “l'eslavitat”) de dita denominació?

¿És casual que la mateixa modalitat llingüística que en Luxemburc és llengua nacional, en Alemanya no siga més que un dialecte rural?

¿No té importància que els poders fàctics de l'antiga URSS consideraren el bielorrús i l'ucranià com a variants “regionals” i poc cultes de la llengua russa nacional, i hui siguen “llengües nacionals” de les respectives repúbliques independents? (com el mateix Alfons Cucó explica en "El despertar de las naciones. La ruptura de la Unión Soviética y la cuestión nacional").

¿Ho és, també, que hi haja molta més diferència entre alguns dialectes del chinés, que entre llengües independents reconegudes com a tals (i no parlem ya del cas del noruec, el suec i el danés, els parlants dels quals s'entenen sense massa dificultats entre ells, cascú parlant en el seu propi idioma)?

La qüestió és que el fet llingüístic, en tant que fet social i identitari, no pot sostraure's d'estes disquisicions. Perque estan en la mateixa raïl del problema.

Aixina, un geòlec podrà usar la seua formació acadèmica i científica per a classificar els silicats minerals com li vinga en gana, sense que els minerals o roques classificats vagen a protestar-li a la porta de casa per haver-los classificats “malament”.

De la mateixa manera, un químic podrà inventar una nova nomenclatura per als composts químics (com de fet ha ocorregut vàries voltes) i ningun “compost químic” anirà a queixar-se-li, per eixemple, que per qué la substància que respon a la fòrmula CO2 (una atra convenció) és “anhídrit carbònic” per a uns i “diòxit de carbono” per a uns atres.

Igualment, el descobriment d'una nova espècie animal o vegetal, o d'un nou asteroide, porta associat un sistema de “bateig” del nou objecte descobert que mostra fins a quin punt la “ciència” pot ser arbitrària a l'hora de “batejar les coses”.

En tot cas, uns i atres respondran del seu major o menor encert “classificador” i “batejador” exclusivament segons l'us i acceptació que els interessats en eixes pedres, eixos composts, eixos animalets i eixos asteroides facen de les noves propostes terminològiques, i accepten finalment “per convenció” que es diuen aixina, i aixina es classifiquen (lo únic realment important per a la ciència com a método d'investigació; més que el propi nom en sí).

Això pot implicar que, quan hi haja controvèrsia sobre la classificació o sobre el mateix nom elegit, la situació donarà lloc a discussions més o manco bizantines. Per eixemple, sobre cóm s'ha de dir un nou element químic: el cas dels últims elements descoberts, i l'aspra discussió que va sorgir entre grups d'experts científics russos, nortamericans i alemanys sobre el nom que haurien de dur, és paradigmàtic...

D'esta dinàmica classificatòria només podem mencionar una excepció: els propis sers humans. Perque (a diferència de les pedres, els composts químics, els animalets, les plantetes i els asteroides) els humans tenim una rara tendència a protestar si un igual nos classifica o nos qualifica d'una manera que no nos agrada...

El fenomen del llenguage políticament correcte i del “los vascos y las vascas” resumix l'importància que presenten, per a molta gent, les classificacions i els calificatius, precisament per lo que poden tindre d'injustament “generalisadors” i “discriminadors” en certs contexts i situacions. Inclús en el cas d'una autoritat batejadora tan qualificada com els pares, ningú pot negar-li el dret a una persona de canviar-se el nom, si els seus progenitors tingueren el mal encert de posar-li Pilar Fort o Armant Guerra...

D'esta forma, al contrari que els silicats, el diòxit de carbono/anhídrit carbònic, el kurchatovi/rutherfordi, el caragol dit científicament Bufonaria borisbeckeri o el bolet batejat directament per Linneo com a Phallus impudicus, aixina com els asteroides “Rafa Nadal” o “Segorbe” (per posar uns eixemples de objectes científicament classificats i batejats que mai se queixaran del seu nom o la seua classificació), lo que un bon estudiós de la filologia no pot deixar d'entendre mai, és que si en funció del seu pijor o millor entendre es dedica a classificar i a posar “nom científic” a determinades formes de parlar (que no es comprenen sino com a fet social i cultural, justificat per l'us que en fan persones de carn i os), entra dins de lo possible que eixes persones classificades, que no són precisament uns hàmsters tancats en una gàbia, se li queixen si consideren que estan atentant contra lo que entenen que és la seua identitat...

Per eixemple: per afirmar que, lo que eixes persones consideren un idioma en dret a tindre un estàndart oral i escrit propi no és més que un dialecte regional. O que lo que les mateixes persones venen nomenant, oralment i per escrit, de forma culta i popular, en el nom del seu poble des de temps immemorials, ara ha de canviar el seu nom per un atre que, casualment, és el que porta un poble veí en el que en algunes ocasions no s'ha estat massa a bones...

Tot, perque, supostament, “aixina ho diu la ciència”, convertida en una espècie de fatalitat divina que cau com una espasa de Damocles sobre els pobres pecadors que nos dediquem a guanyar-nos la vida de la millor manera que podem i sabem...

En realitat, quan açò passa, no ho diu “la ciència”: ho diuen alguns filòlecs (i, massa a sovint, molts més opinadors que no són precisament filòlecs); uns atres filòlecs que no estan massa interessats o massa posats en el tema ho accepten sense més problemes, i els que es queixen o discrepen (com en el cas dels científics que volien batejar d'una atra manera nous elements químics) no tenen el resò que es mereixen, o no canalisen les seues queixes de forma adequada o eficient. Naturalment, el cas de la llengua valenciana és un eixemple de llibre.

La realitat és, ademés, que eixa manera d'actuar no és precisament la norma habitual en estes qüestions, si exceptuem la classificació de determinades llengües en escassa o nula tradició escrita, o parlades per grups minoritaris en baixa alfabetisació o consciència “moderna” de parlar un idioma concret: habitualment tribus d'Àfrica, Àsia o Oceania.

Ben al contrari, l'UNESCO, l'Unió Europea, o les famoses normes ISO, mai diran que el luxemburgués no té dret a existir perque en realitat “no és més que un dialecte” de l'alemany. Ni que el macedoni no és més que una "varietat occidental” del búlgar (per molt que búlgars i macedonis s'entenguen entre ells sense massa problemes). Tampoc els demanaran explicacions als gallecs sobre per qué la seua ortografia és diferent de la portuguesa, per molt que gallec i portugués tinguen un orige comú i l'intercomprensió siga senzilla.

En realitat, si és cas, ni tan sols decidiran sobre quina de les dos maneres oficials de parlar i escriure lo que en realitat és un mateix idioma (com passa en el cas del noruec) és la “correcta”, "verdadera" o “científica”, i quina la “incorrecta”, "traïdora" o “analfabeta”, per seguir la terminologia habitual en estes terres. Simplement, constataran la realitat sociològica d'una determinada comunitat llingüística, i acceptaran lo que esta comunitat adopte com a normal i acceptable, segons la pròpia tradició sociollingüística i el desig de la majoria (o inclús simultàneament de les dos tendències en conflicte, com en el cas del noruec).

En definitiva: totes les llengües han escomençat sent dialectes (“varietats”) d'una atra llengua (“diasistema llingüístic”), fins que els seus parlants apleguen a la convicció de que el seu parlar és correcte i apte per a tots els usos, i adopten, per convenció, un estàndart oral i escrit en el que dits parlants se veuen totalment reflectits i identificats.

I tot això, construït front als estàndarts alternatius de les llengües de l'entorn, que es poden trobar com a més o manco pròxims (pero que, per motius de complexa explicació en molts casos, no es senten com a propis). Com el català de la TV3, que la majoria de valencians podrem escoltar si el programa nos agrada, pero que majoritàriament no sentim ni trobem com a propi; de la mateixa manera que podrem vore un programa de la Televisió de Galícia i, encara que entengam perfectament tot lo que es diu, afirmar a continuació, sense por a equivocar-nos, que el gallec no és el nostre idioma.

Per això, més que entre llengües, o entre llengües i dialectes (pures convencions classificatòries entre filòlecs, que poden mudar en el temps: com el cas del català respecte de l'occità, per eixemple), la lluita real, del món real, se dona entre estàndarts orals i escrits: estàndarts que són el reflex formal i mijanament organisat, en l'escritura, l'ensenyança i els mijos de comunicació de masses, que té la realitat llingüística humana d'una determinada comunitat; independentment de les (pretesament) asèptiques classificacions filològiques. Una comunitat llingüística en consciència de ser-ho, i en dret a decidir sobre el seu idioma, que a fi de contes és la que l'ha de mantindre viu (no la “llingüística internacional”).

D'esta forma d'entendre les coses naixen els conceptes llingüístics de Abstandsprache i Ausbausprache, que l'amic Cavaller de la Ploma explica molt be en el seu blog:

Segons la llingüística actual, una llengua pòt ser de dos tipos:

• Una llengua per distància (Abstandsprache, en terminologia llingüística), que es diferència de les atres llengües per la seua distància estructural, o siga, per unes característiques fonètiques, morfològiques, lèxiques, sintàctiques, etc. molt distants de les de les atres llengües.
  

• Una llengua per elaboració (Ausbausprache), que a pesar de tindre fòrtes afinitats estructurals en atres varietats llingüístiques (atres "dialectes"), és considerat una llengua ia que funciona de manera autònoma, gràcies a una codificació independent de la de les atres varietats.

O siga, les fronteres entre les llengües estan dellimitades segons criteris extrallingüístics (polítics, econòmics, etc.) i no segons criteris llingüístics. Per això, quan la llingüística tracta d'agrupar les varietats (els "dialectes") segons les seues afinitats purament estructurals o llingüístiques, utiliza el terme diasistema i no el de llengua, per a evitar confusions.

De tal forma que són els usuaris d'una determinada “comunitat llingüística” (per no parlar de llengües i dialectes) els que determinen l'establiment d'una codificació “autònoma”, que es reflectix en uns estàndarts orals i escrits diferenciats (que no deixen de ser una convenció acceptada per tots els parlants, i que accepten en funció de factors tant llingüístics com extrallingüístics).

S'obrin, per tant, infinites possibilitats quant a la definició, difusió i consolidació de diferents estàndarts orals i escrits que, no és menester dir-ho, si conten en l'adequat recolzament i implicació de la seua comunitat llingüística, donaran lloc invariablement a una “llengua”, als ulls de tota la comunitat mundial, més tart o més pronte.

Com dia, increïblement i en sorprenent naturalitat, el meu llibre de valencià de primer de BUP (Sinopsi, de Joan Pellicer i Rosa Giner) (els subrallats són meus):

...el codi gràfic constitueix una convenció social que és compartida per tota la comunitat de lectors i escriptors -d'usuaris- d'una llengua concreta.

Conclusió: este fenomen de la contigüitat i el conflicte entre models llingüístics “pròxims pero diferents” és normal, i ha passat sempre. I naturalment, el nostre cas no podia ser una excepció.

Lo que nos passa als valencians, en les disputes i conflictes permanents sobre la codificació oral i escrita del nostre idioma, és normal, vista la nostra particular història llingüística, i vist lo que passa en tot el planeta en situacions semblants. I en normalitat s'hauria de discutir i de tractar, entre valencians de totes les sensibilitats.

Lo que ya no és normal és que, com passa realment, als valencians se nos negue el dret a decidir, i inclús el dret a debatre sobre cóm volem que siga eixa codificació.

Com tampoc, que se nos critique (més que en argumentacions, en exabruptes) als que pensem que tal volta estaria be no estar tan pendents dels nostres “amics” del nort en estes qüestions, i dedicar-nos a forjar un estàndart pròpiament valencià, tan pròxim com siga possible a les maneres habituals de parlar de la majoria dels valencians, que garantise el seu reconeiximent com a llengua pròpia i facilite l'identificació per part dels valencians (parlants o no del valencià) en dit estàndart.

Per a, aixina, fomentar el seu us, en el prestigi adquirit a partir de la seua genuïnitat i proximitat als parlants, i la seua falta de conflictivitat intrínseca front a un estàndart foraster, alié a la nostra tradició i interpretat per molts valencians com una “imposició externa”.

Tornant a la cita del meu llibre de valencià, no es pot parlar de “correcció” i “incorrecció”, o de “faltes d'ortografia”, o de “llengua culta” o “prestigiosa” i “llengua vulgar” o “dialectal” (a pesar de que molts paisans tenen una gran afició a fer-ho) quan eixa “convenció social compartida per tota la comunitat” és inexistent, o és objecte de controvèrsia.

I més encara, quan esta controvèrsia s'intenta amagar o diluir, en l'objecte de sostraure o seqüestrar el debat a l'opinió pública (inclús en chantages de tipo econòmic, o de prestigi social) per a que les “postures discordants” no apleguen, o ho facen de forma distorsionada, al conjunt de la comunitat llingüística.

Continuarem en el següent post.

Les Normes del Puig: un futur possible (II). Vida i mort de les llengües

Mamprengam pel principi. El llenguage, en orige, no és més que un resultat de l'evolució de l'espècie humana (i més en concret, de la seua capacitat d'abstracció mental) que desenrollà, en un moment donat, una excelent capacitat per a comunicar-se de forma especialisada entre els congèneres d'espècie. I que, sobretot després de l'invenció de l'escritura, també serví d'instrument per a compondre raonaments i discursos complexos que podien perdurar en el temps, i ser rescatats i interpretats per sers humans d'époques posteriors (o que, simplement, no havien tingut ningun contacte en l'autor originari).

Pero adicionalment, en tant que fet cultural humà, a partir de la diversificació del teòric llenguage primigeni en idiomes diferents, la llengua es convertí (com les característiques físiques, o atre tipo de manifestacions culturals, tradicionals o religioses), més allà de la seua pura utilitat “instrumental”, en un símbol identificatiu (identitari) dels “pobles” o “nacions” que, com a resultat de l'aïllament geogràfic i demogràfic provocat per les migracions, començaven a ser conscients de la seua pròpia condició “diferent” de la d'uns atres grups humans.

(tot, d'acort en dos comportaments inherents a la condició humana: la d'autoclassificar-se a sí mateixa i classificar tot lo que nos rodeja, per un costat, i la de tendir a forjar la pròpia identitat individual com a part d'una identitat de grup superior, per l'atre)

A partir d'ací, dos tendències marcadament contrapostes han definit el posicionament de les diferents cultures del món enfront de la diversitat llingüística.

Una, la de considerar la diversitat llingüística com una desgràcia, i inclús una maldicció divina que ha dividit a la raça humana sense remei (recordem el mit de la Torre de Babel de la tradició judeocristiana), i que ha de tendir a ser “corregida”, procurant que les llengües més minoritàries vagen deixant pas, de forma més o manco natural, ad aquelles que conten en un major pes demogràfic, polític... o militar.

Esta visió de les coses ha segut enarborada (o contemplada en “benevolència”) sobretot per certes cultures de signe imperialiste o expansiu (no necessàriament en lo militar, sino també en lo polític, lo econòmic o lo cultural), en les que curiosament la llengua oficial (nacional) no solia estar en perill de desaparició, per ser la pròpia del moviment en expansió.

En realitat, este fenomen resulta poc menys que “llei de vida”, i està molt relacionat en la dinàmica de l'evolució natural en este món, inclús a nivell biològic (la supremacia adaptativa dels més forts sobre els més dèbils). Per això mateix, resulta difícil de contrarrestar (com ocorre en la seua caent ecològica, en lo que respecta a la diversitat de les espècies) si no apareix un contramoviment mínimament organisat que protegixca de forma conscient i planificada les característiques identitàries en procés de substitució o modificació (si és que realment importa mantindre-les; lo que, vist lo vist, no pareixerà tan clar per a segons quí).

Les migracions massives (normalment pacífiques, és menester dir) de persones pertanyents al poble “expansiu”, portadores de la llengua “expansiva”, junt a un creixent prestigi cultural (o de simple utilitat econòmica i comunicativa) de la dita llengua “expansiva” entre els parlants del poble “anexionat” o “englobat” provocaran, en el pas del temps, el seu canvi total de llengua (sense que hi haja ningun rastre de “neteja ètnica” o de simple substitució física d'uns grups de persones per atres).

Un moviment, per tant, més o manco planificat, més o menys forçat segons els casos, en major o menor duració en el temps i extensió en el territori, que actua sobre pobles en menor potència demogràfica, militar o cultural, que al final acaben diluint-se, no només en llengua, sino finalment, també en cultura o inclús en religió, si esta era diferent; encara que, a sovint, deixant un considerable substrat “regional” dins del poble en expansió. Això serà bo per a uns, roïn per a uns atres, i indiferent per a atres tants; en qualsevol cas, simplement, és.

Com a últim escaló de l'evolució de les llengües, estes podran donar lloc, en molts casos, en el pas del temps, a la generació de “nous pobles”, que no serien ni l'original ni l'invasor, sino un producte de la mescla de dos o més “identitats” originàries: com bona part dels actuals pobles d'Europa, i especialment, els que parlen llengües derivades del llatí.

La desaparició de la llengua ibera i atres llengües prerromanes a favor del llatí vulgar, en la Península Ibèrica (perque els ibers deprengueren el llatí i paulatinament, generació darrere generació, abandonaren la seua llengua originària; no perque foren exterminats i directament substituïts per colons romans), i la posterior evolució d'este llatí adquirit en noves i diferents llengües (valencià, castellà, portugués...), no existents en anterioritat, seria un eixemple antic pero clarificador, al que només se resistiren els vascs, que continuen parlant una evolució de la mateixa llengua que trobaren els primers colonisadors romans que creuaren els Pirineus.

L'accelerat procés d'extinció de l'occità i unes atres llengües (dites “regionals”) en França, inclús representants d'una alta cultura lliterària en époques passades, pero que ara sucumbixen davant l'alvanç del francés; o la desaparició de moltes llengües ameríndies en favor de l'anglés o el castellà en Amèrica, serien eixemples actuals.

I efectivament, la substitució llingüística recent en les grans ciutats valencianes del valencià pel castellà com a llengua d'us majoritari per la població, és l'eixemple més pròxim i conegut per nosatros: cóm tota una generació valenciaparlant d'estes grans ciutats parlava (parla) en valencià entre els seus components, pero (llevat d'excepcions no precisament abundants) sol usar una atra llengua (el castellà) que no és la seua materna, per a comunicar-se en les generacions més jóvens successives. Les quals, com és natural, ya no usaran més llengua que el castellà entre ells i els seus descendents.

Els adalits que en l'actualitat consideren una molèstia les “llengües regionals” (pero al mateix temps se trencarien el pit en la defensa de la seua “llengua de l'imperi” front a unes atres “llengües de l'imperi” de semblant o major difusió), i revisten la seua posició de “practicitat” front a la “complicació”, o de “ciutadania del món” front al “nacionalisme excloent” (obviant l'evident capacitat de tot ser humà d'inteligència normal de dominar vàries llengües de forma simultànea), serien una recialla actual d'esta postura de pensament.

Se tracta, en realitat, d'una variant filològica d'uns atres posicionaments ultralliberals, per eixemple en lo econòmic, que propugnen una teòrica “llibertat absoluta” per a actuar, en els llímits de la llei i els drets individuals (convindria saber quí hauria de fixar estos llímits), i que en la seua caent més radical no precisaria de més elements reguladors que els propis de la “selecció natural del mercat” (en realitat, la “llei del més fort”).

Una derivació certament més elevada (i conseqüent en lo que es predica) d'esta mateixa tendència seria la d'aquells que han intentar crear llengües artificials que serviren per a comunicar-se de forma universal a tots els humans, sense haver de recórrer a cap llengua real preexistent, ni abandonar la llengua materna: seria el cas, per eixemple, de l'esperanto. Esta llínea es pot considerar, si no canvien molt les coses, com a fallida.

No obstant lo dit, la tendència actualment consolidada, com a mínim per les institucions internacionals (com l'UNESCO, o l'Unió Europea, aixina com, en el nostre cas, la pròpia Constitució Espanyola i el nostre Estatut d'Autonomia) és la de considerar la diversitat llingüística com un patrimoni cultural en perill de desaparició, que s'ha de protegir i defendre, en el marc del famós desenroll sostenible. En el nostre cas, aixina ho proclama la Carta Europea de Llengües Minoritàries; i el mateix Tractat de Lisboa establix que l'Unió Europea ha de respectar la riquea de la seua diversitat cultural i llingüística, i velar per la conservació i el desenroll del patrimoni cultural europeu.

Unes proclames benpensants que tenen unes ramificacions certament espinoses en quant al respecte de les llibertats individuals; i en particular, al dret de cada persona a parlar la llengua que li vinga en gana, i la llibertat real per a poder fer-ho (tant per usuaris de llengües minorisades, com per usuaris de llengües majoritàries que no volen per res del món deprendre les minorisades), i que habitualment ve modulat per una determinada delimitació territorial en la qual s'aplega a la convenció de que una llengua concreta és “pròpia”, “vernàcula” o “històrica” del mencionat territori, en funció de condicionants històrics, tradicionals i sociollingüístics.

A partir d'unes postures de màxims (en els dos sentits), és obvi que diferents “gradacions” en estos estats d'opinió, conviuen en l'actualitat en la nostra societat. Postures, totes elles, que, com en l'extrapolació a l'economia feta adés, són objecte permanent de controvèrsia, i tan (o tan poc) respectables com qualsevol atra opinió, perque ya sabem que les convencions socials són extremadament mudables, i més encara en el pas del temps.

En eixe sentit, resulta curiós, per eixemple, que els israelites -difusors de la “maldicció bíblica” del “mal de llengües” de la Torre de Babel-, hagen segut els primers en recuperar en èxit una llengua totalment morta des de fa segles com l'hebreu; elevant-lo, des del seu us exclusiu com a llengua llitúrgica, a idioma nacional de l'Estat d'Israel (fet que en conseqüència està fent desaparéixer les llengües que tradicionalment parlaven els judeus: com el yiddish o el judeoespañol...).

I és que, en la llínea marcada per don Ramón de Campoamor, “en este mundo traidor nada es verdad ni mentira; tan sólo cambia el color del cristal con que se mira” (quí diria que algú que fon Governador Civil de Valéncia poguera pensar coses en tant de trellat...). O que, quan hi ha ganes, res és impossible.

Perque ahí està la qüestió: estant d'acort en que la llengua no és l'únic factor aglutinador-diferenciador entre “pobles”, “nacions” o “identitats”, i desproveïnt el fet llingüístic del seu “utilitarisme” o la seua mera condició de “riquea cultural”, sí que és rigorosament cert (i ací està tota la clau del problema) que la llengua (diferent) és el major signe identitari d'un grup humà que es reconeix a sí mateix "diferent"; i no hi ha hagut millor manera, a lo llarc de l'història, de reduir o eliminar les ganes de viure de forma “independent” d'un determinat grup humà respecte d'un poder alié, que reduir al mínim les diferències culturals, i especialment les llingüístiques -les identitàries, en definitiva-, entre els dos grups en litigi; i naturalment, viceversa, si lo que interessa és mantindre eixa independència.

Per tant, la "defensa del patrimoni cultural", la "facilitat de comunicació" o la sempiterna "ciència filològica" no són les úniques que claven cullerada en la sopa de les llengües en conflicte; més aïna, n'arrepleguen lo que queda quan ya han menjat uns atres.

De fet, són els moviments romàntics regionalistes i nacionalistes del segle XIX els que canviaren la concepció hegemònica babeliana sobre la diversitat llingüística. Els mateixos moviments, casualment, que han provocat, en els últims cent anys, l'aparició de molts dels estats independents que hui formen part de l'Unió Europea, i dels que s'assenten més o manco civilisadament en l'ONU; com també, a un menor nivell, la descentralisació política i administrativa de la majoria dels antics "estats unitaris" (recuperant, en gran part, tradicions de sistemes de govern descentralisats precedents).

Queda, també, una segona derivada, més diabòlica encara: ¿i quan no està clar qué és una "llengua" i qué una simple “varietat llingüística regional”? ¿Les “llengües” són les úniques protegides per les disposicions internacionals, o la preservació de les preteses “varietats regionals” té el mateix "interés cultural" com a "patrimoni en perill de desaparició, que s'ha de protegir i defendre"...?

Continuarem...

Les Normes del Puig: un futur possible (I)

Aprofitant el pont, hui he anat a un conegut centre comercial de la Ciutat de Valéncia, com un valencianet més, per a espigolar el gènero i vore possibles regals de Nadal: roba, música, càmares de vídeo o fotografia...

I llibres, clar.

En eixe objectiu m'he acostat a la secció de llibreria, en la qual, entre best-sellers, llibres de cuina i guies de viage, hi ha un chicotet tros d'expositor, en el que un cartellet en la Senyera valenciana com a fondo (sarcasme, que no en falte) resava: LIBROS EN VALENCIANO / LLIBRES EN VALENCIA.

(provablement l'única inscripció, en tots els milers de metros quadrats del centre comercial, escrita en la llengua “pròpia” i “cooficial” de la comunitat autònoma valenciana, segons el seu Estatut d'Autonomia; totes les demés, naturalment, estan a soles en castellà)

Comunicar-vos que, vist el contingut d'eixa secció, i la seua diminuta magnitut, els plans oficials per al nostre idioma marchen vent en popa i a tota vela. Si hem de creure que les grans superfícies marquen les tendències sociològiques futures de la nació (fins al punt de, segons alguns, provocar la ruïna dels llauradors valencians, buidar els barris de les botiguetes de tota la vida, acostumar a la gent a agarrar el coche per a comprar el pa, o crear opinió sobre lo roïnes que són les bosses de plàstic), no cap dubte que els designis en esta matèria els tenen també molt clars.

Ni un sol llibre dels que estaven exposts en eixa secció estava editat en Valéncia (que ho estigueren no seria sinònim de res especialment bo; pero és que ni tan sols Bromera i les seues “concessions unitaristes” apareixia per cap lloc).

Llibres, ademés, en sa major part, dirigits a un públic infantil (en un format realment atractiu i educatiu) d'editorials catalanes com Cruïlla i El Vaixell de Vapor, i escrits, naturalment, en el més pur català estàndart. Les traduccions dels llibres de la valenciana Laura Gallego, també al català estàndart, i alguns best-sellers en la mateixa llínea llingüística, completaven l'harmoniós conjunt.

(un català estàndart considerat “valencià plenament correcte” per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, mentres proscriu als que escrivim en el nostre idioma seguint les Normes del Puig; lo que ve a confimar que la susdita Acadèmia és absolutament prescindible, i més en estos temps de crisis econòmica)

Este fet resultarà inclús positiu per a segons quí. "Positiu", perque indica que està prop l'anhelat final de l'etapa llingüística “transitòria”, en la que s'havien de "tolerar" certes “concessions” a la parla “popular” (ço és, "corrompuda" i "dialectal") dels antany rebels i belicosos valencians (perdó: “catalans del sud”), per a passar a l'acceptació d'un “estàndard català comú”. Si és el seu cas, estimat llector, li done l'enhorabona.

Pero per a mi representa la confirmació de lo que ya comentí fa un temps. Eixe diminut racó del centre comercial, en un cartell que diu “Llibres en valencià” (perque les seccions de cuina, de ciència ficció o de best-sellers, se coneix que no poden contindre llibres “en valencià”; només en castellà), en la Senyera com a fondo, pero ple de llibres en pur català (ni tan sols en valencià “normalitzat” o “AVL”), i rodejat per tot un mar castellà monolingüe (en els cartells, la megafonia o les etiquetes dels productes), és, simplement, una analogia de la societat valenciana actual i, sobretot, si no canvien les coses, futura.

És, també, la demostració fefaent dels efectes del valencianisme superficial-formal (en terminologia d'Antoni Fontelles) que han practicat les dos grans formacions polítiques que han governat esta terra. De forma diferent, tal volta, en algunes “maneres de fer”, per a acontentar simbòlicament als sector sociològics més ideologisats i proclius a recolzar-los, pero exactament igual en el resultat.

Un “valencianisme” buit i estèril, en el que els símbols (la Senyera coronada, la denominació privativa de l'idioma) són fins en sí mateixos, despullats de tot contingut que vaja més allà de servir d'etiqueta de suposta valencianitat associada. La desinformació i la dissolució de la pròpia tradició a través dels mijos de comunicació i l'educació reglada (excepte excepcions admirables) completen la faena.

Parle com ho senc; el resultat de tot això és roïn per a mi, i tal volta per a alguns dels que lligguen açò; serà bo per a alguns atres, i segurament indiferent per a l'immensa majoria. No dubte que el món seguirà girant, per lo manco uns quants centenars de millons d'anys. En tot cas, representa perfectament l'actual estat de coses en este trosset de terra entre el Sénia i el Segura:

• Per un costat, el canvi sociològic (fomentat també per l'educació reglada i els mijos de comunicació de masses) que en menys de cent anys ha substituït el valencià pel castellà com a llengua única de relació i comunicació en les grans ciutats valencianes.
  

• Per l'atre, la conseqüència de les disposicions llegals dels últims anys, que neguen la pròpia existència del valencià (llengua, idioma o varietat llingüística) com a subjecte filològic i llingüístic nacionalment i internacionalment diferenciat (que posseïxca, per tant, un estàndart oral i escrit associat, que la distinguixca de les demés que li són entorn); començant pel treball, tan profitós en este sentit, de l'AVL.

Un i atre fet, en realitat, se retroalimenten: els valencians castellanisats de tercera generació, que no han rebut dels pares o els yayos la tradició llingüística valenciana, són precisament els que, òrfens de qualsevol referent, creuen més fàcilment, i de bona fe, que eixos llibres “en valencià” estan escrits realment en el mateix idioma que parlen (o parlaren) els seus majors. O directament, els té exactament igual. L'enquesta del CIS que comentàrem fa un temps venia a confirmar este fet.

Paralelament, no hi ha millor manera de fer que el valencià no alce el cap que llevar-li tot referent simbòlic o sentimental que l'unixca a l'imaginari colectiu del poble valencià. O siga, en poques paraules: considerar-lo un català dialectal com en la pràctica el consideren l'AVL i l'actual temari de l'assignatura de valencià en coleges i instituts (sobre tot açò tinguérem no fa molt una bona discussió bloguera i no m'estendré més).

Aplegats a este punt, alguns voldrien mampendre ya en la vella dialèctica de bons contra roïns, malparits i traïdors contra valencians que senten el ferro, i demés maniqueismes. Pero yo no ho faré. Perque no va en la meua personalitat i, sobretot, perque no servix per a res.

Va ser una persona prou inteligent (Einstein; crec que espavilat era una bona cosa) la que digué fa ya alguns anys una frase que m'agrada molt: no podem resoldre els problemes en els mateixos raonaments que usàrem per a crear-los. Aixina que, una volta feta l'introducció, continuaré d'ací a poc en el tema, intentant ajustar-me a eixa màxima.

La Mojiganga de Titaguas

Titaguas/Titagües és un poble de la Serrania del Túria, chicotet en tamany i població, pero gran en inquietuts culturals, organisatives i festeres.

Breçol del célebre naturaliste i botànic Simón de Rojas Clemente, en poc més de 500 habitants, conta en una banda de música de 50 membres (La Lira, fundada en 1840 i, segons pareix, la segona més antiga de Valéncia); un teatre en el que s'organisen obres representades pels mateixos habitants del poble; organisa festivals de rock de forma periòdica; i conserva unes festes tradicionals molt interessants, en un folclore propi que ha pervixcut fins als nostres dies, en el que destaca la Mojiganga de Titaguas: l'única recialla conservada, junt a la Moixeranga d'Algemesí, de l'antigament estés i popular ball de valencians (el mateix que, traslladat per antepassats nostres a terres catalanes, els nostres veïns del nort han popularisat més recentment en el seu toc personal, en les seues colles castelleres).

La Mojiganga és ballada en les festes patronals, cada sèt anys, per setze jóvens i tres chiquets (angelicos), vestits en el trage típic valencià (saragüells, camisa i jupetí) i dirigits per un mestre de dansa. Conta en cinc composicions religioses: l'Altar Major, l'Altar Movible, les Andes, la Eme (en referència a Maria), i el Piló, que es representen sense interrupció. Després se ballen atres cinc quadros, representant a oficis tradicionals, el Batà, la Roda de Molí, el "baile del garrote" i "las Muecas".

Encara que actualment alguns vullguen dotar a este ball de valencians d'una espècie de pàtina espiritual i mística, lo ben cert és que el seu orige és burlesc, com ho demostra l'etimologia i significat inicial de la paraula, i el fet que en Titagües se ballara en Carnestoltes (fins que als anys 20 se traslladà a les festes patronals).

La burla, en realitat, escomençava per la pròpia religió (no devia sentar molt be al retor del poble que uns dansants representaren en Carnestoltes l'altar de l'església o el transport en andes d'un sant), i és significatiu que, acabada la Guerra Civil, la representació de la Mojiganga va desaparéixer casi per complet, en gran part per eixe motiu ocult (com nos han contat alguns amics titagüenses).

Recuperada la democràcia, l'activa joventut de Titagües el recuperà, i l'ha tornat a representar orgullosament des d'aquell moment, com a mostra viva de l'antic ball de valencians, conservat com una joya del passat en els confins del nostre vell Regne. Uns confins, valencians des de fa huitcents anys (encara que algun intelectual que atre els haja "convidat a marchar-se"), en els que al jamón encara li diuen pernil, quan cau una pluja suau diuen que purnea, i quan ix el sol diuen que hace buen oraje.

Tres forasters en Madrit

Després de dos semanes colgat entre apunts de matèries tan entretingudes i amenes com l'Higiene industrial, l'Ergonomia i la Psicosociologia, per fi m'he examinat, este dissabte i dumenge, de les especialitats que em faltaven de Tècnic Superior en Prevenció.

Les meues disculpes, per tant, per no haver escrit res en tot este temps; pero no volia distraure'm de l'objectiu mencionat. Per moltes i bones raons: perque val una pasta notable, perque requerix un esforç i un temps del que no disponc en massa quantitat, i damunt perque m'obliga a anar a Madrit a fer els exàmens (per qüestions que ara no venen al cas). Com per a suspendre i haver de tornar... (esperem que hi haja sòrt).

Lo pijor, no haver pogut anar a les jornades de l'Aellva; pero segur que l'amic Rafa em posarà al dia de tot, en unes canyetes davant...

Per a trencar el gel (i tornar a calfar la mà de cara a qüestions més interessants, de les que vaig prometre parlar: com el tema de si hi havia una Senyera del Regne de Valéncia en l'época foral, sobre l'accentuació en les Normes del Puig, el mateix futur d'estes normes ortogràfiques, i del valencianisme cultural i polític en general... quasi res!), hui simplement donaré uns apunts sociològics i pràctics arreplegats en el meu breu i quasi monàstic estage en la capital castellana, acompanyat per dos amics algemesinencs...


1. Resulta totalment absurt comprar-se un GPS o un "tomtom" d'eixos, o amprar-li'l al cunyat, pensant que aixina donaràs menys voltes per Madrit.

Sobre tot, quan la seua sugerent i metàlica veu femenina no fa més que proclamar "Atención, control de alcoholemia" a cada cantó de la Gran Via o el Paseo del Prado, mentres t'envia en direcció contrària a la que volies anar.

Corolari: useu els mapes i plans de tota la vida, no begau si conduïu, i respecteu els llímits de velocitat que marquen unes plaques redones blanques que tenen una vora rogeta i un número pintat dins, normalment múltiple de dèu.


2. Els cambrers de Madrit són vocacionals.

Foren de bar o restaurant, per lo manco tots els que nos han servit, demostraven disfrutar en la seua faena, s'enorgullien de fer-la ben feta i de forma professional, i de pas feen agradable el moment del desdejuni, el dinar o el sopar. Chapeau per ells.


3. Pero com la perfecció no existix, els cambrers madrilenys tenen un chicotet problema: el moment del café, i l'habitual varietat de gusts en la seua preparació de la que fem gala els valencians.

No és ya que no sàpien qué és un café del temps o un bombó (ya tenim una certa mundologia i sabem que algunes costums s'han d'abandonar una volta passes la Font de la Figuera); és que la memòria RAM de qualsevol bragat cambrer valencià, per molt aspre i sec que siga, crec que supera en molt a la d'estos educats i castiços madrilenys...

(la major preocupació i sorpresa vingué, no obstant, quan u d'estos cambrers, ya entrat en anys i abillat en un uniforme que pareixia eixit de la verbena de la Paloma, a la nostra indicació, perfectament definida i inqüestionable, de "un cortado descafeinado de sobre", va contestar en la pregunta "¿Con leche?")


4. Estimació sociològica de l'ideologia política de la societat madrilenya a través de l'altura dels montons dels diaris en un quiosc, un dissabte a les huit del matí, en previsió de les compres que hi hauran en la jornada:

El Mundo guanya per golejada,
el ABC se queda prop dels tres quarts de l'anterior,
seguit a una distància no massa gran pero apreciable per El País;
est últim, pràcticament igualat per La Razón,
i els demés en molta menor quantitat.

(clar, que era la calle Princesa, no Vallecas; sigam rigurosos en el mostreig)


5. En Madrit, tot lo món parla castellà.

Este fet inqüestionable, que a ningú deu sorprendre, no pot oblidar-se quan un grup de tres persones entra parlant festivament en valencià a un bar o una botiga, i la mirada de recel de l'ama del local des de la barra (que pareix que estiga pensant "A ver qué quieren estos rumanos") no para fins que la fonètica castellana apareix com per art de màgia en els seus (nostres) llavis mediterranis: "Buenos días".

Aixina que espayet: frases com "me cague en la mare que va", "che qué fas" o "veges a vore qué fem", que a l'ombra del Micalet ixen quasi sense donar-te conte, han de controlar-se en certa mida en les proximitats de la Puerta del Sol, si es vol passar desapercebut...


6. Aconhorta constatar que els "horrors urbanístics" no són patrimoni exclusiu de "la tierra de las flores, de la luz y del amor".

El centre de Madrit és realment bonico, fins pintoresc en certes zones, i alguns edificis tenen la magnitut i l'espectacularitat que correspon a la que un dia fon la capital de un imperio; i si no tenim en conte certes gents de dubtós aspecte i actitut que poblen segons quines zones a segons quines hores (recel degut, sens dubte, a la nostra condició forastera i fins provinciana), el passeig per la zona antiga és prou agradable. També, pels seus amplis jardins de la zona central.

Pero si s'ix cap a uns atres barris en menys pedigrí, o a les afores, perdoneu-me, pero Valéncia guanya per golejada.

(esta observació l'havem d'agrair al tomtom, i a la visita turística per Vallecas i contornâ que es va marcar quan eixíem cap a Valéncia; només nos salvaren els cartells indicadors "Valencia A-3" que aparegueren com per art de màgia en mitat del no res; segurament colocats de forma sàbia per Gallardón, pensant en usuaris captius del GPS com nosatros).

I encara en el centre, la plaga dels sobreelevados que no rompen con el entorno en edificis ex-històrics ...


o la substitució directa i distorsionant d'uns atres edificis històrics per horripilàncies postmodernes (no sempre evident, si no fora per la nostàlgia reflectida per a la posteritat per algun madrileny de soca en un mural de taulellets)...

Iglesia del Buen Suceso (calle de la Princesa). Abans...


I en l'actualitat...


Recort nostàlgic de la desfeta, en el cantó del costat

Tot lo qual demostra que el desgavell arquitectònic i cultural no és cosa exclusiva de Valéncia (o simplement, la disparitat de criteris; perque m'imagine que els arquitectes que dissenyaren estes nefandes construccions se traurien la carrera com tots els demés. És més: en son moment fins estarien pagats a més no poder de les seues obres. I no digam ya, les seues respectives mares; pobretes. Com digué Campoamor: en este mundo traidor, nada es verdad ni mentira; tan sólo cambia el color del cristal con que se mira)


7. Quan una finca té un portal per a accés a les vivendes, i hi ha una entrada a un garaig al costat, en Madrit est últim accés se diu invariablement "paso de carruajes".

No em pregunteu per qué. O be els madrilenys tenen amagats els carruajes dins, i els trauen només en les ocasions especials, o be pensen realment que els Mercedes, els Audis i els BMWs que guarden en els habitàculs als que donen accés eixos estrets i foscs passadissos són "carruajes". La grandeza castellana pareix que continua viva a pesar de tot...


8. Tots els semàfors peatonals de Madrit fan "pio pio pio" de forma accelerada i insistent quan se posen verts. Com si foren un teuladí que acaba de picotejar canyamons d'alguna substància psicotròpica... Que no vos agarre d'imprevist

(no dubte que la tria del so idòneu per a indicar als invidents que el semàfor està vert, per part del consistori municipal, aniria precedida d'estudis rigorosos entre les màximes autoritats en la matèria. Els tècnics experts i científics florixen com les roselles en qualsevol disciplina i moment, per a donar una opinió o la contrària segons convinga, sempre que se'ls pague be. Segurament Gallardón va participar activament també, com en la colocació dels cartells salvadors d'usuaris valencians de GPS en Vallecas. Pero personalment me resulta un poc inquietant. Sobretot, si has vist la película dels pardals de Hitchcock fa poc)


I poca cosa més. La cansera del viage el divendres per la nit, la desficiamenta habitual que inunda als humans en vespres d'un examen (i més si, com era el cas, n'eren dos i consecutius, dissabte i dumenge), i el tancament en un quarto de chicotetes dimensions en un hostal econòmic per a repassar una i atra volta la matèria de l'examen del dumenge, no nos permeté fer més observacions. El no poder menjar arròs durant tres dies seguits, per a un valencià com el que vos parla, deu haver segut també motiu de distorsió mental. Pero si podem, tornarem. Ausades que estes excentricitats mesetàries nos han cridat l'atenció.

(bo; si havem suspés, tornarem d'ací a un mes. Esperem que no siga el cas)

Salut i força.

Valéncia, València, Valencia

Nos desdejunàvem en la notícia fa uns quants dies: Rita Barberà cedia a les pressions i acceptava oficialment el topònim València, en e oberta, d’acort en les prescripcions de l’AVL (després d’uns 15 anys en els que en els documents oficials ha aparegut només la forma sense accent: Valencia).

A partir d’ací, no s’ha tardat massa en tornar a destapar les caixes dels trons d’un i atre signe, per part dels escassos valencianets realment interessats en la qüestió (que, en la que està caent en temes econòmics o polítics, és normal que no siguen massa numerosos…).

Per part particularista-valencianista, l’adequada resposta de Lo Rat Penat no es va fer esperar, com podeu llegir ací (firmada, per a més senyes, per Enric Esteve, companyó de partit de Rita Barberà), en el sentit de defendre la llegitimitat de la forma Valéncia (en e tancada), tal com propugna la RACV, com a única acceptable i respectuosa en la tradició i la llengua valenciana, front a la forma València (en e oberta), que és la que establix l’Institut d’Estudis Catalans (i per tant, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) atenent a la pronunciació del català central.

Per part unitarista-catalanista, conscients de que la força els acompanya, simplement enarboren una suposta tradició d’escriure València en les “Normes de Castelló evolucionades” (convenientment difosa per l’educació reglada i els mijos de comunicació els últims 25 anys), i els més populistes del sector insistixen en la matraca habitual: la culpa de tot la té la castellanisació galopant i la corrupció lingüística de la ciutat de València i la seua conurbació front a la puresa del valencià de les comarques (insinuant que lo de Valéncia és un invent recent dels valencians de la capital)

Escomencem pel principi. Des de fa ya uns quants segles (el primer fon, segurament, Carles Ros en el segle XVIII), en les successives propostes o usos ortogràfics més o manco reglats del nostre idioma, ha segut habitual diferenciar les es i os obertes i tancades en un signe distintiu: un accent gràfic.

Carles Ros, per eixemple, accentuava només les vocals tancades, en un accent greu (al revés de com ho fem actualment), de forma que escrivia oferìr, parèt, impressiò, per a indicar que eixes vocals eren tancades, i poch, cosa, gel, sense accent, quan eren obertes.

Pero ya en tot el segle XIX i començaments del XX, independentment de les regles ortogràfiques usades per a diferenciar la sílaba tònica de les paraules, tots els que escrivien en valencià tendien a accentuar totes les vocals obertes sense excepció (independentment de la seua posició en la paraula) en un accent greu (provablement, per influència del francés): còll, ròda, fòra, cèndra, vèrt, sèrra, etc. Aixina ho fan també la majoria d’ortografies mínimament estructurades de l’época, com les de Nebot i Pérez o el Pare Fullana, i aixina ho fa actualment una llengua germana: l’occità. La sort, per tant, és que, gràcies a esta norma ortogràfica, hui desapareguda (mal que nos pese a molts), llegint qualsevol escrit en valencià de tota esta época, podem saber immediatament l’obertura o tancament de les es i os de qualsevol paraula.

En canvi, a partir de l’acceptació per al valencià de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans en 1932, la nova norma va establir que només se diferenciarien de forma gràfica les es i os obertes i tancades si, segons les normes d’accentuació per a diferenciar la sílaba tònica, requerien l’accent gràfic. Aixina, la o de roda ya no duria accent (tal com solia escriure’s fins a aquell moment), encara que és una o oberta, perque al ser plana acabada en vocal no ha de portar accent; pero arròs continuaria portant-lo, perque com és paraula aguda acabada en –os, requerix l’accent gràfic.

(s’ha de dir que els successius sistemes d’accentuació de les normes de la RACV, des de l’aparició de les Normes d’El Puig en 1980 fins ara, han mantingut també esta pràctica, independentment del sistema, o absència de sistema, per a senyalar la sílaba tònica de les paraules)

Com molts sabreu, la distribució de es i os obertes i tancades és prou diferent en valencià i en català (exceptuant, en alguns casos, les parles tortosines i lleidatanes), i (mal que els pese ad alguns), este fet ha tengut el seu reflex en l’escritura, inclús usant les Normes de Castelló evolucionades. Aixina, en valencià (tant en norma AVL com en RACV) s’escriu, per eixemple, café, francés, conéixer, véncer, en e tancada, mentres que en català s’escriu cafè, francès, conèixer, vèncer (unes atres paraules, en canvi, com Valéncia, série, década, béstia…, s’accentuen a la valenciana només en les normes RACV, mentres que en les normes AVL ho fan a la catalana “per convenció”).

El problema és que la difusió de les obres escrites per autors catalans (i no pocs valencians que s’han adaptat a la fonètica catalana), inclús a través de l’ensenyança del valencià en les nostres escoles, unit a la permissivitat al respecte de l’AVL (no podíem esperar una atra cosa: vore la seua Gramàtica Normativa, pàgina 48) fa que cada volta més valencians accentuen gràficament les vocals obertes a la catalana, quan no, sense cap criteri llògic (i no parlem ya de la seua pronunciació). Fet que va contra el principi mateix de l’existència d’una norma ortogràfica que, en teoria, hauria de facilitar la correcta diferenciació entre vocals obertes i tancades i la seua fixació en l’escritura i la parla, en lloc de dificultar-la i deformar-la.

En el cas del topònim Valéncia, tremendament simbòlic per tractar-se del nom de la nostra capital i de l’històric regne que dona nom a tots els valencians, de Vinaròs a Oriola i d’Ademús a Xàbia, el destarifo (que em perdonen els que s’ofenguen) aplega a cotes no mai vistes.

Sense ànim de voler ser exhaustiu (una vesprada de dumenge no dona per a més), prengam, per eixemple, el Tratado de ortografía valenciana clásica (1910) de Josep Nebot Pérez, vilarealenc de naiximent (ben llunt, per tant, de la temible “conurbació” valentina), que fon vicepresident de Lo Rat Penat. La seua proposta ortogràfica propugnava, tal com s’ha dit que era normal en l’época, accentuar totes les vocals obertes per a facilitar-ne la llectura, i les tancades, accentuar-les només quan ho requeriren segons les regles per a distinguir la sílaba tònica:

La e tiene entre nosotros dos sonidos; para diferenciarlos en el lenguaje escrito, han adoptado los modernos el acento francés, de modo que la è abierta debe escribirse siempre con acento grave, reservando el agudo para la e cerrada o castellana cuando carga en ella el acento prosódico; cuando no ocurre esto, se escribe la e cerrada sin acento alguno; v. gr.: dèu (diez), Deu (dios), mèl, seré, mes.

Esta obreta porta al final un Catálogo de voces de estructura dudosa, en el que efectivament s’accentuen totes les vocals obertes. Aixina, llegim bajòca, divèndres, herència, Oriòla, pero, com era d’esperar, Valencia (no “València”), lo que evidencia que, per lo manco per a Nebot, Valéncia es pronunciava en e tancada.

Un atre escritor de l’época, Jogim Martí i Gadea (naixcut en Balones, comarca del Comtat, en 1837), usava la mateixa pràctica (l’accentuació de totes les vocals obertes) en les seues obres. Per tant, si Valéncia era realment pronunciada València, aixina la deuria haver escrit. Tal i com esperàvem, no és aixina.

Per eixemple, en el deliciós compendi de tradicions valencianes titulat ”Tipos, modismes, y còses rares i curioses de la tèrra del Gè” (1908), podem verificar-ho: en cap moment s’accentua en accent obert la e de Valéncia (que ell escrivia Valencia, perque encara seguia la norma castellana d’accentuar “per a desfer el diftonc”, com en portería, que hui escrivim sense accent). Una chicoteta mostra: parlant de Valencia la gica (sic), diu (transcric en ortografia original):

Pòchs hiaurá en lo nòstre reyne que no sapien qu’esta població es la ciutat de Gandía, la qual en moltes còses li sembla á la capital, ja que llevát de qu’en vehinát li guanyen Alacant, Alcòy, Xátiva y Castelló, en quant á bonica, pietosa y queta pòt ser que no li guanye la mateixa Valencia; […]

Efectivament: pòchs, nòstre, còses, Alcòy, pòt, en o oberta, pero Valencia (no "València"), en e tancada. Anàlogament, en el seu Vocabulario valenciano-castellano de 1909, que du una llista del nom de totes les poblacions valencianes, trobarem que accentua totes les vocals obertes, quan aixina són pronunciades, d’acort en la norma que havem descrit (Benidòrm, Benllòch, Novel-lè, Patèrna…), pero tampoc, en este cas, València.

Per a no allargar el tema, podríem fer observacions anàlogues en l’immensa majoria d’escriptors de l’época. Entre ells, el Pare Fullana (naixcut en Benimarfull, també en la comarca del Comtat, en 1871), la doctrina llingüística del qual és la base i fonament de les actuals Normes d'El Puig.

Un temps després, se va extendre la norma d’accentuar gràficament totes les paraules que en el nostre idioma són tradicionalment esdrúixoles (com ingerència, presència, església o Valéncia), un criteri tan llògic com qualsevol atre per a senyalar la sílaba tònica de les paraules. No obstant, la difusió, especialment a partir de 1932, de les normes catalanes de l’IEC, que imponien l’escritura de “València” segons la pronunciació catalana, començaren a escampar-se entre els nostres escritors, de tal forma que s’afegí la costum d’accentuar en certs sectors lliteraris “València”, contradint tota la tradició anterior (que deixava ben clara que la e era tancada), i les pròpies normes d’accentuació aprovades anys abans.

A pesar de tot, la mala consciència de contar, en eixa supostament perfecta ortografia fabriana, en un incompliment tan clar de la norma (escriure en accent obert una vocal que en realitat se pronuncia tancada) féu que alguns importants defensors de les tesis unitaristes feren constar l’irregularitat, a pesar d’acceptar-la o justificar-la.

Per eixemple, Manuel Sanchis Guarner, en la seua Gramàtica valenciana de 1950, pàgines 72 i 73, dona unes normes bàsiques de situacions en les que habitualment se dona e oberta en valencià. Quan aplega a la categoria “En les paraules cultes en què hi ha i en la síl·laba que va darrera la de la vocal tònica” dona una série d’eixemples de e oberta (gremi, misteri, ciència, cèntric, etc.) i sis excepcions a la norma, en que Sanchis Guarner fa constar que es pronuncia tancada: església, sénia, Dénia, sépia, séquia i València (sic). L’única explicació que dona al respecte de la forma “València” (que es pronuncie e tancada, pero s’escriga e oberta) la dona en una nota al peu:

Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé escriure-la amb è, i pot rimar amb les paraules cultes terminades en –ència.

Per una atra banda, en la seua interesantíssima obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres, Sanchis Guarner indica la pronunciació tradicional de tots els pobles valencians. Quan aplega al topònim Valéncia (que ell escriu “València”), nos dona les següents pronunciacions, en la mateixa llínea:

/balénsia/ en Valéncia: o siga, en e tancada (i pronunciació de la v com a b, que es confonen en el valencià central);
/valénsia/ en Castelló i Alacant: també en e tancada (pero en diferenciació de la v);
/balènsia/ en Barcelona, en e oberta;
/valènsi/ en Mallorca: també en e oberta.

Lo que vindria a demostrar lo que ya sabíem: Sanchis Guarner fa constar que Valéncia es pronuncia en tot el valencià en e tancada: no sols en la pròpìa Valéncia, sino també en Castelló i Alacant (pero a pesar d’això, diu que “convé” escriure’l en e oberta…)

Este fet queda registrat també, sense anar més llunt, en el gens sospitós Diccionari Català-Valencià-Balear, que dona les següents pronunciacions per al topònim València (sic):

Fon.: bəɫέnsiə (or.); baɫέnsiɛ, baɫέnsia (occ.); vaɫénsia (Cast.); baɫénsia (Val.); vəɫέ̞nsi (mall.); vəɫέ̞nsiə (men.).

O siga: que es pronuncia en e oberta (València) en català occidental (occ.) i oriental (or.), mallorquí (mall.) i menorquí (men.), pero en e tancada (Valéncia) en valencià: en Castelló (Cast.) i Valéncia (Val.).

Francesc Ferrer Pastor és encara més clar, en el seu Diccionari de la Rima (edició de 1980), i ademés dona una possible explicació:

La e de la terminacio –ència és oberta, excepció del mot València, que té e tancada en valencià, com en els mots en –ença, per ser mot d’evolució popular, malgrat la i conservada per topònim.

Finalment, la pròpia Gramàtica normativa valenciana de l’AVL (2006), reconeix (pàg. 22) que “per excepció (!), en les paraules què, perquè i València, i en altres casos (època, sèrie, etc.) la e es pronuncia tancada [a pesar d’escriure’s oberta]”. I més avant dona la verdadera raó d’esta absurditat incomprensiblement perpetuada durant unes quantes décades, que tots nos oloràvem ya (pàg. 48):

A fi d’evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats de la llengua, també porten accent greu –tot i pronunciar-se habitualment amb e tancada en valencià- dos paraules gramaticals d’ús freqüent (el pronom relatiu i interrogatiu tònic què i la conjunció perquè), alguns cultismes i neologismes esdruíxols o plans acabats en consonant (èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època) i el topònim València.

Dit sense eufemismes: que per a que el valencià escrit no es diferencie massa del català, s’escriuran d’acort en la pronunciació catalana (accent obert, a pesar de pronunciar-se en e tancada) les paraules ressenyades, entre les que es troba el topònim València. Clar! Com sempre…

Diuen que este tema ha provocat discusions en el sí de l’AVL. Ho celebrem, i ho trobem de lo més normal, després de constatar lo clara que està (o hauria d’estar) la qüestió. Pero constatem, igualment, que de moment totes eixes discusions discretes i solapades han quedat en el més absolut no res.

Aixina, la perfecta llògica llingüística -que una vocal que es pronuncia tancada, s’escriga tal com se pronuncia, ço és, tancada, com passa sense cap problema en atres topònims valencians: Dénia, Bétera o Vallés– pert la batalla front a una llògica inqualificable: la que proclama que es diluïxquen les diferències escrites en el català, encara que això signifique apartar-se de la llengua valenciana parlada de forma flagrant (i resulte un desgavell que inutilisa en la pràctica la necessitat de diferenciar ortogràficament l’obertura de les vocals).

Pero el cas és que, tant en este cas com en totes les demés controvèrsies llingüístiques, tot continua exactament igual que abans d’aparéixer l’AVL. És un fet. I qué voleu que vos diga: si en este cas (res manco que en la decisió de cóm escriure el nom del nostre poble), els acadèmics (incloent els ex-RACV Artur Ahuir, Àngel Calpe, Alfons Vila i companyia) transigixen, és que poden transigir en qualsevol atra cosa. Per la pròpia credibilitat i dignitat de l’entitat, esperem sincerament que recapaciten, i que especialment els acadèmics en més sensibilitat valencianista facen força per a revertir esta situació.

Quant al nostre Ajuntament… millor me calle, que estaré més guapo.

(respecte als que seguim els postulats llingüístics de la RACV, torna a constatar-se l’encert de la reintroducció de l’accentuació completa. Tan senzill com: Valéncia en valencià, València en català i Valencia en castellà. Un dia tractarem en més tranquilitat esta qüestió, que per desgràcia encara dividix al valencianisme, com és sabut. Pero l’utilitat dels accents gràfics per a facilitar la llectura de paraules poc conegudes, o la pronunciació de qualsevol paraula per a llectors en procés d’aprenentage, és tan important com la de remarcar les diferències, respecte a l’obertura de les vocals, en el català i el castellà. Provablement les coses se podien haver fet d’una atra manera: més consensuades, o més reflexivament. Pero la reintroducció dels accents, en una llengua romànica occidental com la nostra, i en una tradició d’accentuació gràfica de tres segles d’existència, era poc menys que una obligació. Ya en parlarem)

El cudol

Este cudol perviu encara en la mijana d’una de les avingudes més importants de la ciutat de Valéncia.

A la curiositat de la seua ubicació se li afig l’inscripció que una persona anònima va escriure sobre la roca: uns macarrònics versets en valencià popular.

R.I.P.I.O.
Ací caigué este cudol.
S’ha quedat oblidat.
I tot el barri està asustat
pa no trencarse el perol.

Els versets seran tot lo macarrònics que vullgam, pero havem d’agrair la feliç idea al seu anònim i valencianot autor. Per dos raons. Una, per impedir eficaçment (fins ara; toquem fusta) l’aparició dels terribles grafitis que s’escampen, per generació gens espontànea, en qualsevol paret, porta o element de mobiliari urbà de Valéncia.

I, sobretot, perque ausades que sorprenen, ad estes altures de l’història, estos arrancs de cultura popular vernàcula en una ciutat que porta camí d’oblidar, no ya la seua llengua i la seua història, sino inclús el seu nom…

Pero és aixina. Encara en la generació dels meus yayos, la costum de fer versets era general, per qualsevol motiu i en qualsevol excusa. La meua yaya sempre em parlava d’un tio seu (no recorde si de la família de veres o de la família de llet; tan família com la primera), que era pastor en la comarca de l’Alt Palància. Totalment analfabet, era en canvi famós per la seua facilitat per a idear versos, que componia de forma oral i espontànea.

La fama d’este bon home pareix que traspassà les fronteres comarcals, i tingué l’oportunitat de dedicar versos al mateix rei Alfons XIII (V de Valéncia) en persona. La meua yaya només recordava de son tio un ripio, que fea referència a una casa rural del terme sogorbí en la qual ella passà part de la seua infància, en companyia de la mare Paca i el pare Pepe, i Pilar, sa germana de llet. Dia aixina:

La Masía la Rodana
es masía sin igual.
Labrador que la procura
es de Segorbe natural.

Efectivament, el meu antepassat no hauria guanyat mai la Flor Natural o l’Englantina d’Or per la seua poesia, pero és un eixemple, entranyable per a mi, que fa patent l’enorme afició popular (en Valéncia, i també fòra de Valéncia) per les rimes de tota classe, ya foren cantades o recitades.

En el nostre cas, des dels coloquiers del segle XVIII passant pels escritors de guant i d’espardenya (cadascú al seu estil) del XIX, els llibrets de falla (i els versos dels propis monuments), gojos, milacres de Sant Vicent, auques...

I clar, el cant d’estil, en el que és tradició que la lletra de les albâes i demés estils de cant se recite a l’orella del cantâor per un expert versâor, el qual improvisa els versos sobre la marcha, conforme es van cantant; adaptant-los aixina a la situació i els interessos del públic de cada ocasió...

Valéncia serà Valéncia
mentres quede una barraca,
el Micalet de la Sèu,
una falla i una traca.

(pel segon vers, anem ya malament. Perill...)

Cantâ en Carpesa (l'Horta) (www.aecv.info)

Resulta sintomàtic també que el nostre siga u dels pocs idiomes que conta en un Diccionari de la Rima, en el que les paraules se busquen pel seu acabament en lloc de pel començament; un diccionari publicat per Francesc Ferrer Pastor en 1956, uns quants anys abans del trencament entre les diverses branques del valencianisme cultural i llingüístic.

Pero en l’actualitat, quan ni tan sols els poetes solen rimar quan escriuen poesia (prosa poètica, segons ma mare: “Això ni és poesia ni és res”, diu ella), resultaria com a mínim estrany que, com passava en la generació dels nostres yayos, la gent felicitara el sant o l’aniversari d’algú, o el naiximent d’un chiquet, en uns carinyosos versets (com els que conserve de la meua pròpia família, en castellà i en valencià).

Igual soc molt burro (o molt “de ciències”, o molt “de capital”), pero personalment me trobe absolutament incapaç d’escriure un text rimat mínimament coherent i decent: ni m'han ensenyat mai, ni ho he mamat de ningú, fòra de les curiositats d'aueles que he comentat. I no cal insistir massa en la provabilitat absolutament remota de que eixes situacions de poesia quasi-espontànea que he mencionat se donen actualment, en semblants circumstàncies socials, en la meua generació.

Tal volta els enormes canvis sociològics, culturals, educatius i tecnològics ne tinguen la culpa. Pero és aixina. Quí rima, actualment? Els raperos? Els compositors de cançons dels 40 Principales? ¿Els autors de llibret de falla –tan denostats per ya sabeu quí–? ¿Quànts versâors capaços d'improvisar a l’orella del cantâor la lletra de l’albâ o l’u i dos deuen quedar en la nostra terra? ¿En els dits de quàntes mans se podran contar?

No sé. S’haurà d’acceptar com una conseqüéncia més de la modernitat. Pero no deixa de ser una llàstima: una gran pèrdua cultural. Nostra i de la gran majoria de les cultures occidentals.

I la qüestió és que poques llengües hi ha com la nostra que hagen resultat tan aptes per a dedicar-li uns versos igual a la Mare de Déu (La Pàtria Valenciana / s’ampara baix ton mant. / Oh, Verge sobirana / de terres de Llevant…!) que als bunyols de carabassa…

El miracle dels bunyols. Penjat en la conegudíssima Bunyoleria Fabián; Ciscar, 5, Valéncia. Per cert, que ací podreu menjar bunyols en novembre (com yo ahir), com si estiguéreu en Falles.

… o que haja cantat per igual, com Teodor Llorente, a la fermosa campesina...

...que tot lo món contempla embelesat,
llauradora ab aspecte de regina,
plena ensems de modèstia i majestat;
la d'ajustat gipó i airoses faldes;
la que el foc de l'Aràbia du en los ulls;
la que clava ab agulles d'esmeraldes
los negres cabells rulls.

... o com el seu contemporàneu Bernat i Baldoví, a Viçanteta la de Favara, la qual estava, se coneix, en atres coses molt diferents…

Tan sols volguera saber,
ya que no conec marit,
quins postres éste en lo llit
sol donar-li a sa muller:
cosa estranya deurà ser,
pues ni es peix, ni carn, ni os;
i quant s’heu tiren al cos
casi totes les demés...
¿yo quin delit he comés
per a no tastar-ne un mos?

Per no parlar del particular descens a les tenebres amoroses d’un valencià que es dia Ausiàs March, mentres la gent normal anava a la seua bola, entre festes i deports, feliç en la seua cotidianeitat:

Colguen les gents ab alegria festes
lloant a Deu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes...

E vaja yo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son continu plant!
…

Llir entre carts: vós sabeu e yo sé
que es pot be fer hom morir per amor;
creure de mi que só en tal dolor
no fareu molt si hi doneu plena fe.

En fi. Tanque la parâeta (últimament vaig molt afaenat, i no puc dedicar-li ad açò el temps que vullguera). Lo dit. La rima té molt de mèrit. I més encara, si està ben feta. És, en realitat, un art (la ars metrica llatina).

Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar;
yo siento
en el alma una alondra cantar
tu acento.
Margarita, te voy a contar un cuento.

(Rubén Darío)

O no?