23 oct 2009

Les formes dels pronoms dèbils en valencià (I)


Fa temps que volia comentar ací una qüestió no suficientment resolta (crec) per la doctrina llingüística de la RACV (i manco encara, per la de l’AVL): cóm usar les distintes formes dels pronoms dèbils en valencià d’una forma respectuosa en l’actual llengua parlada, i que simultàneament no es separe massa dels usos de la llengua clàssica (ni siga un desgavell en que cada u faça lo que li done la gana).


Com recordareu els més jóvens de la vostra etapa escolar, els pronoms dèbils són una classe de pronoms àtons (inaccentuats) que sempre acompanyen a un verp, al qual s’anteposen o es posposen. Estos pronoms (que en la normativa normalitzada oficial solen rebre el nom de “febles”) tenen una multitut de formes en funció de la persona, número, funció i posició en la frase (lo que els convertix en la pregunta preferida dels professors…).


En el valencià actual, els pronoms dèbils són

- per a la primera persona, me (singular) i nos (plural), tant per a complement directe com indirecte (en un particular us popular alternatiu de se en verps reflexius, en el plural, que tractarem més profundament)

- per a la segona persona, te (singular) i vos (plural), en les mateixes observacions fetes per a la primera persona.

- per a la tercera persona, lo / los i la / les per a masculí i femení respectivament, en complement directe; li i los en complement indirecte, tant per al masculí com per al femení; i se en verps reflexius.

- el pronom neutre, ho

- els pronoms adverbials, ne i hi (arcaic est últim, conservat en certes expressions i frases fetes)


El problema és que estes formes (que solen nomenar-se “plenes”), tenen unes formes “secundàries”: tant en l’ortografia RACV com en l’AVL/IEC. Aixina, tenim, per eixemple, per al cas de la primera persona del singular, la forma em (“reforçada”), i unes formes apostrofades ‘m i m’.


Per a abreujar la qüestió, s’ha de dir que això no ha segut sempre aixina. La representació de les “sinalefes” o “elisions” dels pronoms dèbils en funció de si les paraules contigües comencen o acaben per vocal, solien representar-se en la llengua clàssica de forma prou diferent, i en tot cas, sense signes de puntuació que els separaren; i aixina, s’escrivia “me scriu”, “se acusen”, “yot dic”, “aneuvosne”, “quem doneu”, “besali”, “tocam” i semblants. L’adopció d’estos signes ha segut una decisió prou posterior (influïda a ben segur per l’ortografia d’atres llengües germanes, singularment del francés), que per un costat facilita la llectura i l’identificació dels pronoms, pero per atra obliga a establir una norma unificada per la representació escrita d’un fet oral que no sol seguir unes normes estrictes (i que varia segons els llocs).


En el cas de les formes “reforçades” em, et, es, en, que és la qüestió que vullc comentar hui, la llengua “normalitzada” derivada de la normativa catalana de Pompeu Fabra establix el seu us obligatori exclusiu davant de verp, sempre que este no comence per vocal. Aixina, segons esta normativa s’hauria de dir sempre “em mira”, “et parla”, “es mengen”, "ens diuen", "us porten", etc (se toleren excepcions només si són escrits poètics), i aixina s’ensenya en les nostres escoles als chiquets, i es prescriu en els (pocs) programes en valencià de Canal 9; donant inclús l’impressió (falsa) de que les formes plenes me, te, se, ne, nos, vos són castellanismes.


La realitat és que esta norma resulta prou forçada i no coincidix ni en l’us majoritari de la llengua parlada actual ni en el de la llengua clàssica. S’ha de dir que, mentres que la RACV accepta com a correctes les dos formes (tant “me mira” com “em mira”), sense aprofundir massa en la qüestió, l’AVL diu, respecte a l’us de les formes plenes davant del verp, i com a novetat respecte a la doctrina de l’Institut d’Estudis Catalans (de la qual depén), que “es tracta de formes acceptables, pero en els registres formals són preferibles les formes reforçades”. Ni una ni atra opció tenen de moment accés als registres educatius i mijos de comunicació oficials.


Trobar a hores d’ara una norma unitària en el valencià parlat ad este respecte és faena difícil, i no he vist que s’haja estudiat massa la qüestió, pero en llínees generals se pot dir que:


1) L’ús de les formes reforçades em, et, es, en (en algunes variants en la pronunciació) davant del verp, pareix que predomina en el dialecte central-meridional del valencià (entre el Xúquer i, aproximadament, la famosa llínea Biar-Busot): em porta, et diuen, es troba, en tinc; mentres que al nort del riu Xúquer i també al sur de la llínea Biar-Busot (per tant, incloent els parlars tradicionals de les ciutats de Castelló de la Plana, Valéncia, Alacant i Elig, i ciutats mijanes com Vinaròs, Benicarló, Burriana, Vilareal, Sagunt, Llíria, Torrent, Alzira, Novelda o Crevillent) predominen les formes plenes me, te, se, ne: me porta, te diuen, se troba, ne tinc; encara que en una certa presència tant en una com en atra zona de les formes contràries (vos convide a que indiqueu en els comentaris el vostre lloc de procedència i l’us que soleu fer d’estes formes)

2) En lo que respecta a la tercera persona, la majoria del valencià usa, per contra, només les formes reforçades el, els de complement directe (el portem, els tinc) i els (plural) de complement indirecte (els porte una cosa) (en est últim cas, s’ou per tot el territori una variant “lis” prou moderna, derivada del singular “li”, i que tots els models llingüístics donen com a no correcta). Sols en el valencià del Maestrat i els Ports se mantenen les formes clàssiques plenes lo, los (lo portem, los tinc, los porte una cosa), paralelament al manteniment de l’artícul clàssic lo, los (lo pare, los amics); encara que en regressió a causa del model llingüistic oficial.

3) Li, la, les són invariables sempre (no tenen forma “reforçada”), i únicament la canvia a l’ davant de verp començat per vocal.

4) Si hi ha una combinació de dos pronoms davant del verp, les primeres formes són plenes sempre: se n’ha anat, te la donaré (mai “es n’ha anat”, “et la donaré”, com fan a voltes alguns coentets, ultracorregint-se i interpretant de forma errònea la norma oficial)

5) Els pronoms del plural són invariables en valencià actual, en les seues formes plenes: nos i vos (ens i us són formes totalment estranyes a la llengua parlada des de fa segles). El pronom nos sol rebre modernament la pronunciació mos, en un fenòmen que s’ha extés a tot el valencià en l’últim segle i mig, i que afecta també al pronom fort nosatros, que tendix a ser pronunciar mosatros (sobre la substitució de nos/vos per se en verps reflexius, com s’ha dit, parlarem pròximament)

6) El pronom ho no varia ortogràficament, pero presenta certes regles de pronunciació (que tant la RACV com la AVL donen com a oficials). Davant del verp, se pronuncia /eu/ com a norma general (ho mira es pronuncia /eu míra/); i /u/ si el verp comença per vocal o be la paraula que el precedix acaba en vocal: ya ho saps se pronuncia /ya u saps/, i ho acabaràs, /u acabaràs/ (de pas, direm que darrere del verp, se pronuncia /o/ si acaba en consonant: portar-ho fa /portáro/, i /u/ si acaba en vocal: vore-ho fa /vóreu/)


Si recorreguem a la llengua antiga, trobem que la clau està en la paraula que antecedix el conjunt pronom + verp, que no intervé en les normes actualment vigents. Si esta paraula acabava per vocal, el pronom solia elidir-se: yom dic, not pareix, bens semblava, queus va dir, nols agrada (que ara escrivim: yo em dic, no et pareix, no els agrada). Pero si acabava en consonant (o semiconsonant), o al principi de frase, s’usava la forma plena: de l’hort nos n’anàrem, d’esta mort vos ha plagut plorar, vós me teniu en alta estima, Deu te vulla tenir en la sua protectió, tot son menjar en dolor se nodreix, lo rei se vestí, etc.


Esta norma ya la varen descriure diversos estudiosos de la llengua (des de Carles Ros a Lluís Fullana o, més recentment, Francesc Ferrer Pastor en la seua desconeguda Gramàtica Valenciana de 1994), i en realitat és la mateixa norma que encara està vigent darrere del verp (dona’m, pero cantar-me, en valencià antic i actual, o escriurens i escriureus en valencià antic, actualment escriure-nos i escriure-vos).


Esta regla actuava també en l’artícul masculí lo, los (que es conserva encara en el valencià del Maestrat). Aixina, se dia lo vent, los hòmens al principi de frase (com encara es fa en el Maestrat) i darrere de consonant: Tirant lo Blanch, lo loch on lo mercat és feyt, per lo poder nostre; pero el, els darrere de vocal (escrit a voltes de forma aglutinada): quels hòmens vagen; si els bens dalgú; sil comprador rep del venedor, y els diners són donats; lo cens ol tribut ol lloguer…


(l’artícul clàssic lo, los se conservava fins fa poc en el valencià castiç de la major part del territori, i encara es sent esporàdicament, segons zones i especialment en els parlants més majors, darrere de les preposicions en i per i l’adverbi tot: quedar-se en lo carrer, viure en lo camp. per lo matí, tallar per lo mig, dins lo llit, anar en los amics, tot lo món, tot lo matí, tots los dies, etc. Resulta com a mínim curiós que alguns vullguen resucitar l’antigalla de l’aquest, que desaparegué fa segles del valencià parlat, mentres se deixa morir sense més l’us de l'artícul lo, los, present en tots els nostres clàssics i encara viu fins fa poc en tot el valencià)


Per tant: la regla que m’he autoimpost, dins del respecte a la normativa de la RACV, en lo tocant a les formes plenes i reduïdes davant de verp, que servix com a proposta d’un us formal de l’idioma, és la següent:


  1. Les formes nos, vos són plenes sempre en qualsevol posició, d’acort en el valencià modern: Nos diuen que callem. Eixa chica nos està mirant. Vos portaré un regalet. Crec que nos podríem fer unes cervesetes. Pareix que vos pagaran pronte. Nos agrada molt fer senderisme. Ell vos convidarà. La variant mos hauria d’usar-se en normalitat quan se vullga reflectir la llengua parlada (en diàlecs, per eixemple, en séries de televisió o obres de teatre), pero per respecte a la tradició i d’acort en les prescripcions de la RACV crec que com a norma s’ha de continuar escrivint nos (que no és, com havem vist, cap castellanisme) en escrits més formals. No cal dir que les formes ens i us són totalment arcaiques i estranyes al valencià actual, i s’ha de recordar que només s’usaven darrere de vocal, per lo que no pareix raonable resucitar-les, i manco encara en atres posicions (darrere de consonant) en les que mai se gastaren en valencià de forma oral ni escrita fins a l’aparició de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
  2. Per als pronoms me, te, se, ne:
    1. a principi de frase, usar les formes plenes, d’acort en l’us dels clàssics i l’actualment majoritari: Me pareix que no tens raó. Se sent una discusió. Te trobes be? Ne tinc quatre. En comarques a on l’us oral actual siga el contrari, pot admetre’s també, tenint en conte que l’us més extés en valencià, i també en la llengua antiga, és el de les formes plenes, i és el que hauria d’usar-se de forma general.
    2. A mitat de frase, si el verp escomença per vocal, la forma a usar per als pronoms me, te, se, ne és l’apostrofada, tal com convida la llengua parlada i establix la normativa vigent: m’agrada, t’esforces, l’escric, s’aguaiten, n’ha comprat dos.
    3. A mitat de frase, si el verp escomença per consonant i la paraula anterior acaba en vocal, usar les formes reforçades em, et, es, en: No sé si em coneix. Quí et porta? Aquella en té més. Eixe et convé. No es sent res. Com en el cas anterior, en comarques a on l’us habitual siga el contrari, pot acceptar-se l’us de les formes plenes en escrits més populars.
    4. A mitat de frase, si el verp escomença per consonant i la paraula anterior acaba també en consonant, usar les formes plenes me, te, se, ne: Mai se sabrà. Cóm te diuen? Vicent me cau fatal. Ell ne durà unes quantes més (recordar que paraules en diftonc, com mai o nau, acaben en lo que els gramàtics solen dir “semiconsonant”)
  3. Per als pronoms lo, los davant de verp, l’us normal en tot el valencià, excepte en el Maestrat, és, en canvi, el de les formes reforçades el, els en qualsevol cas: (els done pa, el tinc a punt) des de fa molt de temps. No pareix raonable que en la llengua oficial se seguixca un atre criteri, excepte en publicacions comarcals del Maestrat i texts que vullguen reflectir la llengua coloquial de la zona.


Continuarem en el tema. De moment, si s’haveu aplegat a llegir tot lo rollo (com diu un amic meu de Llaurí) m’agradaria que em donàreu la vostra opinió ;-)



9 comentarios:

Rafa dijo...

Chiquet, te trobàvem a faltar en un atre post dels teus.
M'he llegit tot lo rollo i compendràs que no entre a profundisar; me pareix una solució ben raonable d'acort a lo que has expost. Només vullc puntualisar dos cosetes:
En primer lloc que "nos" està be per a un registre clàssic (no diré "cult"), pero sempre reconeixent que la forma popular corresponent és "mos" "porque así es en realidad como se pronuncia en todo el reino", que ya dia en 1894 Josep Nebot, i anys més tart arreplegà Fullana —qui per atra banda calificava esta forma “de formació vulgar": “mos”, com “em”, i “et” en oposició a les clàssiques “nos”, “me” i “te”—. Sent “mos” la forma més general del valencià deuria ser al meu entendre la forma normativa.
En segon lloc pareix que passem de la sinalefa a la norma d'apostrofació actual; l'us de l'apòstrof en valencià ha variat en lo temps: En l'ortografia enunciada per la llavors A.C.V. en 1979 els pronoms dèbils (ab alguna excepció on no entraré) s'apostrofaven inversament —semblant a l’us del valencià classic— darrere de "que", "qui", "si", "no", "tu", "yo" i "ella": que'n te, qui'l crida, si'm creu, no'ls veu, tu'n vols, yo'n menge, ella'm porta. Per la seua banda, Fabra trobà en les formes reforçades la manera de suprimir l’elisió inversa mentres en atres casos continuava usant les plenes, ans de la generalisació de les primeres. Des d’un punt de vista formal, per a un valencià digam “clàssic”, deuríem beure dels nostres clàssics i per lo tant se deurien usar, al meu parer, les formes reforçades quan la llengua clàssica escrita ho fea, mantenint l’us de les plenes en els restants casos. En eixe cas no veig malament tampoc usar les reforçades quan s’elidia inversament i en atre cas usar les plenes. És una atra opció; pero l’eufonia mana i cada usuari que decidixca. Consegüentment això que dius me pareix correcte.
1abraç

Masclet dijo...

Respecte al tema del "mos", és un dilema paregut al de la caiguda de la d intervocàlica en els finals en -ada, -ador. Són fenòmens totalment generals en el valencià actual, pero que tenen el seu orige o, com a mínim, la seua generalisació en el segle XIX. El decidir quàn eixos canvis han de reflectir-se en l'escritura, front a la tradició o el prestigi de mantindre les formes antigues, és el dilema que sempre es té a l'hora de normativisar qualsevol llengua.

Tots els que havem estudiat anglés, per eixemple, sabem les particularitats de les seues formes contractes: com It is not (registre formal), que fa It isn't o It's not en un registre més informal; o He does not want to come, que pot fer He doesn't want to come, en un registre més informal (o inclús He doesn't wanna come, en un registre molt més coloquial).

Un atre cas molt conegut (perque apareix en les lletres de moltes cançons, per eixemple), és el de la forma ain't, que pot significar am not, is not, are not, has not o have not en anglés coloquial; formes que ademés tenen unes variants contractes més habituals i "gramaticalment" acceptades: isn't, aren't, hasn't i haven't.

Aixina, una frase escrita "en totes les lletres", com They are not going to say anything ("ells no van a dir res"), que pronunciaria un polític en un discurs en el Parlament, o s'usaria en un tractat de filosofia o de matemàtiques, sol convertir-se, en un anglés més normal, del dia a dia, en They aren't going to say it; i, en un anglés escrit que vol reflectir més fidelment la llengua parlada (per eixemple en un diàlec, o la lletra d'una cançó o, evidentment, en el llenguage oral de les películes), They ain't gonna say it.

Centrant-mos en el tema del "mos", yo crec que ha de ser tan normatiu com el "nos", pero s'ha de reconéixer que el seu us escrit s'ha reduït tradicionalment a la lliteratura més popular (sense que això siga interpretat de forma pijorativa); inclús l'escrita en Normes del Puig.

Pero igualment, crec absurt i ridícul que en una série de Canal 9, per eixemple, els actors s'esforcen en dir "nos" en un diàlec intrascendent en un bar (moltíssim més, si diuen "ens", i molt més encara, si la série està ambientada en els anys cinquanta i es vol donar un mínim de verosimilitut a l'escena). En canvi, eixe matiç de coloquialitat no quedaria tan be, per eixemple, en una poesia de tema molt "elevat", o un escrit o discurs molt formal.

No està malament que l'idioma disponga d'eixos recursos distintius (com els té l'anglés) de forma natural i sempre que estiguen ben fonamentats en la tradició pròpia oral i escrita (i no en una mera intencionalitat ideològica, artificiosa, política i diglòssica, com passa en el valencià "normalitzat").

El temps dirà si el "mos" acaba substituïnt també al "nos" en els usos més formals (com ha passat de forma rotunda en "vore" front al clàssic "veure"). S'ha de recordar que en este cas la normativa oficial de l’IEC/AVL juga prou en contra (sempre havem de pensar en guanyar per a les Normes del Puig a nous usuaris que en l'actualitat estan acostumats a uns usos ortogràfics i morfològics ben diferents), i per tant, tenint en conte que lo que realment sobra del valencià oral i escrit és el "ens", de moment crec adequat que es recupere el prestigi de la forma clàssica i moderna "nos", junt a una alternança equilibrada entre les formes "nos" i "mos"; reservant els "mos" per als escrits menys formals: diàlecs orals i escrits, correspondència particular (cartes o e-mails), etc., i els "nos" per a registres més formals.

(per cert, el "mos" té també plena vigència en les Balears. De fet, de quan estiguí treballant per allí, recorde concretament que en el Diari de Menorca, la gent que escrivia en el seu idioma, i en particular un columniste que tenia secció fixa, usaven el "mos" sense massa problemes, inclús respectant la normativa ortogràfica fabrista, junt a atres pronoms particulars com "noltros" o "voltros". Igual que ací...)

Cavaller de la Ploma dijo...

Hola a tots! La qüestió dels pronoms dèbils m'ha cridat l'atenció a mi també des de fa un any. I és que, certament, la normativa oficial seguix (en part) els usos de Barcelona, que no coincidixen en els valencians ni en els clàssics.
Has descrit l'us clàssic, que era molt interessant i llògic. La llengua moderna, tant en el català oriental com en el valencià, tendixen a reforçar els pronoms en certs casos, pero Barcelona està en general més avançada en este procés, i nosatres estem encara en una fase intermitja, on els dialectes valencians que reforcen ho fan només en algunes formes (el, els, em, el -et-, es, en, eu -ho-,...), i altres formes no les reforça cap dialecte valencià (ens, eus -vos-,...). La situació actual és molt caòtica!
Per això, en valencià cult, aplicar un model reforçat en totes les formes és avançar-se a l'evolució de la llengua, que no ha arribat tan llunt encara (com a curiositat, cal notar que el valencià parlat sí reforça el pronom "ho" en "eu", en certs casos, quan el català no el reforça, i cap normativa ho reflectix per escrit!). Per això em sorprén, la veritat, que el model de la RACV estiga tan influenciat per les normes anteriors (de Castelló), de base Barcelonina.
Tot açò em recorda a la progressiva extensió de les formes velarizades (ab "g") de la conjugació verbal. Alguns dialectes estan més alvançats en este procés que altres, i per eixemple io dic "siguent", mentre en altres zones encara es diu "sent", que és la forma tradicional (i encara normativa) pero menys regular. La conjugació normativa accepta les formes velarizades en aquells temps on ia s'han generalizat (com el present de subjuntiu "siga") en la majoria de dialectes valencians, pero rebuja la velarizació del gerundi, que no és majoritària. Ara bé, si eixe procés de regularizació continua, i un dia la majoria de dialectes velarizen el gerundi, caldrà canviar la norma i acceptar "siguent".
Io obriaria de la mateixa manera en el cas dels pronoms i els artículs. Seguiria la norma clàssica, i la modificaria només en allò que hi ha una clara majoria en la llengua actual. Per eixemple, rebutjaria allò que tots els dialectes han perdut (com el pas vos>us), i acceptaria només les formes reforçades que ia són majoritàries en el valencià modern (com el i els).

Billyjoe dijo...

Llegig, calle i depren es tot lo que puc dir.

Masclet dijo...

Cavaller de la Ploma, tu que crec que eres de la Ribera "dellà lo Xúquer", ¿gastes més les formes plenes o les reforçades ("me" o "em")? I els teus majors?

A partir d'ara vaig a fixar-me en tot lo món en qui parle, hehehe. Ho dic perque crec que els meus amics i coneguts socarrats (de Xàtiva) diuen més "me" que "em", o "te" que "et" ("el", en realitat), a pesar d'estar a priori en zona "reforçada".

(igual és perque parlen massa en valencianets de la capi i contornâ com yo; també pot ser)

Anónimo dijo...

¿Podrieu ficar exaimples, de lo que digueu?

Cavaller de la Ploma dijo...

Hola de nou! Si no et vaig comentar l'altre dia com usem els pronoms en la meua zona és perque encara no ho tinc del tot clar !! Crec que, a més de lo>el (El vaig comprar d'eixa botiga) i los>els (Els agradaria vindre) -reforçats abdós en tot el valencià, llevat del nord- i ho>eu (Mira! Eu veus?) -que crec que és prou general en valencià-, en la meua zona reforcem també me>em (Ahir em trobava mal), te>el (Hola, com el diuen?), se>es (Ell es menjaria un bou!) i ne>en (He fet bunyols. En vols?); pero no reforcem nos (pronunciat mos) ni vos -si no estic mal informat, estos dos últims pronoms no es reforcen en tota Valéncia-. Em deixe algun pronom?
Io diria que eixe és l'ús que es fa en la meua terra, perque en les frases que he posat d'eixemple les formes plenes em sonarien forçades, com "castellanismes" (encara que no ho són). L'única forma reforçada normativa que sempre m'ha resultat incòmoda és "ens", justament la que no diu cap valencià.
Seria molt interessant que algun llingüiste fera un estudi dialectològic dels pronoms en valencià!!

Speaker dijo...

Dius que «Estos pronoms (que en la normativa normalitzada oficial solen rebre el nom de “febles”)»

Els secessionistes i blavers solen (he de dir «soleu»?) parlar de valencià «normalitzat», utilitzant aquest darrer adjectiu de manera pejorativa per referir-vos al valencià normatiu, estàndard, al model de llengua establit per la norma. Vos equivoqueu. No confonguem termes: una llengua «normativitzada» és una llengua que té normés d'ús per als seus parlants, una ortografia i una gramàtica. Això el valencià ja ho té de fa temps (sense entrar en criteris d'IEC, AVL o els canvis que realitzen aquestes institucions a mesura que publiquen coses). Eixe valencià normativitzat és el que crec que tractes de criticar en el teu blog.

Que una llengua estiga «normalitzada», en canvi, significa que s'utilitza en qualsevol àmbit de la societat; societat que l'entén i l'usa a l'escola, a la faena, als mitjans de comunicació, a l'administració, al carrer, etcètera.

Així que potser serà més adient que parles de «normativa oficial» i no de «normativa normalitzada oficial»...

Masclet dijo...

Totalment d'acort en la teua precisió, Josep Lluís. Encara m'enrecorde de lo que m'ensenyaven en l'institut ;-)

El problema és que eixe no és l'us "popular" que es dona del terme "normalitzat" (i remarque be la "tz"). El "valenciano normalizado" dels mijos de comunicació, és el model de valencià "oficial": el que s'ensenya en l'escola, per a entendre-nos, i que efectivament tant critique en el meu blog.

No és estrany trobar alusions a "grafies no normalitzades", "ortografia no normalitzada" i semblants, referint-se en el mateix sentit; i no, precisament, en el sector "blavero".

Aixina use yo també eixe adjectiu (posant-lo en cursiva, com pots observar), efectivament de forma peyorativa; permet-me eixa chicoteta maldat. Poc més o manco, igual que quan alguns se referixen (no se si dir "vos referiu") de manera igualment peyorativa al valencià escrit en les Normes del Puig, com a "valencià en ortografia blavera".

M'agrada molt el teu apunt, perque no té res que vore la "normalisació" del nostre idioma (açò és, fer normal el seu us en tots els àmbits i ocasions) en la "normativisació" (dotar de norma oral i escrita a un idioma determinat). En eixe sentit, tan "normativisat" està el teu valencià com el meu; només que en referència a dos normes diferents.

Pero simplement, seguixc la corrent: coloquialment, el "valencià normalitzat", tots sabem quin és, sense ser menester donar més explicacions, i per molt que, efectivament, el terme estiga mal usat.