El cudol

Este cudol perviu encara en la mijana d’una de les avingudes més importants de la ciutat de Valéncia.

A la curiositat de la seua ubicació se li afig l’inscripció que una persona anònima va escriure sobre la roca: uns macarrònics versets en valencià popular.

R.I.P.I.O.
Ací caigué este cudol.
S’ha quedat oblidat.
I tot el barri està asustat
pa no trencarse el perol.

Els versets seran tot lo macarrònics que vullgam, pero havem d’agrair la feliç idea al seu anònim i valencianot autor. Per dos raons. Una, per impedir eficaçment (fins ara; toquem fusta) l’aparició dels terribles grafitis que s’escampen, per generació gens espontànea, en qualsevol paret, porta o element de mobiliari urbà de Valéncia.

I, sobretot, perque ausades que sorprenen, ad estes altures de l’història, estos arrancs de cultura popular vernàcula en una ciutat que porta camí d’oblidar, no ya la seua llengua i la seua història, sino inclús el seu nom…

Pero és aixina. Encara en la generació dels meus yayos, la costum de fer versets era general, per qualsevol motiu i en qualsevol excusa. La meua yaya sempre em parlava d’un tio seu (no recorde si de la família de veres o de la família de llet; tan família com la primera), que era pastor en la comarca de l’Alt Palància. Totalment analfabet, era en canvi famós per la seua facilitat per a idear versos, que componia de forma oral i espontànea.

La fama d’este bon home pareix que traspassà les fronteres comarcals, i tingué l’oportunitat de dedicar versos al mateix rei Alfons XIII (V de Valéncia) en persona. La meua yaya només recordava de son tio un ripio, que fea referència a una casa rural del terme sogorbí en la qual ella passà part de la seua infància, en companyia de la mare Paca i el pare Pepe, i Pilar, sa germana de llet. Dia aixina:

La Masía la Rodana
es masía sin igual.
Labrador que la procura
es de Segorbe natural.

Efectivament, el meu antepassat no hauria guanyat mai la Flor Natural o l’Englantina d’Or per la seua poesia, pero és un eixemple, entranyable per a mi, que fa patent l’enorme afició popular (en Valéncia, i també fòra de Valéncia) per les rimes de tota classe, ya foren cantades o recitades.

En el nostre cas, des dels coloquiers del segle XVIII passant pels escritors de guant i d’espardenya (cadascú al seu estil) del XIX, els llibrets de falla (i els versos dels propis monuments), gojos, milacres de Sant Vicent, auques...

I clar, el cant d’estil, en el que és tradició que la lletra de les albâes i demés estils de cant se recite a l’orella del cantâor per un expert versâor, el qual improvisa els versos sobre la marcha, conforme es van cantant; adaptant-los aixina a la situació i els interessos del públic de cada ocasió...

Valéncia serà Valéncia
mentres quede una barraca,
el Micalet de la Sèu,
una falla i una traca.

(pel segon vers, anem ya malament. Perill...)

Cantâ en Carpesa (l'Horta) (www.aecv.info)

Resulta sintomàtic també que el nostre siga u dels pocs idiomes que conta en un Diccionari de la Rima, en el que les paraules se busquen pel seu acabament en lloc de pel començament; un diccionari publicat per Francesc Ferrer Pastor en 1956, uns quants anys abans del trencament entre les diverses branques del valencianisme cultural i llingüístic.

Pero en l’actualitat, quan ni tan sols els poetes solen rimar quan escriuen poesia (prosa poètica, segons ma mare: “Això ni és poesia ni és res”, diu ella), resultaria com a mínim estrany que, com passava en la generació dels nostres yayos, la gent felicitara el sant o l’aniversari d’algú, o el naiximent d’un chiquet, en uns carinyosos versets (com els que conserve de la meua pròpia família, en castellà i en valencià).

Igual soc molt burro (o molt “de ciències”, o molt “de capital”), pero personalment me trobe absolutament incapaç d’escriure un text rimat mínimament coherent i decent: ni m'han ensenyat mai, ni ho he mamat de ningú, fòra de les curiositats d'aueles que he comentat. I no cal insistir massa en la provabilitat absolutament remota de que eixes situacions de poesia quasi-espontànea que he mencionat se donen actualment, en semblants circumstàncies socials, en la meua generació.

Tal volta els enormes canvis sociològics, culturals, educatius i tecnològics ne tinguen la culpa. Pero és aixina. Quí rima, actualment? Els raperos? Els compositors de cançons dels 40 Principales? ¿Els autors de llibret de falla –tan denostats per ya sabeu quí–? ¿Quànts versâors capaços d'improvisar a l’orella del cantâor la lletra de l’albâ o l’u i dos deuen quedar en la nostra terra? ¿En els dits de quàntes mans se podran contar?

No sé. S’haurà d’acceptar com una conseqüéncia més de la modernitat. Pero no deixa de ser una llàstima: una gran pèrdua cultural. Nostra i de la gran majoria de les cultures occidentals.

I la qüestió és que poques llengües hi ha com la nostra que hagen resultat tan aptes per a dedicar-li uns versos igual a la Mare de Déu (La Pàtria Valenciana / s’ampara baix ton mant. / Oh, Verge sobirana / de terres de Llevant…!) que als bunyols de carabassa…

El miracle dels bunyols. Penjat en la conegudíssima Bunyoleria Fabián; Ciscar, 5, Valéncia. Per cert, que ací podreu menjar bunyols en novembre (com yo ahir), com si estiguéreu en Falles.

… o que haja cantat per igual, com Teodor Llorente, a la fermosa campesina...

...que tot lo món contempla embelesat,
llauradora ab aspecte de regina,
plena ensems de modèstia i majestat;
la d'ajustat gipó i airoses faldes;
la que el foc de l'Aràbia du en los ulls;
la que clava ab agulles d'esmeraldes
los negres cabells rulls.

... o com el seu contemporàneu Bernat i Baldoví, a Viçanteta la de Favara, la qual estava, se coneix, en atres coses molt diferents…

Tan sols volguera saber,
ya que no conec marit,
quins postres éste en lo llit
sol donar-li a sa muller:
cosa estranya deurà ser,
pues ni es peix, ni carn, ni os;
i quant s’heu tiren al cos
casi totes les demés...
¿yo quin delit he comés
per a no tastar-ne un mos?

Per no parlar del particular descens a les tenebres amoroses d’un valencià que es dia Ausiàs March, mentres la gent normal anava a la seua bola, entre festes i deports, feliç en la seua cotidianeitat:

Colguen les gents ab alegria festes
lloant a Deu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes...

E vaja yo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son continu plant!
…

Llir entre carts: vós sabeu e yo sé
que es pot be fer hom morir per amor;
creure de mi que só en tal dolor
no fareu molt si hi doneu plena fe.

En fi. Tanque la parâeta (últimament vaig molt afaenat, i no puc dedicar-li ad açò el temps que vullguera). Lo dit. La rima té molt de mèrit. I més encara, si està ben feta. És, en realitat, un art (la ars metrica llatina).

Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar;
yo siento
en el alma una alondra cantar
tu acento.
Margarita, te voy a contar un cuento.

(Rubén Darío)

O no?