23 nov 2009

Tres forasters en Madrit


Després de dos semanes colgat entre apunts de matèries tan entretingudes i amenes com l'Higiene industrial, l'Ergonomia i la Psicosociologia, per fi m'he examinat, este dissabte i dumenge, de les especialitats que em faltaven de Tècnic Superior en Prevenció.


Les meues disculpes, per tant, per no haver escrit res en tot este temps; pero no volia distraure'm de l'objectiu mencionat. Per moltes i bones raons: perque val una pasta notable, perque requerix un esforç i un temps del que no disponc en massa quantitat, i damunt perque m'obliga a anar a Madrit a fer els exàmens (per qüestions que ara no venen al cas). Com per a suspendre i haver de tornar... (esperem que hi haja sòrt).

Lo pijor, no haver pogut anar a les jornades de l'Aellva; pero segur que l'amic Rafa em posarà al dia de tot, en unes canyetes davant...

Per a trencar el gel (i tornar a calfar la mà de cara a qüestions més interessants, de les que vaig prometre parlar: com el tema de si hi havia una Senyera del Regne de Valéncia en l'época foral, sobre l'accentuació en les Normes del Puig, el mateix futur d'estes normes ortogràfiques, i del valencianisme cultural i polític en general... quasi res!), hui simplement donaré uns apunts sociològics i pràctics arreplegats en el meu breu i quasi monàstic estage en la capital castellana, acompanyat per dos amics algemesinencs...


1. Resulta totalment absurt comprar-se un GPS o un "tomtom" d'eixos, o amprar-li'l al cunyat, pensant que aixina donaràs menys voltes per Madrit.

Sobre tot, quan la seua sugerent i metàlica veu femenina no fa més que proclamar "Atención, control de alcoholemia" a cada cantó de la Gran Via o el Paseo del Prado, mentres t'envia en direcció contrària a la que volies anar.

Corolari: useu els mapes i plans de tota la vida, no begau si conduïu, i respecteu els llímits de velocitat que marquen unes plaques redones blanques que tenen una vora rogeta i un número pintat dins, normalment múltiple de dèu.


2. Els cambrers de Madrit són vocacionals.

Foren de bar o restaurant, per lo manco tots els que nos han servit, demostraven disfrutar en la seua faena, s'enorgullien de fer-la ben feta i de forma professional, i de pas feen agradable el moment del desdejuni, el dinar o el sopar. Chapeau per ells.


3. Pero com la perfecció no existix, els cambrers madrilenys tenen un chicotet problema: el moment del café, i l'habitual varietat de gusts en la seua preparació de la que fem gala els valencians.

No és ya que no sàpien qué és un café del temps o un bombó (ya tenim una certa mundologia i sabem que algunes costums s'han d'abandonar una volta passes la Font de la Figuera); és que la memòria RAM de qualsevol bragat cambrer valencià, per molt aspre i sec que siga, crec que supera en molt a la d'estos educats i castiços madrilenys...

(la major preocupació i sorpresa vingué, no obstant, quan u d'estos cambrers, ya entrat en anys i abillat en un uniforme que pareixia eixit de la verbena de la Paloma, a la nostra indicació, perfectament definida i inqüestionable, de "un cortado descafeinado de sobre", va contestar en la pregunta "¿Con leche?")


4. Estimació sociològica de l'ideologia política de la societat madrilenya a través de l'altura dels montons dels diaris en un quiosc, un dissabte a les huit del matí, en previsió de les compres que hi hauran en la jornada:

El Mundo guanya per golejada,
el ABC se queda prop dels tres quarts de l'anterior,
seguit a una distància no massa gran pero apreciable per El País;
est últim, pràcticament igualat per La Razón,
i els demés en molta menor quantitat.

(clar, que era la calle Princesa, no Vallecas; sigam rigurosos en el mostreig)


5. En Madrit, tot lo món parla castellà.

Este fet inqüestionable, que a ningú deu sorprendre, no pot oblidar-se quan un grup de tres persones entra parlant festivament en valencià a un bar o una botiga, i la mirada de recel de l'ama del local des de la barra (que pareix que estiga pensant "A ver qué quieren estos rumanos") no para fins que la fonètica castellana apareix com per art de màgia en els seus (nostres) llavis mediterranis: "Buenos días".

Aixina que espayet: frases com "me cague en la mare que va", "che qué fas" o "veges a vore qué fem", que a l'ombra del Micalet ixen quasi sense donar-te conte, han de controlar-se en certa mida en les proximitats de la Puerta del Sol, si es vol passar desapercebut...


6. Aconhorta constatar que els "horrors urbanístics" no són patrimoni exclusiu de "la tierra de las flores, de la luz y del amor".

El centre de Madrit és realment bonico, fins pintoresc en certes zones, i alguns edificis tenen la magnitut i l'espectacularitat que correspon a la que un dia fon la capital de un imperio; i si no tenim en conte certes gents de dubtós aspecte i actitut que poblen segons quines zones a segons quines hores (recel degut, sens dubte, a la nostra condició forastera i fins provinciana), el passeig per la zona antiga és prou agradable. També, pels seus amplis jardins de la zona central.

Pero si s'ix cap a uns atres barris en menys pedigrí, o a les afores, perdoneu-me, pero Valéncia guanya per golejada.

(esta observació l'havem d'agrair al tomtom, i a la visita turística per Vallecas i contornâ que es va marcar quan eixíem cap a Valéncia; només nos salvaren els cartells indicadors "Valencia A-3" que aparegueren com per art de màgia en mitat del no res; segurament colocats de forma sàbia per Gallardón, pensant en usuaris captius del GPS com nosatros).

I encara en el centre, la plaga dels sobreelevados que no rompen con el entorno en edificis ex-històrics ...


o la substitució directa i distorsionant d'uns atres edificis històrics per horripilàncies postmodernes (no sempre evident, si no fora per la nostàlgia reflectida per a la posteritat per algun madrileny de soca en un mural de taulellets)...

Iglesia del Buen Suceso (calle de la Princesa). Abans...


I en l'actualitat...


Recort nostàlgic de la desfeta, en el cantó del costat


Tot lo qual demostra que el desgavell arquitectònic i cultural no és cosa exclusiva de Valéncia (o simplement, la disparitat de criteris; perque m'imagine que els arquitectes que dissenyaren estes nefandes construccions se traurien la carrera com tots els demés. És més: en son moment fins estarien pagats a més no poder de les seues obres. I no digam ya, les seues respectives mares; pobretes. Com digué Campoamor: en este mundo traidor, nada es verdad ni mentira; tan sólo cambia el color del cristal con que se mira)



7. Quan una finca té un portal per a accés a les vivendes, i hi ha una entrada a un garaig al costat, en Madrit est últim accés se diu invariablement "paso de carruajes".

No em pregunteu per qué. O be els madrilenys tenen amagats els carruajes dins, i els trauen només en les ocasions especials, o be pensen realment que els Mercedes, els Audis i els BMWs que guarden en els habitàculs als que donen accés eixos estrets i foscs passadissos són "carruajes". La grandeza castellana pareix que continua viva a pesar de tot...


8. Tots els semàfors peatonals de Madrit fan "pio pio pio" de forma accelerada i insistent quan se posen verts. Com si foren un teuladí que acaba de picotejar canyamons d'alguna substància psicotròpica... Que no vos agarre d'imprevist

(no dubte que la tria del so idòneu per a indicar als invidents que el semàfor està vert, per part del consistori municipal, aniria precedida d'estudis rigorosos entre les màximes autoritats en la matèria. Els tècnics experts i científics florixen com les roselles en qualsevol disciplina i moment, per a donar una opinió o la contrària segons convinga, sempre que se'ls pague be. Segurament Gallardón va participar activament també, com en la colocació dels cartells salvadors d'usuaris valencians de GPS en Vallecas. Pero personalment me resulta un poc inquietant. Sobretot, si has vist la película dels pardals de Hitchcock fa poc)


I poca cosa més. La cansera del viage el divendres per la nit, la desficiamenta habitual que inunda als humans en vespres d'un examen (i més si, com era el cas, n'eren dos i consecutius, dissabte i dumenge), i el tancament en un quarto de chicotetes dimensions en un hostal econòmic per a repassar una i atra volta la matèria de l'examen del dumenge, no nos permeté fer més observacions. El no poder menjar arròs durant tres dies seguits, per a un valencià com el que vos parla, deu haver segut també motiu de distorsió mental. Pero si podem, tornarem. Ausades que estes excentricitats mesetàries nos han cridat l'atenció.

(bo; si havem suspés, tornarem d'ací a un mes. Esperem que no siga el cas)

Salut i força.



3 comentarios:

Billyjoe dijo...

Me pareix una redaccio molt encertada
i amena de la teua estancia en Madrit.

Billyjoe dijo...

tu has equivocat de professio, tendries que ser escritor per lo manco de hobby.

Masclet dijo...

Moltes gràcies amic.

La professió ha de donar per a pagar l'hipoteca... i toquem fusta.

Els hobbys són una atra cosa. Qui sap per a on acabarem un dia d'estos ;)

un abraç