Valéncia, València, Valencia

Nos desdejunàvem en la notícia fa uns quants dies: Rita Barberà cedia a les pressions i acceptava oficialment el topònim València, en e oberta, d’acort en les prescripcions de l’AVL (després d’uns 15 anys en els que en els documents oficials ha aparegut només la forma sense accent: Valencia).

A partir d’ací, no s’ha tardat massa en tornar a destapar les caixes dels trons d’un i atre signe, per part dels escassos valencianets realment interessats en la qüestió (que, en la que està caent en temes econòmics o polítics, és normal que no siguen massa numerosos…).

Per part particularista-valencianista, l’adequada resposta de Lo Rat Penat no es va fer esperar, com podeu llegir ací (firmada, per a més senyes, per Enric Esteve, companyó de partit de Rita Barberà), en el sentit de defendre la llegitimitat de la forma Valéncia (en e tancada), tal com propugna la RACV, com a única acceptable i respectuosa en la tradició i la llengua valenciana, front a la forma València (en e oberta), que és la que establix l’Institut d’Estudis Catalans (i per tant, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) atenent a la pronunciació del català central.

Per part unitarista-catalanista, conscients de que la força els acompanya, simplement enarboren una suposta tradició d’escriure València en les “Normes de Castelló evolucionades” (convenientment difosa per l’educació reglada i els mijos de comunicació els últims 25 anys), i els més populistes del sector insistixen en la matraca habitual: la culpa de tot la té la castellanisació galopant i la corrupció lingüística de la ciutat de València i la seua conurbació front a la puresa del valencià de les comarques (insinuant que lo de Valéncia és un invent recent dels valencians de la capital)

Escomencem pel principi. Des de fa ya uns quants segles (el primer fon, segurament, Carles Ros en el segle XVIII), en les successives propostes o usos ortogràfics més o manco reglats del nostre idioma, ha segut habitual diferenciar les es i os obertes i tancades en un signe distintiu: un accent gràfic.

Carles Ros, per eixemple, accentuava només les vocals tancades, en un accent greu (al revés de com ho fem actualment), de forma que escrivia oferìr, parèt, impressiò, per a indicar que eixes vocals eren tancades, i poch, cosa, gel, sense accent, quan eren obertes.

Pero ya en tot el segle XIX i començaments del XX, independentment de les regles ortogràfiques usades per a diferenciar la sílaba tònica de les paraules, tots els que escrivien en valencià tendien a accentuar totes les vocals obertes sense excepció (independentment de la seua posició en la paraula) en un accent greu (provablement, per influència del francés): còll, ròda, fòra, cèndra, vèrt, sèrra, etc. Aixina ho fan també la majoria d’ortografies mínimament estructurades de l’época, com les de Nebot i Pérez o el Pare Fullana, i aixina ho fa actualment una llengua germana: l’occità. La sort, per tant, és que, gràcies a esta norma ortogràfica, hui desapareguda (mal que nos pese a molts), llegint qualsevol escrit en valencià de tota esta época, podem saber immediatament l’obertura o tancament de les es i os de qualsevol paraula.

En canvi, a partir de l’acceptació per al valencià de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans en 1932, la nova norma va establir que només se diferenciarien de forma gràfica les es i os obertes i tancades si, segons les normes d’accentuació per a diferenciar la sílaba tònica, requerien l’accent gràfic. Aixina, la o de roda ya no duria accent (tal com solia escriure’s fins a aquell moment), encara que és una o oberta, perque al ser plana acabada en vocal no ha de portar accent; pero arròs continuaria portant-lo, perque com és paraula aguda acabada en –os, requerix l’accent gràfic.

(s’ha de dir que els successius sistemes d’accentuació de les normes de la RACV, des de l’aparició de les Normes d’El Puig en 1980 fins ara, han mantingut també esta pràctica, independentment del sistema, o absència de sistema, per a senyalar la sílaba tònica de les paraules)

Com molts sabreu, la distribució de es i os obertes i tancades és prou diferent en valencià i en català (exceptuant, en alguns casos, les parles tortosines i lleidatanes), i (mal que els pese ad alguns), este fet ha tengut el seu reflex en l’escritura, inclús usant les Normes de Castelló evolucionades. Aixina, en valencià (tant en norma AVL com en RACV) s’escriu, per eixemple, café, francés, conéixer, véncer, en e tancada, mentres que en català s’escriu cafè, francès, conèixer, vèncer (unes atres paraules, en canvi, com Valéncia, série, década, béstia…, s’accentuen a la valenciana només en les normes RACV, mentres que en les normes AVL ho fan a la catalana “per convenció”).

El problema és que la difusió de les obres escrites per autors catalans (i no pocs valencians que s’han adaptat a la fonètica catalana), inclús a través de l’ensenyança del valencià en les nostres escoles, unit a la permissivitat al respecte de l’AVL (no podíem esperar una atra cosa: vore la seua Gramàtica Normativa, pàgina 48) fa que cada volta més valencians accentuen gràficament les vocals obertes a la catalana, quan no, sense cap criteri llògic (i no parlem ya de la seua pronunciació). Fet que va contra el principi mateix de l’existència d’una norma ortogràfica que, en teoria, hauria de facilitar la correcta diferenciació entre vocals obertes i tancades i la seua fixació en l’escritura i la parla, en lloc de dificultar-la i deformar-la.

En el cas del topònim Valéncia, tremendament simbòlic per tractar-se del nom de la nostra capital i de l’històric regne que dona nom a tots els valencians, de Vinaròs a Oriola i d’Ademús a Xàbia, el destarifo (que em perdonen els que s’ofenguen) aplega a cotes no mai vistes.

Sense ànim de voler ser exhaustiu (una vesprada de dumenge no dona per a més), prengam, per eixemple, el Tratado de ortografía valenciana clásica (1910) de Josep Nebot Pérez, vilarealenc de naiximent (ben llunt, per tant, de la temible “conurbació” valentina), que fon vicepresident de Lo Rat Penat. La seua proposta ortogràfica propugnava, tal com s’ha dit que era normal en l’época, accentuar totes les vocals obertes per a facilitar-ne la llectura, i les tancades, accentuar-les només quan ho requeriren segons les regles per a distinguir la sílaba tònica:

La e tiene entre nosotros dos sonidos; para diferenciarlos en el lenguaje escrito, han adoptado los modernos el acento francés, de modo que la è abierta debe escribirse siempre con acento grave, reservando el agudo para la e cerrada o castellana cuando carga en ella el acento prosódico; cuando no ocurre esto, se escribe la e cerrada sin acento alguno; v. gr.: dèu (diez), Deu (dios), mèl, seré, mes.

Esta obreta porta al final un Catálogo de voces de estructura dudosa, en el que efectivament s’accentuen totes les vocals obertes. Aixina, llegim bajòca, divèndres, herència, Oriòla, pero, com era d’esperar, Valencia (no “València”), lo que evidencia que, per lo manco per a Nebot, Valéncia es pronunciava en e tancada.

Un atre escritor de l’época, Jogim Martí i Gadea (naixcut en Balones, comarca del Comtat, en 1837), usava la mateixa pràctica (l’accentuació de totes les vocals obertes) en les seues obres. Per tant, si Valéncia era realment pronunciada València, aixina la deuria haver escrit. Tal i com esperàvem, no és aixina.

Per eixemple, en el deliciós compendi de tradicions valencianes titulat ”Tipos, modismes, y còses rares i curioses de la tèrra del Gè” (1908), podem verificar-ho: en cap moment s’accentua en accent obert la e de Valéncia (que ell escrivia Valencia, perque encara seguia la norma castellana d’accentuar “per a desfer el diftonc”, com en portería, que hui escrivim sense accent). Una chicoteta mostra: parlant de Valencia la gica (sic), diu (transcric en ortografia original):

Pòchs hiaurá en lo nòstre reyne que no sapien qu’esta població es la ciutat de Gandía, la qual en moltes còses li sembla á la capital, ja que llevát de qu’en vehinát li guanyen Alacant, Alcòy, Xátiva y Castelló, en quant á bonica, pietosa y queta pòt ser que no li guanye la mateixa Valencia; […]

Efectivament: pòchs, nòstre, còses, Alcòy, pòt, en o oberta, pero Valencia (no "València"), en e tancada. Anàlogament, en el seu Vocabulario valenciano-castellano de 1909, que du una llista del nom de totes les poblacions valencianes, trobarem que accentua totes les vocals obertes, quan aixina són pronunciades, d’acort en la norma que havem descrit (Benidòrm, Benllòch, Novel-lè, Patèrna…), pero tampoc, en este cas, València.

Per a no allargar el tema, podríem fer observacions anàlogues en l’immensa majoria d’escriptors de l’época. Entre ells, el Pare Fullana (naixcut en Benimarfull, també en la comarca del Comtat, en 1871), la doctrina llingüística del qual és la base i fonament de les actuals Normes d'El Puig.

Un temps després, se va extendre la norma d’accentuar gràficament totes les paraules que en el nostre idioma són tradicionalment esdrúixoles (com ingerència, presència, església o Valéncia), un criteri tan llògic com qualsevol atre per a senyalar la sílaba tònica de les paraules. No obstant, la difusió, especialment a partir de 1932, de les normes catalanes de l’IEC, que imponien l’escritura de “València” segons la pronunciació catalana, començaren a escampar-se entre els nostres escritors, de tal forma que s’afegí la costum d’accentuar en certs sectors lliteraris “València”, contradint tota la tradició anterior (que deixava ben clara que la e era tancada), i les pròpies normes d’accentuació aprovades anys abans.

A pesar de tot, la mala consciència de contar, en eixa supostament perfecta ortografia fabriana, en un incompliment tan clar de la norma (escriure en accent obert una vocal que en realitat se pronuncia tancada) féu que alguns importants defensors de les tesis unitaristes feren constar l’irregularitat, a pesar d’acceptar-la o justificar-la.

Per eixemple, Manuel Sanchis Guarner, en la seua Gramàtica valenciana de 1950, pàgines 72 i 73, dona unes normes bàsiques de situacions en les que habitualment se dona e oberta en valencià. Quan aplega a la categoria “En les paraules cultes en què hi ha i en la síl·laba que va darrera la de la vocal tònica” dona una série d’eixemples de e oberta (gremi, misteri, ciència, cèntric, etc.) i sis excepcions a la norma, en que Sanchis Guarner fa constar que es pronuncia tancada: església, sénia, Dénia, sépia, séquia i València (sic). L’única explicació que dona al respecte de la forma “València” (que es pronuncie e tancada, pero s’escriga e oberta) la dona en una nota al peu:

Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé escriure-la amb è, i pot rimar amb les paraules cultes terminades en –ència.

Per una atra banda, en la seua interesantíssima obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres, Sanchis Guarner indica la pronunciació tradicional de tots els pobles valencians. Quan aplega al topònim Valéncia (que ell escriu “València”), nos dona les següents pronunciacions, en la mateixa llínea:

/balénsia/ en Valéncia: o siga, en e tancada (i pronunciació de la v com a b, que es confonen en el valencià central);
/valénsia/ en Castelló i Alacant: també en e tancada (pero en diferenciació de la v);
/balènsia/ en Barcelona, en e oberta;
/valènsi/ en Mallorca: també en e oberta.

Lo que vindria a demostrar lo que ya sabíem: Sanchis Guarner fa constar que Valéncia es pronuncia en tot el valencià en e tancada: no sols en la pròpìa Valéncia, sino també en Castelló i Alacant (pero a pesar d’això, diu que “convé” escriure’l en e oberta…)

Este fet queda registrat també, sense anar més llunt, en el gens sospitós Diccionari Català-Valencià-Balear, que dona les següents pronunciacions per al topònim València (sic):

Fon.: bəɫέnsiə (or.); baɫέnsiɛ, baɫέnsia (occ.); vaɫénsia (Cast.); baɫénsia (Val.); vəɫέ̞nsi (mall.); vəɫέ̞nsiə (men.).

O siga: que es pronuncia en e oberta (València) en català occidental (occ.) i oriental (or.), mallorquí (mall.) i menorquí (men.), pero en e tancada (Valéncia) en valencià: en Castelló (Cast.) i Valéncia (Val.).

Francesc Ferrer Pastor és encara més clar, en el seu Diccionari de la Rima (edició de 1980), i ademés dona una possible explicació:

La e de la terminacio –ència és oberta, excepció del mot València, que té e tancada en valencià, com en els mots en –ença, per ser mot d’evolució popular, malgrat la i conservada per topònim.

Finalment, la pròpia Gramàtica normativa valenciana de l’AVL (2006), reconeix (pàg. 22) que “per excepció (!), en les paraules què, perquè i València, i en altres casos (època, sèrie, etc.) la e es pronuncia tancada [a pesar d’escriure’s oberta]”. I més avant dona la verdadera raó d’esta absurditat incomprensiblement perpetuada durant unes quantes décades, que tots nos oloràvem ya (pàg. 48):

A fi d’evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats de la llengua, també porten accent greu –tot i pronunciar-se habitualment amb e tancada en valencià- dos paraules gramaticals d’ús freqüent (el pronom relatiu i interrogatiu tònic què i la conjunció perquè), alguns cultismes i neologismes esdruíxols o plans acabats en consonant (èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època) i el topònim València.

Dit sense eufemismes: que per a que el valencià escrit no es diferencie massa del català, s’escriuran d’acort en la pronunciació catalana (accent obert, a pesar de pronunciar-se en e tancada) les paraules ressenyades, entre les que es troba el topònim València. Clar! Com sempre…

Diuen que este tema ha provocat discusions en el sí de l’AVL. Ho celebrem, i ho trobem de lo més normal, després de constatar lo clara que està (o hauria d’estar) la qüestió. Pero constatem, igualment, que de moment totes eixes discusions discretes i solapades han quedat en el més absolut no res.

Aixina, la perfecta llògica llingüística -que una vocal que es pronuncia tancada, s’escriga tal com se pronuncia, ço és, tancada, com passa sense cap problema en atres topònims valencians: Dénia, Bétera o Vallés– pert la batalla front a una llògica inqualificable: la que proclama que es diluïxquen les diferències escrites en el català, encara que això signifique apartar-se de la llengua valenciana parlada de forma flagrant (i resulte un desgavell que inutilisa en la pràctica la necessitat de diferenciar ortogràficament l’obertura de les vocals).

Pero el cas és que, tant en este cas com en totes les demés controvèrsies llingüístiques, tot continua exactament igual que abans d’aparéixer l’AVL. És un fet. I qué voleu que vos diga: si en este cas (res manco que en la decisió de cóm escriure el nom del nostre poble), els acadèmics (incloent els ex-RACV Artur Ahuir, Àngel Calpe, Alfons Vila i companyia) transigixen, és que poden transigir en qualsevol atra cosa. Per la pròpia credibilitat i dignitat de l’entitat, esperem sincerament que recapaciten, i que especialment els acadèmics en més sensibilitat valencianista facen força per a revertir esta situació.

Quant al nostre Ajuntament… millor me calle, que estaré més guapo.

(respecte als que seguim els postulats llingüístics de la RACV, torna a constatar-se l’encert de la reintroducció de l’accentuació completa. Tan senzill com: Valéncia en valencià, València en català i Valencia en castellà. Un dia tractarem en més tranquilitat esta qüestió, que per desgràcia encara dividix al valencianisme, com és sabut. Pero l’utilitat dels accents gràfics per a facilitar la llectura de paraules poc conegudes, o la pronunciació de qualsevol paraula per a llectors en procés d’aprenentage, és tan important com la de remarcar les diferències, respecte a l’obertura de les vocals, en el català i el castellà. Provablement les coses se podien haver fet d’una atra manera: més consensuades, o més reflexivament. Pero la reintroducció dels accents, en una llengua romànica occidental com la nostra, i en una tradició d’accentuació gràfica de tres segles d’existència, era poc menys que una obligació. Ya en parlarem)