Estic fart de les mínimes guerres

Estic fart de les mínimes guerres;

dels qui utilisen noves tapadores

rollant-se al cap la manta de les barres.

Ya està be de soroll,

de músiques repetides,

de cavallets desbocats

i de matar als vells a l’aire lliure.

Ya està be de sements

perdudes sense viure un pam de terra.

Ya està be. ¡¡Ya està be!!

¡Calleu, que vol amanéixer!

Anfós Ramon i Garcia. “Reflexions en la nit tancada dels morts”, 1977

Fa poc me recordà un conegut i experimentat valencianiste una idea que a tots nos ha passat pel cap alguna volta: “al valencianisme no li cal buscar enemics fòra. Se’ls busca tots dins, i damunt els troba”. Per desgràcia, no li faltava raó.

Este mes he tornat a fullejar dos llibres que vaig llegir fa prou de temps (farà com a dèu anys). Dos obres colectives, publicades en dos moments diferents, i en objectius clarament distints, sobre tot vistes en conjunt. Parle de ¿És possible una convergència social i política valenciana? (1985) i Cap a una Valéncia lliure. Eixercicis de metavalencianisme (1993).

Pero les dos partien de bases en certa manera comunes: fer un anàlisis, o inclús una crítica constructiva, de l’estat de coses del “valencianisme”, per a transformar la dispersió habitual de forces en un moviment coherent en estratègies compartides. Un estudi plural i en positiu de per qué els valencians estaven (en 1985, en 1993) permanentment dividits i eren incapaços de treballar en comú; a diferència de, sense anar més llunt, lo que ocorria (i ocorre) en comunitats autònomes d’igual o menor història i personalitat privativa que la nostra.

L’eixercici de llegir estos llibres rallant el 2011, i especialment, de vore els noms de moltes de les persones que colaboraren (i més encara, de llegir lo que afirmaven en aquell moment... i comparar-ho en lo que afirmen hui) és un testimoni impagable que explica en bona part per qué estem com estem.

He dit que els objectius d’abdós llibres no eren els mateixos. En el de 1985, promogut per la societat “Valéncia 2000” (que arreplegava les comunicacions d’un cicle de conferències) surava, en major o menor mida, l’omnipresència política, en Valéncia i en Espanya, d’un partit polític —el PSOE— en aquell moment hegemònic baix la batuta de Felipe González i Joan Lerma. Per tant, el valencianisme es barrejava —de forma més o manco manifesta segons els autors— en una reivindicació d’una visió conservadora-lliberal de l’acció política, més regionalista que nacionalista (en excepcions, com dic, segons l’autor, i salvant la vella mania de fixar-nos en l’etiqueta més que en el contingut i el resultat real d’una política concreta). Una visió, sobre tot, alternativa als valors programàtics del socialisme valencià i espanyol.

(En realitat, el “valencianisme” d’algun que atre participant en el llibre podria haver segut discutit ya en aquell temps, no ya pels guardians de la purea valencianista, sino per persones molt més pragmàtiques i aveades a la realitat sociològica del dia a dia; este fet explicarà acontenyiments polítics posteriors, l’efecte dels quals aplega fins al present, i al llector perspicaç no serà menester donar-li més detalls.)

La qüestió és que el llibre es publicà, i fon —encara que sense resultats aparents a curt determini— un bon eixercici de confrontació d’idees i, observat sobre tot des de la distància, un excelent testimoni de l’estat d’opinió d’aquella época.

El de 1993, editat per la “Joventut Valencianista”, estava redactat per jóvens valors del valencianisme, en uns postulats polítics clarament progressistes i nacionalistes. L’espirit constructiu amerava els escrits de tots els participants, i el moment polític (en una Unió Valenciana a l’alça i un PSOE que ya havia perdut els ajuntaments de les principals valencianes i que estava a punt de perdre també la Generalitat) era certament diferent al de 1985. La bona veritat és que representava una glopada d’aire fresc, una renovació del discurs valencianiste tradicional que trencava en tots els esquemes i les càguiles ideològiques acumulades en els anys de la transició a la democràcia. 

No obstant, s’ha de dir el llibre s’edità un any després d’haver-se escrit, en 1994, quan les discrepàncies internes en el sí del valencianisme (en expulsions de membres de Joventut Valencianista de les files de UV, o l’experiment de la també fallida Convergència Valenciana que promogueren —a la seua manera— el hui conseller Blasco i Vicent Gonzàlez Lizondo), havien fet perdre part de la vigència d’algunes de les afirmacions arreplegades en l’obra. Fets que alguns interpreten com “el principi de la fi”.

17 autors participaren en el llibre de 1985; 8, en el de 1993. De tots ells, restats els que per desgràcia han faltat, els que en els nostres dies —fins a on sabem— han passat a l’anonimat o a un tercer pla de la vida pública, i els que en l’actualitat mantenen posicions diferents (en alguns casos, de forma radical) a les que manifestaven en aquell temps, nos queden la sifra de 5 persones, de les 25 inicials. I d’estes sí, donarem els noms, perque s’ho mereixen: Juli Moreno, Voro López i Vicent Sanç, del primer llibre, i Felip Bens i Quelo Romero, del segon (si hi ha alguna omissió, de veres que demane disculpes i quede a disposició d’esmenar-la en quant algú me l’advertixca).

Podem atribuir este fet a múltiples raons. Eduard Punset, en la seua llínea de gran i magistral pensador (que incomprensiblement, un dia fon polític i tot) segurament diria que, en el cas dels jóvens autors del llibre de 1993, el fenomen s’explicaria per l’immadurea del còrtex cerebral característica dels individus menors de 25-27 anys d’edat de l’espècie Homo sapiens —especialment, si són de sexe masculí—... Uns atres ho atribuirien a causes no tan biològiques i sí més mundanes... pero no vaig a entrar en el per qué. No m’abellix, i no tinc ganes d’amargar-me més l’existència per hui. Pero els fets són els fets.

Els fets són que l’ent ideològic abstracte que sol etiquetar-se com a “valencianisme” (o, millor dit, com a valencianismes, en plural, no sempre ni necessàriament coincidents: el polític, el cultural i l’idiomàtic) és, a les hores d’ara, un moviment en descomposició. O si voleu, descompost, en participi passat. Perque a estes altures de la correguda, la matèria valencianista és ya difícilment subdividible en més unitats elementals. A falta, clar està, de la fusió nuclear definitiva que nos faça descobrir el nostre particular bosó de Higgs, alvançant-nos inclús als experiments del Gran colisionador d’hadrons...

Ho és perque, encara que des de fòra continua percebent-se (continuen percebent-nos) com un “món” clarament definit, en uns objectius i uns referents clars i comuns —la bandera, la llengua, la concepció de l’història i l’identitat dels valencians...—, fa temps que una part significativa dels propis i autonomenats “valencianistes” s’han llançat fervorosament a creure que hi ha moltes més coses que els separen entre sí de les que els unixen.

Tantes, que inclús alguns han valorat (valoren) com a factible i justificat (o com a mínim, més útil) unir-se al tradicional (i supostament invencible) enemic ideològic. Optar per rendir-se —parlant al sa i al pla— abans que intentar la reconciliació entre els que un dia remaren en comú per una mateixa causa. O directament, optar per retirar-se i dedicar-se a la família, als amics i a cuidar les tomateres de l’hort. Que ells no naixqueren per a ser héroes, i que ya està be de tant de patir i de perdre el temps... Sí: els valencianistes, a pesar de tot, també són humans.

En realitat, eixa ha segut la constant des de la “fundació” del valencianisme. No, com creuen (o volen fer-nos creure) alguns, des de 1977, sino prou més abans: des de la Renaixença decimonònica en l’aspecte cultural, i des de la primera década del sigle XX en el polític. Crisis periòdiques d’identitat, amanides en discrepàncies en quant a la forma d’actuar, o sobre el necessari reflex polític que havia de tindre el valencianisme, i mediatisades també per pressions i interessos diversos —colectius i, per desgràcia, també egoistament particulars— que nos anaven erosionant la gent, els mijos i les ilusions.

De la mateixa forma que l’economia mundial se caracterisa pels seus altibaixos, per les seues etapes de bonança, d’estancament, de recessió i de franca depressió, el valencianisme ha passat per époques (poques) de relativa prosperitat, i per llargues travessies del desert. L’última, i esperem que no la definitiva, dura ya uns tres lustres, i quí sap quànts més...

Per totes bandes trobes eixa trampa

on cau el valencià despreocupat.

¿I dius que tot el mal vingué d’Almansa?

Tots ho sabem. Pero ara és quan alcança

volums que són presagi d’un mal fi.

I si be nostra llengua no està morta,

no cal ni dir quí lluita i quí soporta

l’atac de molts traïdors sense destí.

La greu realitat és la que canta.

¡Qué importa ya el decret de Nova Planta

si no sabem defendre el nostre ser!

Puix si ara no s’unim els valencians

per tot allò que nos fa ser germans

¡no mai tindrem consciència ni poder!

¡Oblidem-nos ya d’Almansa

i tallem el mal que alvança!

Anfós Ramon i Garcia. Dins “Recitals poètics de la AELLVA”, XIV edició, 2007.

Si donem una atra volta de rosca a l'assunt, la realitat nos diu també que dos valencianistes qualsevol, impecables i coherents en matèria cultural o idiomàtica, no tenen per qué tindre res més en comú entre ells en qüestions més d’anar per casa: com la pujada o baixada d’imposts, el mig ambient, la sanitat, les relacions laborals o la moral social. Una volta més, llògic.

Efectivament, en Galícia, en el País Vasc, en Catalunya, en Andalusia o en Madrit la definició de la cultura o la llengua pròpies en sí no és un factor separador (tots, independentment de l’ideologia política, tenen clar en estos territoris els idiomes que parlen, la normativa a utilisar, i només diferiran en la forma o gradació en la defensa de l’us del propi idioma o de l’autonomia política). Pero en Valéncia està en discussió la pròpia existència de l’idioma i la seua normativa. I en realitat, també l’existència mateixa del poble valencià secular, hereu de l’històric Regne de Valéncia, front a las provincias levantinas felices i les exòtiques Catalunyes meridionals.

Una discussió amerada, ademés, en assignacions maniquees i interessades de posicions pretesament progressistes-científiques (les catalanistes) o cosmopolites-ciutadanes del món (les castellanistes) front a conservadores-retrògrades (teòricament, les valencianistes) que la realitat sociològica dels valencians descarta de raïl i que nosatros, valencianistes conscients, faríem be en soterrar per a sempre, si és que volem eixir del clot a on entre uns i atres nos havem clavat.

Pero per tot això, no resulta gens fàcil unir en un mateix moviment a persones que provablement només tinguen dos coses en comú: creure que el valencià és un idioma independent, i que el poble valencià és un poble diferent dels veïns...

Perque, quant a la definició de qué és realment ser valencianiste (ai, ai: la vella pregunta...) yo ho definiria, a risc de ser blasmat fins a l’eternitat per alguns guardians de la purea, de la següent manera: Lo que abans era simplement “ser valencià” (culturalment, llingüísticament, políticament... en diferents punts d’inflexió temporals en que es situaria eixe "abans" a lo llarc de l’història), hui se convertix en “ser valencianiste” perque hi ha molts valencians de naiximent que desconeixen les seues raïls culturals i llingüístiques (o les antigues institucions d’autogovern) o be les troben en perill de desaparició, o atacades per interessos exteriors no coincidents en els dels valencians, i ansien per recuperar-les, estudiar-les, posar-les al dia i perpetuar-les.

He de dir ací, i vullc dir-ho ben clar, que no m’agrada l’exaltació pura i dura de les identitats. No, quan justifiquen l’odi i l’enemistat entre pobles, o entre grups socials, o inclús entre classes. No, quan els prejuïns identitaris i els estereotips negatius —i falsos— no permeten construir més ideologia que la reactiva, que només funciona quan pot anar a la contra d’un enemic (real o inventat). No, quan determinades classes dirigents permeten i justifiquen el maneig obscé del natural sentiment identitari d’un poble per a la consecució de foscs objectius. Unes classes dirigents a les que la cultura i les tradicions d’eixe poble els importen ben poca cosa. De tot això, per desgràcia, els valencians sabem molt.

Crec, per contra, en un valencianisme que valora la pertinença a un colectiu; que creu en l’estima pels antepassats propis i la seua cultura, i que vol transmetre-la en herència als que l’hauran de succeir. Un valencianisme que em motiva a responsabilisar-me i a preocupar-me per la sòrt del meu poble, no en abstracte, sino per totes i cada una de les persones que habiten en este menut trosset de terra. Un valencianisme que exalta el sentiment de coparticipació i de civisme. Un valencianisme que farà sentir-nos orgullosos de ser valencians en la mida que ajude a aumentar les nostres cotes de benestar físic, econòmic i cultural. Les cotes de convivència pacífica i de justícia social. Les de tots; no les de uns pocs.

Per tant, si nos preguntem fins a quin punt hem de portar la nostra purea i el nostre pot sagrat de les essències valencianistes, yo, humilment i respectant tota opinió respectable, opine que fins allà a on pugam, pero sent conscients de tres coses:

- que només vora un 35% dels valencians té el valencià com a llengua materna, front a un 65% que ya té el castellà (segons diverses enquestes, i sense contar estrangers), per molt que els valencians que sabem parlar valencià correctament estem en un percentage més alt, entorn del 50%.

- que una generació sancera de valencians (els menors de 35 anys) s’ha ensenyat a escriure i inclús a parlar en valencià en una normativa llingüística forastera creada per i per als catalans.

- i en definitiva, que ni estem en 1238, ni en 1707, ni en 1931, ni tan sols en 1977: estem en 2011.

Això és lo que tenim, i d'eixa realitat és de la que tenim que partir, siga lo que siga lo que vullgam fer. És dir: que s’ha de ser exigent, sabent a ón estem i a ón volem aplegar, i sent conscients de les urgències d’este moment històric (perque els anys passen i els percentages continuaran canviant, segurament de forma desfavorable) pero en una actitut generosa en els comportaments personals, i pragmàtica en els colectius. Més encara, quan massa voltes, qui més fa ostentació de valencianisme dona un eixemple deplorable respecte a l’us del valencià, o inclús de la pròpia normativa que diu defendre...

Convenim, per tant, en que hi ha diverses classes de valencianistes. En combinacions variades que superen qualsevol idea preconcebuda. És una evidència, i explica (pero no justifica del tot) l’actual divisió radical en el valencianisme cultural i en l’idiomàtic (més llògica resulta, per lo que hem explicat, la divisió del valencianisme polític). És, en terminologia matemàtica, una condició necessària, pero no suficient.

En tot cas, és una divisió que impedix que el valencianisme sociològic (eixe valencianisme popular i sentimental que encara està viu en l’imaginari colectiu de la majoria dels valencians) faça seus els postulats més exigents i coherents d’un valencianisme intelectual elaborat a lo llarc de moltes décades i que hauria d’anar molt més allà d’una simple exaltació romàntica de la valencianitat eterna (la qual, com podem comprovar en el dia a dia, és perfectament prescindible per a un percentage cada volta major dels propis valencians)

El problema fonamental és que molts valencianistes que s’enquadren en algun dels casos tipològics que tradicionalment se vinculen al valencianisme (cultural, idiomàtic o polític) no acaben de reconéixer que la seua no és sino una forma particular d’entendre una ideologia molt més general. Creuen que la seua manera és l’única forma verdadera de ser valencianiste. Per tant, lo que uns atres sí que conseguixen (que gents que compartixen determinats valors comuns s’unixquen entorn d’uns objectius i unes llínees d’acció clares i concretes, per damunt de diferències evidents que queden en segon pla; com ocorre en els partits polítics majoritaris, pero també en el catalanisme-anexionisme entre valencians, o, permeteu-me la frivolitat, entre els aficionats a la bicicleta, els jubilats i pensionistes o les bandes de música) en el nostre cas és cada volta més difícil.

Si entrem en temes més directament polítics (que no és que m’abellixca molt), no és un secret (ni crec que ningú es moleste per afirmar-ho) que una part important de la societat valenciana anhela poder votar una alternativa política que millore mijanament a les principals opcions que tenim en l’actualitat (lo que no deuria ser difícil, vist lo vist).

Entre un 20 i un 40% de l’electorat podria aplegar a votar, segons diverses enquestes d’opinió, a un partit d’estricta obediència valenciana. Això no vol dir, clar està, que votaria a qualsevol partit d’estricta obediència valenciana, ni que havent-ne quatre o cinc formacions valencianistes per a triar, n’hi hauria una que s’enduria tots els vots del valencianisme sociològic...

Al final, patim de lo de sempre: els millors —en el camp professional, en l’acadèmic, en el polític, en l’empresarial— tenen suficient instint de conservació com per a triar quina és l’opció més adequada per al seu triumf personal. En part, perque unes atres opcions (culturals, idiomàtiques, polítiques...) que no sé si seran bones o roïnes, pero que hàbils i inteligents ho són a manta, se preocupen i es cuiden molt de que aixina siga. I eixa opció, òbviament, no és hui, de moment (i per desgràcia), el valencianisme.

Els afronts i les ofenses personals en que molt a sovint acaben derivant les llegítimes discrepàncies en el sí del valencianisme, les discussions bizantines sobre temes que rallen el friquisme per a qualsevol persona aliena al nostre moviment, no són una bona carta de presentació per a atraure a la causa a gent que té a la seua disposició unes atres opcions més abellidores i socialment respectades (ya siguen referents culturals, llingüístics o polítics).

El valencianisme, per tant, ha de ser suficientment atractiu com per a impregnar les maneres de fer d’aquells que detenten en l’actualitat un significatiu poder econòmic o acadèmic. I ha de ser suficientment obert com per a poder fer-ho possible entre persones que, en atres esferes de l’existència que no siguen l’idioma o la cultura, mantenen posicions notablement contrapostes.

En realitat, si volem recórrer el camí invers al que marca la nostra història recent —passar, de ser valencianistes, a tornar a ser, simplement, valencians en plenitut—, els valors bàsics del nostre valencianisme cultural i llingüístic no haurien de dependre de la sòrt (habitualment escassa o nula) dels partits polítics que tenen el valencianisme com a leit-motiv. El valencianisme ha de ser molt més que això (en ser això molt, i ya volguérem que ho fora, com ho és en atres territoris propencs que no tornaré a nomenar).

El valencianisme, tal i com crec que el devem entendre, ha de ser un marc que impregne totes les actuacions de les principals forces polítiques, econòmiques i socials valencianes. Crec sincerament que ficar al valencianisme cultural i llingüístic entre l’espasa i la paret de la disputa partidària va en contra del propi moviment (i la nostra història recent ho demostra). No contra cada valencianiste individual, que és molt lliure per a triar la via que crega més vàlida per al seu desenroll; pero sí del valencianisme com a moviment cívic i cultural.

Provablement a estes altures de la correguda diran alguns que no hi ha més remei; pero hauran d’acceptar que no és en sí mateix desijable, si és que volem realment que els valors bàsics del valencianisme no estiguen, com ho han estat els últims trenta anys, penjant d’una corda tan fluixa com la que representa l’asar dels vaivens electorals. A no ser que, quan vinguen mal donades electoralment parlant, vullgam igualar la trascendència social del valencianisme a la de l’animalisme del partit antitaurí o la dels pro-cannabis del partit homònim, i damunt estigam contents en això. Que tot pot ser, clar.

Qualsevol estratègia que eixample la base social del valencianisme (uns atres ho entengueren fa temps, i els resultats estan a la vista) de forma independent de l’acció política (o si voleu, coordinada, o amistosa, pero sense relacions de dependència absoluta), tenint molt clares les premisses bàsiques i les fronteres que no es poden traspassar, serà una estratègia positiva. La que va en el bon camí.

(I en este cas, els gests, les maneres, i la pròpia trayectòria personal fan a voltes molt més que els fets reals. No sé si m’explique, i no mire a ningú.)

Qualsevol postura d’onanisme intelectual o de tancament sectari que no vol tractar en ningú que no combregue exactament en l’ideologia oficial, és negativa. Cabrà recordar, fent una analogia mèdica, que els chiquets que més s’embruten i més en contacte estan en agents patogens durant la seua infància són els que desenrollen un sistema immunitari més fort, que els permet fer front de forma més satisfactòria a les malalties i les alèrgies en la seua vida adulta. Crec que la comparació està prou clara.

Per tot això, el valencianisme no pot viure al marge del sistema; no pot convertir-se en un moviment antisistema. El valencianisme ha de tornar a posar-se de moda; ha de tornar a ser un moviment en el que la gent puga confiar. I la gent no podrà confiar en el valencianisme mentres els propis valencianistes no creguen en ell. Tornar a guanyar la confiança dels valencianistes en el valencianisme, que és tant com dir, la confiança en atres persones valencianistes, és el primer punt de la llista de la compra.

Si tots els valencians no anem a una

sabent que estem jugant-nos nostra raça

¡serem un poble inútil sense meta!

eterns esclaus d'un amo i una vara.

¡Germans! ¡Lliures germans de branca nova

que no voleu servir a gent estranya!

¡Unim-nos colze ab colze! Que es remunte

la veu i l'esperit per eixa causa

que és justa perque és nostra des de sempre

i té que ser, per nostra, valenciana.

Hui estem tots esperant eixa collita

que vol donar el fruit de la paraula.

Estem esperançats davant la nostra

Valéncia que vol créixer lliure i ampla.

Pero no confiem en els miracles

a l'hora de lluitar contra la farsa.

Parlem i parlem fort. Que ningú afluixe

el pas davant l'obstàcul si és que s'alça.

¡Perque si es pert la fe i es calla l'home

voreu com és la pedra la que parla!

Anfós Ramon i Garcia. “Marchant unidament, farem Valéncia”, 1978.

Al final, els grans canvis són els que es produïxen silenciosament. Els canvis de la vida diària; els que no ixen en els titulars de les notícies, ni en els discursos dels mantenedors, ni en els doctes estudis de l’universitat.

Cada volta que un yayo que en 1975 va educar als seus fills en castellà decidix en 2011 parlar en valencià als nets; o cada volta que una persona no necessàriament propenca als postulats del valencianisme tradicional abraça generosament i en naturalitat la senyera coronada o la denominació de “llengua valenciana”; cada volta que gent de diverses tendències polítiques veu en simpatia el nostre moviment cultural o idiomàtic, independentment de lo que vote; o cada volta que front a un model llingüístic catalanisant i anexioniste oferim un model netament valencià coherent i cohesionat (i no l’absència de model, o la simple anarquia ortogràfica) estarem anant pel bon camí.

Estarem demostrant que no treballem per no res, que no perdem el temps sent com som; que som gent de fiar. Estarem constatant que la nostra forma de pensar se defén en arguments, i no en amenaces, brofegades o exabruptes. I que no depén ni es modifica pels interessos polítics de ningú —a voltes de gran altura cívica, pero massa vegades, de la més baixa calitat moral—

En definitiva, estarem ajudant a que el poble valencià es recupere del greu accident que patí en la seua història recent, i comence a recobrar la seua memòria: quí era, cóm era i, sobre tot, quí vol ser.

Tingau en conte que per molt que contem els fets tal com són, per molt que la nostra veritat siga més verdadera que la dels demés, no significa que els nostres paisans nos hagen de creure. Ni en qüestions culturals, ni llingüístiques, i manco encara polítiques. La gent, per votar, pot votar inclús en contra dels seus interessos... sempre que estiga convençuda de que votar a una atra opció seria pijor encara.

Lo que toca, per tant, és construir el nostre model, no destruir el dels demés. Lo que val és donar eixemple en fets, i no fer promeses de valencianisme etern que duren lo que dura la cremà d’una falla. Lo que importa no són els personalismes, sino les idees. Lo que conta és recordar els nostres referents, la nostra base, en generositat, comprensió i exigència. En sentir-se hereus d’una tradició que haurem de transmetre als que nos succeïxquen.

¡No sé per qué no tots!

Fe... Curs...

¡No sé per qué no tots!

Alts... Purs...

¡No sé per qué no tots!

Rems i glatits,

¡compàs fidel als brots!

¡No sé per qué no tots units!

Xavier Casp. De “Balada confident”, dins “Gran sonata de la pàtria”, 1981

Tenia vosté raó, Mestre Anfós. Ya està be de mínimes guerres, de soroll, de músiques repetides, de sements perdudes sense viure un pam de terra.

Ya està be.

Com sempre fon i serà, tot està en les nostres mans.

Bones festes i bon any 2011.