El dia de la marmota

Titular de Las Provincias del 10 de setembre de 2010: “El Gobierno catalán se apropia de l'Albufera y las Fallas”. Per un moment pensí que m’havia traslladat a trenta anys en arrere, pero no: la notícia descrivia fets totalment actuals... I si no vos ho creeu, dotoregeu un poquet per la denunciada pàgina oficial de la Generalitat de Catalunya sobre “la cultura catalana”...

“El dia de la marmota” és la traducció lliteral del nom de la comèdia romàntica nortamericana “Groundhog day” (1993), que en la versió doblada al castellà per a Espanya es rebatejà com a “Atrapado en el tiempo”. El protagoniste, Phil Connors (Bill Murray), és un meteoròlec que ha de cobrir periodísticament el famós –i real– “Dia de la marmota” (en el que un animalet d’eixa espècie pronostica, en una festa celebrada en un poble de Pennsylvània, l’orage que farà en els mesos següents, qual polp Paul en versió meteorològica).

La qüestió és que al sendemà Phil se dona conte de que està vivint exactament els mateixos fets del dia anterior. Dia darrere dia la situació es repetix, i com que finalment acabarà per saber tot lo que succeirà durant la jornada –i també verificarà, en la seua desesperació, que no pot suïcidar-se– decidix dedicar-se a fer el be, a millorar les seues habilitats físiques i mentals i, finalment, a conquistar l’amor de l’atra protagonista, Rita (Andie MacDowell), lo que farà trencar per fi el bucle temporal en el que es trobava atrapat.

A causa de la relativa popularitat d’esta película, frases com “açò pareix el dia de la marmota” o similars han acabat definint, en el llenguage coloquial, com és sabut, situacions –a sovint kafkianes o carents de justificació aparent– en les que es tornen a viure fets i contexts ya experimentats prèviament, o que es creyen superats pels acontenyiments posteriors... com el cas que nos ocupa hui...

Mireu. He dubtat molt en escriure sobre este tema. Més que res, perque tornar a entrar en la dialèctica “mos volen furtar...” sense tindre alguna cosa més profunda que dir o que propondre com a alternativa constructiva, no entra en els meus esquemes mentals. Tampoc, fer-li el joc a polítics o grups que viuen del maneig infame de les –certament– indesijables i irritants enrònies identitàries dels nostres veïns del nort per a, ardorosament embolicats en la Senyera, continuar cómodament instalats en la paraeta.

A mi, totes estes coses, en una situació normal, me farien riure. Senzillament. És coneguda l’obsessió de molts catalans –o, més exactament, i en més justícia, de la seua classe politicointelectual nacionalista– per atribuir-se l’invenció de grans descobriments de l’història de l’humanitat. Per eixemple, coses tan emocionants com el torró d’armela –segons rocambolesca versió, invent d’un tal Ramon Torró, natural de Barcelona– o el descobriment d’Amèrica per un conegut català de soca i arrel dit Cristòfol Colom...

(en est últim cas, més allà de la possibilitat històrica de que aixina fora, cosa en la que ni entrem ni eixim, les emocions identitàries han donat inclús per a pagar generosament un estudi cromosòmic del ADN de voluntaris que porten actualment el llinage Colom, per a contrastar-lo en el genoma dels ossos del navegant, que es conserven escampats per dos o tres ubicacions entre Amèrica i Europa; els resultats de la científica investigació conclouen de moment en que no hi ha res en qué concloure...). 

En el marc de les bromes i del bon rollo, imàgens com les que seguixen, i que m’enviaren fa temps en u de tants mails humorístics que corren per internet, fan baquejar-nos de riure als valencians que ya sabem de qué va el tema, i no crec que sàpien mal als possibles catalans que entren a llegir esta pàgina i siguen capaços de practicar una mínima i sana autocrítica cap als excessos evidents dels seus patriòtics ideòlecs...

Pero el problema és que n’hi ha també dels que estes coses se les pren en sério. No ya dels que reaccionen a la contra –que estan en el seu dret– sino especialment dels que les promouen.

Perque no estem parlant d’una pàgina web de quatre atrapats de la vida que es dediquen a expiar les seues frustracions particulars proclamant la suposta grandea de la seua nació; no. Parlem de la pàgina web oficial de la Generalitat de Catalunya: www.gencat.cat. Un portal d’una institució oficial de l’estat, que ademés conta en traducció a l’anglés i al francés. Les incalculables conseqüències de tan inexactes i biaixades informacions són palpables i evidents. I la necessitat d’una rectificació, d’un gest de concòrdia, també.

Personalment me resulta molt difícil llegir texts com els que seguixen –tots ells, extrets lliteralment del mencionat “portal de la cultura catalana” –, i quedar-me com si tal cosa, per molt civilisat i molt constructiu que m’haja propost ser:

A Catalunya, les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància, ja amb la presència del destacat element que va representar la processó, són les de Barcelona (1320), Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona (1331), Bagà (1333), València (1355) i Perpinyà, que ja la celebrava a mitjan segle XIV. (de l’artícul “Corpus”)

La festa de Sant Antoni del gener també es caracteritza en bona part del territori català per l’encesa de fogueres: com a centre de l’activitat festiva a la plaça de la vila o bé en cruïlles de carrers o places, com els foguerons mallorquins o les fogueres de pobles de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el País Valencià. (de l’artícul “Les festes de foc”)

A casa nostra, l’arròs se sol cuinar com a plat únic. De dues maneres. La més popular, exemplificada en la paella valenciana, el fa coure en un atuell baix de xapa de ferro i base plana, pensada per preparar-lo a l’aire lliure, aprofitant el foc de camp i seguint el ritme natural. [...] Cal entendre que els arrossos van ser sovint plats de supervivència que pagesos i mariners feien amb el que tenien a l’abast, sovint de la natura. Algun arròs singular com el de rata de les albuferes valencianes o el d’esquirol del Pirineu català ho demostraria, com que la preparació a l’aire lliure sigui encara una pràctica ben viva a la nostra societat. (de l’artícul ”Arròs”)

Un any després, el 1474, a València, va aparèixer el primer llibre imprès en llengua catalana, ‘Obres o troves en llaors de la Verge Maria’.  L’invent de Gutenberg es va estendre, a poc a poc, per tot el territori català. El 1477 va arribar a Tortosa, el 1479 a Lleida, a Girona ho va fer el 1483, a Tarragona, el 1483, a Valldemossa un any després, a Montserrat el 1499 i, finalment, a Perpinyà el 1500. [...] Barcelona i València es van consolidar com les ciutats editores capdavanteres. A les altres ciutats dels Països Catalans, l’activitat impressora era molt menor i no tenia gaire continuïtat. (de l’artícul “L’edició a Catalunya (Països Catalans)”)

A València, la cort dels ducs de Calàbria es va convertir en el referent musical dels Països Catalans en disposar d’una capella a partir del 1550 i produir el ‘Cançoner del duc de Calàbria’. Vinculat a la cort dels Calàbria, Lluís del Milà (València, 1500-1561) va ser l’autor de la primera col·lecció impresa a la península Ibèrica de música per a viola de mà i per a cant i viola de mà. El compositor valencià prenia com a model la cançó acompanyada de llaüt, precursora de la monodia acompanyada. La música per a viola de mà, però, no va tenir continuïtat als Països Catalans; la guitarra va aconseguir més acceptació i el 1586 es va publicar el primer mètode a càrrec de Joan Carles Amat. (de l’artícul “El Renaixement”)

Així, al jaciment del juràssic superior de La Cañada (Aras de Olmos, Serrans) s’ha descrit el sauròpode, el ‘Losillasaurus giganteus’. [...] D’aquest lapse de temps comprès entre el juràssic inferior i el cretaci superior cal esmentar també, per la quantitat i qualitat de restes òssies de dinosaures trobades, els jaciments de Cerrito del Olmo (Aras de Olmos), Mas de la Parreta i Sant Antoni de la Vespa (Morella, els Ports), Ana (Cinctorres, els Ports), i Basturs poble (Isona i Conca de Dellà). (de l’artícul “Els principals jaciments paleontològics dels Països Catalans”) 

Per posar un exemple més nostrat, hi ha la pràctica de la pilota valenciana al País Valencià, un esport que, amb diferents varietats, ha estat present a tots els països de parla catalana. Es pot constatar mirant el gran nombre de carrers que reben el nom de trinquet o de joc de pilota. (de l’artícul “Els esports tradicionals”)

Entre les marededéus trobades destaquen la Pietat d’Ulldecona, la Cinta de Tortosa, la de la Serra de Montblanc, la del Tura d’Olot, la de Queralt de Berga, la del Claustre de Solsona i la de Núria. I la de Montserrat, patrona de Catalunya, que té com a diada pròpia el 27 d’abril. A més de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (Ribera Alta) i la Mare de Déu de Gràcia de Maó. (de l’artícul “Marededeus trobades”)

Dins de l’Europa gòtica, l’arquitectura presenta diferents escoles, definides geogràficament, cultural i política. Sota formulacions molt coincidents va desenvolupar-se l’arquitectura, tant religiosa com secular, a les terres catalanes continentals del Principat i el País Valencià, així com les insulars de les Balears. (de l’artícul “Arquitectura gòtica civil”)

La llengua delimita el domini de la cuina catalana, que ha crescut amb les aportacions dels ibers, fenicis, grecs, romans, àrabs i jueus. Té una llarga història i molt de futur, com demostra la projecció universal que li han donat els grans xefs els darrers anys. És un fet assumit que hi ha una cuina catalana nacional que comprèn els Països Catalans. (de l’artícul “La identitat de la cuina catalana. Diferències i singularitats”) 

Al segle XVI, destaca la figura del matemàtic valencià Jeroni Munyós (València, 1515? - Salamanca, 1591), catedràtic de la Universitat de València i de la de Salamanca. El seu nom va ressonar per Europa gràcies a les observacions que va realitzar de l’estrella ‘nova’ del 1572 [...] Jordi Juan i Santacilla (Novelda, 1713 – Madrid, 1773), oficial de la marina i científic, va fundar a Cadis, el 1753, el primer observatori institucional a Espanya. Una instal·lació que va anar a càrrec de la marina i que més tard seria traslladat a l’Isla del León .(de l’artícul “Observatoris astronòmics”)

En fi. No vullc fer més mala sanc. Per si no ho han acabat de comprendre eixos valencians de bona voluntat que afirmen, en la seua beatífica inocència, que “una cosa és la llengua, que és compartida, i una atra la cultura”, podem constatar en estupor que, per als autors d’este entretingut portal oficial de la Generalitat de Catalunya, matemàtics valencians com Jeroni Munyós o Jordi Juan, la Mare de Deu de la Salut d’Algemesí, el músic valencià Lluís del Milà, el filòsof Lluís Vives (que escrivia en llatí) o el botànic Cavanilles (que ho fea en castellà), els jaciments juràssics d’Aras de los Olmos, la processó del Corpus de Valéncia, l’orchata, la pilota valenciana, la Ciutat de les Ciències, la paella, l’Albufera, el Prat de Cabanes i la jota valenciana també “formen part” de la “cultura catalana”...

¡Pero tranquilos, valencianos! Alguns diuen que no tenim de qué preocupar-nos, perque Camps ya ha tret la Senyera al balcó, i ha tornat a proclamar que no permetrà més “intromissions catalanes” i deixarà sempre clar que “Catalunya és Catalunya i Valéncia és Valéncia”...

Ironies a banda, lo cert és que Camps ha dit unes quantes coses més en les que no va escàs de raó: com quan afirma que "Somos un pueblo diferente al catalán y siempre que esté al frente de la Generalitat un presidente del PP esto estará absolutamente claro y cuando hay un presidente de otro partido la cosa no está tan clara", o que "la gran diferencia entre socialistas y populares es, de inicio, lo que significa la defensa de la identidad valenciana (del PP) y la no defensa clara y contundente del PSPV". Fets indiscutibles sobre els que els socialistes valencians, que en temes identitaris no sé si van ya pel descobriment de la pólvora o encara estan inventant la roda, haurien de reflexionar, una volta més. Per no parlar dels mini-yos en versió partit polític que li roden al PSPV per la banda esquerra, o per la dreta, o per totes i ninguna al mateix temps.

Efectivament. Resulta evident que cada volta que algú parla de “Països Catalans” (especialment si no és un furtamantes qualsevol, sino algú “important”, com la Generalitat de Catalunya, el FC Barcelona, o certs regidors valencians díscols que s’apunten a convencions pancatalanes, a dominis .cat i demés combustible per a falles i fogueres) i que els socialistes valencians callen (¿otorguen?) o ho critiquen en la boca chicoteta, puja el preu del pa. És dir: pugen les expectatives electorals del PP. Ya ho he dit moltes voltes i ho repetixc: si el catalanisme entre valencians no existira, el PP hauria d’inventar-lo, perque no té forma més fàcil i senzilla de guanyar vots.

El problema de fondo, el real, no obstant (perque lo del “mos volen furtar...” pot ser que valguera fa trenta anys, pero ya no val per a 2010, i manco encara en preocupacions més tangibles per als valencians, com la crisis econòmica) no és tant lo que puga dir la Generalitat de Catalunya –perque estem en un país lliure– sino lo que no diu la Generalitat Valenciana. Un govern autonòmic, cap recordar, en les mateixes competències que el català per a dir, per a reclamar, per a subvencionar, per a penjar en la xàrcia pàgines web sobre la pròpia cultura i per a influenciar.

Perque front a una pàgina web –la catalana– plena de referències culturals, històriques i simbòliques excelentment presentades i estructurades, que expliquen el fet identitari català tal i com l’entenen els catalans (en totes les prevencions d’esta generalisació), la realitat tossuda és que en la web valenciana www.gva.es, a banda de les fotos del president donant la mà a todo quisqui en actes oficials i de les notes de prensa que li prepara el conseller Blasco, no hi ha res que puga contrarrestar de forma contundent les afirmacions del “portal de cultura catalana”; ni tan sols, que puga donar una mínima informació sobre els símbols, l’història i les tradicions dels valencians. I tal volta això els convinga; perque com menys clar ho tinguen més valencians, més possible que aparega la polèmica desficaciada... i el recapte de vots fàcils.

Tampoc és problema, al meu entendre –perque, insistixc, estem en un país lliure– que els catalans subvencionen el manteniment d’uns repetidors per a rebre la senyal d’un canal (la TV3) que té una mínima audiència en el territori valencià; sino, més aïna, que no s’assegure en el nostre canal autonòmic uns mínims nivells de qualitat, de valencianitat, d’imparcialitat política i de bona gestió econòmica que eviten la seua ruïna imminent.

El problema no són tampoc les subvencions millonàries de la Generalitat de Catalunya a Eliseu Climent and company, sino que uns atres, que podrien fer-ho i no ho fan, no subvencionen com deurien a entitats valencianistes que estan desijant tindre els mijos suficients per a poder dur a terme les seues activitats en benefici de la cultura i de l’identitat dels valencians. Encara que siga a soles per a que els valencians puguen triar en llibertat, en igualtat de condicions i en ple coneiximent de causa la visió identitària que troben més adequada.

El problema, en definitiva, és que no s’hi val embolicar-se en la Senyera qual donzella deshonrada per culpa dels continguts d’una pàgina web forastera –per molt oficial que siga– quan els lloables sentiments de valenciania profunda que proclamen els nostres governants serien més útils si s’asseguraren de que eixa mateixa concepció distorsionada de la realitat valenciana no es difon en àmbits de la seua responsabilitat política directa, com l’ensenyança, la televisió pública o en l’inacció de la AVL.

I el problema, senyors de l’oposició, del primer a l’últim, és que es pot denunciar tot lo anterior, i també –perque eixa és precisament la faena de tota bona oposició, siga de la tendència política que siga– que estem en nivells de desocupació d’Extremadura o Andalusia, i que no es paga en temps i forma a les empreses que treballen per a l’administració autonòmica, i que ningú dona explicacions convincents sobre els barracons eterns en l’educació pública, o sobre els gastos suntuaris de dubtós rendiment social... sense que hi haja ningun impediment per a que denuncien igualment (en elegància i sense histerismes, pero de forma clara i contundent) els continguts inexactes (i ofensius per a una part important del poble valencià) d’una pàgina web oficial d’un govern autonòmic –el tripartit català– en el que per a més senyes participen companyers de partit o ideologia (PSC, Iniciativa-Verds).

Perque si no, tot lo món els donarà la raó, tot lo món reconeixerà lo mal que ho està fent el PP, pero en acabant, granet a granet i tasseta a tasseta, tot lo món dirà també que “és que yo no em fie dels atres”, i que “els atres ho farien pijor encara”, i “és que yo no vote als catalans”, i “és que el PP és l’únic que defén a Valéncia”.

I perdoneu-me la mala llet, pero no tinc un bon dia.