24 jul 2009

Les Senyeres valencianes de 1545 i 1596


En igualtat de condicions, l’explicació més senzilla és provablement la correcta (Occam)


La tradició, que coincidix en l’opinió de la majoria d’estudiosos sobre el tema, diu que la Real Senyera històrica que es custodia en el Museu Municipal de l’Ajuntament de Valéncia, guardada en una vitrina a causa del seu delicat estat de conservació, és la mateixa que es va elaborar en 1596, després de la destrucció quasi completa en un incendi de l’anterior Senyera oficial, elaborada en 1545. De les dos banderes se conserven els documents originals de les certificacions lliurades pel Racional de la ciutat, que descriuen i quantifiquen els materials usats per a confeccionar-les.

Senyera històrica (Museu Històric Municipal)

El text d’estes certificacions fon publicat de forma íntegra en 1900 per l’archiver municipal Vicent Vives i Liern en la seua obra
“Lo Rat Penat en el Escudo de Armas de Valencia”. Com comentàrem en un post anterior, Vives, que en funció del seu càrrec era el custodi oficial de la Real Senyera, com abans ho havia segut son pare, de qui heretà el càrrec i la tradició simbòlica de tan venerada ensenya, aplegà a una conclusió que no pot ser més clara:
Consta, sin embargo, que en el año 1545 se confeccionó una riquísima bandera de or e flama, llamada del Rat Penat, para la fiesta de San Jorge; y de las certificaciones, expedidas también por el Racional, para acreditar el valor de las telas de oro y seda encarnada y de los demás materiales en aquélla empleados, resulta que ya entonces hízose igual o muy parecida á la que actualmente conserva nuestro Archivo municipal.
Senyera històrica en 1900 (“Lo Rat Penat en el Escudo de Armas de Valencia”. Vicent Vives Liern)

La llectura d’estes certificacions (tant la de 1545 com la de 1596) no oferix lloc al dubte, com no li’l varen oferir a Vives Liern. En la confecció de les dos banderes, com vorem a continuació, s’usa una quantitat important de tela roja i groga, en proporció pareguda; una quantitat prou menor de tela blava; i es parla també del brodat d’una corona i de pedreria. Ademés de la presència de la cimera d’argent, en l’elm i el Rat Penat.

La polèmica sobre l’autenticitat de la Senyera, per tant, és prou més recent: des de la publicació, per Pere Maria Orts, en plena Batalla de Valéncia (1979), de la
“Història de la Senyera al País Valencià”, en la que s’afirmava que la Senyera que està guardada en l’Ajuntament no és res més que una confecció anònima de finals del segle XIX, i que abans (casualitats de la vida) la Senyera del Rat Penat tenia exactament la mateixa forma que la bandera coneguda com a Penó de la Conquesta (del que també vàrem parlar en un atre post…)

Este fet el basava Orts en dos premisses principals:

- que al voltant de 1850 desapareix una bandera històrica guardada en l’Ajuntament de Valéncia, de la que es conserven alguns trossos, lo que segons ell, implicava necessàriament (sense que quede cap constància escrita del fet) que la Senyera del Rat Penat havia segut també modificada i retallada en eixe moment (ya havem vist també en este post quína és l’explicació més plausible per a esta qüestió),

- i que, segons ell, en cap moment de l’época foral se menciona la presència de la corona en la Senyera del Rat Penat. Esta afirmació demostra, òbviament, que, o be Orts no s’havia molestat en llegir, per eixemple, els documents transcrits per Vives Liern en 1900 (ni de vore les claríssimes senyeres coronades sobre franja blava representades en multitut de cartes portolanes de l’época, de les que en atres posts d'este mateix blog, o en est atre, ne trobareu una bona quantitat) o be, que simplement no li interessava tindre-les en conte, perque contradien de forma crítica les seues imaginatives tesis.

En tot este maldecap interpretatiu, crec que ha segut l’historiador Vicent Baydal el primer que, a través del seu blog Vent de Cabylia, ha intentat fer una interpretació racional d’estos documents, més allà de la simple (i evident) menció dels colors blau, roig i groc de les teles, o a la també evident presència en la bandera d’una corona i de pedreria brodada.

Prenint com a base les medicions de cada classe de tela, Baydal aplegà a la conclusió de que la tela present en eixes certificacions permetia perfectament l’elaboració d’una Senyera igual a l’exposta en el Museu Municipal, criticant de pas les omissions evidents d’Orts en la seua obra, que sol ser enarborada com a
paraula revelada per cert sector valencià de tendència catalanista en l’objectiu de desacreditar l’autenticitat de la bandera hui oficial de la Comunitat Valenciana.

La qüestió és que l’atreviment de Baydal tingué la seua oportuna resposta des de l’esmentat sector, somogut en els seus fonaments, i Pau Viciano tragué a la llum en 2008 “
Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX)”, en el que es mencionen per fi les omissions d’Orts (abundants representacions antigues de la Senyera en blau i corona, i presència de tela blava i corona brodada en la seua confecció) pero s’ignoren els clarificadors treballs de Ricardo García Moya (Tratado de la Real Señera) i Antoni Atienza (La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians) per a acabar dient lo mateix que Orts i que el catalanisme oficial: que la Senyera tenia fins al segle XIX la mateixa forma que el sagrat Penó de la Conquesta. I, en una atra volta de rosca més: que la corona de la Senyera no és en realitat una corona…

Des del respecte degut a Viciano, en tant que Doctor en Història i especialiste en història migeval, i més per part d’un servidor (un ingenier, simplement aficionat a l’història valenciana) no puc deixar de constatar que l’anàlisis de les seues forçades interpretacions deixa un regust agredolç, perque si be planteja alguns interrogants interessants, dona l’impressió que, com abans Orts, Viciano es planteja la necessitat d’aplegar a una conclusió prefixada (la Senyera coronada és un invent anònim i recent) i, per tant, totes les claríssimes proves que porten en sentit contrari són voluntariosament negligides o interpretades de forma, digam, original (la seua explicació de la presència de “tanta tela blava” en la Senyera de 1596 és, certament, molt "imaginativa").

Pero, ¿per qué una descripció pormenorisada de la confecció d’una bandera pot resultar tan extremadament interpretable, segons quí la lligga? Per un problema prou simple: perque per a la quantificació de la superfície de tela usada, no s’utilisen, llògicament, les unitats del sistema mètric decimal, sino les de la Valéncia foral: les
alnes. Unes alnes que, per a major problema, no són en realitat unitats d’àrea, sino de llongitut, a les que s’associava un ample determinat que en determinava la superfície de la tela, lo que provoca una indefinició inicial que, efectivament, se presta a múltiples interpretacions.

En la qüestió de pesos i mesures, l’institució foral encarregada de verificar la autenticitat de tots els productes fabricats o venuts, o de que les transaccions se realisaven sense frau ni engany i complint en les disposicions dels Furs del Regne, era el
Mustaçaf, ofici heretat de l’época musulmana (la denominació ve d’una paraula àrap que significa “fidel contrast”). El Mustaçaf era, per tant, una espècie de defensor del consumidor avant-la-lettre.

Totes les disposicions que a lo llarc del temps havien segut dispostes per les successives autoritats, estaven compilades en el
Libre del Mustaçaf. Havem consultat la recent edició de l’Ajuntament de Valéncia (2003) del Libre del Mustaçaf de 1563, en el qual, en la Rúbrica de pes y mesura, trobem la següent definició d’alna:
De alnes, capítol VIIII

Les alnes sien de quatre palms e de tots los draps de li e de lana e qualsque altres draps sien rebuts e donats ab aytal alna, e oltra l’alna dos dits e·ls caps de l’alna sien de ferre. No sien donats ne rebuts los dos dits ultra la alna, llig-se en hun privilegi del rey En Jacme lo Primer. A carta XXVI, capítol LXXXIII, sots calendari III kalendas maii anno MCCLXXI.
O siga, que una alna equival a quatre pams. I un pam, ¿quants centímetros són? I quín pam usem, el major (distància del polze al dit menut) o el menor (quatre dits)? L’historiador F. Sevillano Colom, en "Valencia urbana medieval a través del oficio del mustaçaf", definix l’alna de la següent manera:
Medidas de longitud (sobre todo para telas): la alna, que tiene 4 palmos, los cuales equivalen a unos 91 cm.
Lo que fa equivaldre el pam a 91 / 4 = 22,75 cm. Fent cas a la Wikipedia, que establix el pam major en 20,873 cm, tindríem que l’alna seria de aproximadament 83,5 cm. El Diccionari de la RAE, per la seua part, també fixa l’equivalència del pam en “unos 20 centímetros”.

Com l’alna era l’equivalent al castellà
vara, tenim també que segons la “Correspondencia oficial entre las antiguas medidas de todas las provincias españolas con las métricas legales, de conformidad con la Real Orden del 9 de diclembre de 1852”, s’establix esta correspondència en 0,906 cm per a la vara valenciana. Per a no donar més voltes, pendrem els mateixos 91 cm de Sevillano Colom, pel moment, com a referència.

Queda la segona part de l’assunt: si la llargària d’una alna eren 91 cm, ¿quína era la seua amplària, quan era usada com a unitat de superfície de teles de seda? I, ¿era esta amplària sempre la mateixa, o variava segons el método de fabricació, o el fi per a que es teixia? Novament en el llibre del Mustaçaf, rúbrica de velluters, trobem lo següent:
La amplària que deuen haver les teles de seda

E puix, per lo que dit és, serà suffiçientment proveït, per a la bondat de les tintes, volen los dits magnífichs jurats e Consell provehir que les teles sien de lligíttima amplària, e que cascuna sia conegut de quin nombre és, provehexen, statuexen e ordenen que
totes les teles de velluts, domasos, çetins, tafatans o sayes de seda sien ordides de manera que resten texides de amplària de dos palms e mig. E que si alguna tela serà trobadda de menys o menor amplària, no obstant que·s diga que la tal peça per ésser molt tapida és restada més streta, que sia perduda e confiscada, sens remissió alguna, e que sia partida en tres parts, applicadores la huna als còfrens de sa magestat, la altra al comú de la çiutat e l’altre terç a l’accusador.
Per tant, 2,5 pams d'ample, per 22,75 cm que té un pam, fan 56,875 cm d’ample per a una alna de tela de seda, si és que realment esta amplària s’usava sempre i en tota ocasió... Açò, s’ha de dir, no coincidix en la dada aportada per Viciano (que l’ample de les teles solia ser de 20 cm, és dir, un pam) be que sense citar-ne la font, per lo que pendrem les degudes reserves a este respecte.

A partir d’ací, la primera qüestió és partir de les dimensions i distribució actual de colors de la Senyera conservada en l’Ajuntament, i comprovar si coincidixen en la distribució de les Senyeres de 1545 i 1596.

Les dimensions de la Senyera de 1929, que és la que es trau actualment en processó i és rèplica exacta de l’original tancada en la vitrina, que prenim de la revista
Valentia (publicació de l'Ajuntament de Valéncia), són: 44 cm la corona real (uns 2 pams d’ample, sense contar la porció de tela blava que forra l’asta), 12 cm les joyes (0,5 pams), i 2,44 m la part inferior de les barres (s’entén, mesurats de forma longitudinal). L’ample de la bandera, en vertical, és d’1,55 m, llargària que coincidix en la de la franja blava i de la roja que conté la pedreria. Esta última dada fa que l’ample de cada una de les barres roges i grogues siga de 1,55 / (4 + 5) = 0,1722 m, és dir, un poc menys d’un pam cada barra.

Si prenim atenció de moment, exclusivament, a la llargària de les teles, i si és cert que 1 alna de tela = 0,91 cm, tenim que, passats a alnes, els colors de l’actual Senyera queden aixina:
-
Blau, 1,55 m = 1,7 alnes
-
Or (negligint l’acabament en coa d’oroneta i aproximant l’or de la corona a l’ample total de la bandera), 2,45 m = 2,7 alnes. Per 5 barres grogues, 13,5 alnes. Més les 1,7 de la corona, fan un total de 15,2 alnes (uns 13,8 m)
-
Carmesí, 2,45 m = 2,7 alnes. Per 4 barres, 10,8 alnes. Si li sumem la banda roja transversal de la pedreria (1,7 alnes) tenim un total de 12,5 alnes (uns 11,35 m)

I ací ve el primer problema: si és certa l’equivalència 1 alna = 0,91 cm, tenim, a primera vista, que en les certificacions de les Senyeres de 1545 i 1596 hi ha tela per a fer tres Senyeres com la que tenim guardada en el Museu. Pero ademés, prou exactament:
el triple de tela. Pero tenim també la primera llum entre tanta complicació: que independentment de la quantitat de tela, les proporcions de tela blava, groga i roja, se mantenen constants, en la de 1596 i en l’actual. Ara ho vorem.

Per a facilitar la comparació entre les medicions actuals i les de 1545-1596, anem a multiplicar per 3 les medicions de la Senyera conservada fins a hui (és dir, com si el factor de conversió alna / metro fora 1 alna = 0,3 m, en lloc de 0,91).Aixina, tindrem, en la bandera actual:

-
Blau, 1,7 x 3 = 5,1 “alnes”
-
Carmesí, 15,2 x 3 = 37,5 “alnes”
-
Or, 12,5 x 3 = 45,6 “alnes”

Quant a l’ample, fem, de moment, la suposició que la tela de cada color se va fabricar en els telers i es va suministrar en l'amplària aproximadament definitiva (1 pam el roig i el groc, i 2,5 pams , que era l'amplària "estàndar" per a teles de seda segons el
Llibre del Mustaçaf, per al blau, contant el sobreample per a cobrir l’asta).

Esta suposició pot tindre llògica, donades les dimensions paralelepipèdiques de les barres roges i grogues de la bandera, ya que fabricar-les en l’amplària definitiva (i més si el client era la pròpia Ciutat) faria no ser necessari retallar després les teles per la mitat, i reduir-ne el rendiment, al passar els 2,5 pams d’ample originals a dos tires d’1 pam cascuna, i una atra de 0,5 pams que no es podria aprofitar per a res.

Mantenint les definicions i ortografia originals, per a la Senyera de 1596 (en teoria, la mateixa que conservem hui en el Museu), els materials i mà d’obra principals que podem extraure de la certificació són els següents (feu clic per a vore la taula ampliada):


El restant de medicions de la certificació se referixen a atres accions menors, o a l’aprofitament de part de la tela d’or de l’antiga Senyera del Rat Penat, cremada en un incendi en 1586.

Respecte a les unitats definides, convenen aclarir certes qüestions:

a) El tafatà i el setí són varietats de teixits de seda. La distribució de colors i proporcions entre els tres colors principals són, com havem vist, sensiblement pareguts als de la Senyera conservada en l’Ajuntament (tenint en conte el marge d’error de l’aproximació, i del rendiment de la tela usada, en el que hauríem de descontar retalls que no s’incorporarien a la bandera): un poc superiors les medicions de blau (6 alnes front a 5,1) i or (51 front a 45,6), i un poc inferior de carmesí (35,2 front a 37,5). Com se pot vore, la major coincidència se dona, irònicament, en el polèmic (per ad alguns) blau. S’especifica clarament, ademés, que la tela blava és “per a l’asta i la corona”.

b) La pedreria és de colors roig i vert (exactament els mateixos colors que els de la pedreria de la Senyera conservada), i la corona és brodada “en tota sa perfecció”, en un important treball de brodador, que es remunera en la mateixa quantitat de diners, per eixemple, que la que es dona al sastre per compondre tota la bandera sancera.

Detall de la Senyera històrica

c) El
torçal és un fil de seda de diversos caps retorts, que s’usa per a cosir i brodar (vore definició de la RAE per a “torzal”, o de Ferrer Pastor en el seu Diccionari general); el color carmesí que es menciona, és el mateix que el del fil gruixut que delimita les fulles de la corona real de la Senyera conservada en la vitrina de l’Ajuntament.

d) Les 3 alnes de franja roja i groga (última fila de la taula) devien servir per a cosir perimetralment la bandera, tal i com s’observa també, encara hui, en la bandera guardada en el Museu Municipal.

Per tant, tot coincidix, tot encaixa, tal com li paregué a Vives Liern, custodi oficial de la Real Senyera, quan rescatà en 1900 estos documents de l’Archiu municipal. Tot, excepte una cosa: el factor de conversió pel qual multiplicar l’alna per a passar-la a metros, i que en principi hauria de ser d’uns 0,3 m per alna, si efectivament la Senyera de 1596 i l’actual són la mateixa…

Vejam si en la confecció de la Senyera de 1545 obtenim més dades. Se dona l’interessant circumstància de que en este cas la certificació se desglossa per parts, segons el proveïdor o artesà que efectuava cada part de la bandera:


Observacions:

a) Les proporcions de blau, roig i groc són, com és notori, sensiblement iguals que les de 1596, i que les de la Senyera conservada en l’Ajuntament.

b) Apareix una tela “blau i grana”, que deu correspondre al fondo de la corona (blau) i de la pedreria (roig) que en este cas se medixen de forma conjunta. També apareix tela específica, d’argent en este cas, per a la pedreria.

c) En esta ocasió se desglossa la tela d’or per a la corona (4 alnes) respecte de l’or per a les barres. Significativament, se diu “tela d’or ample”, en comparació, clar està, a la tela d’or de les barres, que seria més estreta, lo que confirmaria que la tela se suministrava en l’amplària adequada segons la seua posició en la bandera. Per atra banda, la llargària menor que la del blau (4 alnes front a 10) pot obeir a la manera de confeccionar la corona (que s’ha de “trepar” dins del blau) o a que el disseny fora més acostat a la de les banderoles del Corpus, en les que la corona no aplega als costats laterals de la franja blava.

“Trepar” vol dir, en este cas, tallar o fer una obertura en una peça de tela, davall el qual se veu tela d’una atra classe o color. Per tant, segurament, la tela blava envoltaria la tela d’or de la corona, que reapareixia al retallar la forma de la corona sobre la tela blava exterior. A destacar que torna a aparéixer un gran treball de brodat de la corona i la pedreria, lo que confirma que el disseny de la bandera és anàlec a la de 1596; i que el treball se fa al mateix temps que el cosit de la bandera en general, i pel mateix artesà (de fet, se paga de forma conjunta:
“les mans de tallar y cosir la dita bandera y trepar y brodar la corona de dita bandera”).

d) La cimera devia ser també anàloga a la actual (encara que més pesada, ya que s’aprofita la reelaboració de 1596 per a “achiquirla”). Apareix una chioteta peça de setí blau per a davall de l’elm (exactament igual que l’actual), i els cordons de la bandera (en aquella época n’eren dos; ara en són quatre) junt en una chicoteta medició de mà d’obra, segurament per a unir tots estos elements textils al Rat penat metàlic.

Anem traent conclusions. Pareix prou clar que el disseny i distribució de les banderes de 1545 i 1596 són anàlogues, en colors i elements, a la conservada en l’Ajuntament de Valéncia (i, naturalment, a la seua rèplica de 1929). Els caps solts, pel que respecta a l’ajust de les medicions, se centren, per tant,
en el factor de conversió alna / metro.

Havem vist que les proporcions de colors són anàlogues entre la Senyera actual i les de 1545 i 1596, pero aproximadament multiplicades per 3 en la medició absoluta de les Senyeres del segle XVI respecte de la conservada, si és certa la relació 1 alna = 0,91 cm. El perqué de que s'usara aparentment el triple de tela del que es veu en la Senyera conservada (tal volta se superposaven vàries capes per a donar-li més grossor i resistència a la bandera), és una cosa que a priori se m'escapa totalment, i que ho hauria d’aclarir algun expert en teixits de seda. No obstant, analisem algunes possibles explicacions a este fet:

- Que les banderes de 1545 i 1596 foren realment
el triple de grans que l’actual, encara que en les mateixes proporcions de colors que la que coneixem, i que la que es conserva fora una rèplica més menuda. Això faria unes banderes de 4,7 m d'ample per 9 m de llarc, cosa evidentment absurda (comparem en l’actual, d’1,5 per 3 m aproximadament, que pesa 20 kg), i que faria inviable el seu transport per una sola persona en les processons del 23 d’abril i el 9 d’octubre. A més, contradiria la mida de 2 alnes de tela per a forrar la baina, que s'especifica en la confecció de la Senyera de 1545 (en la de 1596 no se’n dona medició), que coincidix plenament en les 1,7 alnes de tela que forren la baina de la Senyera conservada (si 1 alna = 0,91 cm), i que sugerix que efectivament, com a mínim, l'ample de la bandera era el mateix que l'actual (aproximadament 1,5 m)

- Que
totes les teles foren d'un pam d'ample. Això obligaria a que la franja blava estiguera formada per tres franges cosides entre sí, d'un pam d'ample i 2 alnes de llarc, lo que explicaria les 6 alnes de blau, i que dona també exactament les dimensions de la franja blava de la Senyera actual (és impossible comprovar-ho perque l'estat de la tela blava de la Senyera original no permet vore si hi ha alguna costura). Com a contrapartida, això obliga, si tota la tela roja i daurada es va usar en una única capa, a que la part de les barres fora un super llançol d'uns 8,2 m de llarc, i que en algun moment es va retallar fins a deixar-la en els 2,4 de l'actualitat...

En qualsevol cas, com veem, la tela blava per a l'asta i la corona, aixina com el brodat de la corona, i la pedreria (de setí roig i vert en 1596, igual que en la guardada en el Museu Municipal, i d’argent en la de 1545) són tan evidents en les dos descripcions, que constituïxen la part més clara de tot l'embolic, i són coherents en el disseny actual de forma impecable, tant si l’alna és de 0,3 m com si és de 0,9 m, i si l’ample de la tela és d’1 pam o de 2,5 pams. Per a desgràcia de la parròquia anti-blau i anti-corona…

- Una atra opció més, és que en este cas s’usara la coneguda com a
alna curta, que era la distància del colze a la mà, i que segons pareix era usada per a mesurar panys. En l'estudi de Francisco Javier Sánchez Martín "Aproximación al léxico de la práctica mensuradora en el Renacimiento" se diu lo següent:
Por lo que se refiere a ana o alna, parece que en un primer momento se tomó por una de las formas de designar la que comúnmente se llama codo. Sin embargo, era más frecuente su empleo en la medida de tejidos, telas y paños: “Es un guadamecí o paño que tiene diez alnas de largo y cinco de caýda” (Pérez de Moya, 1562: 230).
Autoridades define así el término alna:
Medida con que se mide el paño y otras telas, y es lo mismo que hay desde el codo a la mano. Úsase de esta voz en Valencia, y trae Nebrija en su Vocabulario, y dice se llama en lat. ulna curta. Covarrubias en la palabra ana. Una ulna que el valenciano llama alna es la medida que hay desde el codo a la mano.
Pérez de Moya (1562: 641) ejemplifica este empleo:
Ulna (según Alciato) es lo mismo que el codo nuestro, y se ha de contar desde la punta del dedo pulgar hasta la doblegadura del codo por la parte de dentro […]. Ulna, según Servio y Antonio Mancinello, […] es lo mismo que braçada.
También la encontramos en el Tractado de la sphera de Sacrobosco y en la Geometría de Oroncio Fineo
Efectivament, Covarrubias diu en el seu Tesoro de la lengua castellana o española:
ANA. Es cierta medida con que miden las tapicerías, menor que la vara común. 2. El valenciano la llama alna; y el un vocablo y el otro están corrompidos de ulna. Es nombre griego, vale brachium, y significa también cierta medida, que nosotros vulgarmente llamamos brazada, conviene a saber, todo lo que alcanzan los dos brazos extendidos; que responde al estado del hombre, porque tanto tiene de los extremos de los brazos extendidos como de los pies a la cabeza. Y de aquí tomó nombre cierto género de medida en la cera hilada que llaman estadal, porque contiene en sí el estado de un hombre medido con los brazos. Pues digo así que, no embargante lo dicho, una ulna, que el valenciano llama alna y los castellanos llamamos ana, es la medida que hay desde el codo a la mano; y no es mío sino de Suetonio, como lo refiere el Calepino.
Si açò és aixina, tindríem com a factible que l’alna per a teixits era més curta que l’alna exclusivament per a medir distàncies (equivalent a la vara castellana). Una alna curta, equivalent a la distància entre el colze i la mà, serien uns 0,4 m, i objectivament, ademés, és molt més fàcil i immediata de mesurar per un sastre o teixidor sobre la tela fabricada.

Aixina, la medició de la Senyera de 1596 podria coincidir en la conservada en el Museu Municipal, no sols en proporcions, com havem vist, sino també exactament, en mides absolutes, en tant que eixa alna curta s’acosta a la sifra màgica de 1 alna = 0,3 m (la chicoteta diferència sí que es podria justificar en este cas pels retalls de confecció de la bandera). I
sudoku completat...

En qualsevol cas, independentment de l'equivalència real entre alna i metro, la conseqüència principal d’est análisis és clara:
el disseny de la bandera ha de tindre 4 barres roges i 5 grogues, franja blava vora el pal, sobre la que es broda una corona, i una franja de pedreria roja i verda per davall, i lo que és més important, les proporcions entre colors blau, roig i groc, són sensiblement iguals en totes elles: la de 1545, la de 1596, i l’actual, independentment de que foren o no de grandàries diferents.

Ho vorem més clar encara si passem les alnes de 1545 i 1596, i metros de l’actual, a
percentages sobre el total de la bandera, per a evitar l’esvarós tema de l’equivalència alna / metro (les 10 alnes de “tela groga i blava” de la bandera de 1545 les repartim a parts iguals entre els dos colors: 5 de blau i 5 de roig, donat que són les dos bandes de la corona i la pedreria, paraleles i d’igual llargària). La comparació entre la distribució de colors no pot oferir menys dubtes:


Com veem en la taula, l’error menor se dona, curiosament, en el color blau (vora un 1% de diferència, absolutament negligible, entre el blau de les tres banderes). El major, en el roig, que arriba a vora un 4 %, pero que seguix sent mínim, tenint en conte l’aproximació feta per l’acabament no ortogonal de la bandera (ço és, en coa d’oroneta) i que no havíem tingut en conte per a simplificar la medició.

Com he dit al principi:
en igualtat de condicions, l’explicació més senzilla és provablement la correcta. En la meua proposta, per a tancar el cércol, només caldria definir, segurament per un expert en teixits de seda, el factor de conversió exacte entre l’alna per a textils i el sistema mètric decimal, que de moment no havem pogut trobar de forma fefaent; o be, el procés de fabricació d’una bandera de seda del segle XVI i el rendiment real de la tela, des la superfície del teixit de seda original, acabat d’eixir del teler, fins a la peça totalment cosida.

I d’esta forma, tindríem, molt provablement, que la tradició, la llògica, els documents gràfics de l’época i l’història coincidixen. Que la bandera conservada en el Museu Municipal, ademés de tindre el mateix disseny que la de 1596,
és físicament la mateixa teixida en 1596, segons la tradició històrica i historiogràfica que no fon rebatuda per ningú de forma mínimament séria fins a 1979...

Hi ha atres opcions. Cert. En la proposta
quatribarrada de Viciano, per eixemple, necessitaríem (llegiu el seu llibre per a més informació), si les seues elucubracions aritmètiques foren reals, acceptar l’existència d’una estranya i enorme bandera, quasi quadrada, de 3,6 per 4,4 m (el portador de la Senyera devia esllomar-se en cada processó del 9 d’octubre, tenint en conte que l’actual, de 1,5 per 3 m, pesa 20 kg…)

La bandera, segons Viciano, portaria uns "llambrequins", o penjolls de tela blava, de fins a 3 m de llarc (en lo que anirien pràcticament arrossegant per terra; recordem que hi ha 5-6 alnes de blau…) a no ser que es repartiren en múltiples vetes de menor llargària i amplària (en cap lloc se fa menció, per atra banda, del necessari tallat i cosit d'estes vetes, no pertanyents a la bandera), supostament enganchades davall del rat penat (mai en la bandera,
lagarto lagarto), en un intent per a justificar la presència de tanta tela blava en la confecció de la Senyera... Una estrambòtica composició de la que òbviament no es té cap constància escrita ni gràfica, ni tan sols en una data tan recent a la confecció de la bandera com 1638, en la que observem una Senyera del Rat Penat en una apariència anàloga a l’actual:

Siglo quarto de la conquista de Valencia, Marc Antoni Ortí (1638)

Una composició que al meu parer descarta, ademés, la certificació de 1545, en la que se separen clarament la confecció de la bandera, a on van el blau i el brodat de la corona i la pedreria (que es fan de forma conjunta en el restant de la bandera, i per la mateixa persona que cus la Senyera; de fet, se paguen en un sol concepte), de la confecció de la cimera, feta posteriorment per un atre artesà, i a on sí apareix una chicoteta porció de tela blava per baix de l’elm, exactament igual que en l’actual.

I qué dir de la corona (que per a Viciano, per a major abundament, no és una corona en realitat!): una corona brodada per a la que fan falta atres 3 metros i mig de tela (4 alnes en la de 1545); pero no sobre la tela de la bandera, segons Viciano, sino brodada (¡!) sobre la diminuta corona metàlica que hi ha entre el rat penat i l’elm de l’escut…!

Seria precís també acceptar que els autors dels mapes portolans dels segles XV i XVI dibuixaven
irreals i fictícies Senyeres en franja blava i corona sobre la ciutat de Valéncia, simplement, per vici, perque segons Viciano, no volien representar realment la bandera valenciana (totes les atres banderes d’Europa que representaven en els portolans, casualment, sí que eren correctes i reals…). I que tots els atres testimonis que mencionen la presència d’una corona en banderes valencianes, des del segle XV, són també fum de boges


Qué volen que els diga. Que casdacú traga en conciència les seues conclusions...

12 comentarios:

Iron piu dijo...

Fantàstic. Enhorabona

Vent d Cabylia dijo...

Per fi m'ho he pogut llegir amb una miqueta de calma. Primer algunes coses soltes que he anat anotant:

- L'obra de García Moya molt clarificadora no és (però aporta un totum revolutum de dades que es pot aprofitar). L'obra d'Atienza no l'he poguda consultar per la simple raó que no es troba a les biblioteques universitàries (a vore si algun dia ho puc fer, tot i que em pense que la majoria d'aportacions i punts forts que té ja heu anat "contant-me'ls").

- L'aportació de mesurar l'amplària de les teles segons el llibre del mostassaf és, sens dubte, importantíssima. L'únic és que caldria confirmar amb alguna altra dada documental que eixes ordinacions es complien efectivament i que en general les teles seguien eixos patrons. En tot cas, sembla molt més fiable això que dius tu que no el que hem anat especulant altres (pareixem bovos, collons!). Però no acabe d'entendre bé: suposes que el roig i el groc són d'un pam perquè no són de seda? O per això que dius que els van donar en amplària definitiva? Si és en el segon cas, això ja entra en el terreny de l'especulació...

- Bona observació la dels torçals i pel que fa a l'amplària d'un "palm" crec recordar que jo ho vaig agafar d'Orts (o ara no sé si m'ho va dir de paraula un professor del Departament de Medieval, i no sé si Viciano també ho agarrà d'Orts o ho prengué directament del meu post)

- Això de les proporcions de les teles, doncs també molt bé. Sembla la prova definitiva (fóra com fóra l'alna, que si fóra curta supose que en algun moment s'haguera dit). Quan vaig vore les mesures a la revisteta "Valentia" vaig pensar en fer el mateix, però sort que estàs tu... D'altra banda, com dius, potser un teixidor podria fer alguna explicació pertinent sobre les quantitats de tela per a teixir (tal vegada algú del Col·legi Major de la Seda?)

Finalment, la idea que l'actual senyera siga la de 1596 també entra en el terreny dels actes de fe. En la foto de 1900 la bandera està relativament bé i a penes 100 anys després (ara) està feta un nyap... I l'anterior va aguantar 300 anys com si res? A no ser que efectivament li feren alguna reforma sembla difícil d'explicar.

Bé, en qualsevol cas, la teua és una aportació molt més acurada i intel·ligent que la que vaig fer jo. Com et vaig dir, d'altra banda, el major expert en cartes portolanes del món (valencià, resident a Barcelona i gens sospitós de secessionisme o anticatalanisme) acaba de publicar un text sobre la qüestió confirmant l'existència de la bandera amb corona i blau almenys des de 1400 més o menys. Quan puga en faré un post (i si puc escanejaré el text). Tardaré un temps perquè ara me'n vaig a un congrés a l'estranger i després estaré uns dies a València, on no sé si tindré accés a internet.

Tot plegat, pareix que en breu tothom haurà "d'acceptar" l'existència històrica d'eixa bandera (com a bandera de la ciutat de València, no ho oblidem). Sembla que així la qüestió "erudita" quedarà tancada per totes bandes.

Masclet dijo...

En el tema de l'ample de les teles especule, efectivament, en la possibilitat de que les teles se suministraren en l'amplària definitiva, perque d'atra manera la Senyera eixiria encara més gran (en la part de les barres). Totes les teles són diverses variants de seda (setí, tafatà...) i lo que s'hauria de verificar per un expert en el tema és si, efectivament, esta condició es complia sempre, o si hi havien excepcions.

En qualsevol cas, fins a lo que sabem, qualsevol suposició respecte a l'ample de les teles és encara una especulació. Crec que vosatros vàreu estimar una superfície total de tela, a partir d'una dada (1 pam d'ample) no massa clara tampoc, i des d'ací vàreu supondre un determinat disseny per "superfícies". El problema és que l'alna és una mida de llongitut: lo que medix la tela inicial de llarc, independentment del seu ample, abans de ser retallada i cosida.

No hi hauria, per tant, per a cada color, un "rectàngul" de tela de (in)determinada superfície i silueta, del qual s'anava retallant a poc a poc les peces de tela necessàries, com si fora un retallable infantil; sino més aïna una tela contínua per a cada color, en la llargària que mencionen les certificacions, que simplement s'aniria retallant transversalment, i cosint en les demés peces de la bandera (lo que, ademés, pareix prou més eficient). I en eixa comparació en llargàries (alnes de les banderes del segle XVII, front a metros de la del segle XX) s'aplega a la conclusió que explique, i que m'he decidit a publicar ací perque aporta una atra visió de la qüestió.

Que teles n'hi havia de diverses amplàries ho provaria el fet que per a la corona de la bandera de 1545 se parle de "tela d'or ample". En tot cas, com molt be dius, este tema l'hauria d'aclarir una persona experta en la qüestió.

Respecte a que la bandera de 1596 siga exactament la mateixa conservada fins a hui, també d'acort en que no deixa de ser un acte de fe. Com passa, per eixemple, de forma molt més evident, en el Penó de la Conquesta, tan sagrat per a segons quins valencians. No obstant, la bandera s'ha sotmés a vàries restauracions (que sapiam, en 1876 i 1928), i ademés estigué tancada en un cofre de tres claus durant més d'un segle, des de 1707 fins a 1838, si no m'equivoque (en l'excepció de les festes del centenari de 1738), i després exposta en una urna de vidre. Fins que, sols més recentment (finals del XIX) se remamprén, de forma frenètica per lo que pareix, la tradició de fer-la desfilar. I és després d'un viage a Madrit, en els anys vint, en visita al rei inclosa, quan pareix que torna en un estat deplorable i es decidix fer-ne una rèplica.

Això són coses que, sense màquina del temps, malament... Carboni 14, tal volta? Yo, com no soc historiador, crec que és més "bonico" deixar les coses com estan... perque tampoc seria tan descabellat (en Granada, per eixemple, conserven estandarts, o els mateixos trages dels Reis Catòlics, en prou millor estat que una part del meu "fondo de armario" :D)

Ironpiu dijo...

De tota esta amena conversació, l'única cosa que no me queda clara és com està tan segur Vent de Cabyla que la bandera en blau soles és de la ciutat, quan Atienza afirma en el seu llibre lo contrari.

Per cert, l'absència del llibre d'Atienza en les biblioteques de l'niversitat de Valéncia (especialment en la d'història) fa pudor a sectarisme. Pareix mentira en una institució que es presumix "científica" i per cert, la mateixa que li va a acreditar en el títul de llicenciat en història. Curiós.

Masclet dijo...

Ironpiu: del tema de si és de la ciutat o del regne, un tema que queda pendent, estic preparant un atre post; a vore quant el tinc acabat.

Respecte a lo de l'excelent estudi d'Antoni Atienza sobre la Senyera, en el que yo he begut per a escriure la major part dels meus posts (precisament per a donar-lo a conéixer com se mereix), i el fet de que un quasi-doctor en Història tan "esquadrinyaor" com Vicent, que haurà estat en milanta archius i biblioteques investigant, no haja pogut trobar-lo encara per a poder-lo llegir, dona una mostra de l'estat de censura a que estan sotmeses les obres escrites en VALENCIÀ, pero en una normativa no oficial. I de cóm hi ha persones ADMIRABLES que posen per davant els seus ideals a qualsevol atre condicionant; encara que això els puga condenar a l'ostracisme professional o la censura ideològica, per, segons alguns, "inculte", o per "escriure amb faltes d'ortografia".
Aixina anem.

Ironpiu dijo...

Benvolgut Masclet, espere entusiasmat la nova entrada sobre la real senyera valenciana.

Respecte a l'ensaig d'Antoni Atienza, per a facilitar-li la llabor investigadora a Vicent, pot consultar-lo en la biblioteca de la RACV i acreditant-se com a investigador és fàcil que li'l cedixquen en prèstam.

En qualsevol cas, per als que creguem -a lo manco aixina ho crec yo- que un valencanisme de construcció i conciliació és possible, estes actituts totalitaristes i anticientífiques per part d'institucions acadèmics provoquen vergonya manifesta i sensació d'un provincianisme reduccioniste que dona oix o fa fredat (segons el cas).

Espere que poc a poc es normalicen

Vent d Cabylia dijo...

Avançant-me al post que faràs sobre si era la bandera del regne o de la ciutat, només dic que hui en dia València (ciutat i província) tenen una preeminència cabdal sobre tot el país, però, ens posem com ens posem, no representen (ni simbòlicament ni realment) tot el país. Continua sent una part (principal) però no el tot...

I ja que estem avançaré ací un document ben bonic que que jo sàpia no s'ha publicat mai (però com no he tingut accés al llibre d'Atienza ho diré amb la boca xicoteta). L'altre dia al Manual de Consells de la ciutat de València vaig trobar esta cita sobre una batalla contra els castellans a l'interior del regne en 1365: En lo dit consell en Ramon de Soler, ciutadà et ara justícia en lo criminal de la dita ciutat, proposà e dix de paraula que pochs dies eren passats com lo senyor comte de Dénia, capità d’aquest regne, havia ab la sua cavalleria e ab la bandera de la dita ciutat desbaratat et mort lo maestre d’Alcàntera et la sua cavalleria, qui per part del rey de Castella volia metre gran rèquha de viandes en la ciutat de Sogorb, la qual tenia occupada, lo cors del qual maestre ere estat aportat axí a la ciutat e soterrat en lo monestir de Sent Agostí, e que en la bataylla o feit d’armes enseguit contra lo dit maestre lo dit justícia havia tota vegada portada et tenguda la dita bandera de la dita ciutat et havia consumats et affollats dos cavalls per què pregava los dits honrats jurats et prohòmens conseillers aiustats en aquell que·ls plagués fer a ell alguna gràcia e aiuda en la compra que volia et havia a fer de necessitat de altres dos cavalls que havia mester per servir lo justiciat l’any present a ell comanat.

És a dir, és el justícia criminal de València demanant al consell dos cavalls nous perquè li han ferit dos en la batalla en la qual el capità del regne de València (el comte de Dénia en aquells moments) havia lluitat contra el mestre de l'orde d'Alcàntara. El justícia era l'encarregat de dur la bandera durant la batalla, però, com ell mateix explica, aquella només representava la ciutat (la cavalleria del comte de Dénia tenia la seua pròpia bandera, com es pot constatar per altres documents de l'època). Fins i tot dins d'eixa cavalleria (de 200-300 cavallers supose) hi havia altres agrupacions menors amb la seua pròpia bandera. També dins de les hosts de la ciutat les cinquantenes en què s'organitzava la gent per anar a la guerra tenien el seu propi penó. D'un any abans hi ha la crida del rei de la host de la ciutat de València ordenant al consell que: tot hom de cavall e de peu abte a portar armes de qualque ley, condició o estament sia, se apparell ab ses armes et seguescha cascú son cap de L o son penó, et cascú dels dits caps seguescha la bandera de la dita ciutat encontinent que hoïran repicar.

Vent d Cabylia dijo...

Per cert, tot i que és de dos segles abans i no té valor per això, vaig trobar també una ordre del Consell sobre les alnes (de 1345) i precisament perseguia les "alnes menors", de manera que es manava que tot draper que tinguera alnes menors de 4 palms complits les trencara o passats 2 dies ho faria el mostassaf. Existir existien, però sembla que les "oficials" eren les alnes majors...

Masclet dijo...

Ya ho ampliaré quan acabe el post que comente, pero sí pareix evident que la senyera de la ciutat naix com a això: com a senyera de la ciutat. Una senyera, ademés, inicialment, sols en barres roges i grogues (sense saber-ne el número), i a la que posteriorment se li afegí la corona sobre franja blava, a finals del segle XIV.

Pero certes disposicions i actituts que s'observen posteriorment en la documentació conservada (me base per eixemple en les que transcriu Roca Traver en la seua obra "Instituciones sociales en la Valencia medieval"), és que a poc a poc se va bastint un simbolisme per a la Real Senyera de Valéncia (en el pas del temps, també del Rat Penat = drac alat de l'escut de Pere el Cerimoniós), com l'aparició del Centenar de la Ploma, el respecte estricte al cerimonial en que es fa desfilar, la seua presència estelar en les festes dels centenaris de la conquesta (en el que participaven totes les institucions del Regne, i els tres bisbes, de Valéncia, Sogorp i Oriola, sense que apareguera per ningun lloc cap bandera "alternativa" del Regne), o l'us, a partir del segle XV, de la Senyera de Valéncia com a bandera guerrera per part d'institucions que eren del Regne, no de la Ciutat (com per part del Governador o Virrei, inclús sense demanar autorisació al Consell de la ciutat), fa que es puga considerar a eixa bandera, com a mínim, com al símbol vexilològic més important de la ciutat I del regne de Valéncia en aquella época en moltíssima diferència, i el que per eixemple era representat gràficament en els portolans al mateix nivell que la bandera francesa de les flors de lis, la portuguesa de l'época o la de Castella i Lleó onejant sobre ciutats com Toledo o Sevilla.

Perque si parlem de les armes, l'escut, com be sabem, eren les mateixes per a la ciutat i per al regne. Com pot verificar-se en moltes de les representacions cartogràfiques de l'época, l'escut del regne és el mateix que el de la ciutat: o be les barres coronades, o be el castell sobre aigua, escut antic de la ciutat.

Perque realment, no sabem si els valencians de l'época se plantejaven una bandera per al regne de Valéncia; com a mínim, en els térmens en que ho fem ara. Com no se plantejaven, tot siga dit, un escut diferent al de la ciutat per al regne.

Per tant, pot dir-se que bandera del Regne de Valéncia, com a tal, distinta de la de la ciutat, no existia de forma oficial, o a lo manco no tenim, de moment, constància de que haja existit de forma expressa. Yo crec que en això estarem tots també d'acort. Que sapiam, ningú va dir en l'época foral "la bandera del Regne de Valéncia és de tal manera" (i per supost, molt menys, que la bandera del Regne de Valéncia fora el Penó de la Conquesta, o les quatre barres pelades; de l'invent preautonòmic de les barres en l'escut de Pere el Cerimoniós ni parlem). I quan hi ha algun testimoni de que apareix alguna bandera representant al regne (com en el soterrar de l'emperador Carles I) ho fa en dissenys molt curiosos, com una bandera blanca en el castell sobre aigua al centre (l'escut antic de la ciutat de Valéncia, que era, evidentment, el mateix que el del regne, com este mateix fet demostraria). Cabria preguntar-se quín disseny haguera tingut si els responsables d'aquell acontenyiment hagueren actualisat el disseny de l'escut valencià, que fea ya molt que era el de les barres coronades...

Masclet dijo...

Respecte al tema de les alnes (també hi ha pams més llarcs i més curts, per a acabar-ho d'apanyar) poca cosa més puc dir. La qüestió és que si l'alna és de 0,91 m, i no hi havia alguna acció en la confecció de la bandera que reduïra la superfície inicial de tela, l'enorme llançol resultant hauria segut de molt difícil maneig, per eixemple, en una processó del 9 d'octubre.

I que, sent com són les proporcions de colors coincidents, si l'alna estiguera al voltant de 0,3-0,4 m, les dimensions de la bandera serien anàlogues a l'actual... D'ahí les meues elucubracions en busca d'un possible motiu.

En tots els teus contactes i la teua reputació investigadora, segur que podries plantejar alguna consulta al respecte al Colege de la Seda, i que inclús te feren cas i tot. Ya tens faena per a quan acabes lo que dugues ara entre mans...

Vent d Cabylia dijo...

Sí, això és en el que he insistit jo sempre: no hi havia una bandera del regne com a tal. La de la ciutat de València era molt important pel paper capdavanter a tots els nivells que tenia la capital sobre el regne, però la bandera del rei també era important (i no només durant l'edat mitjana sinó fins a 1707 almenys) com a bandera de la dinastia originària que fundà el regne. Algun dia posaré al blog algun document del XVII que mostra que la bandera del rei (la de les 4 barres) es posava en moltes celebracions oficials de la ciutat de València convivint amb la pròpia de la urbs (tot i que a la capital se solien emprar més les banderes amb senyals de la ciutat ja que la majoria de celebracions eren organitzades pel consell municipal).

D'altra banda, ja tenia pensat això del Col·legi Major de la Seda, on tinc contactes de l'època que vaig treballar al MHV, però el problema és trobar algú sense connotacions ideològiques. Ja vorem, temps al temps...

senyeravalenciana dijo...

Molt bona entrada, és un goig vore com no ens conformem amb la desinformació i la desídia d'allò establert. Qualsevol investigació que aporte nova informació al voltant dels nostres símbols és un element de construcció nacional poderosíssim.