Encara en un poc de ressaca fallera, i no sense un cert
càrrec de consciència (per estar escrivint en el blog en lloc d’estudiar per
als exàmens d’abril), vaig a parlar d’un tema que tenia pendent des de que
l’amic Alejandro, del blog La Mata del Fang, me donà unes interessants
referències, que he ampliat un poc a base de rebuscar per la xàrcia.
Corria l’any 1880.
En Ayelo de Malferit, chicotet poble de la Vall d’Albaida, tres hòmens
(Aparici, Sanz i Ortiz) fundaven, en unes antigues dependències anexes al palau
del Marqués de Malferit, una fàbrica de licors artesanals que molt pronte es
faria famosa pel seu producte estrela: el Licor Nuez de Kola-Coca. Una
beguda alcohòlica elaborada, com el seu propi nom indica, a base d’anous de
cola i fulles de coca del Perú; dos productes que el senyor Aparisi, que
viajava freqüentment a Amèrica, va portar d’aquelles terres.
Anous de cola
En concret, el Licor
Nuez de Kola-Coca, segons els actuals propietaris, conseguí un diploma
d’honor en Londres en 1889, pero no fon registrat oficialment (eren atres
temps) en la Direcció General d’Agricultura, Indústria i Comerç fins a 1903. El
mateix any, un dictamen emés pels prestigiosos meges valencians Vicent Peset
Aleixandre, Vicent Guillén i Agustín Trigo reconeixia les excelents qualitats digestives i medicinals de la beguda i el bon
fer de les destileries ayeloneres...
La qüestió és que
també per aquells anys, en 1886, un tal John Pemberton, obligat per la
prohibició llegal de les begudes alcohòliques en la ciutat nortamericana d’Atlanta, transformava el seu Pemberton’s French Wine Coca (inspirat en el llavors
famós “Vin Mariani”) en un xarop sense alcohol al que afegí també
extracte d’anous de cola, i que batejà en el nom de Coca-Cola.
La Coca-Cola
nortamericana només se venia inicialment en la Farmàcia Jacob de la ciutat
d’Atlanta, i pronte cobrà un gran èxit gràcies al seu agradable gust i a les
seues supostes propietats curatives front als alifacs més diversos: adicció a
la morfina, dispèpsia, neurastènia, cefalees i impotència, entre atres, com
s’encarregava de proclamar als quatre vents Mister Pemberton...
Bo; eixes, i unes
atres “propietats”. Ignore si les acendrades capacitats de la Coca-Cola per a
desemboçar canonades o netejar el rovell dels metals ya havien segut
descobertes o no, pero és obvi que els seus evidents efectes estimulants, que
li conferien la cafeïna procedent de les anous de cola i, inicialment, la
cocaïna que contenia la fòrmula original, ajudarien molt a la meteòrica difusió
del xarop medicinal.
(la Coca-Cola actual
conté encara una essència aromatisant extreta de fulles seques de coca del Perú,
pero someses a un procés estricte per a lliurar-les totalment de cocaïna. El sistema
d’importació de les fulles de coca i extracció de l’aroma el controla i realisa
l’única empresa autorisada per a este menester en tots els Estats Units: Stepan
Company. Podeu llegir ací, en anglés, una referència)
La realitat és que la
Coca-Cola americana no escomençà a vendre’s en botelles fins a 1894, i ací és a
on entra la llegenda. Una llegenda
segons la qual, a partir dels intercanvis comercials entre els senyors Aparici,
Sanz i Ortiz i els americans, estos intrèpits valencians, creadors del Licor
Nuez de Kola-Coca, són els que realment dugueren la seua excepcional beguda als Estats
Units, a on seria intercanviada o venuda en alguna transacció, i en acabant,
directament plagiada per Pemberton, que li llevaria l’alcohol obligat per les
circumstàncies i la difondria per tot el país gràcies a la seua habilitat
comercial...
La qüestió és que per
totes bandes i, clar està, també en la nostra terra, l’èxit dels licors “medicinals” a base de cola i coca s’estengué com la pólvora, i pronte aparegueren uns
atres productes semblants que tingueren també molta nomenada entre els valencians de la
primera mitat del sigle XX, com la Kola Cortals (“licor higiénico,
poderoso tónico reconstituyente y agradable en sumo grado”), que encara es fabrica,
o el Licor Nuez de Cola de la destileria valenciana Hijo de Blas Navarro.
Anunci de Kola Cortals en una revista valenciana dels anys 30 del sigle XX
La fi d’esta curiosa història vindria en 1953, quan, significativament, la
multinacional americana Coca-Cola comprà a Joaquín Juan Sanchis, en aquell
moment propietari de les destileries ayeloneres, els drets sobre el Licor
Nuez de Kola-Coca i sobre el seu nom, per unes 30.000 pessetes de l’época... Fet que vindria acompanyat de l'expansió hegemònica en el nostre país de la, fins a aquell moment, desconeguda Coca-Cola nortamericana com a refresc quasi omnipresent, desplaçant a unes atres begudes que havien fet esta funció durant temps anteriors.
En fi. En esta pàgina
podeu llegir les ressenyes que els diaris Levante i Las Provincias
feren fa un temps sobre el curiós cas. S'ha de dir que a pesar de tot, fins al dia de hui, les
Destileries Ayelo han continuat fabricant i venent el mateix licor (que conté obligatòriament alcohol, per a diferenciar-se clarament del refresc, pero en les mateixes
essències i formulacions inicials) en el nom de Licor Nuez de Kola; junt
en atres licors més tradicionals (diferents herbers, caçalla, anís...) i també uns atres més peculiars, en els curiosos noms de “llàgrimes del
contribuent”, “llet de la vella”, “plaer de dames” o “licor qualsevol cosa”.
Se dona la circumstància de que Destileries Ayelo fon homenajada el passat juny de 2009 per la Cambra de Valéncia (junt en atres 22 empreses) per haver
participat en l’Exposició Regional Valenciana de 1909 i continuar activa
actualment. Per molts anys que seguixquen aixina; i ben especialment, la nostra
empresa protagonista.
Resenya de l'entrega del premi en la revista de la Cambra de Valéncia de maig-juny de 2009
(òbric un chicotet paréntesis per a comentar molt de passada una curiosa
ramificació recent: la de la Coca-Cola
dels Països Catalans... La polèmica vingué donada per una inscripció en la part superior de les llandes de Coca-Cola que, llunt de tindre l’intenció
de fer apologia de la Gran Catalunya, no era més que la direcció de la planta
productora de la major part de les llandes comercialisades en el nostre país:
carrer Països Catalans, 32, d’Esplugues de Llobregat. Quines coses passen... i
quins gusts més rarets tenen alguns per a batejar carrers...)
En fi. Els valencians no sols inventàrem les regles del joc d’escacs
modern sino que, si esta bonica llegenda fora certa, també seríem els progenitors de la fòrmula de la beguda més
coneguda i difosa arreu del món... ¡Quí sap!
I quí sap lo que haguera passat si el senyor Juan no haguera volgut
vendre als americans els drets sobre la beguda, o haguera contat en el mateix
poder comercial i econòmic que la Coca-Cola yanqui...
De lo que ningú pot dubtar és que, com m’apuntà l’amic Alejandro i yo subscric,
els valencians sí que hem segut, indiscutiblement, els inventors d’un atre
elixir. Un elixir curatiu, fortificant, vivificant, refrescant i sanador com el
que més. Una beguda que no és precisament la més coneguda del món, pero sí, per
descontat, la millor de les begudes. Eixe beurage màgic que, després de tastar-lo,
conten que féu exclamar al mateix Rei En Jaume en persona...
Que passeu unes bones pasqües, vos mengeu moltes mones i empineu ben alt el cacherulo.
4 comentarios:
o_o
Impressionant!
Ya havia llegit esta historia en un suplement de un diari, fa uns anys.
De totes formes la teua m'agrada mes ya que esta en valencia.
¡Hei, valent! Molt bo, pero ¿i el café-licor? Eixe també estimula, també.
Ye Vicent, quànt de temps sense vore't per ací...
BILLY, efectivament; de fet he ficat un enllaç a les pàgines del Levante i Las Provincias de 1998 en les que ho contaven. La veritat és que yo no tenia ni idea fins que me ho varen comentar...
Senyor DESFICIUM, bon apunt. Yo tenia un amic de família alcoyana (fa molt de temps que no el veig, per circumstàncies de la vida), naixcut un 23 d'abril per a més senyes del destí, que mantenia ferma la seua identitat en les hores d'oci. Ni cervesa, ni gin-tonic, ni uisqui: sempre demanava un café licor, ya fora en la terrassa més pija de la ciutat o en el pub més cutre del Carme.
El tema era que, depenent de si el local tenia o no existències del preciat licor, decidia si tornaria al tuguri en qüestió o no... El Palleter? Vinatea? ¡Allò sí que era defendre la personalitat pròpia, i lo demés romanços! :D
Publicar un comentario