26 mar 2010

La fòrmula valenciana de la Coca-Cola



Encara en un poc de ressaca fallera, i no sense un cert càrrec de consciència (per estar escrivint en el blog en lloc d’estudiar per als exàmens d’abril), vaig a parlar d’un tema que tenia pendent des de que l’amic Alejandro, del blog La Mata del Fang, me donà unes interessants referències, que he ampliat un poc a base de rebuscar per la xàrcia.

Corria l’any 1880. En Ayelo de Malferit, chicotet poble de la Vall d’Albaida, tres hòmens (Aparici, Sanz i Ortiz) fundaven, en unes antigues dependències anexes al palau del Marqués de Malferit, una fàbrica de licors artesanals que molt pronte es faria famosa pel seu producte estrela: el Licor Nuez de Kola-Coca. Una beguda alcohòlica elaborada, com el seu propi nom indica, a base d’anous de cola i fulles de coca del Perú; dos productes que el senyor Aparisi, que viajava freqüentment a Amèrica, va portar d’aquelles terres.


Anous de cola

L’empresa, que continua existint actualment (en el nom de Destilerías Ayelo), guanyà fama i reconeiximent nacional i internacional, convertint-se, per eixemple, en la suministradora oficial de begudes alcohòliques de la Casa Real.

En concret, el Licor Nuez de Kola-Coca, segons els actuals propietaris, conseguí un diploma d’honor en Londres en 1889, pero no fon registrat oficialment (eren atres temps) en la Direcció General d’Agricultura, Indústria i Comerç fins a 1903. El mateix any, un dictamen emés pels prestigiosos meges valencians Vicent Peset Aleixandre, Vicent Guillén i Agustín Trigo reconeixia les excelents qualitats digestives i medicinals de la beguda i el bon fer de les destileries ayeloneres...

 Anunci del Licor Nuez de Kola-Coca. "El más higiénico y exquisito de los licores, tónico digestivo y reconstituyente"
 
La qüestió és que també per aquells anys, en 1886, un tal John Pemberton, obligat per la prohibició llegal de les begudes alcohòliques en la ciutat nortamericana d’Atlanta, transformava el seu Pemberton’s French Wine Coca (inspirat en el llavors famós “Vin Mariani”) en un xarop sense alcohol al que afegí també extracte d’anous de cola, i que batejà en el nom de Coca-Cola.


El “Vin Marani” era una beguda tònica a base de fulles de coca apareguda en França cap a 1863, en fervents consumidors com la Reina Victòria i els Papes Lleó XIII i San Pio X, que inclús se prestaren per a aparéixer en els seus anuncis publicitaris

La Coca-Cola nortamericana només se venia inicialment en la Farmàcia Jacob de la ciutat d’Atlanta, i pronte cobrà un gran èxit gràcies al seu agradable gust i a les seues supostes propietats curatives front als alifacs més diversos: adicció a la morfina, dispèpsia, neurastènia, cefalees i impotència, entre atres, com s’encarregava de proclamar als quatre vents Mister Pemberton...

Cansat? Beu Coca-Cola

Bo; eixes, i unes atres “propietats”. Ignore si les acendrades capacitats de la Coca-Cola per a desemboçar canonades o netejar el rovell dels metals ya havien segut descobertes o no, pero és obvi que els seus evidents efectes estimulants, que li conferien la cafeïna procedent de les anous de cola i, inicialment, la cocaïna que contenia la fòrmula original, ajudarien molt a la meteòrica difusió del xarop medicinal.

(la Coca-Cola actual conté encara una essència aromatisant extreta de fulles seques de coca del Perú, pero someses a un procés estricte per a lliurar-les totalment de cocaïna. El sistema d’importació de les fulles de coca i extracció de l’aroma el controla i realisa l’única empresa autorisada per a este menester en tots els Estats Units: Stepan Company. Podeu llegir ací, en anglés, una referència)

 Jugant ben fresqueta...

La realitat és que la Coca-Cola americana no escomençà a vendre’s en botelles fins a 1894, i ací és a on entra la llegenda. Una llegenda segons la qual, a partir dels intercanvis comercials entre els senyors Aparici, Sanz i Ortiz i els americans, estos intrèpits valencians, creadors del Licor Nuez de Kola-Coca, són els que realment dugueren la seua excepcional beguda als Estats Units, a on seria intercanviada o venuda en alguna transacció, i en acabant, directament plagiada per Pemberton, que li llevaria l’alcohol obligat per les circumstàncies i la difondria per tot el país gràcies a la seua habilitat comercial...

La qüestió és que per totes bandes i, clar està, també en la nostra terra, l’èxit dels licors “medicinals” a base de cola i coca s’estengué com la pólvora, i pronte aparegueren uns atres productes  semblants que tingueren també molta nomenada entre els valencians de la primera mitat del sigle XX, com la Kola Cortals (“licor higiénico, poderoso tónico reconstituyente y agradable en sumo grado”), que encara es fabrica, o el Licor Nuez de Cola de la destileria valenciana Hijo de Blas Navarro.

Anunci de Kola Cortals en una revista valenciana dels anys 30 del sigle XX


Botella i etiquetes fotografiades per Alejandro en la cambra de la casa dels seus yayos. Una autèntica relíquia...

La fi d’esta curiosa història vindria en 1953, quan, significativament, la multinacional americana Coca-Cola comprà a Joaquín Juan Sanchis, en aquell moment propietari de les destileries ayeloneres, els drets sobre el Licor Nuez de Kola-Coca i sobre el seu nom, per unes 30.000 pessetes de l’época... Fet que vindria acompanyat de l'expansió hegemònica en el nostre país de la, fins a aquell moment, desconeguda Coca-Cola nortamericana com a refresc quasi omnipresent, desplaçant a unes atres begudes que havien fet esta funció durant temps anteriors.

En fi. En esta pàgina podeu llegir les ressenyes que els diaris Levante i Las Provincias feren fa un temps sobre el curiós cas. S'ha de dir que a pesar de tot, fins al dia de hui, les Destileries Ayelo han continuat fabricant i venent el mateix licor (que conté obligatòriament alcohol, per a diferenciar-se clarament del refresc, pero en les mateixes essències i formulacions inicials) en el nom de Licor Nuez de Kola; junt en atres licors més tradicionals (diferents herbers, caçalla, anís...) i també uns atres més peculiars, en els curiosos noms de “llàgrimes del contribuent”, “llet de la vella”, “plaer de dames” o “licor qualsevol cosa”.

Se dona la circumstància de que Destileries Ayelo fon homenajada el passat juny de 2009 per la Cambra de Valéncia (junt en atres 22 empreses) per haver participat en l’Exposició Regional Valenciana de 1909 i continuar activa actualment. Per molts anys que seguixquen aixina; i ben especialment, la nostra empresa protagonista.

Resenya de l'entrega del premi en la revista de la Cambra de Valéncia de maig-juny de 2009

(òbric un chicotet paréntesis per a comentar molt de passada una curiosa ramificació recent: la de la Coca-Cola dels Països Catalans... La polèmica vingué donada per una inscripció en la part superior de les llandes de Coca-Cola que, llunt de tindre l’intenció de fer apologia de la Gran Catalunya, no era més que la direcció de la planta productora de la major part de les llandes comercialisades en el nostre país: carrer Països Catalans, 32, d’Esplugues de Llobregat. Quines coses passen... i quins gusts més rarets tenen alguns per a batejar carrers...)

 La "Coca-Cola dels Països Catalans"...

En fi. Els valencians no sols inventàrem les regles del joc d’escacs modern sino que, si esta bonica llegenda fora certa, també seríem els progenitors de la fòrmula de la beguda més coneguda i difosa arreu del món... ¡Quí sap!  I quí sap lo que haguera passat si el senyor Juan no haguera volgut vendre als americans els drets sobre la beguda, o haguera contat en el mateix poder comercial i econòmic que la Coca-Cola yanqui...

De lo que ningú pot dubtar és que, com m’apuntà l’amic Alejandro i yo subscric, els valencians sí que hem segut, indiscutiblement, els inventors d’un atre elixir. Un elixir curatiu, fortificant, vivificant, refrescant i sanador com el que més. Una beguda que no és precisament la més coneguda del món, pero sí, per descontat, la millor de les begudes.  Eixe beurage màgic que, després de tastar-lo, conten que féu exclamar al mateix Rei En Jaume en persona...

 ...això és or, chata! (falla infantil Palleter-Erudit Orellana 2010)

Que passeu unes bones pasqües, vos mengeu moltes mones i empineu ben alt el cacherulo.

4 comentarios:

Vent d Cabylia dijo...

o_o

Impressionant!

Billy dijo...

Ya havia llegit esta historia en un suplement de un diari, fa uns anys.
De totes formes la teua m'agrada mes ya que esta en valencia.

desficium dijo...

¡Hei, valent! Molt bo, pero ¿i el café-licor? Eixe també estimula, també.

Masclet dijo...

Ye Vicent, quànt de temps sense vore't per ací...

BILLY, efectivament; de fet he ficat un enllaç a les pàgines del Levante i Las Provincias de 1998 en les que ho contaven. La veritat és que yo no tenia ni idea fins que me ho varen comentar...

Senyor DESFICIUM, bon apunt. Yo tenia un amic de família alcoyana (fa molt de temps que no el veig, per circumstàncies de la vida), naixcut un 23 d'abril per a més senyes del destí, que mantenia ferma la seua identitat en les hores d'oci. Ni cervesa, ni gin-tonic, ni uisqui: sempre demanava un café licor, ya fora en la terrassa més pija de la ciutat o en el pub més cutre del Carme.

El tema era que, depenent de si el local tenia o no existències del preciat licor, decidia si tornaria al tuguri en qüestió o no... El Palleter? Vinatea? ¡Allò sí que era defendre la personalitat pròpia, i lo demés romanços! :D