Coses que MAI hauria pogut escriure yo (II) - Qué bonita está Valencia, que no nos la cambien

En juny d'enguany aparegué una carta en la secció de Cartes al director del diari Las Provincias, que inserte a continuació:

Que no cambie Valencia

Estoy cada día más preocupada por todo lo que oigo sobre el cambio de rumbo de Valencia con respecto al idioma. Los valencianos siempre han sido inteligentes, abiertos, alegres y no tienen nada en común con los catalanes. Valencia ha avanzado, no se ha estancado desde hace tiempo.

Da gusto ir a Valencia. En Valencia se oye el valenciano y el español a la vez. Los que no sabemos valenciano no tenemos ningún problema como se puede tener en Cataluña, Galicia o el País Vasco. No, Valencia no. Valencia mira al futuro y el futuro no es cerrarse hablando un idioma interno. Es de inteligentes saber que estudiar en otro idioma que no sea el español (hablo de este país) es cerrarnos a la cultura, a saber más, a tener mayor futuro, y eso no nos lo podemos permitir.

A los que vamos a Valencia, porque amamos Valencia, nos estimula su alegría, su apertura, sus ganas de superarse, todo. No soy nacida en Valencia pero soy hija de valenciano, no vivo en Valencia sino en Madrid pero vivo por Valencia, muero por Valencia, sueño en Valencia y me enorgullezco de Valencia. No quiero que Valencia cambie y nos introduzcamos en esos nacionalismos que no nos llevan a nada más que a odios y a perdida de futuro.

Y lo que más me gusta del mundo es oír el himno de Valencia delante del de España.

Amunt Valencia. Te amo, Valencia.

No poguí resistir-me a escriure la següent contestació, que em publicaren uns dies després:

Valencia ya cambió

Tengo 31 años. Nacido en Valencia, e hijo de albaceteño y valenciana. Cuando mi abuela materna era joven, allá por los años 20 y 30 del siglo XX, ya fuera en el Cabanyal, donde nació, o en el Carmen, donde vivió su juventud, y ya no digamos la Huerta, lo raro en esta ciudad era oír hablar castellano: ella me lo contaba. El castellano, sobre todo, se escribía. Y también se hablaba, claro: por las clases más privilegiadas (aunque algunos seguían hablando valenciano en su casa); por los inmigrantes del interior de Valencia y de Aragón, que enseguida aprendían el valenciano; y por supuesto, en la escuela. Pero el valenciano era la lengua general hablada –y cantada– en toda la ciudad. Periódicos como La Traca, escritos íntegramente en valenciano, tenían unas tiradas que para sí querrían hoy algunos.

Pero a partir de los años 40, y por diversas circunstancias (políticas, sociales…), una generación entera de valencianos de la capital decidió que la lengua de nuestros reyes forales, el idioma valenciano con el que San Vicente Ferrer predicó por toda Europa, no era digno de ser transmitido a sus hijos, a los que el idioma castellano debía asegurar, supuestamente, un futuro mejor. Y gracias que no les imitaron los valencianos de los pueblos, porque de lo contrario el valenciano sería hoy una lengua muerta.

Por eso, que la señora C. M., en su carta publicada el pasado 6 de junio, se queje del “cambio de rumbo de Valencia respecto al idioma” por los intentos de recuperar el uso del valenciano, me produce el más profundo estupor. Y me ofende personalmente cuando dice que “estudiar en otro idioma que no sea el español es cerrarnos a la cultura”. Yo estudié en valenciano toda la educación secundaria. Ello me permite hablar, leer y escribir correctamente nuestros dos idiomas, y me facilitó acabar después una carrera. No creo que porque los niños de Badajoz o Écija estudien sólo el castellano sean más cultos que los de Algemesí o Benicarló por estudiar valenciano y castellano: en todo caso, será al revés, porque los nuestros conocerán perfectamente dos lenguas españolas.

Comentaris:

1) La realitat és que la carta d'esta senyora reflectix, en poques llínees, una forma de pensar molt característica d'un determinat sector sociològic dels valencians; i no hi ha cap diferència entre haver naixcut fòra o dins de Valéncia, perque com tots sabem, una generació sancera d'habitants de les ciutats de Valéncia i Alacant (en honroses excepcions que sempre es donen), decidí en son moment (o, simplement, acceptà com a normal) que parlar valencià havia de reduir-se a una questió folclòrica de gent inculta (quan no separatista), ya que hablar bien el castellano es de gente de cultura. Algun dia ampliarem este fet històric.

Un bon eixemple és la nostra alcaldessa quasi-perpètua per voluntat popular, naixcuda en aquella época, que és valenciana per les dos branques i de vàries generacions, pero que no amolla ni una en valencià excepte el dia de la Crida (per allò de una vez al año no hace daño).

2) Si es llig alguna de les opinions ya insertades en este blog, s'haurà deduït que no soc precisament sospitós de catalanisme redomat. Pero ya cansa que el fantasma català servixca com a coartada per a acabar de culminar la substitució de la llengua valenciana pel castellà en les grans ciutats valencianes i, cada volta més, en les poblacions mijanes i les ciutats dormitori del seu entorn.

Qui haja viajat a Galícia, el País Basc, Catalunya o les Balears sap perfectament que, llevat de quatre radicals, ningú es posa a parlar en el seu idioma propi si veuen que no els entens. Pero atra cosa molt diferent, és l'exigència de que, qui vullga treballar allà, haja de tindre uns coneiximents mínims de les dos llengües oficials del territori, i més encara si son funcionaris, és dir, servidors de l'Estat i dels ciutadans.

És intolerable que encara ad estes altures se donen les típiques situacions de hábleme en cristiano que no le entiendo, i lo de la mala educación per parlar en valencià a castellanoparlants que porten tota sa vida vivint en Valéncia. Si yo estic en la meua terra, i parle en una llengua que és la pròpia i oficial d'eixa terra, tots els funcionaris, com a mínim, han d'entendre'm sense posar cares rares. Lo demés és discriminació i bilingüisme fals, és dir, diglòssia. ¿S'imagineu un President del Govern d'Espanya que no sabera parlar castellà? Puix això.

3) Me toca també la moral això del español. Que el castellà siga la llengua espanyola més generalisada i l'única que s'ha extés per l'estranger, no vol dir que les atres llengües pròpies no siguen també tan espanyoles com el castellà; dir lo contrari, és tant com dir que els que les parlem no som espanyols. És això lo que volen realment? Com molt bé diu la Constitucio Espanyola de 1978, artícul 3:

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret a usar-la.

2. Les demés llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acort en els seus Estatuts.

3. La riquea de les distintes modalitats llingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

4) Lo de la puntaeta de l'himne espanyol després del valencià me rust, ho senc. Respecte profundament a qui pense lo contrari, pero no sé qué pinta l'himne d'Espanya en la cremà de la falla de l'Ajuntament, o en la davallada de la Senyera, immediatament després d'interpretar de forma apoteòsica (no es pot tocar d'atra manera) l'himne de Valéncia. En expressió popular, me trenca el rollo patriòtic de forma absoluta. Me pareix com un signe de dir "vos deixem que toqueu el vostre himne, pero no s'emocioneu massa, i recordeu a qui perteneixeu realment". ¡Com si la lletra (oficial) de l'himne de Valéncia deixara lloc a algun dubte!. A cada acte lo seu: de la mateixa forma que seria absurt tocar també l'himne de les 17 comunitats autònomes cada volta que es toca l'himne d'Espanya (per eixemple en la festa del 12 d'octubre), o tocar també l'Asturias patria querida cada volta que Alonso guanya una carrera, o la Balanguera quan Nadal guanya un torneig.

5) Diu esta senyora: "Valencia mira al futuro y el futuro no es cerrarse hablando un idioma interno. Es de inteligentes saber que estudiar en otro idioma que no sea el español (hablo de este país) es cerrarnos a la cultura, a saber más, a tener mayor futuro, y eso no nos lo podemos permitir."

Fixeu-se en el raonament implícit d'eixes paraules:

"español" = futuro, cultura, inteligencia, saber más.
valencià = pasado, incultura, ignorancia, saber menos.

Ésta és la curiosa forma en que esta senyora (i molts valencians) diu amar a Valéncia i la seua personalitat.

6) Resulta irònic que la carta es titule "Que no cambie Valencia". Qui conega l'història recent d'esta ciutat sap perfectament quin era l'idioma majoritari fa cent anys (el valencià), i quin ho és ara (el castellà). Si en lloc d'haver segut substituït pel castellà, el valencià haguera sucumbit a mans de l'àrap o el romanés, tal volta l'opinió d'esta senyora i d'alguns suposts "valencianistes" d'extrema dreta seria diferent, pero el fenòmen seria exactament el mateix.

Efectivament, Valéncia ya va canviar majoritàriament de llengua, en un procés antic pero que s'agudisà de forma absoluta des dels anys 40 del segle XX. No es tracta de renunciar al castellà, llengua internacional que nos permet comunicar-nos en els atres pobles d'Espanya, i que en forma de modalitats llingüístiques particulars, és també pròpia de moltes comarques valencianes de l'interior. I que ha estat present en la nostra lliteratura des de fa segles. Pero és que saber parlar, llegir i escriure be el valencià no impedix parlar, llegir i escriure castellà (i viceversa); tot lo contrari. És més, facilita l'aprenentage d'atres llengües (com l'anglés, Ciudadanías a banda), perque acostuma al parlant a canviar de llengua en més facilitat, com ho demostren multitut d'estudis.

Dels valencians del segle XXI depén que l'idioma valencià, a partir del convenciment i la divulgació de la nostra història i cultura, i mai des de l'imposició, se mantinga i torne a recuperar-se mínimament; o pel contrari, que passe a engrossar la llista de llengües mortes. Els signes actuals respecte a la seua evolució futura són contradictoris; la millor tàctica és ser conseqüents en lo que es predica (cosa no massa habitual entre alguns valencianistes).

Pero que quede clar: la llengua valenciana serà lo que els valencians vullguen; ningú la defendrà si nosatros no la defenem. I si els valencians volem que desaparega, o simplement nos dona igual, despareixerà, no ho dubteu.

La protecció de l'Horta (II)

En esta entrada vullc insertar un escrit que em publicaren fa uns quants anys (en setembre de 2000) en el Magazine dominical del Levante, com a reflexió sobre un artícul anterior del mateix Magazine, en el que es destacava l'admiració que l'Horta de Valéncia havia provocat al llarc dels segles en molts visitants estrangers de Valéncia:

La Huerta de Valencia.

Me gustaría felicitar a José Enrique Ruiz-Domènec por su "Viaje a nuestro pasado", y especialmente por su capítulo 7, publicado en el Magazine del 20 de agosto y dedicado, entre otras, a mi ciudad, Valencia.

Al hilo del mencionado articulo, quisiera aprovechar la ocasión para llamarles la atención sobre el estado actual de la Huerta de Valencia. Un paisaje retratado en todas las épocas y por los mas diversos autores ("el paraíso terrenal" de Münzer, como se refleja en el citado artículo), que constituye poco menos que la más alta -y a veces tópica- expresión del ser valenciano (histórico, paisajístico, cultural, lingüístico, arquitectónico y todo lo que quieran) y que desde hace tiempo viene suscitando polémicas sobre su imparable degradación y desaparición a costa del crecimiento urbano y de las infraestructuras de transporte.

No estaría mal que en un futuro dedicaran uno de sus interesantes artículos a este tema, en el que confluyen desde el romanticismo por un modo de vida en trance de desaparición a la especulación más salvaje de quienes ven la Huerta como un solar para edificar más y más bloques de viviendas, sin olvidar a los propios agricultores, que sólo saben que su duro trabajo cada vez les sale menos a cuenta (corre entre ellos un elocuente dicho: "Donen més diners els atovons que els melons" -"dan más dinero los ladrillos que los melones"-).

De los actuales valencianos depende el futuro de la Huerta; de momento, hemos conseguido que lo de "la tierra de las flores, de la luz y del amor", lo de la "blanca barraca" (que al final habrá que buscar en un museo) y lo del "Turia de plata" (seco la mayor parte del año) del famoso pasodoble de Padilla empiece a ser un lamentable anacronismo.

En esta qüestió, per desgràcia, huit anys després continuem igual o pijor... crec que sobra qualsevol comentari.

Programa polític-electoral de 1915

En 1915 (ya ha plogut!), la Joventut Valencianista (de la que a la saó formaven part coneguts valencianistes de l'época, com Josep Maria Esteve Victoria, Salvador Ferrandis Luna, Josep Giménez Fayos, Josep Maria Bayarri, Francesc Aguirre, Marià Ferrandis i Faust Hernández Casajuana en Valéncia, o Gaetà Huguet i Salvador Guinot en Castelló) fundà un semanari, en el nom de Pàtria Nova, en el que solia incloure's, sobretot en els primers números, l'ideari polític de l'organisació, condensat en 11 punts.

La Joventut Valencianista d'aquella época, encara que desijava mantindre una posició transversal i no radical en la que es pugueren vore reflectides diferents sensibilitats, mantenia unes posicions clarament nacionalistes, que l'enfrontaven tant al regionalisme moderat i "ben-entés" del Rat Penat de Teodor Llorente i les forces conservadores, com sobre tot als republicans blasquistes. Estos últims, repreentats per Félix Azzati sostenien, des de les pàgines del diari "El Pueblo", atacs furibunts contra el valencianisme polític, que en aquell temps començava a donar els seus primers passos, després de la publicació del famós "De regionalisme i valentinicultura" de Faustí Barberà el 1910.

Els exabruptes del senyor Azzati probablement ofendrien en l'actualitat la sensibilitat de més d'u, encara que segurament (ai ai) trobaria també molts adeptes en esta Valéncia nostra del segle XXI. Com a mostra un botó, arreplegat per Alfons Cucó en "El valencianisme polític", procedent d'u dels seus artículs en "El Pueblo" (1907), en el que, referint-se als incipients intents de construcció del valencianisme polític i cultural, este senyor opinava:

No nos engañemos, señores. Aquí en Valencia no ha habido jamás personalidad propia, fuimos siempre un terreno abonado para todas las irrupciones y nuestro carácter, como la pólvora, todo se va en humo y gritería [...] Es una tontería el querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco consistente. Estamos todos en el secreto, ni historia, ni literatura, ni lengua, ni nada.

En un atre dels seus artículs, Azzati dia, referint-se a un escrit de Josep Maria Escuder en favor de la constitució de la Solidaritat Valenciana (anàlogament a la "Solidaritat Catalana", que era un moviment autonomiste format en 1906 per diversos partits polítics catalans que buscaven unir forces per a reivindicar concessions a l'estat central):

Aquí no queda más alma valenciana que ese postizo engendro que se trata de resucitar para obligarnos a lamentables pérdidas de tiempo precioso [...] Si existiera aquí alma valenciana ¿cree Escuder ni nadie que podríamos negarla? [...] Esos grupos regionalistas que cultivan las letras valencianas, que hablan nuestro dialecto, no como en los buenos tiempos, porque se les tildaría de ridículos, sino como ahora se conoce, merecen todos nuestros respetos, todas nuestras simpatías, como las merecen los arqueólogos.

Si estes coses dia el senyor Azzati en 1907, quan fins en les ciutats de Valéncia i Alacant l'idioma valencià era encara absolutament majoritari entre la població, i qualsevol valencià d'a peu, com qui diu, sabia cantar una albà i ballar l'u i el dos, no volem ni pensar qué diria hui, cent anys després, vist l'estat actual de postergació i descomposició de la personalitat tradicional valenciana...

Clar, que és preferible la sinceritat del senyor Azzati de principis del segle XX, que l'hipocresia i la falsetat d'alguns eminents líders polítics actuals... i no em tireu de la llengua, perque no és menester que diga noms.

S'ha de dir, no obstant, que els republicans blasquistes, en opinions com les anteriors, barrejaven la simple ideologia en la més pura estratègia política del moment: pensaven que el moviment "solidari" català havia debilitat els esforços de l'incipient moviment republicà català, i de més de considerar-lo "separatiste", no podien acceptar tampoc el moviment solidariste valencià, perque en ell campaven des dels carlistes que desijaven el retorn dels vells Furs, fins a forces catòliques tradicionalistes (enemics frontals dels blasquistes, que es caracterisaven pel seu anticlericalisme cerval) i els republicans sorianistes escindits del partit republicà original que fundara Blasco Ibáñez, que competien directament pel seu espai electoral: fonamentalment, la ciutat de Valéncia, que era la única zona del Regne no dominada pel caciquisme imperant.

El moment històric és interessantíssim, perque d'estes primeres alineacions i estratègies polítiques naixqueren també els dos grans blocs del valencianisme polític (el pro-catalaniste i l'anti-catalaniste) que, lamentablement, s'anirien eixamplant i radicalisant fins a la ruptura total en els anys 70 del segle XX.

A opinions com les anteriors, i sobre tot, a l'apatia i l'indiferència habitual dels valencians cap a estes qüestions, s'havia d'enfrontar la nostra Joventut Valencianista de 1915. Vejam, per fi, quins eren els 11 punts del seu ideari polític de fa un segle (en la seua ortografia original), i aprofitem per a reflexionar si hui, quasi 100 anys després, estarien satisfets de lo conseguit per la nostra societat actual:

1) Volem: l'oficialitat de la llengua valenciana. (De moment, mes que siga de milacre, coneixent-nos als valencians, anem bé...)

2) Que siguen valencians tots els que en el nostre Reine desempenyen càrrecs públics, inclosos els governatius i administratius, i els militars que impliquen jurisdicció. (Açò no ha passat ni, tal com va el món, passarà. Ara, a voltes crec que són pijors encara els de dins que els de fòra)

3) L'autonomia tan ampla com se puga obtindre pera'l municipi i la nacionalitat valenciana. (En això estem. Lo dels municipis, espayet, que en aquella época ni s'imaginaven les maganches dels regidors d'Urbanisme...)

4) El restabliment del dret foral valencià, ab les modificacions que aconselle el temps. (Li pese a qui li pese, en això estem també. Per molt que el PSOE se negue a recolzar la recuperació del dret civil valencià. La cosa té pèl, i dona per a escriure; ya vorem si trobe el moment)

5) El servici militar voluntari i retribuït. (Prova superada. En aquella época, si no eres ric i no podies pagar l'exenció, anaves dretet a la Guerra d'Àfrica a acaçar als rifenyos...)

6) La instauració del crédit agrícola en tot el reine. (ara estem més en crèdits immobiliaris, la veritat. ZP diu que els bancs i caixes gogen de bona salut, i en la inyecció eixa que els van a donar... hipotecas para todos fins que el cos aguante)

7) Bolsa de treball i Museu social valencians. (Ai, el paro... qué es penseu, que lo de la cola de l'INEM, els 40 dies per any treballat i els contrats indefinits ya existien en temps dels romans i els cartaginesos o qué?)

8) Caixes de retiro per a la vellea. (Ídem de lo mateix. A esllomar-se fins a fer coll de figa, és lo que tocava en aquella época. Lo de la pensió de jubilació i els viages de l'INSERSO, inimaginable, clar; ni les dentadures postisses, che)

9) Pensions als pares prolifics i exenció d'alguns impostos. (Una atra prova superada. Toquem fusta)

10) La ensenyansa integral gratuita i obligatòria. (el saber nos farà lliures, pero hi ha alguns que encara no ho han comprés. En aquella época, que qui volia aprendre a llegir ho havia de pagar de la seua boljaca, n'eren més conscients que ara).

11) Tractats de comers i abaratament de tarifes ferroviaries i marítimes. (L'Unió Europea, l'euro i la globalisació ya formen part de nostra vida. Que els valencians érem, de sempre, lliurecanvistes, enrecordeu-se'n... fins que vingueren els chinos)

Be. digam que 10 dels 11 anhels d'estos valencianistes de 1915, s'han fet realitat en 2008, o com a mínim van pel bon camí. ¿Seríem capaços de fer un endecàlec de la categoria i profunditat d'este, per als valencians de 2008? ¿I passarien uns atres 100 anys fins que es fera realitat...?

Coses que MAI hauria pogut escriure yo (I) - Sobre el valencià, l'extremeny i els prevaricadors

En el 9 d'octubre encara calentet (a vore si em dona temps de fer algun comentari decent al respecte, ans que es passe de moda) vullc iniciar una nova secció: sobre escrits que diferixen tant de la meua forma de pensar, que MAI en la vida els podria haver escrit yo.

De tant en tant -ningú és perfecte- m'agrada escriure cartes al director, per provar sort i vore si les publiquen en el diari corresponent.

La veritat és que la llimitació d'espai que imponen (habitualment, 20 llínees) obliga a condensar tant lo que vols dir, i a destriar lo que puga ser secundari, que hi ha voltes que el raonament se queda coixo, o falt d'una contundència completa; pero per atra part, facilita anar al gra sense rodejos ni romanços superflus.

Normalment solc escriure quan, en el mateix diari, ha aparegut prèviament un escrit que m'ha tret tant de polleguera, que no puc resistir deixar de fer atres coses de més rendiment econòmic o utilitari per a preparar unes quantes llínees com a resposta.

Començaré per una resposta a un escrit del senyor Rafael Ramos (secretari de política llingüística del Bloc, per a més senyes) que aparegué publicat en el Levante del dia 28 d'abril de 2008. Inserte en primer lloc el dit text, i a continuació la meua resposta, que es publicà uns dies després. Per últim, un chicotet comentari aclaridor.

Prevaricació lingüística

Qualsevol dia veurem algun alt càrrec del Partit Popular entrar en presó per prevaricació lingüística. La conselleria ha publicat una nova convocatòria d´oposicions per a professorat d´Ensenyament Secundari en què passa olímpicament de l´ordenament legal vigent en matèria lingüística. Setze (16!) són ja les sentències i els pronunciaments del Tribunal Superior de Justícia, del Suprem i del Constitucional contra la política lingüística del Govern de Camps. Setze sentències en les quals els jutges han dit que sí, que «valencià» i «català» són jurídicament la mateixa cosa.

Contra el criteri de les universitats de tot el món, de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua que ells mateixos van crear, dels tribunals, el Govern de Camps continua negant la unitat de l´idioma i la validesa dels certificats de llengua expedits per les diverses administracions, inclosa la Llicenciatura en Filologia Catalana que s´imparteix a les universitats d´Alacant i de València.

Què passaria si el Govern autonòmic extremeny -posem per cas- gosara afirmar que l´extremeny és un idioma diferent del castellà, i decidira unilateralment que la Llicenciatura en Filologia Espanyola no acredita el coneixement de l´extremeny? Hi hauria un clamor de peticions de dimissió, se´ls consideraria justament «enemigos del idioma», gent perillosa que atempta «contra el futuro de una lengua universal hablada por 400 millones de personas en todo el mundo».

Si aquest hipotètic govern estrafolari insistira per aquest camí, i es dedicara a discriminar per aquest motiu els opositors, es trobaria amb els recursos presentats pels interessats, als quals s´afegirien, probablement, les universitats públiques i les entitats cíviques. De manera que els tribunals acabarien donant la raó a qui la té, i el govern en qüestió hauria d´acatar i aplicar les sentències o enfrontar-se a més d´un plet per prevaricació.

El Govern extremeny, evidentment, no faria això. I els valencians no som ni millor ni pitjor que els extremenys. Però ningú no ho diria: cada vegada que el PP fica cullerada en les equivalències dels títols, és un colp baix als milers de valencians que treballen en l´ensenyament públic a Catalunya i les Balears gràcies al fet objectiu que compartim un idioma. Cada volta que el PP enarbora el fantasma anticatalanista, és un insult a la intel·ligència i una amenaça per al futur del valencià.

Els consellers i els directors generals del PP només accepten els manaments dels jutges quan els són favorables. En lloc d´acatar les resolucions judicials i els dictàmens acadèmics, com haurien de fer, en l´exercici dels seus càrrecs, se´n burlen. Saben que actuen contra les normes de l´estat de dret, que perjudiquen els ciutadans, que perdran el plet, però no els importa: com que les despeses les pagarem els contribuents... No és això prevaricació? No ha arribat l´hora que els tribunals els imposen un càstig exemplar?

RAFAEL RAMOS
*Secretari de Política Lingüística del Bloc

La meua carta, publicada uns dies després:

Al senyor Ramos

El senyor Rafael Ramos, en l’article publicat en este diari el passat 28 d’abril, considerava “gent perillosa” i “enemigos del idioma” ad aquells que hipotèticament afirmaren que l’extremeny és un idioma diferent del castellà, i establia un paral·lelisme en la nostra llengua, qualificant a més de “prevaricadors” a tots aquells que gosaren considerar el valencià com a una llengua diferent del català.

Sent comunicar-li, senyor Ramos, que aplega tard: l’extremeny ja està reconegut des de fa temps com a idioma per la norma internacional ISO 639-3 i l’organisació SIL International, que codifica, per mitjà d’identificadors únics de tres lletres, tots els idiomes humans coneguts. En este cas, li aplica el codi ext (per als incrèduls, vore http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=ext).

No cal dir que, com molt bé diu vosté en el seu article, gràcies, entre atres, a les sentències dels mateixos Tribunals de Justícia que han declarat legal la prolongació de Blasco Ibáñez a través del Cabanyal, o han ordenat la demolició del Teatre Romà de Sagunt, el valencià no existix oficialment, més que com a part de la llengua codificada com a cat i nomenada, en les normes ISO mencionades, “català-valencià-balear” (http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=cat).

Una denominació composta que, per cert, les nostres universitats ignoren (com, per exemple, en el nom de la titulació de Filologia Catalana), com ignoren les recomanacions lingüístiques de l’AVL, o les que defenen l’ús de la denominació històrica, tradicional i estatutària del nostre idioma, que des del segle XIV és la de llengua valenciana o idioma valencià.

Comentaris:

1) Per a escomençar, no és menester dir que si posicions com la del senyor Ramos són el símbol de la valencianisació del Bloc, me pareix a mi que en un poquet de sort d'ací a 100 anys hauran acabat el procés valencianisador.

2) La meua carta està deliberadament escrita en valencià seguint les Normes de l'AVL (de forma un poc lliure), per a intentar demostrar que la posició de Ramos (en realitat, coincident en la postura actual de les nostres Universitats, pero totalment contrària al sentir de la majoria del poble valencià), és molt més radical i procatalanista que la de la mateixa AVL i els organismes internacionals que es dediquen a classificar i posar nom als idiomes d'una manera normalisada i sistemàtica, que per lo manco reconeixen una denominació composta per al conjunt de parlars valencians, catalans i balears.

3) Sorprén també, de l'actitut del senyor Ramos, la beligerància cap a l'extremeny, un parlar, com veem, reconegut internacionalment en la seua especificitat (tindrem que anar a preguntar-los com ho varen conseguir). ¿No quedàvem en que la diversitat llingüística és un patrimoni a protegir? ¿Qué passa, que l'extremeny no té el pedigrí suficient per al senyor Ramos? I parlant d'acreditacions de coneiximent d'idiomes; no sé si el senyor Ramos, que imagine que sabrà parlar i escriure el castellà en correcció, s'atreviria a ensenyar extremeny en les escoles de Caçris (Cáceres); vejau un eixemple en la recent estrenada Wikipedia (Güiquipeya) en llengua extremenya...


4) Yo estiguí treballant un any en les illes Balears. Quan per fi vaig conseguir que, si yo els parlava en valencià, no em contestaren en castellà sino en mallorquí, allò era la monda lironda. Recorde especialment conversacions en dos companyeres (una de Sóller i un atra de Sa Pobla) en mallorquí total... quina llàstima que eixe no és l'idioma que ensenyen en les escoles.

L'efecte que em feya era més aïna un bilingüisme passiu, en que cada u parla en la seua llengua i intenta entendre lo que diu l'atre, com si estigueres charrant en un italià o un gallec que parlen en el seu idioma.

La televisió autonòmica, no cal dir-ho, usava un català perfectament normalisat, en lleus matisos que revelaven l'orige balear dels seus locutors; pero afortunadament hi havien atres canals més locals. Mai m'oblidaré d'un programa (Nit de bauxa, crec que es dia) que feyen en el Canal 4 Mallorca els dijousos, i que vaig vore en una nit d'avorriment en l'hotel. Un programa d'estos que entrevisten a persones de pobles, i conten succeïts, situacions humorístiques, etc. Vos promet que no puguí entendre una conversació completa en tot el programa; incloent als presentadors, que estaven en la seua salsa pero que no se'ls entenia ni jota. Si yo vaig allí a ensenyar-los el meu valencià i ho accepten, avant, més llocs de treball per als paisans; pero d'ahí a afirmar que és lo mateix, va un món.

I no digam ya en els menorquins... la cara que posaven quan me sentien parlar era per a retratar-la. Un atre detall: la megafonia de l'aeroport de Maó era en menorquí autèntic "Els hi pregam que tenguin ses seves pertinences controlades en tot moment... Sortida des vol tal... Vagin amb urgència en es punt d'embarcament, porta nombre 3..." fins que acabaren les obres d'ampliació de l'aeroport, i aprofitaren per a canviar-la per català normalisat... Ah, el progrés...

(en Palma, la megafonia era exclussivament en castellà i anglés, i a voltes en alemany; no sé si haurà canviat últimament, pero em pareix senzillament vergonyós, a pesar de no ser mallorquí)

5) Sorprén també el sobtat fervor incondicional cap als diversos tribunals que han fallat a favor de l'inexistència del valencià; sobre tot, quan estos mateixos tribunals han pres resolucions al voltant d'atres qüestions que afecten al patrimoni cultural valencià (com les que comente en la meua carta) que evidentment mereixen el màxim respecte en tant que emanades d'òrguens constitucionals de l'Estat, pero certament discutibles, com el mateix Bloc s'ha encarregat de deixar clar quan ha tengut oportunitat.

6) Ya cansen les habituals analogies de l'estil de "el valencià és al català com l'andalús o l'extremeny són al castellà". És a dir, "el valencià és un dialecte, un català mal parlat", que és lo que habitualment s'intenta clavar entre cella i cella als nostres chiquets. Els extremenys i els andalusos mai digueren en ple segle XIV que escrivien en extremeny o en andalús; els valencians, sí que dien escriure en idioma valencià o llengua valenciana, de forma clara i rotunda. De fet, ni Extremadura ni Andalusia eren entitats polítiques diferenciades dins de la Corona de Castella; el Regne de Valéncia, en canvi, sí que ho era, unit només en la persona del Rei als atres territoris de la Corona d'Aragó. La relació valencià-català, si es pot comparar a alguna atra situació, és anàloga a la relació gallec-portugués, com analisarem en un atre moment.

7) I acabem. Tot lo món té dret a defendre les seues posicions, per molt equivocades que ad alguns nos puguen paréixer. Pero lo pijor, en diferència, és que em diguen enemigo del idioma i gent perillosa per defendre l'existència d'un idioma valencià diferent i diferenciat del català. És, probablement, lo que em mogué a escriure la carta. No pots dir-li enemic perillós (i prevaricador, que naturalment ha d'anar a la presó; una volta de rosca més!) a la majoria del poble valencià, que supostament dius defendre des del teu partit polític.

En fi, senyor Ramos, un plaer haver mantingut esta conversació virtual. Li recomane que entre a este blog, per a que puga comprovar en primera persona que l'extremeny no és cosa de gent perillosa i enemiga de la lengua del imperio. No pareix precisament que Extremadura es trobe a hores d'ara en estat d'excepció, ni que s'haja desencadenat el Juí Final en versió filològica des de que tenen la seua Wikipedia en extremeny; més be és el primer pas per al reconeiximent d'un atre idioma en perill de desaparició per fagocitació del castellà, com l'asturià, el lleonés o l'aragonés.

Sobre el nom de la nostra terra (I)

Açò d'estudiar i treballar simultàneament, ademés de no ser massa bo per a la salut, reduïx dràsticament el temps i les ganes de dedicar-te a coses més "ocioses", com per eixemple anar escribint en el blog... pero be, farem lo que podrem.

Hui que tinc un momentet, m'abellix parlar d'un atre dels temes estrela en que els valencians solem gastar el nostre valuós temps. Que no és atre que l'àrdua tasca de decidir cóm dir-li, en certa "propietat", ad eixe trosset maravellós de terra que s'estén poc més o manco entre les ciutats de Vinaròs i Oriola, sense que ningú s'escarote o s'esgarre les vestidures.

El tema ve molt be al cas, perque la prensa valenciana porta unes quantes semanes fent-se ressò de certa tendència dins del socialisme valencià que, pareix ser, desijava un canvi en la denominació del partit. És dir, canviar allò de Partit Socialista del País Valencià, per Partit Socialista de la Comunitat Valenciana o, simplement, Partit Socialista Valencià o Partit dels Socialistes Valencians. La tendència devia ser minoritària, o han acabat espantant-se, perque la qüestió s'ha votat en el XI Congrés Nacional del PSPV-PSOE que està celebrant-se en estos moments, i s'ha desestimat el canvi per àmplia majoria.

Per a obrir boca, val la pena reproduir ací la lletra d'una cançoneta de Bernardí i el seu grup, que es va popularisar a final dels anys 70 del segle passat per a promoure entre els valencians el sentiment favorable a l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia. L'archiu d'àudio de la cançó és fàcilment trobable en la xàrcia, per a qui li puga interessar com a document sonor plenament definitori d'una época (no crec que a estes altures hi haja problemes de drets d'autor). La lletra diu aixina:

Caminem tots de la mà per esta terra,
treballem en ella tots els valencians.
Fem la pau i no la guerra,
i viurem com a germans!

Caminem, i anem fem Pàtria cada dia,
i afirmem la nostra Nacionalitat.
Demanem l'autonomia
i la Generalitat!

Valencians, anem fent Pàtria cada dia;
valencians, que tots sentim adoració
per les terres de Valéncia, Alacant i Castelló!

Caminem portant ben alta la Senyera
i lluitem en el treball i en el carrer,
perque el Regne de Valéncia
molt gran el tenim que fer.

Valencians, anem fent Pàtria cada dia;
valencians, que tots sentim admiració
per les terres de Valéncia, Alacant i Castelló!

Parlem tots en el País la nostra llengua
i tindrem pronte la gran satisfacció
d'aconseguir l'autonomia
per a la nostra Regió.

Demanem l'autonomia
per a la nostra Regió!!

D'entrada, deixant a banda la major o menor qualitat de la lletra, resulta admirable que, encara en 1978 (que és quan va sorgir la cançó), en la Batalla de Valéncia a punt d'esclatar, se pugueren barrejar sense problemes térmens com Regne, País, Nacionalitat, Pàtria o Regió; tots, naturalment, per a referir-se a la mateixa cosa innomenable.

Com és natural, no apareix per cap de lloc això de la Comunitat (invent d'última hora, com sabem, per a desbloquejar l'aprovació de l'Estatut, ya en 1982).

Tampoc, per supost, lo del Levante, infame denominació per a tot aquell valencià (siga d'un o atre signe) mínimament conscient de la seua història i personalitat, pero que goja encara de gran predicament, no a soles en Madrit i Castella en general, sino també entre aquells valencians (significativament, els alacantins) que no porten massa be això de que el mateix gentilici de valencià servixca per a la ciutat i per al regne-país-comunitat-regió-nacionalitat.

Veent cóm estava el tema, no és d'estranyar que el preàmbul i l'artícul primer de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, aprovat per fi el 1982, continga un llarc circunloqui per a justificar la personalitat diferenciada dels valencians i la forma oficial finalment triada (en realitat, inventada) per a referir-se ad ella: Comunitat Valenciana. Reproduïm abdós texts en l'ortografia original en que varen ser escrits (les Normes del Puig, per als desmemoriats), en el número 74 del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, de 15 de juliol de 1982 (senyale en roig les variades denominacions que s'utilisen per a referir-se al territori o al poble valencià):

PREAMBUL

El present Estatut constituix la manifestacio de la voluntat autonomica del poble de les provincies valencianes, despres de la seua etapa preautonomica, a la qual va accedir en virtut del Real Decret-llei deu/mil noucents setantahuit, pel qual es creava el Consell del Pais Valencia.

Aprovada la Constitucio espanyola, es, en son marc, on la tradicio valenciana provinent de l'historic Regne de Valencia es troba la concepcio moderna del Pais Valencia, donant arige [sic] a l'autonomia valenciana com a integradora de les dos corrents d'opinio que emmarquen lo valencia en un concepte cultural propi en l'estricte marc geografic que compren.



TITUL PRIMER

La Comunitat Valenciana

Articul primer.

U. El poble valencia, historicament organisat com a Regne de Valencia, es constituix en Comunitat Autonoma, dins de la indissoluble unitat de la nacio espanyola, com a expressio de la seua identitat historica i en l'eixercici del dret d'autogovern que la Constitucio reconeix a tota nacionalitat, en la denominacio de Comunitat Valenciana.

Els dos paràgrafs del preàmbul original, en chicotets canvis i redactats en temps passat s'inclogueren també en el Preàmbul de la reforma estatutària aprovada en 2006, mentres que l'artícul primer fon retocat llaugerament, eliminant l'adjectiu "indissoluble" i fent més clara la referència a la "identitat diferenciada com a nacionalitat històrica". La famosa qüestió de noms, per tant, se manté inalterada.

En el pròxim viage tornarem als inicis (escomençarem res manco que en els Furs) i anirem repassant com se referien els nostres antepassats a esta santa terra quan els era menester.

La Senyera a través del temps (II)

Fa llàstima comprovar cóm, encara hui, el desconeiximent i la intoxicació intencionada provoquen, entre un sector dels valencians, un rebuig quasi irracional cap a la Senyera.

Una de les objeccions que solen aduir-se, és que la Senyera és de creació o invenció molt moderna, i per tant, carix del més absolut valor històric. Deixant a part als científics que continuen creent que la Senyera coronada sobre franja blava se la inventà el mateix Franco (l'incultura no és patrimoni exclusiu de ningun grup social en particular), alguns investigadors, com Pere Maria Orts (actualment acadèmic de l'AVL), en "Història de la Senyera al País Valencià", pontificaven en els turbulents anys 70 del passat segle que la corona es va afegir a les barres a mitant segle XIX.

Sobre esta obra particular, hi ha un chicotet estudi, el redactor del qual no és precisament sospitós de "blaverisme", que es pot consultar ací, i que desmonta de forma excelent les teories d'Orts (encara que en atres qüestions reflectides en el dit escrit pugam no estar d'acort, com vorem més avant).

No obstant, la discusió venia d'antic. Josep Giner, en un escrit en la revista "El Camí" de novembre de 1933, dia, sense més base que la seua imaginació i les seues conjectures, que la franja blava era simplement una tela adicional ("un drap blavós") que es va usar en un moment donat (també, segons ell, en el segle XIX) per a poder cosir les barres al pal, i que després se va perpetuar en les següents banderes que es varen confeccionar.

L'articul fon contestat enèrgicament poques semanes després, en la mateixa revista "El Camí" per En Nicolau Primitiu Gómez Serrano, i la cosa quedà ahí. Podem llegir un extracte d'estos texts, per eixemple, en el llibre Nicolau Primitiu i Valéncia. Treballar, persistir, esperar, de l'Editorial L'Oronella (2003).

Com a trista curiositat, he de dir que el mencionat panflet anti-senyera de Josep Giner, el vaig poder llegir per primera volta en el meu llibre de "valencià" de COU, en el que anava inocentment (hahaha) inclòs com a eixemple de literatura periodística dels anys 30; i naturalment, sense incloure a continuació la raonada contestació d'En Nicolau Primitiu.

(i yo em pregunte: ¿quants chiquets, que no eren tan perspicaços ni tan incrèduls com yo, s'hauran cregut l'opinió infundada d'este senyor, simplement per haver-la vista arreplegada en el seu llibre de valencià, sense major comentari crític?)

També està el famós opúscul "El blau en la Senyera" de Joan Fuster, molt més breu que la "Història..." de Pere Maria Orts, pero prou més directe en la redacció i, almenys en lo que toca a l'orige de la nostra bandera (per ad ell, com no es cansa de repetir, a soles de la Ciutat de Valéncia), més equànim i ajustat a lo que pareix la realitat històrica.

És a dir, que la Senyera coronada naix del privilegi de Pere II de Valéncia, el Cerimoniós, que va voler premiar la llealtat de Valéncia front a les tropes invasores castellanes de Pedro el Cruel durant la Guerra dels dos Peres (1356-1369), en un privilegi que establia la costum de pintar una corona sobre la L cada volta que s'escriguera el nom de Valéncia, i que afegia la corona al senyal real de quatre barres roges sobre fondo groc, com a símbol de la Ciutat i per extensió (com tindrem oportunitat de vore) del Regne de Valéncia.

No es conserva el document original d'este privilegi (sí, en canvi, un atre molt paregut de la bandera de Burriana de 1348, contemporànea de la Senyera, composta també per les quatre barres i una franja blava vora el pal, pero en tres corones), pero el canvi el demostra l'acort de 1377 del Consell de la Ciutat que, per a renovar els sagells de l'administració municipal, que encara tenien, no ya el senyal real de les quatre barres, sino el més antic, d'una ciutat emmurallada que representava a Valéncia, determina:

«E haüd parlament sobre les coses desús escrites, lo dit Consell, pensant que los sagells de les corts dels ordinaris de la dita Ciutat no havia convinents en encara deguts senyals, com en cascú d'aquells hagués senyal d'edificis a forma d'una Ciutat.

E és cert que·l senyal per los molt alts senyors Reys d'Aragó atorgat e confermat a la dita ciutat era e és lur propri senyal de bastons o barres grogues e vermelles. E axí apparia en dues coses: la primera, en les banderes e penons e altres armes antigues de la dita ciutat, e la segona, en los sagells antichs del consell de la dita Ciutat.

Per tal, lo dit Consell, deliberadament e concordant, tench per be e volch e proveí que·ls ordinaris e escrivans de les dites corts deposats los dits senyals e sagells veylls dessús dits, e aquells trencats quan los novells sagells deiús contenguts los seran liurats, facen senyal e usen del dit senyal Real axí com a propi del senyor Rei, per lo qual e per autoritat del qual tenen e regexen lurs officis e axí com a senyal encara de la dita Ciutat en la qual fan regiment o exercici [...]

Açò, enadit que en lo senyal Real de cascun dels dits cinch sagells, al cap subirà sia feta corona, per dues raons, la primera car la dita ciutat és cap de Regne majorment, e la segona car lo molt alt senyor Rey, ara regnant, per son propri motiu e sa mera liberalitat, tenint-se així com fon sa mercé per molt servit de la dita ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada, specialment en los setges, e pus principalment en lo segon e derrer d'aquells tenguts sobre aquella per lo dit rey de Castella, enadí la dita corona al dit senyal, e per maior certificació e memòria lo dit senyor ladonchs e de ladonchs a ençà contínuament en les sues Reyals letres que ell signa de sa mà, ço és, en lo seu títol on se diu Rey d'Aragó, de Valéntia ctr. en la L que és mijana letra d'aquest nom Valéntia pinta de sa mà una corona...»

(Manual de Consells. S'ha afegit l'accentuació i la puntuació, i senyalat certes frases per a facilitar la llectura)

La primera constància escrita que ha quedat per a la posteritat, de que este canvi en les armes de Valéncia es féu visible, no a soles en els escuts, sagells o monedes, sinó també en la bandera (com en Burriana) és un atre acort del Consell de 1449 en el que es decidix fer una nova bandera:

«attenents [que] la bandera d'or e flama que la ciutat tenia fos squiurada e gastada, per tal proveïren ne fos feta una nova consemblant d'aquella, emperò ab corona» (Manual de Consells)

El mateix Jaume Roig, en el seu Spill o Libre de les dònes (1460), també arreplegava este fet històric del canvi en els símbols valencians (l'afegit de la corona sobre les barres roges i grogues):

«...lo seu rei Pere [...] com pus lleal / la coronà, / i li donà / com molt l’amara, / sola portara / en sa bandera, / penó, senyera / o altres senyals / armes reals / soles pintades / no gens mesclades / ab lo passat: / lo camp daurat / vermells bastons / sobre els cantons / d’or coronat».

No obstant, els portolans, antics mapes que s'usaven per a la navegació marítima i dels que la Corona d'Aragó era bona productora, ya mostraven des del principi del segle XV quina era la bandera de Valéncia. El primer portolà conegut en el que apareix la bandera en corona és un anònim datat en 1410, que estigué en la Cartoixa de Vall de Crist (Altura) fins a la desamortisació de Mendizábal, i que ara està custodiat en la Bilbioteca Nacional de França:

Es pot fer clic per a vore l'image a major tamany. A continuació inserte una ampliació de la zona a on se troba Valéncia, en la que es veu onejant una Senyera coronada:

A partir d'este moment, trobem una gran quantitat de portolans que mostren, sobre la ciutat de Valéncia com a cap del Regne, la senyera coronada sobre franja blava (de la mateixa forma que mostren, per eixemple, la bandera de Castella i Lleó sobre Toledo, Valladolit o Sevilla; la de Portugal sobre Oporto i Lisboa; o la bandera francesa de les tres flors de lis sobre París o Lyon): son els de Macià de Viladesters (1413), Beccario (1426), Vallseca (1439), Roselli (1466 i 1468), Benincasa (1473), Canepa (1489), Olives (1538 i 1552), Penadés (1556) o Martines (1570, 1572 i 1578), entre atres (feu clic per a vore-los ampliats):

Portolà de Battista Beccario (1426)

Portolà de Petrus Roselli, o Pere Rossell (1468)

Portolà de Gratiosus Benincasa (1473)

Portolà de Joan Martines (1570)

Ya sabeu: a partir d'ara, que ningú vos diga que la blavera se la inventà Franco sense que li contesteu com és menester: educadament i en arguments.

La protecció de l'Horta de Valéncia (I)

Benimaclet des de l'horta de la Partida de Vera. Valéncia ciutat.

Els que tenim la sort d'haver pogut encara jugar de chiquets (no fa tant de temps!) entre séquies, ceberes i alqueries, com yo mateix (en Patraix, ara que acaben de demoldre l'Alqueria de Benlloch i d'urbanisar l'últim tros d'horta que nos quedava), hauríem de ser plenament conscients de lo que està en joc: que un paisage i una cultura únics, que definixen com a pocs el caràcter i la tradició del Poble Valencià, i que ha existit durant mil anys (que es diu pronte) sense massa canvis, pot desaparéixer completament en 5 o 10 anys escassos (alguns diuen que en menys) si no es prenen mides urgents i realment efectives.

Han passat uns quants mesos des de que la nostra administració autonòmica tragué per fi a la llum pública el famós Pla d'Acció Territorial de Protecció de l'Horta de Valéncia, que supostament estava ya redactant-se quan el PP rebujà en 2001, gràcies a la seua majoria absoluta, l'Iniciativa Llegislativa Popular que en quasi 118.000 firmes (entre elles, la d'un servidor) solicitava la protecció efectiva de l'Horta històrica de la Vega de Valéncia.

Llegint els documents del Pla, les intencions són molt bones (entre atres qüestions perque, mes que siga llastimós, és la primera volta que un govern valencià es pren un poc en sério el tema)...

Tal volta, si les previsions se complixen, per a quan un any d'estos declaren per fi el Tribunal de les Aigües com a Patrimoni de l'Humanitat, pot ser que encara apleguen a temps de protegir alguna cosa més que les bruses dels síndics i el corralet metàlic que monten en la Porta dels Apòstols cada dijous...


No obstant, d'entrada, s'ha de dir que, en contra de lo que apuntaven algunes informacions, el Pla no pren ninguna mida clara per a contarrestar les requalificacions que, per eixemple, l'Ajuntament de Valéncia ya havia ormejat prèviament en la recent revisió del PGOU, que proyecta la cimentació de moltes hortes històriques fins ara supostament protegides, com lo que queda de la de la Punta, la de Faitanar, i sobre tot i de forma sagnant, l'horta d'altíssima qualitat de la partida de Vera (totes les fotos d'esta entrada són d'eixa zona) per a ampliar una atra volta el campus de la Universitat Politécnica i construir una atra ronda més.

Una nova ampliació, per cert, que ara diu lo senyor rector que es farà respectant l'horta existent; deu ser que tenen previst obrir l'Escola d'Ingeniers en Màgia Borràs, o que inventaran una nova forma de construir sense fer fonaments, perque d'atra forma no s'entén a qui pretenen enganyar...

Els que hem estudiat en el Poli, abans de la construcció del Campus dels Tarongers per part de l'Universitat de Valéncia, i de la pròpia ampliació de la Politècnica cap a la Malva-rosa (tanto monta, monta tanto), encara hem pogut conéixer en part de la seua antiga esplendor la partida de Vera, plena d'alqueries i barraques habitades per llauradors de tota la vida, que et saludaven en valencià i que podien arreplegar sense problemes tres i quatre collites a l'any; fins que el desmadre urbanisador i l'escassa estima dels valencians per lo que realment és valuós i únic feren la seua bona faena. Ací podeu consultar, per eixemple, un breu recort de lo que fon el Camí de Vera, la Senda de la Carrasca i tota la seua contornà.

Si el nou pla d'ampliació ha de continuar en la tasca mampresa estos últims anys, durant la primera ampliació, comenceu a tremolar; perque, encara acceptant les necessitats d'espai de les dos institucions (que es podia haver buscat en atres terrenys menys valuosos), ni la Universitat Lliterària ni la Politècnica han tengut a be deixar en peu NI UNA de les decenes d'alqueries i barraques que hi havia fa 10 ó 15 anys escassos en les hortes sobre les que ara s'assenten els seus flamants campus; i mireu si han tengut espai i temps per a planificar-ho tot be.

(nota 1: Xavier Mariscal tingué fa un temps els c... de denunciar, en l'inauguració d'una escultura seua instalada en la part nova del campus de la UPV, el "destrozo que se ha hecho de la huerta del camino de Vera" considerant que eixa terra "no se debería haber tocado y tendrían que haber hecho la Universidad en otros lugares como Paterna o de roca y no en esta tierra de sedimento en la que existía una biodiversidad fantástica". Mariscal sentencià que ara "han dejado esta mierda de césped con cuatro palmeritas", i esta circumstància li dugué a "reflexionar sobre esto y a jugar con lo que es naturaleza y lo que es artificio".

(nota 2: estos de la Lliterària, són els mateixos que clamaven al cel per l'urbanisació de la Punta quan la construcció de la ZAL del Port; pero ací en canvi dien que l'horta estava degradada i condenada, i bons mamotretos de cinc i sis plantes nos han clavat en el Campus dels Tarongers, i redell quina denominació tan florida; deu ser que aixina es dediquen a restaurar la degradació anterior en manco remordiments)

(nota 3: la lumbrera planificadora a la que se li va ocórrer en el seu moment juntar totes les facultats de Valéncia en el mateix carrer, no devia anar als llocs en atra cosa que no fora a peu; això de repartir els pols d'atracció de movilitat en àrees diferents per a no congestionar a soles unes zones determinades devia sonar-li a chino mandarín)

Antigues barraques junt al trenet Valéncia-Grau (ara tranvia) en els anys 90. Actualment desaparegudes.

Fent un poquet d'història, la partida de Vera quedà definitivament condenada en el PGOU de Valéncia de 1988 (quan governaven els del PSOE, ara que es mortifiquen tant en la defensa de l'horta). Este Pla General, encara en vigor, només protegia com a "Sòl no urbanisable d'especial protecció agrícola" la zona d'horta compresa al Nort de la proyectada Ronda de Benimaclet, el Camí de Vera i el Politècnic, regada per les séquies de Mestalla i Rascanya, que encara hui es conserva en perfecte estat, i és la que es veu plena de verdor en la part superior d'esta fotografia aérea (ampliable) del Poli:


Puix be; ara resulta que volen urbanisar-la sancereta fins al camí de Farinós (llímit en Alboraya), en Ermita de Vera inclosa...

Horta de cols junt a l'Ermita i el Molí de Vera. Sòl urbanisable des d'enguany

...per a unir-la fàcilment, gràcies a la requalificació simultànea, llastimosa i vergonyant de l'Ajuntament d'Alboraya, a uns atres 80.000 m2 d'asfalt i formigó per a reubicar el Alcampo i el Leroy Merlin, traslladats al mig de l'horta d'Alboraya per a poder fer a vora mar una marina en 1.000 vivendes d'alt stànding...

Abans...Després...

L'eixecució de l'AVE i l'accés nort al Port de Valéncia acabaran el treball...

D'esta manera, l'entrada a Valéncia per l'autovia V-21, l'única d'entre les importants a la ciutat que encara es pot fer entre alqueries, barraques i camps cultivats tot l'any, que crida l'atenció de tots els visitants, i que inclús podria explotar-se turísticament i culturalment, de la mà de les ermites, les alqueries, els camins d'horta i el cultiu en denominació d'orige de la chufa... quedarà borrada del mapa PER A SEMPRE (ací no valdran per a res els millons dels nostres imposts, com en les obres de Calatrava) per un mal entés desenrollisme... 1.000 anys d'història suprimits en 5 ó 10... no és un mal rècord.

Quan els hòmens callen, parlaran les pedres...

Ho podria haver escrit yo (I)

Tots hem llegit alguna volta un text, un escrit, que reflectia tan be lo que pensàvem, que hem sentit que perfectament el podríem haver escrit nosatros mateixos, del nostre puny i lletra (si l'inspiració nos haguera ajudat, clar).

Respecte a la inacabable polèmica sobre quins són els principis a seguir per a la normativisació del nostre idioma, se n'ha escrit i se n'escriurà a bondó; podríem destacar-ne molts, molt ben estructurats i sòlidament justificats, i és intenció meua anar comentant-los ací a poc a poc.

No obstant, per la seua brevetat, facilitat de llegida i encert, hi ha un text (el Manifest dels ciutadans i ciutadanes sobre la llengua valenciana, al que s'han adherit entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana) que creem que dona totalment en el clau.

Llegir este manifest servix com una bona introducció a l'estat de la discussió, especialment per a tots aquells valencians (o no valencians) que només coneixen la versió oficial de l'assunt (la de l'escola, les teles oficials i els cursets per a traure's el famós mitjà), pero en el fondo senten que hi ha alguna cosa que no encaixa, en tot lo que els han contat.

A través de l'enllaç podeu llegir-lo en tota sa integritat. No obstant, n'extrac uns trossets que no tenen desperdici, i als quals, com he dit, m'adherixc íntegrament des del meu anonimat de valencià d'a peu:

La llengua valenciana és la llengua que històricament parla gran part del poble Valencià. Per la seua evolució peculiar, per tradició clàssica, per diversos factors històrics i per ser una llengua viva i d'us entre valencians, durant segles ha evolucionat i ha anat configurant-se d'una manera específica, per lo que hui en dia té unes característiques pròpies, específiques i diferenciades que no únicament s'han de respectar i fomentar, sino que s'han d'alçar a la categoria de norma, com fan totes les llengües fent norma les seues peculiaritats més genuïnes i distintives.

La fonètica valenciana, el lèxic valencià, la morfologia verbal i nominal o la sintaxis valenciana de hui, posem per cas, no poden modificar-se; en cas contrari alteraríem, de manera artificial i artificiosa, la seua gramàtica i fisonomia a la que aplegà en el pas dels segles i, per un atre costat, els parlants que hem mantingut viva la llengua podríem acabar no identificant-nos en el model de llengua resultant, lo qual pot trencar la fidelitat a la llengua o aplegar a considerar vulgar la nostra forma de parlar, el nostre valencià, fet que no beneficia gens a la seua recuperació social i dignificació.

Modificar, manipular o forçar la flexió verbal o la formació del plural, eliminar totes les característiques peculiars del valencià, desterrar de la llengua estàndart les formes generals valencianes per ser diferents a les catalanes, introduir arcaismes innecessaris, substituir els castellanismes lèxics o sintàctics per les formes catalanes i no per les valencianes, modificar la fonètica introduint o eliminant fonemes, etc. no és necessari ni acceptable, des del punt de vista científic, i mostra una manipulació tendenciosa de la llengua, duta a terme per una minoria, que de cap manera és justificable i que la majoria de valencians no hem acceptat.

La llengua és com és; hem d'intentar eliminar els castellanismes i els vulgarismes que té, com a conseqüència de ser una llengua que durant segles ha estat al marge de l'oficialitat i l'ensenyança, arraconada i desprestigiada, pero no podem canviar-la en la seua essència. Molts segles, tant d'époques glorioses com d'història adversa, l'han feta aixina i els parlants no accepten manipulacions dràstiques i repentines en esta qüestió; més encara quan estes manipulacions no estan exentes de plantejaments ideològics encaminats a diluir la nostra identitat com a poble.

[...]

Com a ciutadans i ciutadanes valencians no podem acceptar més manipulacions de la nostra llengua i, acollint-nos a l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, concretament al seu Títul Primer, Artícul 7 i a la Llei de creació de l'AVLL, que en el seu Títul I artícul 3 diu que l'AVLL velarà pel valencià: “ partint de la tradició lexicogràfica, lliterària, i la realitat llingüística genuïna valenciana ”, estem llegitimats per a demanar al Govern de la Generalitat Valenciana que el nostre valencià no siga discriminat per l'AVLL ni en els usos que d'ell fa l'Administració Valenciana i exigir que el valencià, en totes les formes llingüístiques valencianes que detallarem, siga el model de llengua utilisat en tota l'Administració (impresos, diaris oficials, publicacions, ràdio i televisió públiques, llibres de text i material curricular i en tota comunicació oral o escrita de l'Administració als ciutadans).

Seguirem informant, que dia aquell.