Un dia aquests tres se toparen, i feren una conversada molt llargaruda.
Com s'hagueren de separar, varen dir:
- Mos hauríem de tornar veure qualque pic.
- Idò mirau -diu s'aigo-: a mi sempre em trobareu en es llocs més baixos.
- I a mi -diu es vent- sempre és segur trobar-me a sa fuia de poll o d'om.
- I a mi -diu sa vergonya-, no ho sé si me trobareu, si mos separam, perquè qui me perd una vegada, ja no em torna trobar.
Diu Mossén Alcover que "aquesta rondaia la'm contà mon amic i mestre Don Tomàs Forteza, al cel sia, que la sabia d'una dona de la Ciutat de Mallorca". Dedicada queda, puix, per son orige i llengua, als nostres veïns mallorquins, la vespra del dia de les Illes Balears. Eixos que berenen de matí, han fet del pamboli, l'ensaïmada i la sobrassada un autèntic art, i sempre, sempre, respecten, en conduir, els llímits de velocitat, perque no hi ha lloc en la seua bonica terra a més d'una hora de distància...
I dedicada també, clar està, per son contingut, a la nostra infame i vergonyant classe política. Eixa que mai trobarà la vergonya, perque probablement mai l'ha tinguda. La valenciana, l'espanyola, l'europea i la mundial. Eixa, també, de la que tan malament parlem sempre, pero que invariablement acabem acceptant, en els nostres vots, les nostres abstencions, el nostre conformisme, el nostre meninfotisme, el nostre interés egoiste, i quí sap si la nostra por.
Falla Nou Campanar 2005 (Archiu faller de Masclet)
De la mateixa forma que sempre malparlem de lo poc que s'entera el pobre veí agraciat en la presidència de la comunitat, o de lo lladres que són tots els administradors de finques sense excepció... a l'hora que cuidadosament evitem ser elegits presidents de la comunitat fins que no hi ha més punyeter remei, no assistim a les pesades reunions de l'escala perque el canyaret en que es convertixen és una pèrdua de temps (i, casualment, perque sempre juga el Valéncia a la mateixa hora)... per a, en acabant, protestar invariablement de que no nos hagen informat de res, i de que el replà sempre té un dit de runa, i de lo que embruten els chiquets dels veïns (mai els nostres), i de les ditades en els vidres de la porta, i que sempre estem en derrames per culpa dels morosos, i d'eixes misterioses filtracions d'aigua que haurien de tractar-se en el programa d'Iker Jiménez i que mai s'acaben d'apanyar...
I és que el món és, indiscutiblement, dels ormejadors (curiosa paraula, ben valenciana). En la política, l'empresa, els estudis, la comunitat de propietaris, l'associació de veïns, el fútbol, o el casal faller. Els demés, simplement, nos deixem ormejar, sempre que els ormejadors nos permeten anar tirant de forma suficientment acceptable i despreocupada. Ells són, al capdavall, els que fan moure el món; per molt que a voltes el seu sentit ormejador servixca exclusivament per a asseciar els seus deliris de grandea i superioritat, la seua codícia, el seu afany caciquil, o simplement, les seues carències en la vida personal o privada (per lo poc, precisament, que els deixen ormejar en sa casa o el seu lloc de treball).
Només quan el caràcter ormejador coincidix, en una sola persona, en rares qualitats humanes com l'honradea, l'inteligència, el sentit comú, la generositat, la sabiduria... apareix eixe líder que tota comunitat humana anhela, i molt poques apleguen a disfrutar. Entre elles, la valenciana, que es veu que va gastar tot el gas en Jaume I, Vinatea, Sant Vicent Ferrer o Joan Llorenç, i no nos deixà res als pobrets que vinguérem després...
Per cert, el dimecres que ve, si Deu vol, deixaré de ser president de la meua escaleta del dimoni particular. Tota una experiència, que per fortuna no tornaré a repetir en uns quants anys. No hi ha res pijor que haver d'ormejar de forma obligada. Encara que, cada volta més, me done conte que, si volem que les coses que realment nos importen vagen com deuen anar, haurem d'implicar-nos i d'arromangar-nos en la faena, abans que esperar plàcidament a que uns atres vinguen a traure-nos les castanyes del fòc...
Aixina i tot, Aleluya, tot aplega en esta vida...
I dedicada també, clar està, per son contingut, a la nostra infame i vergonyant classe política. Eixa que mai trobarà la vergonya, perque probablement mai l'ha tinguda. La valenciana, l'espanyola, l'europea i la mundial. Eixa, també, de la que tan malament parlem sempre, pero que invariablement acabem acceptant, en els nostres vots, les nostres abstencions, el nostre conformisme, el nostre meninfotisme, el nostre interés egoiste, i quí sap si la nostra por.
Falla Nou Campanar 2005 (Archiu faller de Masclet)De la mateixa forma que sempre malparlem de lo poc que s'entera el pobre veí agraciat en la presidència de la comunitat, o de lo lladres que són tots els administradors de finques sense excepció... a l'hora que cuidadosament evitem ser elegits presidents de la comunitat fins que no hi ha més punyeter remei, no assistim a les pesades reunions de l'escala perque el canyaret en que es convertixen és una pèrdua de temps (i, casualment, perque sempre juga el Valéncia a la mateixa hora)... per a, en acabant, protestar invariablement de que no nos hagen informat de res, i de que el replà sempre té un dit de runa, i de lo que embruten els chiquets dels veïns (mai els nostres), i de les ditades en els vidres de la porta, i que sempre estem en derrames per culpa dels morosos, i d'eixes misterioses filtracions d'aigua que haurien de tractar-se en el programa d'Iker Jiménez i que mai s'acaben d'apanyar...
I és que el món és, indiscutiblement, dels ormejadors (curiosa paraula, ben valenciana). En la política, l'empresa, els estudis, la comunitat de propietaris, l'associació de veïns, el fútbol, o el casal faller. Els demés, simplement, nos deixem ormejar, sempre que els ormejadors nos permeten anar tirant de forma suficientment acceptable i despreocupada. Ells són, al capdavall, els que fan moure el món; per molt que a voltes el seu sentit ormejador servixca exclusivament per a asseciar els seus deliris de grandea i superioritat, la seua codícia, el seu afany caciquil, o simplement, les seues carències en la vida personal o privada (per lo poc, precisament, que els deixen ormejar en sa casa o el seu lloc de treball).
Només quan el caràcter ormejador coincidix, en una sola persona, en rares qualitats humanes com l'honradea, l'inteligència, el sentit comú, la generositat, la sabiduria... apareix eixe líder que tota comunitat humana anhela, i molt poques apleguen a disfrutar. Entre elles, la valenciana, que es veu que va gastar tot el gas en Jaume I, Vinatea, Sant Vicent Ferrer o Joan Llorenç, i no nos deixà res als pobrets que vinguérem després...
Per cert, el dimecres que ve, si Deu vol, deixaré de ser president de la meua escaleta del dimoni particular. Tota una experiència, que per fortuna no tornaré a repetir en uns quants anys. No hi ha res pijor que haver d'ormejar de forma obligada. Encara que, cada volta més, me done conte que, si volem que les coses que realment nos importen vagen com deuen anar, haurem d'implicar-nos i d'arromangar-nos en la faena, abans que esperar plàcidament a que uns atres vinguen a traure-nos les castanyes del fòc...
Aixina i tot, Aleluya, tot aplega en esta vida...
2 comentarios:
¿Els ormejadors són els manifessers?
Gran blog, per cert.
"Ormejar" significava originàriament proveir dels aparells o arreus necessaris: a un animal de càrrega, una embarcació, etc. Pot traduir-se pel castellà "aparejar, pertrechar".
Tal com m'ha arribat a mi per via oral, i també, com se pot llegir en escrits valencians del segle XIX (com la famosa revista "El Mole"), significa, per extensió, preparar o dispondre una mampresa, un viage, un treball, o qualsevol atra operació que requerixca d'unes accions, instruments o gestions prèvies.
Les persones a les que els agrada ormejar, i disfruten gestionant esta classe de preparatius, són els "ormejadors", paraula que no arreplega el diccionari de la RACV, pero sí, per eixemple, el de Martí i Gadea de 1909, que traduïx com a "arreglador".
Els "manifecers" tenen una component certament indesijable, de clavar-se a on no deuen, o d'entremetre's en activitats que no els pertoquen. Este matís negatiu, els ormejadors, a priori, no tenen per qué verificar-lo; encara que els resultats del seu ormeig puguen ser poc profitosos, be per voluntat pròpia, o be per no tindre l'aptitut necessària...
Publicar un comentario