Ya fon meritori que un
dilluns laborable, en un partit del Valéncia quasi a la mateixa hora, la
tertúlia tinguera la resposta de públic que tingué; cosa que s’ha d’agrair a la
capacitat de convocatòria de la falla El Charco de Catarroja, que acollia
l’acte en el seu casal faller (falla guanyadora, per cert, del primer premi del
concurs de llibrets en la secció de Regne). I meritori, també, dins de la
senzillea de l’acte, fon el contingut de la tertúlia desenrollada.
Introduïda pel
president de la falla, En Josep López i Nácher (que, per cert, tractà als seus
convidats com a autèntics reis) i conduïda per la presidenta de l’AELLVA, Maria
Jesús Coves, tres autors acreditats de
llibrets de falla donaren a lo llarc de la tertúlia el seu particular punt de
vista sobre la qüestió llibretera.
1. La dòna creadora de
llibrets
En primer lloc, Ampar
Cabrera, des de la seua experiència personal, parlà sobre “la dòna creadora de
llibrets”. Cabrera rebujà de raïl els vells tòpics, i reivindicà el paper
necessari de la dòna escritora per a proporcionar noves perspectives –de dòna,
clar- en una tradició popular secular en la que, cada volta més, i en part
gràcies als cursos de poesia de Lo Rat Penat, les dònes comencen a irrompre en
força.
Cabrera repassà
l’història de la participació de la dòna en la creació de llibrets; un món, com
tants atres, molt tradicional, en el que les escritores no solien participar
més que, sobre tot, com a autores de llibrets infantils (singularment, per
eixemple, Josefina Lázaro).
Llibrets “femenins”,
ademés, en els que es presuponia obligatòriament (com el valor als soldats) un
preceptiu to“fi”, respectuós i elegant: un estil ben alluntat de la sàtira en
algun toc bròfec i “béstia” que, com és sabut, des dels temps mítics de Bernat
i Baldoví ha marcat les millors obres de la tradició llibretera valenciana.
Eixa sàtira descarada
de la que, per cert, Cabrera beu plenament i en molt de gust, tal com demostrà
en la llectura d’algun fragment de les seues creacions (de la mateixa forma
que, com és llògic, autors masculins actuals podran sentir-se més cómodos en un
estil més “elegant” i poc donat a l’excés, com a expressió de la seua
particular personalitat i caràcter).
Aixina (i
casualment en un 8 de març, Dia de la Dòna Treballadora), gràcies a Ampar, a tots
nos quedà claríssim que s’acabaren les idees preconcebudes i el “sexisme
tradicional”, també en este cas; per si hi havia algun dubte o suspicàcia...
2. L’época clàssica
del llibret
Donís Martín feu a
continuació una interessant dissertació sobre “l’época clàssica del llibret”.
Martín destacà les fondes raïls de l’escola satírica valenciana, que des de
l’Espill de Jaume Roig o la Brama dels llauradors de l’Horta de Valéncia de
Jaume Gaçull, passant pel pare Mulet, Lluís Galiana i Carles Ros, els
coloquiers del sigle XVIII o les publicacions satíriques del XIX (El Mole, El
Sueco, El Papafigo, La Donsayna... en autors com Pasqual Martínez o Josep Maria
Bonilla, i molts més que es mantindrien anònims durant tota sa vida) acabaran,
en la persona del suecà Josep Bernat i Baldoví, donant forma en 1855 al primer
llibret de falla com a “explicació i relació de tot lo que conté la falla” tal
i com hui l’entenem (o millor dit: s’hauria d’entendre): el llibret de la falla
de la placeta de l’Almodí, en el lema “El conill, Vicenteta i don Facundo”,
que, segons resava en la primera pàgina, “val lo manco una pesseta, pero es ven
per un quinzet”...
Portada del primer llibret de falla de l'història: el de la falla de la placeta de l'Almodí de la Ciutat de Valéncia de 1855
Quànta corda li tragué En Josep Bernat i Baldoví al conill de Visanteta... i també els valencians de generacions posteriors
Una tradició que
continuaren destacats autors de la Renaixença –en especial, en la seua variant
d’espardenya front a la més elitista de guant-, en una extensió als sainetistes
(Escalante com a figura màxima) i a noves publicacions satíriques d’enorme
difusió i acceptació pel públic (La Traca destacant entre totes elles) o més
tradicionalment falleres (Pensat i Fet i unes atres) que s’ampliaran durant la
primera mitat del sigle XX; gràcies també a l’instauració dels premis de
llibret de falla de Lo Rat Penat –des de 1903-, lo que propiciarà la
professionalisació dels escritors de llibrets, en autors com Peris Celda,
Morante Borràs, Bodria, Andrés Cabrelles, Ricart Sanmartín, Esteve Victòria,
Josep Maria Bayarri, Hernandez Casajuana, Maximilià Thous (pare i fill), Gayano
Lluch i tants atres –hui coneguts, per desgràcia, poc més que com a noms de
carrer de la nostra ciutat-, que conformaren una verdadera “época clàssica”
del llibret de falla.
Martín parlà d’una
segona época “daurada”, que situà entre 1960 i 1995, en la que autors com Josep
Bea, Emili Panach “Milo”, Ernest Peris-Celda, Emili Camps i Gallego, Anfós
Ramon, Pere Delmonte, Joan Soriano i molts atres mantenen i aumenten la
qualitat i tècnica de la lliteratura fallera. La pròpia evolució del llibret
comença a donar lloc al llibret “temàtic”, en el que no només se dona
l’explicació de la falla de forma satírica i versificada, se detalla el
programa de festejos i es glossen degudament les virtuts de les
falleres majors i els presidents, sino que s’amplia el contingut i les ilustracions
del llibret –que es convertix en un verdader “llibre-obra d’art”- entorn d’un
tema determinat.
Un format que per sòrt (i per molts anys) aplega fins al dia
de hui, com tinguérem l’ocasió de disfrutar en els esplèndits llibrets
d’eixercicis anteriors en els que la falla El Charco obsequià als assistents.
(òbric paréntesis:
quina llàstima, dic yo, que eixes autèntiques obres d’art lliterari i gràfic,
que són fotografia històrica, ademés, d’un moment molt concret lligat a
l’eixercici faller corresponent, pero en tirades necessàriament curtes pel seu
cost econòmic i per la seua mateixa naturalea festiva, queden únicament
guardades en les lleixes privades de fallers, coleccionistes i aficionats; de
forma que mai aplegaran a les biblioteques i hemeroteques públiques o a la
consulta d’estudiosos i públic en general. Urgix una recopilació sistemàtica de
tot este material i la creació d’una biblioteca, en paper i digitalisada, que
ordene i conserve esta part del patrimoni cultural de tots els valencians. Per
demanar que no quede, eh?)
3. L’importància del
llibret en els pobles
Finalment, Joan Antoni
Alapont (precisament l’autor, junt en
Joan Romero, Joan Josep Navarro i
Yolanda Selma, de l’excelent llibret de la falla El Charco d’enguany) feu una
reflexió sobre “l’importància del llibret en els pobles”. Alapont destacà la
relació bidireccional que s’establix entre l’autor del llibret de falla i la
llengua del poble: l’escritor, en essència, pren les paraules i les referències
tradicionals de la boca dels seus potencials llectors (les seues paraules, i no
“unes atres”; algunes, inclús, si l’autor és perspicaç i té bon ofici, les
triarà per ser pròpies i típiques del parlar del poble concret per al qual escriu). Unes paraules que cull
per a ordenar-les, lligar-les, dotar-les de sentit, i finalment tornar-les al
mateix poble que les ha creades i les manté vives.
Portada del llibret de la Falla El Charco de Catarroja, 2010
És precisament eixa
retroalimentació, i l’íntima imbricació entre el llibret, per una banda, i la
cultura i la llengua populars, per una atra –que no populistes, ni molt manco
vulgars, com pretenen alguns- la que ha
conseguit que la lliteratura satírica valenciana en general (i fallera en
particular, pero també la foguerera o la lligada a moltes atres expressions
festives) haja fruït d’un extraordinari desenroll i difusió, fins a
convertir-se en u dels principals símbols de la personalitat pròpia del nostre poble,
del Sénia al Segura.
(torne a obrir
paréntesis: una lliteratura satírica, s’ha de recordar, majoritàriament escrita
en llengua valenciana. Inclús en els pijors moments per al nostre idioma, les
falles, per eixemple, no podien entendre’s sense una explicació redactada en el
nostre idioma, tant en el propi monument faller com en el llibret. I és que les
falles, en les zones més castellanisades, han segut tradicionalment la forma
més natural d’entrar en contacte en l’idioma valencià –a sovint, l’única- per part de persones que no
el coneixien o no el tenien com a llengua materna; com també, l’últim reducte
de participació popular i autogestionada, inclús en temps no tan lluntans en
els que els usos democràtics no eren precisament la norma...)
Alapont no evità
senyalar, no obstant, unes quantes evidències inquietants del nostre present.
Per un costat, l’escàs recolzament i difusió institucionals (incloent la
televisió autonòmica, l’educació reglada o un sector de les nostres “classes”
d’intelectuals i polítics) al llibret de falla, sobre tot si ho comparem en
atres manifestacions de cultura popular “similars”. Alapont establí l’analogia
en un bon eixemple de tradició ben conreada, difosa i fomentada: els Carnavals
de Cadis.
Esta orfandat actual
del llibret de falla aplega a tal punt que (llevant, clar, els habituals
patracols de cinquanta pàgines de publicitat en dos planes de “llibret”, que no
deixen de ser un producte inevitable
d’eixa mateixa situació precària) els bons llibrets perviuen i existixen gràcies
a que hi ha falles i fallers que conserven el gust per la tradició, i contra vent i marea fan que
la seua falla la mantinga viva any rere any.
Per un atre costat, lo
que és més preocupant: el perill de trencament generacional que s’evidencia
entre els potencials llectors del llibret. Com descriví molt gràficament
Alapont (i desenrollaré a continuació) l’entrada de l’idioma valencià en l’ensenyança reglada s’ha vist
entelada per una visió “oficial” de la qüestió que, en lloc de reforçar la
tradició familiar i la cultura tradicional en el nostre idioma, ha entrat en
una absurda competència en ella, posant-la en entredit per la seua suposta
“vulgaritat”, “mal gust” o “incorrecció” (i yo afigc: tildant-la directament
d’antivalenciana o inclús de reaccionària:
res que yo, per cert, estudiant en l’ensenyança pública en els anys 80 i 90, no
haja conegut en primera persona, curiosament no en el colege pero sí en
l’institut de secundària).
4. I unes reflexions
finals...
Com ya sé que mai
arribarem a saber si fon primer l’ou o la gallina (yo tinc la meua opinió, pero
me la guardaré per a no ferir susceptibilitats), i acceptant actituts poc
“recomanables” entre cert sector de la comunitat fallera (com en qualsevol atre
espai de la societat), és un fet que l’incomprensió i la competència feroç
entre els dos àmbits senyalats en el paràgraf anterior (el faller-tradicional i part de l'intelectual-polític) s’han instaurat des de
fa décades en la nostra societat. De tal forma que, en lloc de treballar colze
a colze pel reforç i realimentació de l’identitat del poble valencià
(deteriorada i en trànsit de dissolució, pero encara viva), s’han lliurat a un
estranyament mutu que no pot ni deu durar molt més temps.
Aixina, de poc servix
constatar la fonda i secular tradició de la lliteratura satírica valenciana, ni
tampoc l’admirable variabilitat d’autors, de temes i d’estils dins del mateix
moviment, ni l’arraïlament en la cultura tradicional del poble. Tot pareix
inútil: l’injustícia històrica (i estratègica...) està ya servida (i gelada en
la taula) des de fa massa anys. No serà menester molt més per a que bona cosa
de fallers apleguen a la convicció de que val més la pena gastar-se els euros
en festa, cubates i soparots que en l’edició d’un bon llibret de falla: un
esforç que cada volta més poca gent sap apreciar com deuria...
Això és lo que tenim,
i és lo que cal corregir (i en això estan i treballen, per cert, moltes
persones).
Perque clar:
- si tota manifestació que no s’ajusta als models llingüístics
convergents en el català queda “oficialment” i “intelectualment” reduïda a
“vulgar” i “dialectal”;
- si ad això unim la falta de concordància entre eixe
mateix referent “oficial” i la personalitat llingüística i cultural de la
tradició familiar (el valencià s’estudia com si fora l’anglés, i la família, si
el parla, “no el sap parlar be” segons el model llingüístic oficial, ni pot servir com a referent);
- si, ademés, ho
barregem en una absència pràcticament total de la nostra llengua en els mijos
de comunicació de masses, en una alienació creixent dels usos i els gusts
festius i socials;
- i ho amanim en acabant en una bona dosis de la diglòssia
imperant des de fa décades, especialment entre les noves generacions de
valencians de grans ciutats i poblacions-dormitori (que desconeixen la nostra
llengua per no haver-la rebuda dels pares)...
...tindrem lo que ya sabem: els
chiquets, valencians del present i sobretot del futur (i els pares que han
d’educar-los) “tiren pel carrer del mig”, com digué Alapont en la seua
intervenció. El carrer més directe, més fàcil i cómodo: la llengua castellana
única i monolingüe. La llengua castellana única i monolingüe en la que,
òbviament, no es podrà escriure un “llibret” (en tot cas, un “librito”) i,
manco encara, entendre el seu contingut...
Pero com vullc
quedar-me en el bon rollo que impregnà tota la velada, acabaré en una atra
notícia fallera-lliterària que nos donà bones vibracions a bondó. El dimecres,
en la sèu de Lo Rat Penat, Juli Amadeu Àrias i Felip Bens presentaven el sèptim
número de la revista Lletrafaller: tot un èxit de gestió i d’organisació, tal
com està el pati (i més, si parlem d’una revista escrita íntegrament en llengua
valenciana). Ya la podeu trobar en tots els quioscs a un mòdic preu, en un
disseny i continguts immillorables i, naturalment, en 68 súper-falleres
pàgines, escrites i ilustrades per un bon grapat de professionals i estudiosos
del fet faller en tota sa extensió.
Portada de la revista Lletrafaller de 2010
Eix és el camí. Una
llengua, i més encara una normativa i un model llingüístic –l’estil de
valenciana llengua del sigle XXI, escrit, naturalment, en les Normes del Puig-
no és, no pot ser, una arma que llançar al contrari, ni una relíquia que es
trau del sepulcre una volta a l’any en provessó: és l’instrument viu que reviu
i cobra prestigi dia a dia, no tant per sí mateix, que també (per les seues grafies i els seus
accents: al capdavall, simple convenció, mudable en el temps), sino sobre tot, per la calitat
intelectual i també humana de les persones que escriuen i parlen servint-se d’ell:
l’autenticitat de l’espirit en que s’utilisa.
Eixa, i no atra, és la
millor propaganda i el màrketing més adequat del nostre estil de valenciana
llengua per a una societat capitalista de mercat com la nostra. Una societat que
no té per qué comprar el millor producte del mercat –ni tan sols conéixer que
existix- si els comercials (escritors, gramàtics, ideòlecs, polítics...) que li’l venen no li inspiren confiança, no
donen eixemple en el seu us i la seua difusió o, directament, utilisen el
producte de la competència (ya siga el de ponent o el de tramontana) a la mínima que tenen oportunitat...
Bones falles a tots, i
que feu esclatar molts MASCLETS (de pólvora, de paraules, o dels dos).
